Pere Casaldàliga i Pla

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPere Casaldàliga i Pla
C.M.F.
Pere Casaldàliga.jpg
modifica
Biografia
Naixement16 febrer 1928 modifica (92 anys)
Balsareny (Bages) modifica
  Prelat emèrit de São Félix do Araguaia
27 d'agost de 1971 – 2 de febrer de 2005
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Romana modifica
Conegut perTasca a l'Amazònia brasilera
Activitat
OcupacióTeòleg, sacerdot catòlic, escriptor i poeta modifica
Orde religiósFills del Cor de Maria modifica
Ordenació sacerdotal31 de maig de 1952
Consagració27 d'agost de 1971
per Fernando Gomes dos Santos
Premis
1990: Creu de Sant Jordi

1992: Premi Internacional Alfons Comin

1997: Premi per la Pau, de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya.

2000: Doutor Honoris Causa pela Universidade Estadual de Campinas, São Paulo

2001: Cidadão Honorário De Brasília

2004: Medalha Do Merito Indigenista

2006: Premi Internacional Catalunya,

2012: Premio Paulo Freire de Psicologia

2012: Doutor Honoris Causa pela Pontifícia Universidade Católica de Goiânia

2013: Doutor Honoris Causa pela Universidade Federal de Mato Grosso


Lloc webhttp://araguaia.pangea.org/ https://casaldaliga-causas.org
Musicbrainz: fb63fff6-9c50-40c2-8414-1e7290a5da58 Modifica els identificadors a Wikidata

Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny, 16 de febrer de 1928) és un religiós, escriptor i poeta català, que ha estat gran part de la seva vida al Brasil, país on és bisbe de la prelatura territorial de São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso. Ha estat sempre vinculat a la teologia de l'alliberament i considerat un defensor dels drets dels menys afavorits.

Biografia[modifica]

Fill d'una família tradicional, Casaldàliga neix a Balsareny, Bages, Catalunya, el 1928. Molt aviat sent la vocació sacerdotal i, als 9 anys, es trasllada a estudiar al seminari dels claretians de Vic.

Són especialment interessants els seus records de joventut: “Amb la guerra vaig aprendre a escoltar a la gent gran, que comentava coses molt greus, fins i tot vaig aprendre a callar com ells. A la vella casa pairal del meu pare, habitada llavors per l'hereu, el meu oncle Josepet i els seus, moltes vegades vaig haver de silenciar -davant els milicians, ebris de vi i de preguntes- el parador de les monges de la primera escola o el amagatall dels desertors, o el pas de qualsevol cura o frare amb el nom canviat o indumentària sospitosa”, explica.

Pere Casaldàliga va dur a terme les seves primeres tasques com a sacerdot a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid,[1] exercint diverses funcions i càrrecs dins la comunitat dels claretians: formador, director de la Revista Iris, responsable del Seminari de Barbastre, etc. La seva visió d'una església "diferent", basada en l'exercici d'una fe adulta, co-responsable, lliure, pobre i sense jerarquies imposades, el va dur a ser pioner amb una nova manera de fer comunitat.

Seguint la seva vocació missionera, al 1968 viatjà al Brasil per fundar una missió claretiana a la regió de l'Araguaia, a l'estat del Mato Grosso,[2] a l'Amazònia. No ha tornat mai més a Catalunya.

En arribar a l'Araguaia va trobar una regió sense cap presència de l'estat. Sense metges o escoles. On la única llei era la "llei del 38", imposada pels grans terratinents contra els petits camperols sense terra i els pobles indígenes. En poc temps, Casaldàliga va enterrar 1.000 peons "sovint sense taud i moltes vegades sense nom".

El 27 d'abril de 1970 fou nomenat administrador apostòlic de la prelatura que acabava de fundar, i el 23 d'octubre de l'any següent fou nomenat bisbe titular de São Felix do Araguaia.[2]

El mateix dia de la seva ordenació episcopal, Casaldàliga va fer públic un extens document on analitzava detalladament cada un dels casos d'explotació i maltractament de petits camperols i indígenes, apuntant responsables i causes. El document, titulat “Una església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”, es considerat un dels més importants en la història de la lluita per la terra al Brasil.

Fruit d'aquella primera denuncia i del compromís obertament assumit a favor dels camperols, peons i pobles indígenes, i contra els terratients i les empreses de l'agronegoci, Casaldàliga ha rebut nombroses amenaces de mort i ha tingut diversos intents d'assassinat.

Seguidor de la teologia de l'alliberament, Casaldàliga ha estat bisbe d'aquesta prelatura de l'Amazònia durant quaranta anys.[2] En tot aquest temps, ha construit una església popular, oberta, compresa, coherent i que opta decidida i obertament pels més pobres.

Les seves posicions obertament favorables a una profunda renovació de l'Església, el van dur a tenir problemes amb el Vaticà, durant l'època de Joan Pau II. Al 1988 va ser cridat al Vaticà per explicar la seva conducta, la seva orientació pastoral i la seva posició.

Però, més enllà de la seva acció a l'Araguaia, Casaldàliga ha estat fundador i/o impulsor de pastorals i moviments socials que avui són referència mundial en la lluita per la terra i pels drets dels petits camperols i indígenes, com ara la Comissão Pastoral de la Terra, el Conselho Indigenista Missionário, o el Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra.

En complir els 75 anys, Casaldàliga presentà la seva renuncia com a bisbe, tal com suggereix el Codi de Dret Canònic. No obstant això, va decidir romandre a la diòcesi que havia presidit durant més de 35 anys i va reclamar la participació de la comunitat en l'elecció del seu successor.[3] El 2 de febrer de 2005 en va ser rellevat,[4] però continuà treballant amb els indígenes i camperols.[2]

Casaldàliga ha publicat més de 50 obres de prosa i poesia, que es poden consultar lliurement a internet i ha donat centenars d'entrevistes arreu del món. Tota aquesta documentació es troba conservada i classificada a l'Arxiu de la Prelatrua de São Félix do Araguaia, que conté més de 300 mil documents, reflex de la història de la lluita per la terra a llatinoamerica.

El 2013 s'estrenà una minisèrie amb la participació de TV3 sobre la seva vida titulada Descalç sobre la terra vermella, que està basada en el llibre homònim que va escriure Francesc Escribano.[5]

Obra publicada[modifica]

Ha publicat obres tant en català, com en castellà i portuguès, entre les quals destaquen:[1]

  • Palabra ungida (1955]
  • África De Colores. Promoción Popular Cristiana, 1961.
  • Una Iglesia de la Amazonía en conflicto con el latifundio y la marginación social (1971)
  • Clamor elemental (1971)
  • Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975)
  • La muerte que da sentido a mi credo (Diari 1975 - 1977)
  • En rebelde fidelidad (Diari 1977 - 1983)
  • Pere Llibertat (1978)
  • Aïrada esperança (1978)
  • Amb Pedro Tierra, Missa da terra sem males (1980)
  • Comunidade, ecumenismo e libertação (1983)
  • Experiencia de Dios y Pasión por el Pueblo. (1983)
  • Cantares de la eterna libertad (1984)
  • Fuego y ceniza al viento. Antología espiritual (1984)
  • Nicaragua, combate y profecía (1986)
  • Francisco Jentel, defensor do povo do Araguaia (1986). Amb DUTENE, A., y BALDUINO, T.
  • El tiempo y la espera (1986)
  • Encara avui respiro en català (1987)
  • El vuelo del Quetzal (1988)
  • A l'aguait del Regne. Antologia de textos 1968-1988.
  • Todavía estas palabras (1989)]*Les coqs de l'Araguaïa (1989)
  • Aguas do Tempo (1989)
  • Durst nach Liebe und Grechtigkeit (1989)
  • La flor de Izote que rebrota entre ruinas y cenizas. (Amb Jon SOBRINO y Pablo RICHARD), (1990)
  • Llena de Dios y tan nuestra. Antología Mariana (1991)
  • Sobre la opción por los pobres (1991). (Amb BOFF, CODINA, GIRARDI, LOIS, NOLAN, PIXLEY, SOBRINO, VIGIL)
  • Cartas a mis amigos (1992)
  • Espiritualidad de la Liberación (1992). (Amb José María VIGIL)
  • Nuestra espirtiualidad (1993)
  • Sonetos neobíblicos, precisamente (1996)
  • Ameríndia, morte e vida (amb Pedro Terra) (1997)
  • Evangelio y Revolución i Amerindia, Morte e Vida (2000)
  • Cuando los días dan que pensar. Memoria, ideario, compromiso (2005)
  • Orações da caminhada (2005)
  • Versos adversos: antologia (con Enio Squeff) (2006)
  • Martírio do padre João Bosco Penido Burnier (2006)
  • Cartes marcades (2007)
  • Con Jesús, el de Nazaret (2005)
  • Els ulls dels pobres (2005). Amb Joan GUERRERO
  • Una vida enmig del poble (2007)

Premis i reconeixements[cal citació][modifica]

1990: Creu de Sant Jordi

1992: Premi Internacional Alfons Comin

1997: Premi per la Pau, de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya.[1]

2000: Doutor Honoris Causa pela Universidade Estadual de Campinas, São Paulo

2001: Cidadão Honorário De Brasília

2004: Medalha Do Merito Indigenista

2006: Premi Internacional Catalunya,

2012: Premio Paulo Freire de Psicologia

2012: Doutor Honoris Causa pela Pontifícia Universidade Católica de Goiânia

2013: Doutor Honoris Causa pela Universidade Federal de Mato Grosso

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Pere Casaldàliga i Pla». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Guardonats anteriors. Premi Internacional Catalunya». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 16 febrer 2013].
  3. Arias, Juan «Casaldáliga reta a Roma» (en castellà). El País, 16-01-2005.
  4. «Bishop Pedro Casaldáliga Plá, C.M.F.» (en anglès). Catholic-Hierarchy. [Consulta: 16 febrer 2013].
  5. Araguás, Natalia «Eduard Fernández encarnarà el bisbe Casaldàliga a TV3». Ara, 23-02-2012.

Bibliografia[modifica]

  • Escribano, Francesc. Descalç sobre la terra vermella: vida del bisbe pere Casaldàliga. Grup 62/La Butxaca, 2009. ISBN 978-84-9254-933-7. 
  • Soler i Canals, Josep Maria; Serra, Sebastià; il·lustracions. Pere Casaldàliga. Ed. L'Abadia de Montserrat, 2013, p. 20. ISBN 978-84-9883-631-8. 
  • Guerrero, Joan. Casaldàliga : la seva gent i les seves causes = su gente y sus causas = sua gente e suas causas. Claret, 2016. ISBN 978-84-9846-988-2. 

Enllaços externs[modifica]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Pere Casaldàliga i Pla