Josep Maria Triginer i Fernández

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Maria Triginer i Fernández
Josep Maria Triginer i Fernández.png
Retrat de Josep Maria Triginer i Fernández
Nom original Josep Maria Triginer
 Conseller sense cartera de la Generalitat de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
5 de desembre de 1977 – 8 de maig de 1980
← -
- →
President -
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España (mazonado).svg
1 de juliol de 1977 – 2 de setembre de 1989
← -
- →
Circumscripció Barcelona
 Senador per Barcelona
Escudo del Senado de España.svg
29 d'octubre de 1989 – 13 d'abril de 1993
← -
- →
Dades biogràfiques
Naixement 1943
Agramunt
Activitat professional
Ocupació Polític
Altres dades
Partit polític

Federació Catalana del PSOE (1962-1978) i

Partit dels Socialistes de Catalunya (1978- )
Modifica dades a Wikidata

Josep Maria Triginer Fernández (Agramunt, Urgell, 1943) és un polític socialista català.

Inicis[modifica]

Nascut a Agramunt, Urgell el 1943. Estudià peritatge industrial a Terrassa (1961-1966), i s'especialitzà en mecànica.

Trajectòria durant el franquisme[1][modifica]

El 1962 ingressà a les Joventuts Socialistes de Catalunya (F. Catalana del PSOE) de les quals arribà a ser membre de la Comissió Socialista Federal, destacà en la reconstrucció del PSOE i la UGT a Catalunya durant la clandestinitat.

Va treballar a les empreses Bernaldo Blanch, E. A., de Badalona (1967-1973); Innocenti Blanch, S.A., de Barcelona (1973-1975) i Expansión comercial Industrial, S.A, de Barcelona (1975-1977).

El 1977 fou elegit diputat per la Coalició Socialistes de Catalunya a les eleccions generals espanyoles de 1977, en qualitat de primer secretari de la Federació Catalana del PSOE. Fou membre de la Comissió de Parlamentaris que negocià amb el President Tarradellas el restabliment de la Generalitat Provisional.

L'etapa democràtica[2][modifica]

El 1978 participarà com a primer secretari de FC del PSOE jugà un paper clau en el procés i el congrés d'unificació socialista que constituí el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), en el que serà membre de la direcció. També en el 1978 com parlamentari fou membre de la Comissió dels Vint que redactà al parador de Sau, Masies de Roda l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Juntament amb Joan Reventós seran els representants del PSC en la signatura dels Pactes de la Moncloa. Fou conseller sense cartera de la Generalitat Provisional del 1977-1980.

Reelegit diputat a les 1979, 1982, formà part de la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats que el 13 d'agost de 1979 aprovà el text de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. També ostentà la presidència de la Comissió d'Indústria i Obres Públiques[3] (1982-1986).

Serà elegit senador per la província de Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1989. Deixà el càrrec el 1993.

Va ser conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Catalunya.

Va deixar constància de les seve experiències polítiques al llibre "La continuidad del cambio"

Referències[modifica]

  1. Article de Andreu Mayayo "Els parlamentaris ( i la parlamentària de la "Comissió dels vint" al monogràfic "Vint anys de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Balanç i perspectives". Revista "Idees" 1999
  2. Andreu Mayayo 1999 pàgina 53
  3. Diario del congreso de los diputados Comisión de Industria y Obras Publicas marzo 1986