Laureà López Rodó

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLaurà López Rodó
Nom original (es) Laureano López Rodó
Biografia
Naixement 18 de desembre de 1920
Barcelona
Mort 11 de març de 2000(2000-03-11) (als 79 anys)
Madrid
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre d'Afers Exteriors[1]
9 de juny de 1973 – 3 de gener de 1974
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre de Planificació pel Desenvolupament[1]
22 de juliol de 1967 – 9 de juny de 1973
← Nou càrrec
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre sense cartera[1]
7 de juliol de 1965 – 22 de juliol de 1967
Desapareix →
COA Spain 1945 1977.svg  Procurador en Corts
16 de maig de 1958 – 30 de juny de 1977
Escudo de España (1977-1981).svg  Diputat al Congrés dels Diputats
1 de juliol de 1977 – 2 de gener de 1979
Circumscripció Barcelona
Dades personals
Formació Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació Diplomàtic, polític, jurista i advocat
Ocupador Universitat Complutense de Madrid
Partit Opus Dei Opus Dei cross.svg
AP
Modifica les dades a Wikidata

Laureà[2] López Rodó (* Barcelona, 18 de novembre de 1920 - Madrid, 11 març de 2000) fou un polític, jurista, catedràtic i advocat català. Ministre durant el franquisme i la transició espanyola.

Biografia[modifica]

Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà en la Universitat Complutense de Madrid després de la Guerra Civil. El 1945 va obtenir la càtedra de Dret Administratiu de la Universitat de Santiago de Compostel·la i el 1961 es va traslladar a Madrid. Destacat membre de l'Opus Dei, el seu ascens polític fou paral·lel al creixement de la influència política d'aquest institut religiós en els anys cinquanta dintre del règim franquista i, més endavant, també en la incipient oposició al règim, amb personatges com Rafael Calvo Serer i Antonio Fontán.

La seva germana Maria Dolors López Rodó es va casar amb Casimiro Molins Ribot [3]

Trajectòria durant el franquisme[modifica]

Considerat com un dels principals propulsors de la política de desenvolupament dels anys seixanta a Espanya, la seva carrera política sempre va estar molt unida a la persona de l'almirall Luis Carrero Blanco. El 1956 fou nomenat secretario general técnico de la Presidencia del Gobierno per Carrero Blanco, en aquell temps ministre de la Presidència, i va realitzar una reforma profunda de l'Administració Pública de l'Estat, a més de crear l'Escuela Nacional de Administración Pública el 1960. Des del 1962, com a Comisario del Plan de Desarrollo, càrrec que fou elevat a la categoria de ministre el 1965, fins al 1973 dirigeix la preparació i aplicació dels tres Planes de Desarrollo que significaren un important creixement de l'economia espanyola. El juny de 1973, al ser nomenat Carrero Blanco President del Govern, es convertí en ministre d'Afers exteriors, càrrec en el qual només va estar uns mesos a causa de l'assassinat de Carrero el desembre d'aquell mateix any. Entre 1974 i 1975 va ser ambaixador a Viena.

L'etapa democràtica[modifica]

Després de la mort de Franco, participa en el procés de reforma i transició política, tot fundant Acció Regional, partit que es va integrar en Aliança Popular, la coalició conservadora que, encapçalada per Manuel Fraga, no va assolí els resultats esperats en les primeres eleccions democràtiques de juny de 1977, tot i que va ser elegit diputat al Congrés de Diputats per Barcelona i va participar activament amb esmenes a l'elaboració de la Constitució espanyola com a membre de la Comisión de Asuntos Constitucionales y Libertades Públicas.

L'any 1978 en representació del seu partit fou un dels membres de la Comissió dels Vint que al parador de Sau, Masies de Roda redactà l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. Va fer una important aportació de tècnica jurídica de dret administratiu i dret polític i alhora amb sovintejades recances respecte als anhels autonòmics de la majoria.[4]

Posteriorment, l'any 1979, fou elegit de nou diputat per Barcelona al Congrés dels Diputats. El 1980 abandona la política i es reincorpora a la seva càtedra de la Universitat Complutense de Madrid i a l'exercici de l'advocacia. Després fundà el Club Conservador de Barcelona i la Fundació Codespa.

Convertit en un dels personatges més importants de la segona meitat del franquisme, era ferm partidari de la modernització del règim i de la seva evolució cap a una monarquia parlamentària similar a altres democràcies occidentals, i així es va convertir en un dels més ferms partidaris del nomenament del llavors Príncep Joan Carles com a successor del general Franco al capdavant de la Jefatura del Estado. Va ser un dels més rellevants membres del grup dels "tecnòcrates".

Va ser acadèmic de número de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación(1984), de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas(1963) i de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras(1979). Doctor honoris causa per la Universitat de Coimbra i per la Universitat d'Aix-Marsella; conseller de número del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1953); conseller del Consejo Internacional de Ciencias Sociales de la UNESCO (1981); membre de l'Asociación Internacional de Derecho Comparado; president del Comité Ejecutivo del Instituto Internacional de Ciencias Administrativas (1977 a 1983)..., i altres nombroses ocupacions en la seva activitat dins els àmbits de les corporacions científiques i juridicoadministratives.

És autor d'un gran nombre de publicacions, articles i treballs sobre teoria política i juridicoadministrativa, i també promotor d'importants avantprojectes i projectes de llei.

Obres[modifica]

  • El Coadyuvante en lo Contencioso-administrativo, Madrid,1943
  • El Patrimonio Nacional, Madrid, 1954
  • Justicia y Administración en el Reino Unido, Madrid, 1958
  • Estructura y funciones de la Administración Financiera, Madrid, 1963
  • La Administración Pública y las transformaciones socio-económicas, Madrid, 1963
  • Política y Desarrollo, Madrid, Aguilar, 1970
  • Nuevo horizonte del Desarrollo, Aguilar, 1972
  • La larga marcha hacia la monarquía, Barcelona, Noguer, 1977, 5a, 691 pàgs.
  • Aspectos económicos y fiscales de la autonomía, Barcelona, 1979
  • Las autonomias, encrucijada de España, Aguilar, 1980
  • Estado y Comunidades Autónomas, Abella, 1984
  • Testimonio de una Política de Estado, Planeta, 1987
  • Memorias (I), Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés, 1990, 1a, 789 pàgs.
  • Memorias:(II) Años decisivos, Espluges de Llobregat, Plaza & Janés, 1991, 1a, 730 pàgs.
  • Memorias:(III) El principio del fin, Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés, 1992, 1a, 736 pàgs.
  • Memorias:(IV) Claves de la Transición, Plaza & Janés, 1993

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Governs d'Espanya 1931-2008
  2. Laureà López Rodó a l'Enciclopedia.cat
  3. Galtés, Mar. «El poder del cemento». La Vanguardia. [Consulta: 19 gener 2019].
  4. Cf. Jaume Sobrequés i Callicó, L'Estatut de la Transició, Barcelona 2010


Càrrecs públics
Precedit per:
Pere Gual i Villalbí
Ministre sense cartera
Escut de l'estat espanyol

1965-1967
Succeït per:
Desapareix
Precedit per:
Nou càrrec
Ministre de Planificació pel Desenvolupament
Escut de l'estat espanyol

1967-1973
Succeït per:
Cruz Martínez Esteruelas
Precedit per:
Gregorio López-Bravo de Castro
Ministre d'Afers Exteriors d'Espanya
Espanya

1973-1974
Succeït per:
Pedro Cortina Mauri
Premis i fites
Precedit per:
Severino Aznar Embid
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Moral and Political Sciences.svg
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 16

1960-2000
Succeït per:
Sebastián Martín-Retortillo Baquer
Precedit per:
Francisco Fornés Rubió
Medalla RACEF.jpg
Acadèmic de la RACEF
Medalla 17

1979-2000
Succeït per:
Aldo Olcese Santonja