Andrea Chénier
  | |
| Forma musical | òpera |
|---|---|
| Compositor | Umberto Giordano |
| Llibretista | Luigi Illica |
| Llengua | italià |
| Creació | 1896 |
| Data de publicació | 1896 |
| Gènere | verisme, verisme i òpera |
| Parts | 4 tableau (en)  |
| Durada | 2 hores |
| País d'origen | Itàlia |
| Format per | La mamma morta (en) |
| Lloc de la narració | Coigny i París |
| Època d'ambientació | Revolució Francesa |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 28 març 1896 |
| Escenari | La Scala (Itàlia) |
| Director musical | Rodolfo Ferrari |
| Intèrpret | Orquestra del Teatro alla Scala de Milà, Cor del Teatro alla Scala de Milà |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 12 de novembre de 1898 (estrena a Espanya) |
    | |
Andrea Chénier és una òpera italiana verista en quatre actes composta per Umberto Giordano sobre un llibret escrit per Luigi Illica. Va ser estrenada a la Scala de Milà el 28 de març de 1896.
L'òpera conté àries que s'han fet populars, incloent-hi les de tenor Un dì all'azzurro spazio, Si, fui soldato i Come un bel dì di maggio, i la més coneguda per a soprano La mamma morta.[1]
El fins llavors gairebé desconegut Giordano va compondre Andrea Chénier als vint-i-set anys; després de l'estrena, era ja un home cèlebre, i ho va seguir sent fins a la seva mort, tot i que (igual que Mascagni i Leoncavallo) no va tenir un altre èxit igual. És, per tant, la seva obra més popular i una de les habituals en el repertori de molts teatres. L'òpera té una gran quantitat de pàgines memorables amb gran nombre d'àries i duos famosos. Amb la intenció de donar realisme a l'obra hi ha una gran quantitat de personatges secundaris, molt típic de les obres veristes.
Està basada en la vida del poeta francès André Chénier (1762-1794), executat durant la Revolució Francesa. És una òpera sobre la revolució, sobre la lluita pels ideals, sobre l'únic sentiment que pot salvar el món: l'amor.[2] La història comença el 1789 en un esplèndid jardí de París en què Chénier s'enamora de la bella aristòcrata Maddalena. Sis anys després, Maddalena ho ha perdut tot i París s'ha convertit en una ciutat consumida per la sospita i la por. Condemnat per un pretendent rival, el revolucionari Gérard, la parella es reuneix per enfrontar-se al salvatge «judici revolucionari».
Origen i context
[modifica]
Luigi Illica, autor del llibret, va prendre com a punt de partida central al poeta idealista i prerevolucionari André Chénier (1762-1794), personatge real que va escriure una interessant obra literària a cavall del Neoclassicisme i el primer Romanticisme, i que va morir a la guillotina al final del període del terror, el 25 de juliol del 1794, molt poc abans de la caiguda de Robespierre, per haver denunciat els excessos d'una revolució que inicialment havia tingut totes les seves simpaties. Això el convertiria en un veritable mite preromàntic. La imatge que ens ha arribat és manipulada a consciència per l'acció d'una mitificació, en bona part per culpa d'aquesta òpera.[3]
Sembla que André Chénier va néixer a la mítica Constantinoble, de mare grega. El seu pare s'hi havia instal·lat com a representant d'una casa de teixits de Marsella. La mare, Elisabeth Santi-Lomaca, d'origen familiar confús, sembla que pertanyia a una família catalana, del Roselló.[4] Quan André tenia tres anys, la família es va veure forçada a tornar a França per culpa d'un mal moment econòmic que va fins i tot va provocar que la família s'hagués de dispersar, i André va créixer amb la seva tieta a Carcassona, lluny dels pares. Als onze anys es trasllada a París per viure amb la seva mare, moment en què rep una bona formació.[5] Diplomàtic a Londres, quan va retornar a França fou un revolucionari fogós i finalment poeta. Després d'esclatar la revolució, el poeta es va sentir atret per la causa, però va començar a canviar d'opinió després de l'execució de Lluís XVI. Acusat de traïdor, va ser, com molts altres crítics a la Revolució, guillotinat el 28 de juliol de 1794. I això malgrat que era germà d'un dels seus més significats dirigents, el també poeta Maire-Joseph.[4] De fet, ningú va saber que s'havia guillotinat a un poeta, ja que en vida només va veure publicats dos poemes. No va ser fins al 1819 que es van començar a publicar els seus poemes conservats manuscrits.[6]
.jpg)
A Illica li va interessar el tema per a una òpera, i es va oferir a Alberto Franchetti per escriure el llibret. Franchetti estava en aquell moment al cim de la seva breu i afortunada carrera, acabava d'estrenar amb molt èxit Asrael i Cristoforo Colombo a La Scala. En canvi, Giordano acabava de sortir d'un rotund fracàs de la seva segona òpera Regina Diaz, que li havia ocasionat la pèrdua del suport econòmic del seu mentor, l'editor Sonzogno.[7] El seu futur com a músic era incert. L'abril de 1984, Franchetti, que estava a Nàpols per representar Fior d'Alpe, va coincidir amb Giordano i Illica. El mateix Giordano explicarà més tard que «Franchetti sembla interessar-se per la meva situació, i en un moment d'altruisme, m'ofereix i cedeix el llibret de Chénier que Ilica s'havia compromès a escriure per ell». Giordano al principi dubta, però després accepta.[7]
Franchetti també va convèncer el reticent Sonzogno perquè la financés.[8] El juliol, després d'haver llegit la primera redacció del llibret, Sonzongo decideix donar el seu consentiment. Començar a treballar amb Illica era un pas molt important en la seva carrera i el músic es trasllada a Milà per treballar estretament amb el llibretista.[7] Illica, que juntament amb Giuseppe Giacosa estava confeccionant el llibret de La bohème i amb el que, després, també escriurien els de Tosca i Madama Butterfly, al principi es va mostrar reticent a col·laborar amb Giordano posant com a excusa la seva feina. Un cop s'hi va posar, va transformar la història política de l'original en una més «viable» d'amor i política, assegurant sens dubte així l'èxit futur de la peça. Bons i dolents, pobres i rics, l'antic règim i la revolució, amors impossibles per encreuaments d'ideologia política. Aquesta va ser la clau, el codi per engreixar les emocions.
Sonzogno era la competència de Ricordi, i, com aquest, tenia els seus acòlits. De poc li van servir en aquesta ocasió, ja que els de Ricordi li van guanyar el pols el dia de l'estrena d'Andrea Chenier, dos anys després: la funció, a La Scala milanesa, va ser sonorament escridassada. Per cert, l'obra no s'hauria estrenat si un altre amic de Giordano, Pietro Mascagni, no hagués intercedit davant Sonzogno, que s'havia tornat a fer enrere poc abans de la primera data programada. Andrea Chenier acaba sent, doncs, un producte dels amics de Giordano; la seva òpera més famosa no hauria vist la llum sense ells.
El text d'Illica ens presenta un Chénier tòpic i fabulat, que conté llicències molt evidents, com la de situar al poeta a França en el primer acte, pocs dies abans de la presa de la Bastilla, és a dir el juliol de 1789, quan en realitat estava a Anglaterra.[9] Recull la personalitat noble i generosa del protagonista i el seu tràgic final, però crea, a més, una trama literària que vol donar una imatge convincent del clima i el context dels darrers anys de la Revolució Francesa. Al costat dels sentiments apassionats i nobles dels dos protagonistes principals -el sensible i generós poeta Andrea Chénier, la delicada i vulnerable Maddalena de Coigny, jove noble que l'estima i el segueix al suplici-, és un encert la figura interessant de Carlo Gérard, antic majordom de la família de Maddalena, que ha esdevingut un dels homes forts de Robespierre, però que és capaç de sentir pietat i conserva el sentit de la justícia, i que finalment intenta salvar els que havia considerat enemics de classe. Un altre protagonista, encara, és el poble francès, que intervé en els esdeveniments històrics que es narren, que l'òpera fa reviure en els cants patriòtics i revolucionaris del cor.
Giordano va treballar en l'òpera durant dos anys (enrere quedaven els temps en què una òpera s'escrivia en dos mesos), encara que no sempre a Milà. Els dos primers actes els va compondre a La Tour-de-Peilz, a Suïssa, entre la primavera i l'hivern de 1984. El 15 d'abril va escriure una carta al seu pare des de Vevey on li deia que havia arribat allà per trobar-se amb Jules Massenet, amb l'esperança de fer-li escoltar l'òpera. El desembre va conèixer a Saint-Saëns a La Scala, teatre on el compositor francès estrenava Henri VIII, i es va sorprendre de què fos tant jove, segons explica en una carta a Illica.[7]
El 27 de gener de 1896 l'òpera estava acabada. Dos mesos després, el 28 de març, es va estrenar a La Scala tot i que a última hora Sonzogno va voler retirar-la per irrepresentable, però l'enèrgica intervenció de Mascagni es va imposar.[7]
Representacions
[modifica]
Andrea Chénier es va estrenar a la Scala de Milà el 28 de març de 1896. Un any després es va presentar Hamburg, dirigida per Gustav Mahler i al Teatre Nacional de Praga.[10] Va obtenir l'aprovació unànime de tant del públic com de la crítica i va restablir de forma sobtada el precari equilibri econòmic i professional de l'autor.
Dos dies després de l'estrena, Giulio Ricordi, desitjós de trobar un rival que fos capaç de competir amb Mascagni i Leoncavallo -operistes vinculats a Sonzogno-, va proposar a Giordano un contracte per a una propera òpera. Sonzogno no es va deixar sorprendre i, al seu torn, va oferir al jove triomfador un contracte amb clàusules summament avantatjoses.[7]
Durant la primera meitat del segle xx va ser produïda amb certa freqüència i va entrar en el repertori operístic estàndard. Una de les raons que va contribuir a la seva popularitat va ser l'esplèndida música del tenor principal, que proveeix per a un cantant amb talent moltes oportunitats per lluir-se en escena. Franco Corelli potser va ser l'intèrpret més conegut del personatge de Chénier en aquesta època. Mario del Monaco, el Plácido Domingo i Josep Carreras van aplanar després aquest mateix camí.[11][12][13]
Argument
[modifica]Acte I
[modifica]En una tarda primaveral de 1789, poc abans de l’inici de la Revolució Francesa, a la residència dels comtes de Coigny, l’orquestra dona el to amb un moviment perpetu de violins, ple de guspires, que reflecteix la joia i la tensió del Majordom mentre prepara la festa. Entre els ajudants de cambra, Carlo Gérard destaca per la seva actitud despectiva; en solitari, satiritza l’aristocràcia en el seu monòleg Compiacente a' colloqui, on els sons cortesans es tornen melangiosos quan contempla el seu pare sotmès des de fa anys, i finalment invoca la revolució entre l’agitació orquestral.
El caràcter revolucionari de Gérard es manifesta clarament en la seva primera ària, Son sessant'anni, o vecchio, construïda com un in crescendo que Giordano utilitzarà repetidament al llarg de l’òpera. La tensió culmina amb el seu crit de ràbia contra la noblesa: T'odio, casa dorata, immagin sei d'un mondo incipriato e vano, un veritable al·legat que arriba fins al dramàtic E l'ora della morte!!!. Tot seguit, un curt diàleg introdueix Bersi, una altra serventa, al costat de Maddalena, filla de la comtessa, on es comença a entreveure el caràcter capritxós i delicat de la jove.
Amb l’aparició de Maddalena de Coigny, jove i encantadora, la música es torna dolça i serena, reflectint la innocència de la filla dels comtes; Gérard la contempla amb admiració. La introducció musical reapareix mentre la Comtessa inspecciona els preparatius, reprendrà la seva impaciència amb Maddalena per no haver-se vestit encara, mentre aquesta, en companyia de Bersi, la seva criada mulata, lamenta la feina d’embellir-se.
Un ritme ternari brillant de l’orquestra anuncia l’arribada dels convidats. Maddalena es retira per preparar-se, i el novel·lista Fléville presenta dos amics a la Comtessa: el músic italià Flando Florinelli i el poeta Andrea Chénier. L’Abat aporta notícies de París amb aires de marxa fúnebre: la feblesa del rei, el domini creixent del Tercer Estat i la destrucció de l’estàtua d’Enric IV. Fléville intenta animar l’ambient inspirant-se en el zèfir, que l’orquestra tradueix amb trinats de violins, i suggereix cantar el madrigal bucòlic per a cor femení O Pastorelle, addio.
La Comtessa convida Chénier a recitar un poema, però ell rebutja; Maddalena insisteix, provocant-lo. Ofès, Chénier interpreta l’improvviso Un dì all’azzurro spazio, un monòleg llarg i expressiu, amb el trèmolo de les cordes, on denuncia la crueltat de les classes privilegiades. Maddalena, captivada, li demana disculpes i Chénier, commogut, se’n va.
Comença llavors una amanerada gavota i la Comtessa convida tots a ballar. De sobte, s’escolta un cant fúnebre a la distància; immediatament entra Gérard liderant una multitud desfeta i exhausta. La Comtessa ordena que els facin fora amb l’ajudant de cambra. Un cop restablerta la calma, la cerimònia continua i el quadre finalitza amb la represa de la gavota.
Acte II
[modifica]Han transcorregut cinc anys des dels esdeveniments del primer acte; ens trobem a París durant el Terror revolucionari. L’escena es desenvolupa en una plaça amb un altar dedicat a Marat al costat del cafè Hottot. Apareix el sans-culotte Mathieu i entre els revolucionaris hi figura Bersi, l’antiga criada de Maddalena, ara vestida de Meravellosa. L’Incredibile l’espia i l’interroga, sospitant que amaga alguna cosa, preguntant-se si Robespierre envia espies (E ver che Robespierre allieve spie?). Bersi respon exaltant la vida revolucionària amb l’arioso Temer? Perchè?, mentre l’orquestra imita Wagner amb efectes onomatopeics i desemboca en l’exaltació de la cançó popular revolucionària Ça ira. L’Incredibile, desconfiat, decideix seguir-la en secret.
En una altra taula del cafè, Roucher, amic de Chénier, li ofereix un passaport per abandonar França. Chénier canta el seu segon monòleg Credo a una possanza arcana amb un acompanyament orquestral líric, expressant el seu anhel per lliurar-se a l’amor d’una misteriosa corresponsal que signa com «Speranza» (Io non ho amato ancor). Roucher llegeix una de les cartes i confirma que prové d’una dona Meravellosa (Questo gentil Biglietto), però l’insta a acceptar el passaport, recordant-li que és una dona de la noblesa.
Chénier, desesperat, decideix marxar i deixar enrere aquest bel sogno. Mentrestant, prop de la plaça, la multitud s’aplega amb Gérard al capdavant. L’escena es desplega de manera paral·lela fins a confluir al final: d’una banda, Gérard ordena a l’Incredibile que busqui una dona, descrivint-la detalladament amb un acompanyament musical expressiu; de l’altra, Roucher i Chénier observen des de la distància, esperant reconèixer la misteriosa corresponsal, que casualment és la mateixa que cerca Gérard. Bersi, vigilant per l’Incredibile, demana a Chénier que esperi a una dona amenaçada; Roucher l’adverteix que pot ser una trampa, però el poeta decideix confiar i esperar-la.
El grup es dispersa i arriba Maddalena. Chénier no sap que és ella fins que la reconeix per la melodia del primer acte. La jove, que cinc anys enrere s’havia burlat d’ell en una festa, li demana ajuda. Comença el primer dels dos duos entre ells: Maddalena canta l’ària Eravate possente, culminant en el clímax Son sola e minacciata! Son sola al mondo! Ed ho paura!, revelant el seu sofriment i la confiança en el poeta, malgrat haver estat ofesa abans. Chénier respon amb un diàleg breu però carregat de sensibilitat, rematat amb l’exclamació fino alla morte, insieme!, que anticipa el duo final de l’òpera.
L’arribada de Gérard interromp la trobada amb intenció d'arrabassar-li a Maddalena. Chénier demana a Roucher que la protegeixi mentre ell s’enfronta a Gérard. Gérard, desconeixent qui és el seu adversari, cau ferit durant la lluita i només aleshores reconeix Chénier, suplicant-li que salvi Maddalena i que fugi, ja que ell està condemnat per Fouquier-Tinville. La multitud, testimoni de la ferida de Gérard, pregunta qui l’ha atacat; ell afirma no saber-ho, mentre Mathieu acusa els Girondins.
Acte III
[modifica]Al Tribunal revolucionari, Mathieu encoratja el poble a contribuir amb diners i fills per a l’exèrcit, alertant-los del perill dels enemics de la revolució (Dumoriez, traditore e giacobino). L’arribada de Gérard, recentment restablert, intensifica l’exaltació popular amb discursos carregats de passió patriòtica (Lacrime e sangue dà la Francia), aconseguint que la gent lliuri les seves pertinences i una dona cedeixi el seu net per unir-se a l’exèrcit.
Quan el tribunal s’ha dispersat, l’Incredibile s’acosta a Gérard per informar-lo que Chénier està detingut i que serà utilitzat com a esquer per atraure Maddalena (Donnina innamorata). L’espia li demana que acusi el poeta davant Fouquier-Tinville; Gérard dubta, però finalment comença a reflexionar. Sentint que el seu zel revolucionari es barreja amb gelosia i passió, signa l’acta d’acusació i l’Incredibile se’n va.
Apareix Maddalena i s’inicia un emotiu duo. Gérard revela que l’estimava des de petita, quan era servent a casa de la seva mare (Io t'ho voluto allor che tu piccina), i la situació evoluciona fins al moment en què Maddalena ofereix el seu cos per salvar Chénier. El seu relat sobre la mort de la mare, l’incendi de la casa i la solitud amb Bersi, La mamma morta, alterna una narració inicial abatut amb una segona part carregada d’emotivitat, culminant en el clímax dramàtic (Ah, io son l'amore, io son l'amore, l'amore!). Aquestes paraules transformen el to amenaçador de Gérard, que reconeix la seva injustícia i decideix intentar salvar Chénier, tot sabent que serà difícil alliberar-lo de les urpes del tribunal.
S’obre la sala del tribunal amb una multitud que s’acosta per presenciar el judici. Amb el crit de silenzio! de Mathieu, comença la crida dels acusats un a un; en arribar a Chénier, Fouquier-Tinville exposa els càrrecs basats en la falsa acusació de Gérard al seu Nemico de la patria?. Chénier, indignat, interromp el jutge i es defensa amb valentia (Si, fui soldato), arribant a moments d’exaltació.
Quan el magistrat demana testimonis, apareix Gérard confessant l’engany, però el jutge continua validant l’acusació, provocant la ràbia de Gérard (Qui la giustizia ha nome Tirannia) mentre el poble observa atònit. L’escena és dramàtica: Gérard, fora de si, exigeix justícia per Chénier, enfrontant-se al jutge i al poble (Odila, o popolo, là è la patria). Tot i els esforços de Gérard, la sentència és inapel·lable: condemna a mort per al poeta, mentre Maddalena, amagada, contempla desesperada el veredicte (Andrea, Andrea, rivederlo!).
Acte IV
[modifica]Al calabós de la presó de Saint-Lazare hi ha Chénier i Roucher, el seu amic que està de visita. El poeta ha acabat d'escriure unes línies i les recita (inspirats en un poema del veritable André Chénier) entonant la sentimental romança Come un bel dì di maggio acompanyada amb nostàlgia per arpa, fusta i corda com adéu a la vida. És una ària que no gaudeix de la popularitat de la seva primera gran aparició però també és de gran bellesa amb moments com el final Sia! Strofe, ultima dea. Els dos amics s'acomiaden perquè l'execució és propera però encara queda una sorpresa: se sent a la llunyania a Mathieu taral·lejant la Marsellesa i apareix Gérard, al costat de Maddalena, havent prèviament subornat al carceller Schmidt perquè ella ocupi el lloc d'una condemnada. Chénier queda sorprès davant la seva visita mentre que Gérard elogia la manera d'estimar, la manera de desitjar morir davant el seu estimat poeta amb un ofegat O Maddalena, tu fai della morte, la più invidiata sorte!. El retrobament és colpidor amb aquest duo dividit en dues parts; a la primera part, el poeta desconeix el sacrifici d'ella i li parla com si fos la seva última trobada (Vicino a te s'acqueta), fins que ella li diu que vol morir amb ell; en la segona part, tots dos estan contents amb el seu final, ja que el compartiran junts (La nostra morte è triomfo de l'amor!) en un to que va conforme a l'estat d'ànim dels dos i que es resumeix en aquest final Visca la morte ... insiem!, expressat per tots dos, quan el carceller nomena els condemnats. S'abaixa el teló mentre surten del calabós, anant cap a la guillotina.[11]
Anàlisi musical
[modifica]Umberto Giordano ha estat sovint reduït a la fama d’un compositor d’una sola òpera, però aquesta reputació és injusta. Tot i que mai va igualar l’èxit d’Andrea Chénier, cal recordar altres obres seves com Fedora, Siberia, Madame Sans-Gene i La cena delle beffe, totes ben rebudes pel públic entre 1898 i 1924, encara que avui dia gairebé no s’interpreten. Fins i tot Chénier és poc habitual als teatres, però manté un públic fidel i ha atret alguns dels millors cantants del segle XX, tant a l’escenari com en enregistraments. Estrenada el mateix any que la La Bohème de Puccini (1896), representa un exemple clàssic de la Giovane Scuola, el grup de compositors italians que va marcar la darrera dècada del segle XIX.[1]
Andrea Chénier constitueix un exemple destacat d’òpera inserida dins del corrent verista, fet que s’evidencia tant per la cronologia de la seva concepció i estrena (1896), en ple apogeu d’aquest moviment, com per la seva articulació temàtica i estilística. Aquesta òpera coexisteix cronològicament amb altres títols cabdals del verisme com Cavalleria rusticana (1890), Pagliacci (1892), La Bohème (1896), Tosca (1900) i Madama Butterfly (1904). El caràcter verista de Andrea Chénier s’expressa mitjançant la fidelitat al context històric i social: l’obra pren com a referència fets històrics reals i construeix escenes de gran versemblança. La primera escena contraposa un entorn de benestar exuberant amb les condicions dramàtiques dels sectors més desafavorits, establint una tensió social perceptible sense necessitat de recursos fantàstics.[14]
Malgrat aquests elements veristes, l’òpera manté una proximitat notable amb l’estil romàntic: el llibret de Luigi Illica ofereix un retrat de la Revolució Francesa que resulta accessible i convincent dins del marc verista, però la centralitat del fil narratiu amorós desplaça l’èmfasi cap a un desenvolupament dramàtic convencionalment romàntic. L’amor, com a força motriu de la trama, condueix a una culminació heroica i tràgica que recorda la inspiració narrativa de Walter Scott, referent dels romàntics, especialment en la seva concepció de finals dramàticament elevats i emocionalment intensos. [14]
El moviment del Verisme en òpera s’identifica principalment amb obres com Cavalleria Rusticana de Mascagni i Pagliacci de Leoncavallo, en les quals es representen, amb una cruesa directa, situacions dramàtiques extremes i passions humanes íntimes, protagonitzades per personatges de classe popular. Aquest corrent no es limita, però, al món plebeu: existeix un Verisme de caràcter aristocràtic, on les mateixes tensions emocionals i dramàtiques, sense perdre intensitat ni realisme, es traslladen a escenaris més refinats i sofisticats. En aquest registre es poden situar òperes com Adriana Lecouvreur de Francesco Cilea, Tosca de Giacomo Puccini, així com Andrea Chénier i Fedora d’Umberto Giordano, que combinen la força expressiva verista amb entorns i figures d’alta societat.[8]
Andrea Chénier és, essencialment, una òpera concebuda per a tenor, ja que el seu protagonista compta amb tres àries cabdals que reflecteixen les facetes de patriota, amant i poeta; l’impacte dramàtic de la producció depèn en gran manera de la capacitat expressiva d’aquest cantant.[1] L’obra exigeix tres cantants principals de gran nivell, tot i que està poblada de nombrosos rols secundaris, imprescindibles per desenvolupar la tragèdia dels protagonistes. El rol de Chénier està escrit per a un tenor dramàtic, amb exigències d’intensitat constant i aguts freqüents. La figura de Maddalena, tot i ser una jove, requereix una soprano lírico-spinto amb zona aguda suficient per als duets i amb registre central i greu capaç de dominar l’orquestra i el tenor. Pel que fa al baríton Carlo, disposa de dues àries de relleu significatiu. En un sentit ampli, l’òpera es considera una obra cabdal del verisme, entenent aquest corrent com l’expressió dramàtica adoptada pels compositors de la denominada Jove Escola italiana, que es van allunyar del naturalisme extrem però van preservar moltes convencions i recursos retòrics del melodrama romàntic italià, adequant-los al llenguatge musical i a la tècnica vocal pròpia dels primers drames veristes.[12]
El caràcter impetuós i apassionat de Giordano, juntament amb la seva notable capacitat melòdica, troba en la intriga intensa i els sentiments desbordats d’aquest drama un marc idoni per desplegar els elements més expressius i fins i tot declamatoris del seu estil, sempre dins d’una partitura ordenada i elegant. L’orquestra, viva i acolorida, i els moments corals de gran impacte contribueixen a crear alguns dels episodis més memorables del melodrama italià, com la improvisació de Chénier al primer acte, Un dì all'azzurro spazio, que canta a l’amor i evoca la pobresa i el sofriment dels humils, considerada una de les àries més estimades pels tenors, o l’ària La mamma morta de Maddalena, de lirisme refinat.[13]
És habitual considerar Giordano, de manera incorrecta, un seguidor de Puccini, quan Chénier és coetani a La Bohème i anterior a les obres que van consolidar la fama de Puccini, Tosca i Madama Butterfly. De manera similar, la següent òpera de Giordano, Fedora, precedeix aquestes dues obres puccinianes. A més, l’escenari històric de la Revolució Francesa, el personatge central del baríton, dominant, lasciu i polític, i el desenllaç amb els dos amants davant l’execució, anticipen clarament elements que posteriorment es desenvoluparan en la Tosca de Puccini.[13]
Enregistraments
[modifica]| Any | Elenc (Andrea Chénier, Maddalena di Coigny, Carlo Gérard, Contessa di Coigny, Bersi, Roucher) | Director | Segell[15] |
|---|---|---|---|
| 1941 | Beniamino Gigli, Maria Caniglia, Gino Bechi, Giulietta Simionato, Maria Huder, Italo Tajo | Oliviero De Fabritiis | |
| 1955 | Mario Del Monaco, Maria Callas, Aldo Protti, Maria Amadini, Silvana Zanolli, Enrico Campi | Antonino Votto | EMI |
| 1976 | Placido Domingo, Renata Scotto, Sherrill Milnes, Jean Kraft, Maria Ewing, Allan Monk | James Levine | BMG |
| 2005 | Fabio Armiliato, Daniela Dessì, Carlo Guelfi, Rossana Rinaldi, Viorica Cortez, Enzo Capuano | Vjekoslav Sutej | Universal |
Referències
[modifica]- 1 2 3 Campion, Paul. «Ressenya del disc de representacions a La Scala (1928-1931)» (en anglès). Naxos. Arxivat de l'original el 27 de febrer 2022. [Consulta: 6 novembre 2011].
- ↑ Gener, Ramon. «Programa d'Òpera en texans sobre l'òpera». ccma.cat. [Consulta: 6 novembre 2015].
- ↑ Alier, 1985, p. 11.
- 1 2 Alier, 1985, p. 12.
- ↑ Alier, 1985, p. 14.
- ↑ Alier, 1985, p. 15.
- 1 2 3 4 5 6 García Pérez, 1989, p. 40.
- 1 2 «Anàlisi de l'obra» (en castellà). Melómano. Arxivat de l'original el 13 de juliol 2014. [Consulta: 7 novembre 2015].
- ↑ Alier, 1985, p. 17.
- ↑ «Ressenya representació a Praga» (en anglès). prague.eu. Arxivat de l'original el 17 d'agost 2016. [Consulta: 6 novembre 2015].
- 1 2 Alier, 2001, p. 278.
- 1 2 Alier, 1985, p. 20.
- 1 2 3 Alier, 1985, p. 21.
- 1 2 Comellas, Jaume. «Contratenor i contra el tenor». Revista Musical Catalana. [Consulta: 6 novembre 2015].
- ↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 abril 2016].
Bibliografia
[modifica]
- Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2.
- Alier, Roger. Andrea Chénier (en castellà). Barcelona: Daimon, 1985. ISBN 84-231-2708-7.
- García Pérez, Jesús. «Giordano». A: La Gran Ópera (en castellà). cinc. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1307-0.
Òperes d'Umberto Giordano | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
