Andrea Chénier

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Andrea Chénier
Andrea Chenier - 2012.jpg
Títol original Andrea Chénier
Compositor Umberto Giordano
Llibretista Luigi Illica
Llengua original italià
Actes quatre
Estrena absoluta
Data estrena 28 de març de 1896
Escenari Teatro alla Scala de Milà
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 12 de novembre de 1898 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
  • Andrea Chénier (tenor) - Giuseppe Borgatti
  • Carlo Gérard, poeta revolucionari enamorat de Maddalena (baríton) - Mario Sammarco
  • Maddalena di Coigny, filla d'aristòcrates perseguida per la Revolució (soprano) - Evelina Carrera
  • La contessa di Coigny, mare de Maddalena (mezzosoprano) - Della Rogers
  • Bersi, criada mulata (mezzosoprano) - Maddalena Ticci
  • Roucher, poeta amic d'Andrea (baix) - Gaetano Roveri
  • Mathieu, detto Populus, sans-culotte (baríton) - Michele Wigley
  • Madelon, vella revolucionària cega (mezzosoprano) - Della Rogers
  • Un Incredibile, espia al servei de la Revolució (tenor) - Enrico Giordano
  • Pietro Fléville, poeta cortesà (baix) - Gaetano Roveri
  • Abbate (tenor) - Enrico Giordano
  • Schmidt, carceller a San Lazzaro (baix) - Raffaele Terzi
  • Il maestro di casa (baix)
  • Dumas, president del Tribunal revolucionari (baix) - Raffaele Terzi
  • Fouquier Tinville, fiscal del tribunal (baix) - Ettore Brancaleone

Andrea Chénier és una òpera italiana verista en quatre actes composta per Umberto Giordano sobre un llibret escrit per Luigi Illica. Va ser estrenada a la Scala de Milà el 28 de març de 1896.

L'òpera conté àries que s'han fet populars, incloent-hi les de tenor Un dì all'azzurro spazio, Si, fui soldato i Come un bel dì di maggio, i la més coneguda per a soprano La mamma morta.[1]

El fins llavors gairebé desconegut Giordano va compondre Andrea Chénier als vin-i-set anys; després de l'estrena, era ja un home cèlebre, i ho va seguir sent fins a la seva mort, tot i que (igual que Mascagni i Leoncavallo) no va tenir un altre èxit igual. És, per tant, la seva obra més popular i una de les habituals en el repertori de molts teatres. L'òpera té una gran quantitat de pàgines memorables amb gran nombre d'àries i duos famosos. Amb la intenció de donar realisme a l'obra hi ha una gran quantitat de personatges secundaris, molt típic de les obres veristes.

Està basada en la vida del poeta francès André Chénier (1762-1794), executat durant la Revolució Francesa. És una òpera sobre la revolució, sobre la lluita pels ideals, sobre l'únic sentiment que pot salvar el món: l'amor.[2] La història comença el 1789 en un esplèndid jardí de París en què Chénier s'enamora de la bella aristòcrata Maddalena. Sis anys després, Maddalena ho ha perdut tot i París s'ha convertit en una ciutat consumida per la sospita i la por. Condemnat per un pretendent rival, el revolucionari Gérard, la parella es reuneix per enfrontar-se al salvatge «judici revolucionari».

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Luigi Illica, autor del llibret

Luigi Illica, autor del llibret, va prendre com a punt de partida central al poeta idealista i prerevolucionari André Chénier (1762-1794), personatge real que va escriure una interessant obra literària a cavall del Neoclassicisme i el primer Romanticisme, i que va morir a la guillotina al final del període del terror, el 25 de juliol del 1794, molt poc abans de la caiguda de Robespierre, per haver denunciat els excessos d'una revolució que inicialment havia tingut totes les seves simpaties. Això el convertiria en un veritable mite preromàntic. La imatge que ens ha arribat és manipulada a consciència per l'acció d'una mitificació, una part important de la qual en té la culpa aquesta òpera.[3]

Sembla que André Chénier va néixer a la mítica Constantinoble, de mare grega. El seu pare s'hi havia instal·lat com a representant d'una casa de teixits de Marsella. La mare, Elisabeth Santi-Lomaca, d'origen familiar confús, sembla que pertanyia a una família catalana, del Roselló.[4] Quan André tenia tres anys, la família es va veure forçada a tornar a França per culpa d'un mal moment econòmic que va fins i tot va provocar que la família s'hagués de dispersar, i André va créixer amb la seva tieta a Carcassona, lluny dels pares. Als onze anys es trasllada a París per viure amb la seva mare, moment en què rep una bona formació.[5] Diplomàtic a Londres, quan va retornar a França fou un revolucionari fogós i finalment poeta. Després d'esclatar la revolució, el poeta es va sentir atret per la causa, però va començar a canviar d'opinió després de l'execució de Lluís XVI. Acusat de traïdor, va ser, com molts altres crítics a la Revolució, guillotinat el 28 de juliol de 1794. I això malgrat que era germà d'un dels seus més significats dirigents, el també poeta Maire-Joseph.[4] De fet, ningú va saber que s'havia guillotinat a un poeta, ja que en vida només va veure publicats dos poemes. No va ser fins al 1819 que es van començar a publicar els seus poemes conservats manuscrits.[6]

A Illica li va interessar el tema per a una òpera, i es va oferir a Alberto Franchetti per escriure el llibret. Franchetti estava en aquell moment al cim de la seva breu i afortunada carrera, acabava d'estrenar amb molt èxit Asrael i Cristoforo Colombo a La Scala. En canvi, Giordano acabava de sortir d'un rotund fracàs de la seva segona òpera Regina Diaz, que li havia ocasionat la pèrdua del suport econòmic del seu mentor, l'editor Sonzogno.[7] El seu futur com a músic era incert. L'abril de 1984, Franchetti, que estava a Nàpols per representar Fior d'Alpe, va coincidir amb Giordano i Illica. El mateix Giordano explicarà més tard que «Franchetti sembla interessar-se per la meva situació, i en un moment d'altruisme, m'ofereix i cedeix el llibret de Chénier que Ilica s'havia compromès a escriure per ell». Giordano al principi dubta, però després accepta.[7]

Alberto Franchetti, compositor que va cedir el llibret a Giordano

Franchetti també va convèncer al reticent Sonzogno perquè la financés.[8] El juliol, després d'haver llegit la primera redacció del llibret, Sonzongo decideix donar el seu consentiment. Començar a treballar amb Illica era un pas molt important en la seva carrera i el músic es trasllada a Milà per treballar estretament amb el llibretista.[7] Illica, que juntament amb Giuseppe Giacosa estava confeccionant el llibret de La bohème i amb el que, després, també escriurien els de Tosca i Madama Butterfly, al principi es va mostrar reticent a col·laborar amb Giordano posant com a excusa la seva feina. Un cop s'hi va posar, va transformar la història política de l'original en una més «viable» d'amor i política, assegurant sens dubte així l'èxit futur de la peça. Bons i dolents, pobres i rics, l'antic règim i la revolució, amors impossibles per encreuaments d'ideologia política. Aquesta va ser la clau, el codi per engreixar les emocions.

Giulio Ricordi, que conduïa la casa Ricordi

Sonzogno era la competència de Ricordi, i, com aquest, tenia els seus acòlits. De poc li van servir en aquesta ocasió, ja que els de Ricordi li van guanyar el pols el dia de l'estrena d'Andrea Chenier, dos anys després: la funció, a La Scala milanesa, va ser sonorament escridassada. Per cert, l'obra no s'hauria estrenat si un altre amic de Giordano, Pietro Mascagni, no hagués intercedit davant Sonzogno, que s'havia tornat a fer enrere poc abans de la primera data programada. Andrea Chenier acaba sent, doncs, un producte dels amics de Giordano; la seva òpera més famosa no hauria vist la llum sense ells.

El text d'Illica ens presenta un Chénier tòpic i fabulat, que conté llicències molt evidents, com la de situar al poeta a França en el primer acte, pocs dies abans de la presa de la Bastilla, és a dir el juliol de 1789, quan en realitat estava a Anglaterra.[9] Recull la personalitat noble i generosa del protagonista i el seu tràgic final, però crea, a més, una trama literària que vol donar una imatge convincent del clima i el context dels darrers anys de la Revolució Francesa. Al costat dels sentiments apassionats i nobles dels dos protagonistes principals -el sensible i generós poeta Andrea Chénier, la delicada i vulnerable Maddalena de Coigny, jove noble que l'estima i el segueix al suplici-, és un encert la figura interessant de Carlo Gérard, antic majordom de la família de Maddalena, que ha esdevingut un dels homes forts de Robespierre, però que és capaç de sentir pietat i conserva el sentit de la justícia, i que finalment intenta salvar els que havia considerat enemics de classe. Un altre protagonista, encara, és el poble francès, que intervé en els esdeveniments històrics que es narren, que l'òpera fa reviure en els cants patriòtics i revolucionaris del cor.

El llac Léman des de La Tour-de-Peilz, on Giordano va compondre els dos primers actes

Giordano va treballar en l'òpera durant dos anys (enrere quedaven els temps en què una òpera s'escrivia en dos mesos), encara que no sempre a Milà. Els dos primers actes els va compondre a La Tour-de-Peilz, a Suïssa, entre la primavera i l'hivern de 1984. El 15 d'abril va escriure una carta al seu pare des de Vevey on li deia que havia arribat allà per trobar-se amb Jules Massenet, amb l'esperança de fer-li escoltar l'òpera. El desembre va conèixer a Saint-Saëns a La Scala, teatre on el compositor francès estrenava Henri VIII, i es va sorprendre de què fos tant jove, segons explica en una carta a Illica.[7]

El 27 de gener de 1896 l'òpera estava acabada. Dos mesos després, el 28 de març, es va estrenar a La Scala tot i que a última hora Sonzogno va voler retirar-la per irrepresentable, però l'enèrgica intervenció de Mascagni es va imposar.[7]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Giuseppe Borgatti, el primer Chénier
Mario Sammarco, el primer Gérard

Andrea Chénier es va estrenar a la Scala de Milà el 28 de març de 1896. Un any després es va presentar Hamburg, dirigida per Gustav Mahler i al Teatre Nacional de Praga.[10] Va obtenir l'aprovació unànime de tant del públic com de la crítica i va restablir de forma sobtada el precari equilibri econòmic i professional de l'autor.

Dos dies després de l'estrena, Giulio Ricordi, desitjós de trobar un rival que fos capaç de competir amb Mascagni i Leoncavallo -operistes vinculats a Sonzogno-, va proposar a Giordano un contracte per a una propera òpera. Sonzogno no es va deixar sorprendre i, al seu torn, va oferir al jove triomfador un contracte amb clàusules summament avantatjoses.[7]

Durant la primera meitat del segle XX va ser produïda amb certa freqüència i va entrar en el repertori operístic estàndard. Una de les raons que va contribuir a la seva popularitat va ser l'esplèndida música del tenor principal, que proveeix per a un cantant amb talent moltes oportunitats per lluir-se en escena. Franco Corelli potser va ser l'intèrpret més conegut del personatge de Chénier en aquesta època. Mario del Monaco, el Plácido Domingo i Josep Carreras van aplanar després aquest mateix camí.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Tarda primaveral de 1789, poc abans del començament de la Revolució francesa, a la residència dels comtes de Coigny; l'orquestra introdueix l'acció amb un guspirejant moviment perpetu dels violins que expressa el goig i l'agitació del Majordom mentre supervisa els preparatius d'una festa. Un dels ajudants de cambra, Carlo Gérard, participa amb menyspreu en l'escena; sol, fa burla de l'aristocràcia en el seu monòleg Compiacente a' colloqui, acompanyat de sons cortesans que esdevenen melangiosos quan observa el seu pare esclavitzat de fa tants anys, i acaba invocant la revolució enmig de l'agitació orquestral.

Observem el seu caire revolucionari la primera ària Son sessant'anni,o vecchio, amb una estructura d'ària in crescendo que farà servir Giordano en tota l'òpera; així, arribem a aquest crit exaltat en el qual manifesta el seu odi a la noblesa T'odio, casa dorata, immagin sei d'un mondo incipriato e vano (T'odio casa daurada, imatge ets d'un món empolsat i va- que és tot un al·legat des del principi fins a aquest E l'ora della morte!!!. Després d'un breu diàleg, observem a Bersi, una altra serventa, al costat de Maddalena, filla de la comtessa en el qual veiem una mica el caràcter capritxós i delicat d'ella.[11]

Amb l'entrada de la jove i bonica Maddalena de Coigny, filla dels comtes, la música recupera l'assossec i la innocència; Gérard contempla admirat la seva dolçor. Es reprèn la música de la introducció i la Comtessa revisa els preparatius; renya la seva filla perquè encara no s'ha vestit per a la festa, i ella comenta amb Bersi, la seva criada mulata, la tortura que representa haver d'embellir-se.

Un brillant ritme ternari de l'orquestra anuncia l'arribada dels convidats i Maddalena se'n va a preparar-se; el novel·lista Fléville presenta dos amics a la Comtessa: el músic italià Flando Florinelli i el poeta Andrea Chénier. En veure l'Abat, la Comtessa es mostra impacient per conèixer les últimes notícies de París; l'Abat informa amb aires de marxa fúnebre de la debilitat del rei, del domini del tercer estat i de la destrucció de l'estàtua d'Enric IV. Fléville mira d'animar la vetllada aprofitant la inspiració del zèfir, que l'orquestra representa amb trinats de violins, i proposa cantar el bucòlic madrigal per a cor femení O Pastorelle, addio. La Comtessa convida Chénier a recitar un poema, però ell ho refusa. Torna la música de la introducció i Maddalena insisteix perquè accepti la invitació i en fa befa. Chénier, ofès, canta el famós improvviso Un dì all'azzurro spazio; un bell i extens monòleg acompanyat del trèmolo de la corda en què el poeta denuncia la impietat de les classes benestants. Maddalena, fascinada, li demana disculpes i Chénier surt commogut.

S'inicia una amanerada gavota i la Comtessa convida tothom a ballar; tot just començar, se sent de lluny un cant fúnebre. Tot seguit, entra Gérard al capdavant d'una multitud esparracada i defallida. La Comtessa ordena que els facin fora juntament amb l'ajudant de cambra. Un cop superat el desconcert, tot torna a la normalitat; la Comtessa es disculpa i el quadre culmina amb la represa de la gavota.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Des de la història del primer acte, han passat cinc anys, estem a París i la Revolució francesa ha mutat en un període terrible. L'acció se situa en una plaça amb un altar dedicat a Marat al costat del cafè Hottot. Apareix el sans-culotte Mathieu i entre els revolucionaris s'hi troba Bersi, l'antiga criada de Maddalena, vestida de Meravellosa. L'Incredibile l'espia i li pregunta si té alguna cosa a amagar, si Robespierre instrueix espies (E ver che Robespierre allieve spie?), però Bersi exalta la vida revolucionària a l'arioso Temer? Perchè?; l'orquestra paròdia a Wagner, inclou efectes onomatopeics i culmina amb l'exaltació de la cançó popular de la Revolució Ça ira. L'Incredibile desconfia de Bersi i opta per seguir-la vigilant.

En una altra taula del local hi ha Roucher, un amic de Chénier, que li ofereix un passaport per sortir de França. Chénier canta el seu segon monòleg Credo a una possanza arcana amb un líric acompanyament orquestral; anhela lliurar-se a l'amor d'una desconeguda que li escriu cartes signades com a «Speranza» (Io non ho amato ancor). El seu amic llegeix una carta i li confirma que és una carta d'una dona Meravellosa (Questo gentil Biglietto), però li segueix instant a acceptar el passaport, recordant-li que és una dona de la noblesa.

Chénier es desespera i decideix partir oblidant aquest bel sogno. Mentrestant, prop d'aquí, s'aglomera la gent amb Gérard al capdavant. L'escena és excel·lent (Viva Robespierre, evviva!) i amb un desenvolupament separat fins a unir-se al final. D'una banda, Gérard insta l'Incredibile perquè busqui una dona tot descrivint-la de forma excepcional acompanyat per la música; per l'altra, Roucher i Chénier segueixen observant de forma apartada, esperant conèixer a la desconeguda, que és la mateixa que, per cert, busca Gérard. Bersi, espiada per l'Incredibile, li demana a Chénier que esperi a una dona amenaçada, però Roucher li comenta que pot ser un parany, el poeta decideix esperar-la, desitjant que sigui la que li escrivia aquelles estranyes cartes.

El grup s'ha dispersat i arriba Maddalena. El poeta ignora qui és la desconeguda però es dirigeix ​​cap a ella. Ella li revela qui és amb la melodia que ell coneix en el primer acte. En efecte, la jove que, cinc anys abans, es burlava d'ell en una festa, li demanava ajuda. Estem en el primer dels dos duos que sostindran els dos personatges. En aquest primer, l'ària d'ella Eravate possente seguint l'estil establert per Giordano, aconsegueix el seu moment cim en aquest final Son sola e minacciata! Son sola al mondo! Ed ho paura! en què revela el seu sofriment i com pensava en el bon home que la defensaria, encara que l'hagués ofès en el seu moment. Després d'aquesta ària, Chénier segueix la conversa de manera acollidora; tot i que és curta, és extremadament sensible amb l'apocalíptic" fino alla morte,insieme!, que recorda amargament al duo final de l'òpera. L'arribada de Gérard interromp aquesta escena amb intenció d'arrabassar-li a Maddalena. El poeta prega al seu amic Roucher que la salvi mentre ell es queda lluitant amb Gérard, que desconeix qui és aquell que estava combatent amb ell fins que cau ferit; reconeix, al final, a Chénier i li demana que salvi Maddalena, que fugi perquè ja està condemnat per Fouquier-Tinville. La gent exaltada, que ha vist a Gérard ferit a terra, li pregunta qui l'ha ferit, al que ell afirma que no ho sap, mentre Mathieu acusa els Girondins.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Al Tribunal revolucionari, Mathieu es disposa a motivar al poble perquè aportin diners i fills per l'exèrcit, ja que, com ell diu, la pàtria està en perill per aquells que estan contra la revolució (Dumoriez, traditore e giacobino). L'arribada d'un restablert Gérard exalta més al poble a base de xerrameca carregada d'emotivitat cap a la pàtria (Lacrime e sangue dà la Francia), que aconsegueix que el poble aporti les seves pertinences i una dona lliuri al seu nét perquè entri a l'exèrcit.

El tribunal s'ha dispersat. L'Incredibile s'acosta a Gérard i li comunica que Chénier està detingut i que l'utilitzarà com a esquer perquè Maddalena arribi fins a ell (Donnina innamorata). Quan l'espia li demana que s'acusi al poeta per ser jutjat davant Fouquier-Tinville, Gérard dubte però, al final, comença a cavil·lar. Gérard sent (Nemico de la patria?) que el seu zel revolucionari es nodreix de gelosia i apassionament quan abans ho feia pels seus ideals. Signa l'acta d'acusació i l'espia s'allunya. En aquest moment arriba Maddalena i s'inicia un duo en què Gérard recorda, com en el passat, estava enamorat d'ella des que era petita (ell era servent a casa de la seva mare) en un emotiu Io t'ho voluto allor che tu piccina que va degenerant fins a arribar a una situació en què ella ofereix el seu cos per salvar Chénier d'una mort segura; l'exclamació d'ell es queda reduïda al no-res davant el relat de Maddalena La mamma morta on s'observa una primera part narrativa amb un to abatut -la mort de la seva mare, l'incendi de casa seva i la solitud al costat de Bersi- i una segona commovedora que aconsegueix brillants moments, destacant el final (Ah, io son l'amore, io son l'amore,l'amore!), una de les grans àries per a soprano. Les seves paraules finals canvien el to amenaçador de Gérard, que sent que ha comès una gran injustícia i que està disposat a tractar de salvar-lo perquè és difícil alliberar-lo de les urpes del tribunal.

S'obre la sala del tribunal per a realitzar el judici als acusats i s'observa una aglomeració de gent que s'apropa a veure'ls. Amb el silenzio! de Mathieu comença el judici mitjançant la crida dels acusats, d'un a un; quan arriba a Chénier, Fouquier-Tinville expressa els càrrecs contra el poeta que va expressar Gérard al principi del seu nemico de la patria? al que Chénier, indignat, interromp al jutge i es defensa valentament (Si, fui soldato) arribant a moments d'exaltació. Quan el jutge demana testimonis, apareix Gérard confessant la falsa acusació, però el jutge segueix acceptant l'acusació com a vàlida, provocant la ràbia contra el magistrat per part de l'antic servent (Qui la giustizia ha nome Tirannia) mentre que el poble assistent al judici observa atònit la situació. L'escena és inquietant amb un Gérard, fora de si, reclamant justícia a favor de Chénier però posant-se en contra al jutge i al poble (Odila, o popolo, là è la patria). No obstant això, la sentència és l'esperada: pena mort pel poeta amb la desesperació de Maddalena, que assistia al judici oculta (Andrea, Andrea, rivederlo!).

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Al calabós de la presó de Saint-Lazare hi ha Chénier i Roucher, el seu amic que està de visita. El poeta ha acabat d'escriure unes línies i les recita (inspirats en un poema del veritable André Chénier) entonant la sentimental romança Come un bel dì di maggio acompanyada amb nostàlgia per arpa, fusta i corda com adéu a la vida. És una ària que no gaudeix de la popularitat de la seva primera gran aparició però també és de gran bellesa amb moments com el final Sia! Strofe, ultima dea. Els dos amics s'acomiaden perquè l'execució és propera però encara queda una sorpresa: se sent a la llunyania a Mathieu taral·lejant la Marsellesa i apareix Gérard, al costat de Maddalena, havent prèviament sobornat al carceller Schmidt perquè ella ocupi el lloc d'una condemnada. Chénier queda sorprès davant la seva visita mentre que Gérard elogia la manera d'estimar, la manera de desitjar morir davant el seu estimat poeta amb un ofegat O Maddalena, tu fai della morte, la più invidiata sorte!. El retrobament és colpidor amb aquest duo dividit en dues parts; a la primera part, el poeta desconeix el sacrifici d'ella i li parla com si fos la seva última trobada (Vicino a te s'acqueta), fins que ella li diu que vol morir amb ell; en la segona part, tots dos estan contents amb el seu final, ja que el compartiran junts (La nostra morte è triomfo de l'amor!) en un to que va conforme a l'estat d'ànim dels dos i que es resumeix en aquest final Visca la morte ... insiem!, expressat per tots dos, quan el carceller nomena els condemnats. S'abaixa el teló mentre surten del calabós, anant cap a la guillotina.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Umberto Giordano ha patit durant molt temps la reputació de ser un compositor d'una única òpera, que és alhora injustificada i falsa; però val a dir que mai més va poder repetir l'èxit d'Andrea Chenier. Cal no oblidar Fedora, Siberia, Madame Sans-Gene i La cena delle beffe, que foren totes aclamades pel públic de la seva època -aquestes òperes daten de 1898 a 1924-, però que són poc interpretades actualment. Fins i tot la mateixa Chénier no es veu amb freqüència en els teatres d'òpera del món avui en dia; però té un públic fidel i molts dels més grans cantants del segle XX han abordat i triomfat en els papers principals, tant en l'escenari com en disc. És contemporània exacta de La Bohème de Puccini (totes dues es van estrenar el 1896), i és un exemple clàssic d'una òpera de la Giovane Scuola de compositors italians, que va saltar a la fama durant l'última dècada del segle XIX.[1]

Andrea Chénier és una òpera conceptuada com a verista entre altres raons perquè la seva creació i estrena (1896) s'escau en el moment més viu d'aquest corrent. Recordem Cavalleria rusticana (1890), Pagliacci (1892), La Bohème (1896), Tosca (1900) o Madama Butterfly (1904). I ho és pel seu context, perquè es basa en fets reals i perquè d'antuvi se situa en imatges versemblants. I sense haver de fer córrer gaire la imaginació, en la primera escena es mostra un àmbit tancat exultant de benestar amb el contrapès d'una altra realitat –el món dels desfavorits socials– colpidora. Però a part de tenir totes les característiques veristes, l'obra s'assembla molt a una òpera romàntica. Luigi Illica presenta un llibret en què el model de la Revolució Francesa que es mostra resulta fàcilment identificable amb el verisme, molt plausible, molt convincent. Tanmateix, la inclusió motriu de la trama amorosa, amb el seu protagonisme central, mena el discurs cap a un tot convencional, amb un argument decididament romàntic, en el qual l'amor justifica la immolació com a zenit de la història. Un final que Walter Scott, gran inspirador dels romàntics, l'hauria signat.[12]

El Verisme s'associa a títols com Cavalleria Rusticana de Mascagni i Pagliacci de Leoncavallo. En elles es plantejaven, amb tota la seva cruesa, situacions truculentes i les passions més recòndites que afecten l'ésser humà, sent els seus protagonistes personatges d'extracció popular. Existeix també un Verisme de tall aristocràtic, on les característiques abans apuntades, sense cedir gens en el tremendisme, es traslladaven a escenaris de més refinament i sofisticació. Hi participen d'aquestes característiques òperes com Adriana Lecouvreur de Francesco Cilea, Tosca de Giacomo Puccini, Andrea Chénier i Fedora, aquestes dues últimes d'Umberto Giordano.[8]

Aquesta és en gran mesura una òpera per a tenor. L'heroi compta amb tres àries esplèndides -perquè ell és patriota, amant i poeta- i l'èxit d'una producció depèn de la capacitat per emocionar d'aquest rol.[1] L'obra necessita tres grans cantants, si bé, està farcida de petits rols secundaris, transcendentals per narrar la tragèdia dels protagonistes. El poeta Chénier està escrit per un tenor dramàtic, dur i exigent pel que fa a la intensitat del cant i amb importants i freqüents aguts. El paper de Maddalena, malgrat representar una noieta molt jove, ha de ser interpretat per una soprano lírico-spinto, amb una bona zona aguda per afrontar els dos duets de manera convincent, però amb un registre central i greu capaç de sobrepassar l'orquestra i al tenor. El baríton, Carlo, té dues àries importants.

Es considera una de les grans obres del verisme si s'entén el concepte en un sentit ampli, que inclou els compositors de l'anomenada Jove Escola italiana, els quals s'apartaren, de fet, de la temàtica naturalista inicial i mantingueren moltes de les convencions i dels comportaments retòrics del melodrama romàntic italià, d'acord amb el llenguatge musical i la tècnica del cant propis dels primers drames veristes.[13]

El temperament impetuós i passional de Giordano i la seva rica vena melòdica troben en la sanguinària intriga i en els sentiments desfermats d'aquest drama un camp adequat per als aspectes més emocionants i fins declamatoris de la seva escola, però sempre amb una partitura molt ben estructurada i una gran elegància d'estil. Al costat d'una orquestra brillant i acolorida i de moments corals de gran efecte, ens dóna alguns dels moments més extraordinaris del melodrama italià, com la improvisació de Chénier en el primer acte, Un dì all'azzurro spazio, que canta a l'amor i evoca la misèria i el sofriment dels humils, i que és una de les àries més estimades pels tenors italians, o l'ària La mamma morta de Maddalena, d'un lirisme exquisit.

S'ha considerat a Giordano, de forma del tot improcedent, com un seguidor de Puccini, quan en realitat Chénier és rigorosament coetani a La Bohème i anterior a les altres dues obres que varen fer famós a Puccini, és a dir Tosca i Madama Butterfly, mentre que Fedora, la següent de Giordano, també és anterior a les dues citades del gran mestre. A més a més, l'ambient històric setcentista, el dur personatge clau del baríton lasciu, prepotent i polític, el final amb dos amants sols davant d'una execució, que es troben a Chénier, prefiguren clarament la Tosca pucciniana.[14]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Andrea Chénier, Maddalena di Coigny, Carlo Gérard, Contessa di Coigny, Bersi, Roucher) Director Segell
1941 Beniamino Gigli, Maria Caniglia, Gino Bechi, Giulietta Simionato, Maria Huder, Italo Tajo Oliviero De Fabritiis
1955 Mario Del Monaco, Maria Callas, Aldo Protti, Maria Amadini, Silvana Zanolli, Enrico Campi Antonino Votto EMI
1976 Placido Domingo, Renata Scotto, Sherrill Milnes, Jean Kraft, Maria Ewing, Allan Monk James Levine BMG
2005 Fabio Armiliato, Daniela Dessì, Carlo Guelfi, Rossana Rinaldi, Viorica Cortez, Enzo Capuano Vjekoslav Sutej Universal

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Campion, Paul. «Ressenya del disc de representacions a La Scala (1928-1931)» (en anglès). Naxos. [Consulta: 6 novembre 2011].
  2. Gener, Ramon. «Programa d'Òpera en texans sobre l'òpera». ccma.cat. [Consulta: 6 novembre 2015].
  3. Alier, 1985, p. 11.
  4. 4,0 4,1 Alier, 1985, p. 12.
  5. Alier, 1985, p. 14.
  6. Alier, 1985, p. 15.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 García Pérez, 1989, p. 40.
  8. 8,0 8,1 «Anàlisi de l'obra» (en castellà). Melómano. [Consulta: 7 novembre 2015].
  9. Alier, 1985, p. 17.
  10. «Ressenya representació a Praga» (en anglès). prague.eu. [Consulta: 6 novembre 2015].
  11. «Argument de l'òpera» (en castellà). Operamania. [Consulta: 4 novembre 2015].
  12. Comellas, Jaume. «Contratenor i contra el tenor». Revista Musical Catalana. [Consulta: 6 novembre 2015].
  13. Alier, 1985, p. 20.
  14. Alier, 1985, p. 21.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2. 
  • Alier, Roger. Andrea Chénier (en castellà). Barcelona: Daimon, 1985. ISBN 84-231-2708-7. 
  • García Pérez, Jesús. «Giordano». A: La Gran Ópera. cinc (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1307-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andrea Chénier Modifica l'enllaç a Wikidata