Disc fonogràfic

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Discs de vinil.

Un disc fonogràfic, normalment anomenat simplement disc i de vegades vinil, és un suport d'enregistrament de so analògic que consisteix en un disc pla amb un solc modulat gravat en forma d'espiral que comença prop de la perifèria i acaba prop del centre del disc. Té un forat circular al seu centre, de diàmetre variable segons el format del disc. Els discos van ser la tecnologia principal de reproducció de música personal durant la major part del segle XX; van reemplaçar el cilindre fonogràfic de primers de segle i, tot i que la seva popularitat va minvar considerablement en aparèixer el disc compacte a finals dels anys 80 del mateix segle, al començament del segle XXI encara es continuen fabricant i venent, encara que cada vegada en un nombre menor. Encara que per molts sigui un article obsolet, roman un del formats d'àudio més utilitzat pels discjòqueis gràcies a la seva gran qualitat de so respecte noves tecnologies que surten a la venda i s'imposen en el mercat com són els CD's.

Història[modifica]

Tot i que el material amb què es fabricaven els discs va anar canviant, durant força temps es va utilitzar un tipus de resina; els discs fabricats amb aquest material eren rígids i molt fràgils, i es reproduïen a 78 rpm (revolucions per minut), de manera que la seva durada era força curta. Més endavant es va començar a utilitzar el clorur de polivinil o PVC i aquest material va esdevenir l'estàndard, fins a l'extrem que "vinil" va esdevenir un sinònim de "disc".

Cap als anys 60 del segle XX la popularitat del disc va anar augmentant ràpidament, i fins i tot es va encunyar el terme "microsolc" per a referir-s'hi. Els aparells necessaris per a reproduir-los, anomenats "tocadiscs", ja eren gairebé a totes les llars, i alguns dels models d'aquella època podien funcionar a 16, 33⅓, 45 i 78 rpm, per bé que ràpidament els formats de disc van quedar establerts en 45 rpm per als discos senzills (de l'anglès singles) i en 33⅓ rpm per als LP (de l'anglès long play, llarga durada).

Al començament, els discos senzills contenien quatre pistes, dues per cara, però després van passar a incloure'n solament una per cara, amb una durada màxima d'uns 5 minuts cadascuna; a més, la cançó de la cara A era la principal i més coneguda, mentre que la de la cara B era normalment un tema menys conegut o una versió diferent de l'anterior. Depenent de la popularitat de l'artista i de l'àlbum, d'un mateix LP es podien arribar a editar 3, 4 o fins i tot més discos senzills. Pel que fa als LP, depenent del tipus d'àlbum contenia entre una i diverses pistes per cara, amb una durada màxima d'uns 25 minuts cadascuna.

A finals dels anys 70 del segle XX van aparèixer els maxi-singles, que eren una mescla entre els discos senzills i els LP: tenien la mida i aparença d'un LP, però sense la seva durada, malgrat ser superior a la d'un senzill, i es reproduïen a 45 rpm. Normalment, a la primera cara s'hi trobava una versió ampliada (més llarga) del tema que donava títol al disc, i a la segona una altra versió (o diverses versions) del mateix tema. La distància entre solcs del maxi-single era superior a la dels discos senzills, la qual cosa proporcionava una qualitat de so lleugerament més alta.

Procés de reproducció[modifica]

El procés de reproducció del disc de vinil consisteix en la conversió mecànica del moviment que pateix l'agulla al seguir el solc, en un senyal elèctric que presenta les mateixes variacions que aquests petits solcs, formant així una ona analògica. En els equips estèreo els moviments laterals representen la suma de les canals estèreo i els moviments verticals representen la resta d'ambdós senyals. Els senyals elèctrics poden ser generats de diferents maneres, si bé és més habitual mitjançant un conjunt aimant-bobina units al plançó de l'agulla.

El senyal analògic que produeix l'agulla amb les vibracions en passar pels solcs del disc de vinil és més precisa que la que produeix un CD (senyal digital), ja que no es menysprea cap informació.

Limitacions[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Disc fonogràfic Modifica l'enllaç a Wikidata

El vinil es carrega electroestàticament amb molta facilitat per la qual cosa atreu pols que és difícil de retirar. La pols i les rascades causen "clics i pops" audibles i podien fer que l'agulla saltés cap a línies més avançades del solc o, pitjor encara, que saltés a línies que ja havia recorregut creant un cicle que es repeteix indefinidament. Aquesta anomalía, era molt freqüent en els primers discs fonogràfics, inclús es produía en les transmissions de radio.

Els discos de vinil poden ser deformats per la calor, l'emmagatzematge incorrecte, exposició a llum solar o per defectes de fàbrica com el plàstic d'embolcall excessivament estret en la coberta de l'àlbum. Un grau petit de deformació era comú i els braços dels tocadiscs estaven dissenyats per tolerar-ho. Les variacions en el to de l'àudio eren producte de la deformació del disc. La pràctica estàndard per a la cura dels LPs era emmagatzemar el disc en una funda de paper o plàstic dins de la funda original, això reduïa l'entrada de pols al solc. Els senzills, amb algunes excepcions, venien amb cobertes simples de paper però sense cap coberta interna addicional.

Una altra limitació del disc gramofònic és que la fidelitat es redueix conforme avança la reproducció, això és perquè hi ha més vinil per segon disponible per a la reproducció de freqüències altes en les parts més llunyanes del centre que al final del solc. A l'inici del solc d'un LP comú hi ha 510 mm de vinil per segon que passen per l'agulla mentre que al final del solc són només de 200 a 210 mm de vinil per segon (la meitat de la resolució lineal).

Un altre problema sorgeix del fet de la geometria del braç tonal. Els enregistraments màster són tallats en un torn de gravació on una agulla de safir es mou radialment a través del blanc, suspesa en una pista recta i dirigida per un cargol guia. La majoria dels tocadiscs fa servir un braç que pivota introduint errors de forces laterals i de to i azimut, i com a resultat hi ha distorsió en el senyal de reproducció. Es van crear diversos mecanismes per compensar això que variaven en el seu grau d'èxit.

Referències[modifica]