Emile Berliner
 Emile Berliner | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement |
(de) Emil Berliner 20 de maig de 1851 Hannover |
| Mort |
3 d'agost de 1929 (als 78 anys) Washington DC |
| Causa de mort | Infart miocardíac |
| Lloc d'enterrament | cementiri de Rock Creek |
| Nacionalitat |
 Alemanya Estats Units |
| Grup ètnic | Jueus |
| Educació | Cooper Union |
| Activitat | |
| Ocupació | Inventor |
| Família | |
| Cònjuge | Cora Adler (1862-1942) |
| Fills |
Henry Berliner Herbert Samuel Berliner |
| Germans | Joseph Berliner, Jacob Berliner i Manfred Berliner |
|
Premis | |
|
| |
 | |
 | |
Emile Berliner (1851 - 1929) va ser un inventor germanoestatunidenc del transmissor telefònic, del gramòfon, dels discos de vinil i precursor del micròfon. També va dedicar gran part de la seva fortuna a ajudar a reduir la mortalitat infantil.
Biografia[modifica]
Nasqué a Alemanya i als 19 anys va emigrar als Estats Units (1870), seguint l'exemple d'un amic. Passava molt de temps a la biblioteca de l'Institut Cooper, a on va adquirir l'interès per l'electricitat i el so.
El 1876, va assistir a Filadèlfia a una gran exhibició d'invents i descobriments científics, incloent-hi el primer telèfon d'Alexander Graham Bell, que va fascinar Berliner. Va començar, llavors, a investigar com millorar-lo en la seva llar a Washington, fins que va arribar a crear un bon emissor per a enviar missatges sense importar la distància. En termes simples, va inventar un micròfon.
Al setembre del 1877, l'empresa Bell Telephone de Boston va comprar a Berliner el seu invent i el va contractar per a desenvolupar-hi altres millores, fins que el 1883 va deixar la companyia i va tornar a Washington per treballar en el seu laboratori. Allà va inventar el gramòfon el 1887, que va permetre la gravació i reproducció de sons en els discos, un suport pla que permetia la producció en sèrie i, a més, proporcionava una fidelitat sonora considerable.[1]
Ambdós utilitzen la gravació mecànica (un dels tres sistemes analògics de gravació), però és l'única cosa que tenen en comú. El fonògraf utilitzava cilindres, com les caixes de música; en canvi, el gramòfon utilitzava discos, no els discos de vinil que a tots ens vénen al cap, però similars. Thomas Edison va patentar el fonògraf el 1877, Berliner el gramòfon quasi una dècada més tard. El 1899, Berliner llançà el primer gramòfon o "tocadiscs", un aparell consistent en un plat que girava gràcies a un mecanisme de corda que calia alimentar manualment, sobre el qual es col·locava el disc i l'agulla en recollia el so, per amplificar-lo per mitjà d'una gran trompa.[1]
El gramòfon va començar a comercialitzar-se el 1893 per la companyia que Berliner va fundar: "The United States Gramophone Company". Cap al 1899, l'invent d'Emile Berliner estava en mans de tres companyies: The Berliner Gramophone Company (Philadelphia), que fabricava gramòfons i discos; The Seaman National Gramophone (New York), que en portava la comercialització i United States Gramophone Company (Washington), que en tenia les patents.
A principis del 1900, la segona de les companyies mencionades va negociar un acord amb l'American Gramophone and Columbia Phonograph per fabricar el zonògraf, un aparell similar. Beliner va considerar-ho una traïció a l'acord d'exclusivitat que tenia. La situació va agreujar-se encara més quan, per mitjà d'un judici comercial, la Seaman National Gramophone va aconseguir que es prohibís a la companyia de Berliner vendre el seu invent als Estats Units. Per això, Berliner va traslladar la seva empresa a Mont-real (Canadà), que va passar a anomenar-se "Berliner Gram-O-phone Company".
El 16 de juliol del 1900, Berliner va registrar el famós logotip de la seva companyia: un gos escoltant un gramòfon. El 1924, la companyia va ser comprada per Victor Talking Machine, la qual el 1929 va passar a anomenar-se RCA Victor. Emile Berliner va morir el 3 d'agost del 1929, com a conseqüència d'un infart al cor.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Brotons, Ròmul. El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, p. 70. ISBN 978-84-7246088-1.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Emile Berliner |
