Soliloqui

De Viquipèdia

El soliloqui és un fragment d'un text teatral en què un personatge parla sol, adreçant-se a si mateix, tot expressant pensaments o sentiments, de manera que l'espectador pot conèixer les seves reflexions i anhels personals.[1][2]

El mot soliliqui prové del llatí soliloquium, que deriva de solus (sol) i loqui (parlar).[3]

Història i autors destacats[modifica]

El soliloqui va ser una figura retòrica habitual en l'època clàssica. Un dels escriptors destacats fou Agustí d'Hipona.[4]

Els soliliquis van ser una pràctica molt estesa en la dramaturgia anglesa dels segles xvi al xviii. Kyd, Marlowe o Shakespeare van fer-ne us en les seves tragèdies elisabetianes. De l'últim, en destaca per sobre de tots el discurs Ser o no ser, de Hamlet. A França, Pierre Corneille va escriure soliloquis heroics, mentre que Jean Racine, els emprava de manera dramàtica.[2]

Quasi desapareguts d'escena al segle xix, revifen en el xx amb autors com Eugene O'Neill, qui fa un paral·lelisme dual entre soliloqui-veritat i diàleg-mentida. Una peça molt coneguda que empra aquesta eina és Un home per a l'eternitat (1960), que després fou adaptada al cinema i guanyà 6 Oscar.[2] Altres autors contemporanis que han fet bon us dels soliloquis són Edward Bond o Bertolt Brecht.[5]

Dintre de la literatura espanyola, cal destacar la figura de Lope de Vega.[6] En llengua catalana, podem citar Bernat Metge, Vicent Manuel Branchat o Mercè Rodoreda.[7][8][9]

Soliloqui, monòleg i apart[modifica]

El soliloqui es diferencia del monòleg, en termes teatrals, pel fet que el personatge emissor no té altre receptor a l'escena, mentre que en el monòleg el personatge s'adreça a un o més receptors, apel·lant-los, si bé sense que hi hagi rèplica o intercanvi. Així, el soliloqui comporta major introspecció i no dona cap valor a l'existència de públic a la sala.[10]

També és diferent de l'apart, perquè aquest sempre es representa un pensament breu o un aclariment, adreçat al públic.[11]

Psiquiatria[modifica]

En psiquiatria, s'empra el mot soliloqui per referir-se als diàlegs que els pacients, sovint esquizofrènics, mantenen amb un alter ego o amb una audiència inexistent.[10][12]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Llengua catalana i literatura, Batxillerat 1. Cruïlla, 2008. ISBN 9788466119221. 
  2. 2,0 2,1 2,2 «Soliloquy - drama» (en anglès). Britannica. [Consulta: 30 agost 2021].
  3. «Soliloqui». GDLC. [Consulta: 18 novembre 2021].
  4. Pierantoni, Claudio «Tres demostraciones de la existencia de Dios a partir de los Soliloquios de San Agustín». Revista chilena de estudios medievales, 16, 2019-12, pàg. 39–45. DOI: 10.4067/S0719-689X2019000200039. ISSN: 0719-689X.
  5. Gaspar Verdú, María Victoria. Influencia de las puestas en escena brechtianas en el teatro europeo contemporáneo: el ejemplo de Edward Bond (Tesi) (en castellà). Universitat de València, 2004. 
  6. Lezcano Tosca, Hugo. Los soliloquios de Lope de Vega paratexto,género,intertextualidad y edición crítica (Tesi) (en castellà). Universidad Autónoma de Madrid, 2004. 
  7. Butiñá, Julia «Lo Somni, en la línea del ensayo moderno». Transfer, vol. 1, maig 2010, pàg. 41-61. ISSN: 1886-5542.
  8. Escartí, Vicent Josep; Roca, Rafael «El clérigo valenciano Vicent Manuel Branchat contra Napoleón» (en castellà). Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps présent, 6, 24-01-2010. DOI: 10.4000/ccec.3180. ISSN: 1957-7761.
  9. Penelo, Lídia. «"A Mercè Rodoreda encara la llegim massa exclusivament en clau catalana i cal llegir-la en clau europea"». Público, 18-04-2022. [Consulta: 6 juliol 2022].
  10. 10,0 10,1 «soliloqui». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 27 març 2021].
  11. «Apart». Optimot. Consultes lingüístiques. [Consulta: 5 juliol 2022].
  12. Zambrano, Manuel. «Semiología psiquiátrica» (en castellà). Universidad Nacional Mayor de San Marcos. [Consulta: 6 juliol 2022].

Bibliografia complementària[modifica]