Charles Gounod

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Charles Gounod
Charles Gounod (1890) by Nadar.jpg
Naixement Charles François Gounod
17 de juny de 1818
París
Mort 18 d'octubre de 1893(1893-10-18) (als 75 anys)
Saint-Cloud, Illa de França
Ocupació compositor, músic, musicòleg i professor de música
Gènere òpera i simfonia
Moviment música clàssica
Obres destacades
Trajectòria
Modifica dades a Wikidata

Charles Gounod (París, 1818 - Saint-Cloud, Illa de França, 1893) fou un compositor, director i organista francès. Tot i ser principalment conegut per l'òpera Faust i per un Ave Maria que va ser escrit com a contrapunt per al primer preludi de El Clavecí ben Temprat de J.S.Bach, va compondre en pràcticament tots els gèneres de l'època, tant profans com religiosos. Va ser un dels compositors més prolífics i importants de la segona meitat del segle XIX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Formació i inicis[modifica | modifica el codi]

Charles Gounod va néixer al si d'una família d'artistes, el pare dibuixant i professor, i la mare una gran pianista. El 1823, amb 5 anys, mor el seu pare i la seva mare s'ha de dedicar a impartir classes de piano per poder mantindre a la família. Serà ella qui ensenye a Gounod les primeres lliçons musicals i pianístiques. Obté el títol en filosofia en 1836 i també durant la seva joventut escoltarà l'Otello de Rossini, el Don Giovanni de Mozart i les Simfonies 6 i 9 de Beethoven. Aquestes obres donaran un gran impuls a la decisió que pren de ser compositor.

Va estudiar al conservatori de París amb Halévy com a professor de fuga i contrapunt, i amb Lesueur de composició. El 1837 guanya el segon premi de composició de Roma i el primer premi el 1839 amb la cantata Fernande. Com a premi havia de marxar dos anys a viure amb els Mèdici a Roma, però abans va compondre un Agnus Dei per l'aniversari del seu mestre Lesueur que va ser descrit per Berlioz de la següent forma: "Tot és nou i distinguit: la melodia, les modulacions i l'harmonia. En Gounod demostra ací que podem esperar-ho tot d'ell".

A Roma es relaciona amb Ingres, que després seria director de l'Acadèmia de França, amb qui va aprendre a dibuixar i gràcies al qual va llegir obres com el Faust de Goethe. Sovint anirà a la Capella Sixtina a escoltar a Palestrina, li agrada molt la música sacra però troba decebedora la música que s'escoltava als teatres d'òpera de la ciutat. Coneixerà a Fanny Hensel, germana de Mendelssohn, que li descobrirà la música alemanya. Va tindre una crisi mística i religiosa per la qual la seva mare estava preocupada que es fes clergue, en aquest temps va compondre una Missa Solemne per la qual va ser reconegut amb el títol de mestre de capella honorari de l'església Saint-Louis-des Français (on es va estrenar) l'u de Maig del 1841.

Gounod va passar un temps a Viena i Alemanya, durant el qual va conèixer moltes personalitats i va poder escoltar les obres més famoses dels compositors alemanys i austríacs. Ell es sentia meravellat d'estar a la Viena de Mozart i Beethoven. A Viena es van interpretar algunes de les seves obres religioses, i, de camí a França va parar a Leipzig on va visitar Fèlix Mendelssohn que li va obsequiar amb una interpretació privada de la seva Simfonia Escocesa a càrrec de l'orquestra del Gewandhaus.

Retorn a París[modifica | modifica el codi]

El 1843 torna a París i obté la posició de mestre de capella de l'església del Séminaire des Missions Etrangères, on té la possibilitat de desenvolupar la seva música religiosa. Prompte el Séminaire des Missions Etrangères esdevé el centre de la música sacra a París. A la tardor de 1847 entra al seminari de St. Suplice per tal d'esdevindre sacerdot, però abans de la revolució de febrer de 1848 ja ho havia deixat.

En deixar la direcció del Séminaire des Missions Etrangères, comença a fer contactes i coneix a Paulin i Louis Viardot, gran empresari i crític musical que li ofereix la possibilitat d'estrenar una òpera. Així és com va néixer Sapho, una òpera en la que Gounod va voler retornar a les arrels Faula Grand Opéra francesa però amb elements del Teatre Boulevard (Opéra Comic). L'òpera no triomfa a París i tampoc al Covent Garden, on es va representar per la influència de Paulin Viardot. Per altra banda va rebre bones crítiques, entre d'altres de Berlioz.

Gounod va escriure música per al teatre, i es va casar amb Anna Zimmermann. Sembla que el matrimoni no va ser fruit de la passió, perquè Anna no és mencionada pel seu nom ni un sol cop a les memòries de Gounod, mentre altres com la seva mare són mencionades molt sovint. Gràcies al casament va rebre l'impuls del seu sogre, Pierre-Josef Zimmermann, professor al conservatori, alumne del qual seria Bizet. A vegades substituïa al seu sogre, i va ser així com va esdevindre un dels mentors de Bizet. Va ser també en aquesta època que va compondre el seu famós Ave Maria que va ser escrit com a contrapunt per al primer preludi de El Clavecí ben Temprat de J.S.Bach. Posteriorment va aconseguir la direcció del Paris Orphéon, una amalgama de societats corals participades per la petita burgesia i la classe treballadora, així com ser nomenat cap de la instrucció vocal a les escoles públiques. Açò li va donar l'oportunitat de desenvolupar la seva carrera de composició d'obres profanes per a cor, algunes amb plantilles desorbitades en grans festivals i altres per a cors de xiquets.

Li van encarregar una Opéra, La Nonne, estrenada a 1854, que tampoc va tenir molt d'èxit. Malgrat tot Gounod va continuar component més prolíficament que mai. Em 1855 va escriure les seves dos primeres simfonies i una Missa Solemne a Santa Cecília. Aquestes composicions van tindre molt d'èxit. El 1856 va estar a punt de guanyar un lloc a l'institut que finalment va ocupar Berlioz, tot i que ell tindrà també la seva plaça 10 anys més tard. Va començar a escriure Faust que va haver d'abandonar quan ja tenia esborranys dels tres primers actes per la competència d'un teatre proper que anava a estrenar una obra amb el mateix llibret. Llavors va estrenar el 1858 Le médecin malgré lui de Molière, el seu primer èxit operístic. El 1859 va poder finalment estrenar el Faust, que va tindre molts problemes abans de l'estrena i que després va ser molt ben valorada per una part de la crítica i molt rebutjada per altra, fins al punt que va haver de dimitir el director del teatre. Posteriorment l'òpera va guanyar gran popularitat, sobretot a les províncies, gràcies en part a Antoine de Choudens, editor amic de Gounod. Posteriorment també va tindre èxit a Alemanya, sobretot a partir de les bones crítiques de Wagner.

L'èxit i l'estada a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

A partir d'aquest moment comença el gran èxit de Gounod: Faust acabà sent també un èxit a París i en els anys següents va estrenar nombroses Grand Opéra com Philémon et Baucis (1860), La colombe (1860), La reine de Saba (1862), Mireille (1864) and Roméo et Juliette (1867). Totes elles amb llibrets de Barbier o Carré. Va escriure també 2 òperes còmiques basades en faules de La Fontaine. Va rebre moltes crítiques per l'òpera La reine de Saba, arran del qual se'n va anar a Roma amb la seva família. Després amb Mireille va recobrar la fama. Tot i no haver sigut un èxit a l'estrena, a poc a poc va fer-se famosa, sobretot a les províncies degut a diferents arranjaments que se'n van fer.

La Guerra Franc-Prussiana va fer que el setembre de 1870, Gounod emigrés a Anglaterra amb la seva família. Allà va establir relació amb editors i fins i tot va estar encarregat d'escriure un coral per a l'obertura del Royal Albert Hall el 1871 per a l'exposició internacional de Londres. Va ser nomenat director del cor que des d'aleshores acolliria aquesta sala. Va conèixer una cantant amateur, Georgina Weldon, amb la qual va desenvolupar una gran amistat que va fer que la seva dona estigués gelosa i se'n tornés a París mentre Gounod es va quedar a Anglaterra vivint amb la senyora Weldon i el seu marit durant quasi tres anys. Georgina sempre va desmentir que hi hagués una relació física entre ells. En aquest període va escriure cançons i òperes per ser cantades per Georgina, així com obres per a ser cantades pel cor de la fundació que ella dirigia.

Els darrers anys[modifica | modifica el codi]

En 1874 va tindre una malaltia que li va portar a fugir de la casa dels Weldon quan aquests hi eren fora, i tornar a París per reconciliar-se amb la seva dona. Va acabar l'òpera Polyeucte que havia començat a Anglaterra. El 1876 escriurà l'ópera Cinq Mars i la Messe du SacréCoeur de Jésus. Posteriorment va escriure Le tribut de Zamora una òpera que tampoc no va tindre gaire èxit. Ell va assegurar abans de l'estrena en 1881, que ja no entenia el món de l'òpera i va predir el fracàs. La faceta religiosa de Gounod que li acompanya durant tota la seva carrera es manifesta en aquests anys: dóna suport als cors de les escoles eclesiàstiques, en contra de la política del moment de la república d'avançar cap a la laïcitat a l'escola. De fet, les obres més populars d'aquest últim període seran els oratoris La rédemption i Mors et vita. Ambdues obres foren comissionades i estrenades al Festival de Birmingham.

Als últims anys va escriure també molta música instrumental, on destaca la Petite Symphonie per a nou instruments de vent.

L'obra operística[modifica | modifica el codi]

La soprano madrilenya Adelina Patti caracteritzada de Margarida, en Faust de Gounod

Faust és l'òpera més cèlebre i representada de Gounod. Al contrari del que indica el títol, el personatge central és Marguerite. En aquesta obra, tot i respectar les convencions de la grand opéra francesa (grans escenes de conjunt, cors multitudinaris, ballet...) Gounod trenca amb certs dels seus convencionalismes. Per exemple relaxa l'estructura de peces tancades, dotant als recitatius d'una gran entitat musical, i s'apropa a una línia musical continua, fet pel que va ser acusat de massa "alemany". També la seua orquestració és més rica del que ho acostumaven a fer els seus col·legues. Va ser estrenada al Teatre Líric de París, el 19 de març de 1859

Romeo i Julieta també gaudeix de popularitat entre el públic d'òpera. Va ser estrenada el 27 d'abril de 1867, al Teatre Líric de París.

Mireille està basada en l'obra homònima de l'escriptor occità Frederic Mistral, Mirèio. En aquesta obra el paisatge de la Provença impregna l'acció, de manera que pot ser considerat com un personatge més. Es va estrenar al Teatre Líric de París el 19 de març de 1964.

Obra[modifica | modifica el codi]

A banda de les obres que s'inclouen en aquesta llista, va compondre un gran nombre de motets i cançons.

Òperes[modifica | modifica el codi]

Oratoris[modifica | modifica el codi]

  • Tobie. (1854)
  • Gallia. (1871)
  • Jésus sur le lac de Tibériade (1873)
  • La rédemption, trilogy (1882)
  • Christus factus est (1842)
  • Mors et vita, trilogy (1884)

Ballet[modifica | modifica el codi]

  • Faust (1868)
  • Roméo et Juliette (1888)
  • Souvenir d'un bal, air. For vln. and pno. (1896)

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • "Peces dramàtiques" (1841)
  • "Fragments del Romeo e Giulietta (1842)
  • "Sextet de Le cantatrici villane" (1842)
  • Ulysse, tragedia de M. Ponsard (1851)
  • Le bourgeois gentilhomme,de Lulli (1856)
  • Les deux reines, drama d'Ernest Legouvé (1865)
  • Jeanne d'Arc, drama de Jules Barbier (1873)
  • Georges Dandin, comèdia de Molière (1873)
  • Les drames sacrés, d'Armand Sylvestre i Eugène Morand (1892)

Misses[modifica | modifica el codi]

  • "Mass" (1839)
  • "Mass" (1840)
  • "Requiem mass" (1842)
  • "Mass" (1843)
  • A son ami Gabriel de Vendeuvre. (1846)
  • A l'association des sociétés chorales de Paris et du departement de la Seine. (1846)
  • "Mass." (1853)
  • St. Cecilia Mass (Messe solennelle à Sainte-Cécile) ("A la mémoire de J. Zimmermann, mon père") (1855, revised 1864)
  • Messe brève en ut majeur. (1872)
  • Messe brève pour les morts (1873)
  • Messe du Sacré-Cœur de Jésus. (1876)
  • Messe No. 3. (1882)
  • Messe funèbre à quatre voix. (1883)
  • A la mémoire de Jeanne d'Arc. (1887)
  • Quatrième messe solennelle. (1888)
  • Aux cathédrales. (1890)
  • Messe brève No. 7. (1890)
  • Messe dite de Clovis. (1890)
  • Messe de Saint-Jean. (1890)
  • Requiem. (1893)

Instrumental[modifica | modifica el codi]

  • "Fugues" (1837–39)
  • "Scherzo" (1837)
  • "Marche militaire suisse" (1840–41)
  • "Quintette" (1840–41)
  • "Plusieurs petits morceaux" (1840–41)
  • "Canon" (1843)
  • "Instrumental piece" (1843)
  • "Méditation." Per a vln., pno., i org. (1852)
  • "Valse" (1854)
  • La jeune religieuse, by Schubert. Per a piano, violin, violoncello ad lib, i Debain harmonicordi (1856)
  • "Quintette de Cosi fan tutte," de Mozart. Per vln., vlc., org., i pno. (1856)
  • Symphonie No. 1. (1855)
  • Symphonie No. 2. (1855)
  • "Communion." Orgue (1858)
  • "Overture from the opera Le medecin malgré lui." Piano (1858)
  • L'angelus, menuet. Piano 4 mans (1858)
  • "Valse caractéristique." Piano (1860)
  • "Meditation on Faust. pno., vln., vlc., org. (1862)
  • La pervenche, romance (1861)
  • Le ruisseau, romance (1861)
  • Musette: Les pifferari, impromptu. Piano (1861)
  • Royal-Menuet. Piano (1863)
  • "Rêverie arabe" from La reine de Saba. pno. or org., vln., and vlc. (1863)
  • "Serenade." pno., vln., and vlc. (1863)
  • Le bal d'enfants. Piano (1864)
  • "Le berger de la crau" from Mireille. Piano (1864)
  • "Choeur des magnanarelles" from Mireille (1864)
  • "Valse-ariette" de Mireille (1864)
  • "Heureux petit berger" de Mireille. pno. (1864)
  • Hymne a Sainte-Cécile. vln., org., pno. (1864)
  • Georgina. pno. (1864)
  • "6 melodies." pno. (1864)
  • "8 melodies." pno. (1864)
  • Aubade; Chant d'automne; Le lever, O ma belle rebelle; Le premier jour de mai; Venise. Piano (1864)
  • "Marche nuptiale" (1864)
  • Le Soir, romance (1864)
  • Le Calme, romance (1864)
  • Chant des compagnons, Orquestra (1865)
  • Valse des fiancés: Souvenances, nocturne. Piano (1865)
  • La chanson du printemps, romance (1866)
  • Marche pontificale (1869)
  • "Variety of chorales by J. S. Bach." Orgue (1869–70)
  • La melodia, romanza. Orgue (1871)
  • Ivy: Le lierre, Piano (1871)
  • Saltarello. Orquestra (1871)
  • "Marche romaine" (1872)
  • Dodelinette. lullaby. Piano (1873)
  • Marche funèbre d'une marionnette Piano (1873).
  • Maid of Athens. Piano (1873)
  • Peacefully slumber, lullaby. Vln. i pno. (1873)
  • Offertorium. Orgue (1873)
  • La veneziana. Piano (1873)
  • La fête de Jupiter, march. Piano (1877–85)
  • Sarabande de Cinq-Mars. For pno. (1877–85)
  • Cinq-Mars, march. Orgue i clavecí (1877–85)
  • "Invocation; Prélude." Piano (1877–85)
  • "Pastorale; Sérénade." Piano (1877–85)
  • "Marche-fanfare." Piano (1877–85)
  • "Marche religieuse." Orquestra (1877–85)
  • "Grand waltz" (1877–85)
  • "Meditation." Piano (1877–85)
  • "Overture from Cinq-Mars" Piano 4 mans (1877–85)
  • "Saltarelle; Marche religieuse." Piano (1877–85)
  • Cinq-Mars, fantasy. Pno. and vln. (1877–85)
  • "Marche solennelle." Piano (1877–85)
  • "3 small and easy pieces."Piano 4 mans (1879)
  • "Valse caractéristique." Piano (1881)
  • "Wedding march No. 1." Piano (1881)
  • "Wedding march No. 2." Piano. (1882)
  • "Petite etude-scherzo." 2 cb. (1877–85)
  • "Meditation on the song The arrow and the song." Pno., vln. or tpt., vlc., i org. (1877–85)
  • Le rendez-vous, valses. Piano i orquestra (1877–85)
  • Passacaille, serenata de Jacques Bosch. Gtr. and vln. ad lib (1877–85)
  • Fantaisie sur l'hymne national russe. Pedal piano i orquestra (1886)
  • Suite concertante. Pedal piano i orquestra (1888)
  • "Petite symphonie." fl., 2 ob., 2 cl., 2 tr., i 2 fg. (1888)
  • Concerto in E-flat major. Pedal piano i orquestra (1889)
  • Tempo di marcia (1893) [Incompleta]
  • "Preludis i fugues preparatòris per al Clavecí ben temprat de Bach". (publicat el 1895)
  • "Quartet." 2 vln., vla., i vlc. (publicat el 1895)
  • "Scherzo." Piano (publicat el 1896)
  • Album pel pianoforte. (publicat el 1906)
  • "6 pieces." Piano. (publicats el 1907)
  • "6 quartets de corda." (publicats el 1993)

Per descobrir Gounod[modifica | modifica el codi]

Faust per Richard Leech, Cheryl Studer, José van Dam, Thomas Hampson i el Capitole de Toulouse, dirigits per Michel Plasson

Faust, dirigit per Henri Büsser, amb Mireille Berthon (Marguerite), César Vezzani (Faust), i Marcel Journet (Méphistophélès), versió de 1931

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Cartes[modifica | modifica el codi]

G. Weldon: Mon orphelinat et Gounod en Angleterre: lettres de M. Gounod et autres documents originaux (London, 1876)

‘Lettres de 1870–71’, Revue de Paris, iii/1 (1896), 571; repr. with Mémoires d'un artiste (Paris, 1896), letters 8–17

[Gounod–Bizet correspondence]: Revue de Paris, vi (1899), 677–703

V. Glachant: ‘Deux Lettres de Charles Gounod’, RHCM, vi (1906), 139–41

‘Lettres à Madame Augé de Lassus’, RHCM, vii (1907), 312–16

‘Quelques lettres de Charles Gounod’, Revue hebdomadaire (26 Dec 1908), 451–69; (2 Jan 1909), 23–42

‘Lettres de la jeunesse de Charles Gounod: Rome et Vienne 1840–1843’, Revue bleue, xlviii/2 (1910), 833; xlix/1 (1911), 8

A. Pougin: ‘Gounod écrivain, iii: Gounod épistolaire’, RMI, xix (1912), 239–85, 637–95; xx (1913), 453–86, 792–820

J.G. Prod'homme: ‘Miscellaneous Letters by Charles Gounod’, MQ, iv (1918), 630–53

‘Six lettres inédites’, Revue politique et littéraire, lvii (1919), 347–50

J. Tiersot: ‘Gounod's Letters’, MQ, v (1919), 40–61

‘Lettres de Gounod au Baron de Vendeuvre’, ReM, xvi (1935), 110–15

M. Pincherle, ed.: Musiciens peints par euxmêmes: lettres de compositeurs écrites en français (Paris, 1939), 138–9

E. de Bertier de Sauvigny, ed.: Quelques photographies et lettres inédites de Gounod, Massenet et SaintSaëns (La Jourdane, 1980)

Biografies i estudis crítics[modifica | modifica el codi]

J.J. Debillemont: ‘Charles Gounod’, Nouvelle revue de Paris, ii/4 (1864), 559

G. Weldon: Hints for Pronunciation in Singing, with Proposals for a Self Supporting Academy (London, 1872, 3/1882)

C. Dancla: Les compositeurs chefs d'orchestre: réponse à M. Charles Gounod (Paris, 1873)

G. Weldon: The Quarrel of the Royal Albert Hall Company with M. Charles Gounod (Windsor, 1873)

G. Weldon: La destruction du ‘Polyeucte’ de Charles Gounod: mémoire justicatif (Paris, 1875; Eng. trans., ?1875)

G. Weldon: Mon orphelinat et Gounod en Angleterre, ii: Les affaires (London, 1875), i: L'amitié (London, 1882); Eng. trans. as My Orphanage and Gounod in England, i: Friendship, ii: Business (London, 1882)

G. Weldon: Musical Reform: Gounod's Concerts and other Articles of the Musical Trade (London, 1875)

L. Ehlert: ‘Gounod contra Wagner’, Aus der Tonwelt: Essays (Berlin, 1877, 2/1882), 145–53; Eng. trans. (New York, 1885/R)

A. Lasalle: Mémorial du ThéâtreLyrique (Paris, 1877)

G. Weldon: The History of my Orphanage, or The Outpourings of an Alleged Lunatic (London,1878)

S. Hensel: Die Familie Mendelssohn (1729–1847): nach Briefen und Tagebüchern, ii (Berlin, 1879, abridged 19/1959 by K.A.H. Freiburg; Eng. trans. of 2nd edn, 1881/R)

H. Blaze de Bury: Musiciens du passé, du presént et de l'avenir (Paris, 1880)

A. Pougin: ‘Las ascendants de Charles Gounod’, Revue libérale, iii/8 (1884); repr. in Gazette de France (12 July 1884)

A.H. Ehrlich: ‘Charles Gounod’, Nord und Süd, xxxiv (1885), 399ff; repr. in Aus allen Tonarten: Studien über Musik (Berlin,1888), 144–74

E.A. Spoll: Madame Carvalho: notes et souvenirs (Paris, 1885)

M.A. de Bovet: Charles Gounod (Paris, 1890; Eng. trans., 1891)

L. Pagnerre: Charles Gounod: sa vie et ses oeuvres (Paris, 1890)

A. Soubies and C. Malherbe: Histoire de l'OpéraComique, la seconde Salle Favart, ii: 1860–1887 (Paris, 1893/R)

A. Pougin: ‘Charles Gounod’, Le ménestrel, lix (1893), 337–40

H. Delaborde: Notice sur la vie et les oeuvres de M. Charles Gounod (Paris, 1894) [read at the Institut, 3 Nov 1894]

T. Dubois: Notice sur Charles Gounod (Paris, 1894) [read at the Institut, 24 Nov 1894]

A. Hervey: Masters of French Music (London, 1894/R)

A. Jullien: ‘A propos la mort de Charles Gounod’, RMI, i (1894), 60–67; repr. in A. Jullien: Musique: mélanges d'histoire et de critique

musicales et dramatiques (Paris, 1896)

P. Voss: Charles Gounod: ein Lebensbild (Leipzig, 1895)

E. Hanslick: ‘Charles Gounod’, Die moderne Oper, vii: Fünf Jahre Musik (1891–1895) (Berlin, 1896/R, 3/1911), 361–71

A. Dandelot: La Société des concerts du Conservatoire (Paris, 1898, many later edns, enlarged 1923 as La Société des concerts du Conservatoire (1828–1923))

A. Soubies: Histoire du ThéâtreLyrique 1851–1870 (Paris, 1899)

C. SaintSaëns: Portraits et souvenirs (Paris, 1900, 2/1909), 47–135

P. and L. Hillemacher: Charles Gounod (Paris, 1905)

C. Debussy: ‘A propos de Charles Gounod’, Musica, no.46 (1906); repr. in Monsieur Croche et autres écrits, ed. F. Lesure (Paris, 1971, 2/1987; Eng. trans., ed. R. Langham Smith 1977/R), 192–4

G. Bizet: Lettres: impressions de Rome (1857–1860); la Commune (1871) (Paris, 1908)

G. Clouzut: ‘Pierre Dupont et Charles Gounod’, Pages modernes (Oct 1909)

C. Bellaigue: Gounod (Paris, 1910, 3/1919)

J.G. Prod'homme: ‘Une famille d'artistes: les Gounod’, RHCM, x (1910)

J.G. Prod'homme and A. Dandelot: Gounod (1818–1893): sa vie et ses oeuvres d'après des documents inédits (Paris, 1911/R)

R. Northcott: Gounod's Operas in London (London, 1918)

M. Tenéo: ‘Le centenaire de Charles Gounod’, Grande revue, xcvi (1918), 589–607

J. Tiersot: ‘Charles Gounod: a Centennial Tribute’, MQ, iv (1918), 409–39

M. Cooper: ‘Charles Gounod and his Influence on French Music’, ML, xxi (1940), 50–59

P. Landormy: Gounod (Paris, 1942)

T. MarixSpire: ‘Gounod and his First Interpreter, Pauline Viardot’, MQ, xxxi (1945), 193–211, 299–317

N. Boyer: Trois musiciens français: Gounod, Massenet, Debussy (Paris, 1946)

R. Brancour: ‘Gounod’, RMI, xlviii (1946), 361–79

H.A. Parys: Charles Gounod (Brussels, 1946)

G. Samazeuilh: ‘Charles Gounod’, Musiciens de mon temps: chroniques et souvenirs (Paris, 1947), 28

P. Dukas: ‘Gounod’, Les écrits de Paul Dukas sur la musique (Paris, 1948)

N. Demuth: Introduction to the Music of Gounod (London, 1950)

M. Curtiss: ‘Gounod before Faust’, MQ, xxxviii (1952), 48–67

H. Busser: ‘Mon maître Charles Gounod’, Revue des deux mondes, 8th period, xvii (1955), 36–42

R.W. Clark: The Royal Albert Hall (London, 1958)

M. Curtiss: Bizet and his World (New York, 1958/R)

E. Grierson: Storm Bird: the Strange Life of Georgina Weldon (London, 1959)

R. Hannas: ‘Gounod and Alfred William Phillips’, MQ, xlv (1959), 508–14

H. Busser: Charles Gounod (Lyons, 1961)

H. Busser: ‘Gounod à la Villa Médicis’, Revue des deux mondes, 8th period (1961), 290

J. and J. de Lassus Saint Geniès: Gounod et son temps (FontenayleComte, 1965)

L. Davies: César Franck and his Circle (London, 1970/R)

J. Harding: Gounod (London, 1973)

Charles Gounod: au delà de Faust (SaintCloud, 1987) [collection of essays]

Hommage à Charles Gounod, Musée municipal, 14 Oct – 28 Nov 1993 (SaintCloud, 1993) [exhibition catalogue]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Huebner, Steven. «Gounod, Charles-François». Grove Music Online (Online Restringit).
  • Orledge, Robert. «Gounod, Charles (François)». The oxford companion to music.
  • «Gounod, Charles». The Oxford dictionary of music.
  • Coudroy-Saghaï, Marie-Hélène. «GLANCE ON THE LIFE AND WORKS OF CHARLES GOUNOD». Charles Gounod.
  • «Charles Gounod» (en anglès - francès). François Davin (quadrinét de Charles Gounod). [Consulta: 26 desembre 2015].


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles Gounod Modifica l'enllaç a Wikidata

Partitures gratuïtes al portal IMSLP http://imslp.org/wiki/Category:Gounod,_Charles