Najat El Hachmi
 Najat El Hachmi |
|
|---|---|
.jpg) |
|
| Dades biogràfiques | |
| Naixement | 2 de juny de 1979 (38 anys) Nador |
| Alma mater | Universitat de Barcelona . Literatura àrab |
| Activitat professional | |
| Ocupació | Assagista i escriptora |
| Premis i reconeixements | |
|
|
|
  |
|
 |
|
Najat El Hachmi[1] (Nador, 2 de juliol de 1979) és una escriptora catalana i mitjancera cultural d'origen amazic. Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Actualment resideix a Barcelona, on es dedica exclusivament a la literatura. Va ser guanyadora de l'edició 2008 del Premi Ramon Llull de novel·la amb la novel·la L'últim patriarca,[2] que ha estat traduïda a set llengües.[3]
Contingut
Vida i obra[modifica | modifica el codi]
Va néixer a la ciutat marroquina de Nador quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. En aquesta ciutat va estudiar fins que es va matricular de filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Vic va fer de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic.[4]
.jpg)
El 2005 va participar en un acte de l'Institut Europeu de la Mediterrània, junt amb altres escriptors de procedència estrangera que utilitzen el català a l'hora d'escriure com Matthew Tree, Salah Jamal, Laila Karrouch o Mohamed Chaib.
Amb motiu de la Fira del Llibre de Frankfurt l'octubre del 2007, va viatjar per diferents ciutats alemanyes per participar en col·loquis literaris en els quals va oferir la seva visió de la literatura catalana actual.
Ha col·laborat en alguns mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, on participa en una tertúlia del programa L'oracle, de Xavier Graset, i ha publicat articles al diari El 9 Nou de Vic, a la revista digital Esguard,[5] en La Vanguardia i al Periódico de Catalunya.
Va començar a escriure quan tenia dotze anys i, des d'aleshores, no ha deixat de fer-ho, al principi com un entreteniment, i més endavant com a mitjà per expressar inquietuds o per reflexionar i recrear la pròpia realitat, acostant aquests dos mons als quals pertany. El seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004), estrictament autobiogràfic, aborda la qüestió de la identitat i del procés d'arrelament al país que l'ha vist créixer des que va arribar a Vic, la seva ciutat, quan tenia 8 anys. Un llibre que, en certa mesura, es va escrivint dia a dia, al mateix pas que es va formant la identitat de l'autora com a mare, treballadora, estudiant, catalana i d'origen marroquí.
La novel·la que l'ha fet famosa, L'últim patriarca, ha estat la guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la. La novel·la exposa la història d'un immigrant marroquí que s'instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla, que trenca amb la tradició d'origen i s'adapta als valors de la nova societat en què viu. A començaments de 2011 es publica La caçadora de cossos, també una novel·la en primera persona, en el qual aborda la temàtica de la sexualitat de manera molt oberta.[6]
L'octubre de 2012 signà, juntament amb un centenar de professionals, un manifest a favor del federalisme espanyol i en contra la independència de Catalunya.[7] El 2015 va donar suport a la confluència d'esquerres Catalunya Sí que es Pot.[8]
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- 2004 Jo també sóc catalana. Editorial Columna. ISBN 84-664-0424-4
- 2008 L'últim patriarca. Editorial Planeta. ISBN 978-84-9708-185-6
- 2008 «L'home que nedava», relat a la recopilació El llibre de la Marató. Vuit relats contra les malalties mentals greus. Editorial Columna. ISBN 9788466409643
- 2011 La caçadora de cossos. Editorial Planeta. ISBN 978-84-08-09877-5
- 2015 La filla estrangera. Editorial 62. ISBN 978-84-297-7468-9
Bibliografia crítica[modifica | modifica el codi]
Bueno Alonso, Josefina, 2010, “Del Magrib a Catalunya: veus de dones en català”, en Laia Climent (ed.). Desvelant secrets. Les dones de l’islam entre la tradició i la transgressió. València: Tres i Quatre, pp. 167-181. En línia: <http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/16651>
Guia Conca, Aitana, 2007, “Molts noms, una sola llengua. La narrativa en català escrita per immigrants”, en Quaderns de Filologia. Estudis literaris, vol. XII, pp. 229-248.
Osan O., 2009, ‘Najat El Hachmi. La vida després del Ramon Llull’, Benzina 37, 2009, pp. 30–35.
Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]
- 2008 Ramon Llull per L'últim patriarca
- 2015 Premi Sant Joan de narrativa per La filla estrangera[9][10]
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ «Najat El Hachmi». Esadir. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. [Consulta: 17 juny 2015].
- ↑ Najat El Hachmi guanya el Premi Ramon Llull de novel·la
- ↑ Nopca, Jordi «Quina literatura catalana es llegeix al món?». Diari Ara, 20-04-2014, p. 48-49 [Consulta: 24 abril 2014].
- ↑ Presentació de "Jo també sóc catalana" a La Tralla
- ↑ «'Esguard', la primera revista en català per a iPad». El Periódico de Catalunya, 12-09-2012.
- ↑ http://www.emporda.info/cultura/2011/02/10/cacadora-cossos-nou-llibre-najat-hachmi/108718.html
- ↑ «Un centenar de professionals d'esquerres signen pel federalisme i contra la independència». Vilaweb.cat, 17-10-2012. [Consulta: 17 octubre 2012].
- ↑ «Catalunya Sí que es Pot s'erigeix en "alternativa" al "model d'Artur Mas"». Ara, 19-07-2015 [Consulta: 19 juliol 2015].
- ↑ «Najat El Hachmi guanya el 35è premi BBVA Sant Joan». Diari Ara. [Consulta: 17 juny 2015].
- ↑ «Najat El Hachmi apropa la seva obra «La filla estrangera» als sabadellencs». Nació Sabadell. [Consulta: 23 setembre 2015].
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Najat El Hachmi |
- Najat El Hachmi al Qui és Qui de les Lletres Catalanes
- Llibres de l'autora a les Biblioteques de Barcelona
|
|||||
|
|||||
|
||||||
