Najat El Hachmi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNajat El Hachmi
Najat el Hachmi (2005).jpg
Najat el Hachmi (2005) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 juliol 1979 Modifica el valor a Wikidata (42 anys)
Nador (Marroc) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona - literatura àrab Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAssaig i novel·la Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióassagista, novel·lista Modifica el valor a Wikidata
Participà en
17 octubre 2012Crida a la Catalunya federalista i d’esquerres Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webnajatelhachmi.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm2948225 Facebook: sara.zara.9883 Modifica el valor a Wikidata

Najat El Hachmi[1] (Nador, 2 de juliol de 1979)[2] és una escriptora catalana. Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Va fer de mitjancera cultural a Vic i de tècnica d'acollida a Granollers. Actualment resideix a Barcelona, on es dedica exclusivament a la literatura. Va ser guanyadora de l'edició 2008 del Premi Ramon Llull de novel·la amb la novel·la L'últim patriarca,[3] que ha estat traduïda a deu llengües.

Vida i obra[modifica]

Va néixer a Beni Sidel, a la província marroquina de Nador, quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. En aquesta ciutat va estudiar fins que es va matricular de filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Vic va fer de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic.[4]

Des de la publicació del seu primer llibre, Jo també soc catalana, ha participat en diferents taules rodones i fet conferències a Catalunya i altres països.

Ha col·laborat en alguns mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, ha publicat articles al diari El 9 Nou de Vic, a la revista digital Esguard,[5] La Maleta de Portbou, L'Avenç o Letras Libres, i des del 2008 és col·laboradora d'El Periódico de Catalunya.

Va començar a escriure quan tenia dotze anys i, des d'aleshores, no ha deixat de fer-ho, al principi com un entreteniment, i més endavant com a mitjà per expressar inquietuds o per reflexionar i recrear la pròpia realitat, acostant aquests dos mons als quals pertany. El seu primer llibre, Jo també soc catalana (Columna, 2004), estrictament autobiogràfic, aborda la qüestió de la identitat i del procés d'arrelament al país que l'ha vist créixer des que va arribar a Vic, la seva ciutat, quan tenia vuit anys. Un llibre que, en certa manera, es va escrivint dia a dia, al mateix pas que es va formant la identitat de l'autora com a mare, treballadora, estudiant, catalana i d'origen marroquí.

La novel·la que l'ha fet famosa, L'últim patriarca, ha estat la guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la. L'obra exposa la història d'un immigrant marroquí que s'instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla, que trenca amb la tradició d'origen i s'adapta als valors de la nova societat en què viu. A començaments de 2011 es publica La caçadora de cossos, també una novel·la en primera persona, en el qual aborda la temàtica de la sexualitat de manera molt oberta.[6] El 2015 va guanyar el premi BBVA Sant Joan per La filla estrangera, que també va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona en literatura catalana. El 2018 va publicar Mare de llet i mel.

L'octubre de 2012 signà, juntament amb un centenar de professionals, un manifest a favor d'una solució federal per a Catalunya i de prioritzar polítiques d'esquerres. El 2015 va donar suport a la confluència d'esquerres Catalunya Sí que es Pot.[7]

El 2021 li fou atorgat el Premi Nadal de novel·la per la seva obra El lunes nos querrán[8] i, també, el Premi de Periodisme María Luz Morales pel seu article d'opinió titulat «Confinadas de por vida»,[9] publicat a El País a l'abril de 2020.[10]

Obra narrativa[modifica]

Bibliografia crítica[modifica]

  • Fernàndez, Josep-Anton (2018): «Dislocated Temporalities: Immigration, Identity, and Sexuality in Najat El Hachmi's L'últim patriarca». Caplletra, 65, pp. 191-202. En línia: <https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/12619>.
  • Darici, Katiuscia (2019): «El cos com a espai territorialitzat a “La filla estrangera”, de Najat El Hachmi". Rivista Italiana di Studi Catalani, vol. 9, Università degli Studi di Torino, Edizioni dell'Orso, pp. 195-205.
  • Bueno Alonso, Josefina (2010): «Del Magrib a Catalunya: veus de dones en català», en Laia Climent (ed.). Desvelant secrets. Les dones de l'islam entre la tradició i la transgressió. València: Tres i Quatre, pp. 167-181. En línia: <http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/16651>.
  • Guia Conca, Aitana (2007): «Molts noms, una sola llengua. La narrativa en català escrita per immigrants», en Quaderns de Filologia. Estudis literaris, vol. XII, pp. 229-248.
  • Osan, O. (2009): «Najat El Hachmi. La vida després del Ramon Llull», Benzina, número 37, 2009, pp. 30-35.

Premis i reconeixements[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Najat El Hachmi». Esadir. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. [Consulta: 17 juny 2015].
  2. ↑ «Hachmi, Najat El». Institució de les Lletres Catalanes. [Consulta: 13 febrer 2018].
  3. ↑ Najat El Hachmi guanya el Premi Ramon Llull de novel·la
  4. ↑ «osona.com -». [Consulta: 17 desembre 2017].
  5. ↑ «'Esguard', la primera revista en català per a iPad». El Periódico de Catalunya, 12-09-2012.
  6. ↑ «´La caçadora de cossos´, nou llibre de Najat El Hachmi». Setmanari de l'Alt Empordà [Consulta: 17 desembre 2017].
  7. ↑ «Catalunya Sí que es Pot s'erigeix en "alternativa" al "model d'Artur Mas"». Ara, 19-07-2015 [Consulta: 19 juliol 2015].
  8. ↑ 8,0 8,1 Giralt, Víctor «Najat el Hachmi guanya el premi Nadal i Maria Barbal, el Josep Pla Najat el Hachmi guanya el premi Nadal amb 'El lunes nos querrán' i Maria Barbal el Josep Pla amb 'Tàndem'». Betevé, 06-01-2021 [Consulta: 6 gener 2021].
  9. ↑ 9,0 9,1 «Confinadas de por vida» (en castellà). El País, 11-04-2020. [Consulta: 17 gener 2022].
  10. ↑ 10,0 10,1 «Najat El Hachmi guanya el premi de periodisme María Luz Morales». Ara.cat, 13-07-2021. [Consulta: 17 gener 2022].
  11. ↑ «Najat El Hachmi guanya el 35è premi BBVA Sant Joan». Ara [Consulta: 17 juny 2015].
  12. ↑ «Najat El Hachmi apropa la seva obra 'La filla estrangera' als sabadellencs». Nació Sabadell. [Consulta: 23 setembre 2015].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Najat El Hachmi
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Najat_El_Hachmi&oldid=30004661»