Joan Lluhí i Vallescà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Joan Lluhí)
Infotaula de personaJoan Lluhí i Vallescà
Biografia
Naixement12 octubre 1897 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort21 agost 1944 Modifica el valor a Wikidata (46 anys)
Mèxic Modifica el valor a Wikidata
  Conseller d'Obres Públiques
19 de desembre de 1932 – 3 de gener de 1934
  Conseller d'Obres Públiques
3 de gener de 1934 – 6 d'octubre de 1934
Generalitat suspesa →
  Ministre de Treball, Sanitat i Previsió Social
19 de juliol de 1936 – 4 de setembre de 1936
13 de maig de 1936 – 19 de juliol de 1936
  Ministre de Comunicacions i Marina Mercant
19 de juliol de 1936 – 19 de juliol de 1936
  Diputat a les Corts Republicanes
9 de juliol de 1931[1] – 9 d'octubre de 1933
CircumscripcióBarcelona ciutat
28 de febrer de 1936 – 2 de febrer de 1939
CircumscripcióBarcelona ciutat
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
OcupacióPolític i advocat
PartitERC
Diputat a les Corts republicanes

28 febrer 1936 – 2 febrer 1939

Circumscripció electoral: Barcelona (província)
Diputat a les Corts republicanes

9 juliol 1931 – 9 octubre 1933

Circumscripció electoral: Barcelona (capital)
Diputat al Parlament de Catalunya
Conseller de la Generalitat de Catalunya
Modifica el valor a Wikidata

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 12 d'octubre de 1897 - Mèxic, 21 d'agost de 1944) fou un advocat i polític català que va ser conseller de la Generalitat de Catalunya i ministre del govern espanyol.

Era fill de l'advocat i polític Joaquim Lluhí i Rissech, natural de Lloret de Mar, i de Trinitat Vallescà i Soca, de Barcelona. Joan Baptista Lluhí va néixer el 12 d'octubre de 1897 al carrer de la Magdalena de la ciutat de Barcelona,[2] on va estudiar dret a la Universitat de Barcelona.

Fou home molt actiu, però de salut delicada.

Política catalana[modifica]

Amb el seu amic Joan Casanelles i Ibars fundà i dirigí el setmanari "L'Opinió" (febrer de 1928 - desembre de 1929), des d'on definí un republicanisme catalanista d'esquerres. Va ser un dels inspiradors del manifest d'Intel·ligència Republicana publicat al seu diari el maig de 1930, que acabarà constituint un dels nuclis polítics que formen Esquerra Republicana de Catalunya el 1931.

Participà en el primer govern de Francesc Macià a la Generalitat de Catalunya, on fou conseller de Foment i Obres Públiques en substitució de Joan Casanovas.

Va participar activament en la redacció del projecte d'Estatut d'Autonomia de 1932, i durant el govern estatutari de Macià ocupà el càrrec de Cap del Consell Executiu i Obres Públiques de manera breu i amb els governs Companys ocupà la Conselleria de Justícia.

Al llarg de la seva estada en ERC tingué diverses confrontacions amb els seus dirigents. Com a cap del Grup de L'Opinió, pugnà amb altres sectors per tal de prendre el control del partit; en especial, encapçalà l'oposició contra el sector independentista (Dencàs, JEREC), amb el qual era tan agressiu com les mateixes forces de l'oposició. Tot plegat el dugué a escindir-se d'ERC i fundar el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra (els lluhins, els panarres) l'octubre de 1933, si bé aquest es reintegrà a Esquerra Republicana de Catalunya el febrer de 1936.

Formà part del govern derogat pels fets del sis d'octubre de 1934. Com els seus companys de govern, fou condemnat a cadena perpètua i confinat al Penal de Santa Maria de Cadis amb Lluís Companys i Joan Comorera. Per motius de salut, el maig de 1935 fou confinat al seu domicili de Barcelona.

El febrer de 1936, arran la victòria del Front d'Esquerres, fou alliberat i reelegit diputat. Abandonà el Parlament de Catalunya el 20 de maig de 1936 per prendre possessió del càrrec de ministre a Madrid.

Política espanyola[modifica]

En política estatal participà en les eleccions generals de 1931, i hi va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats. Causà baixa l'any 1933, però novament fou elegit diputat a Corts en les eleccions de 1936. Fou Ministre de Treball entre maig i juliol de 1936 en el govern de Santiago Casares Quiroga, càrrec que repetí en els govern de Diego Martínez Barrio, durant el qual també fou nomenat Ministre de Comunicacions i Marina (tot i que aquest govern durà tan sols tres hores i donà pas a la Guerra Civil espanyola) i de José Giral.

Guerra, exili i mort[modifica]

Durant la Guerra Civil fou cònsol de la república a Tolosa de Llenguadoc, on tingué un paper estratègic (tràfic d'armes per al front, etc.). Destituït pel govern Negrín el 1938, tornà a Barcelona.

El 1939 s'exilià; primer a França, i posteriorment a Mèxic. Mantingué una línia de fidelitat estricta a la legalitat republicana-autonòmica, en oposició al viratge independentista que impulsaven el Consell Nacional de Catalunya de Londres (Carles Pi i Sunyer, 1940) i nombrosos catalans de l'exili americà. Morí a Mèxic el 1944.

El Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona el condemnà el 7 de desembre de 1939 a la confiscació de la totalitat dels seus béns. Tanmateix, el 1956 la sanció es reduí a una multa de 10.000 pessetes després d'un recurs de la seva filla, Rosa Lluhí Sterna, exiliada a Chicago.[3]

Significació històrica[modifica]

En la biografia que li han dedicat recentment, Joan Lluhí i Vallescà: l'home que va portar la República (2017), Enric Ucelay-Da Cal i Arnau González Vilalta ressalten el paper central que tingué en la política catalana i en l'espanyola durant els anys trenta, protagonisme que posteriorment havia restat a l'ombra. Segons aquesta biografia, Lluhí, jove brillant i desmesuradament ambiciós, amb múltiples càrrecs successius, fou un dels principals ideòlegs d'ERC, un dels màxims promotors de la implicació activa dels catalans en la política espanyola (i, paral·lelament, antiindependentista militant), així com "l'home de Catalunya a Madrid" en moments decisius (1931-1932, 1934, 1936). També fou qui, a través de La Publicitat, començà a crear la imatge pública de Manuel Azaña com a polític important i "amic de Catalunya" (1930). Tenia relació estreta amb Indalecio Prieto, cap del sector més dretà del PSOE i espanyolista notori.

Referències[modifica]

  1. ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
  2. ↑ Peláez Albendea, M.J. «Joan Lluhí Vallescà, Ministro de Trabajo, Sanidad y Previsión de la Segunda República: epistolario jurídico, político y de recomendación» (en castellà). Contribuciones a las Ciencias Sociales, març-2010. [Consulta: 8 octubre 2014].
  3. ↑ Joan Lluhí Arxivat 2015-02-17 a Wayback Machine. a memòriaesquerra.cat

Bibliografia[modifica]

  • Culla i Clarà, Joan B. El catalanisme d'esquerra: del grup de "L'Opinió" al Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra : 1928-1936. Barcelona: Curial, DL 1977. (Biblioteca de cultura catalana; 25) ISBN 8472561097.
  • Ucelay-Da Cal, Enric; Gonzàlez i Vilalta, Arnau. Joan Lluhí i Vallescà: l'home que va portar la República: semblança d'un polític català (1897-1944). Barcelona: Base, 2017. (Base històrica; 142) ISBN 9788416587551.



Càrrecs públics
Precedit per:
Joan Casanovas 		Conseller de Foment i Obres Públiques
1932 		Succeït per:
Francesc Xavier Casals
Precedit per:
Nova creació 		Conseller Primer i Obres Públiques
1932 		Succeït per:
Carles Pi i Sunyer
Precedit per:
Pere Corominas 		Conseller de Justícia
1934 – 1936 		Succeït per:
?
Precedit per:
Enrique Ramos y Ramos 		Ministre de Treball, Sanitat i Previsió

maig-juliol 1936 		Succeït per:
Bernardo Giner de los Ríos
Precedit per:
Bernardo Giner de los Ríos 		Ministre de Comunicacions i Marina Mercant

19 de juliol de 1936 		Succeït per:
Bernardo Giner de los Ríos
Precedit per:
Bernardo Giner de los Ríos 		Ministre de Treball, Sanitat i Previsió

juliol-setembre 1936 		Succeït per:
Josep Tomàs
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_Lluhí_i_Vallescà&oldid=33301034»