Pere Coromines i Montanya

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pere Corominas i Montanya)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPere Coromines i Montanya
Casas-PereCorominesMontanya-4696.jpg
Retrat obra de Ramon Casas
Biografia
Naixement 6 de maig de 1870
Barcelona
Mort 30 de novembre de 1939(1939-11-30) (als 69 anys)
Buenos Aires
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat al Congrés dels Diputats
1 de juliol de 1910 – 16 de març de 1916
Circumscripció Barcelona
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg  Diputat a les Corts Republicanes
9 de juliol de 1931[1] – 9 d'octubre de 1933
Circumscripció Lleida

28 de febrer de 1936 – 2 de febrer de 1939
Circumscripció Barcelona
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Conseller de la Generalitat de Catalunya
Dades personals
Educació Universitat de Barcelona
Universitat Complutense de Madrid
Activitat
Ocupació escriptor, polític i advocat
Partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Obra
Primeres obres Les presons imaginàries (1899)
Obres destacables
Elogi de la civilització catalana (1921) - Cartes d'un visionari (1921)
Família
Cònjuge Celestina Vigneaux i Cibils
Fills Joan Coromines i Vigneaux
Ernest Corominas i Vigneaux
Júlia Coromines i Vigneaux
Modifica les dades a Wikidata

Pere Corominas i Montanya (Barcelona, 6 de maig de 1870 - Buenos Aires, 30 de novembre de 1939) fou un escriptor, polític i economista català, marit de la pedagoga Celestina Vigneaux i Cibils i pare del filòleg Joan Coromines i Vigneaux, del matemàtic Ernest Corominas i Vigneaux, de la psicòloga Júlia Coromines i Vigneaux i de cinc fills més.[2] Era fill de Domingo Coromines i Frexanet i de Maria Montanya i Mercader.[3]

Biografia[modifica]

El 1894 es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. Poc abans s'havia afiliat al partit Unión Republicana, de Nicolás Salmerón. Durant la seva joventut va mantenir contactes amb grups catalanistes, republicans, modernistes i fins i tot anarquistes gràcies al fet que formava part de l'equip de redacció de la revista L'Avenç des del 1895. També va mantenir contactes amb grups anarquistes a través del grup cultural Foc Nou, que va fundar amb Jaume Brossa i Roger, Alexandre Cortada i Serra i Ignasi Iglésias Pujadas, principalment.

El fet de mantenir contactes amb l'anarquisme el va fer suspecte a les autoritats. Per aquest motiu, quan es produí l'atemptat del carrer de Canvis Nous durant la processó de Corpus el 1896, fou detingut i processat en el procés de Montjuïc, en el qual li fou demanada la pena de mort. Finalment, però, fou condemnat a 8 anys de presó. El 1897 fou exiliat a França per les autoritats espanyoles, fins que fou amnistiat pel govern de Sagasta el 1901.

Poc després anà a doctorar-se en Dret i a estudiar Economia a la Universitat de Madrid. Aprofità l'estada per a engegar una campanya per a la revisió de les condemnes del procés de Montjuïc, que comptà amb el suport de personalitats com Miguel de Unamuno i Federico Urales.

El 1903 tornà a Barcelona per a ocupar el càrrec del Negociat d'Ingressos i Despeses de l'Ajuntament de Barcelona, i el 1907 va redactar amb l'alcalde Ildefons Sunyol la Memoria y proyecto de contrato con el Banco Hispano Colonial (1907). Alhora, fou membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans el 18 de juny de 1907 a la secció d'Història i Arqueologia, i des del 1911 de la Secció de Ciències.[4][5]

El 1909 fou nomenat president de la Unió Federal Nacionalista Republicana i esdevingué director d'El Poble Català. Amb aquest partit fou escollit regidor a l'Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914. El 1914 va inspirar el pacte de Sant Gervasi entre la UFNR i el Partit Republicà Radical de Lerroux, i a causa del seu fracàs es va apartar de la política activa durant molts anys. El 1916 es dedicà a exercir d'advocat i a fer conferències a Madrid. També fou secretari del Banc de Catalunya.

Durant la dictadura de Primo de Rivera es va dedicar a la literatura, a col·laborar a diverses publicacions (com La Humanitat i Revista de Catalunya) i fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès del 1928 al 1930.

Amb l'arribada de la Segona República Espanyola tornà a la política activa. A causa de la seva experiència jurídica i política i al seu prestigi, Francesc Macià l'incorporà a la comissió redactora de l'Estatut de Núria i el 1933 el nomenà conseller de Justícia i Dret. A les eleccions generals espanyoles de 1936 fou elegit diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya (dins el Front d'Esquerres) i durant la guerra civil espanyola fou nomenat Comissari General de Museus de la Generalitat de Catalunya. En acabar la guerra es va exiliar a Buenos Aires amb tota la seva família, on va morir d'una malaltia al cap de poc d'establir-s'hi.

Obres[modifica]

  • Les presons imaginàries (1899)
  • La vida austera (1908)
  • Les hores d'amor serenes (1912)
  • Les gràcies de l'Empordà (1919)
  • Elogi de la civilització catalana (1921)
  • Cartes d'un visionari (1921)
  • A recés dels tamarius (1925)
  • Les dites i facècies de l'estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta, trilogia composta per Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934)
  • Jardins de Sant Pol (1927)
  • La mort de Joan Apòstol (1928)
  • Les llàgrimes de sant Llorenç (1929)
  • Pina, la italiana del dancing (1933)
  • Interpretació del vuit-cents català (1933)
  • Del meu comerç amb Joan Maragall (1935)
  • El perfecte dandi i altres contes (1940)

Referències[modifica]

  1. Fitxa del Congrés dels Diputats
  2. Planas, Xavier «Pere Coromines». Presència [Girona], núm. 2019, del 5 a l'11 novembre 2010, p. 19.
  3. Fundació Pere Corominas
  4. Fitxa de Pere Coromines a l'IEC
  5. «Les seccions de ciències de l'IEC». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Pere Coromines i Montanya