Nicolás Salmerón y Alonso

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Nicolás Salmerón)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaNicolás Salmerón y Alonso
Nicolas Salmeron.jpg
Nom original Nicolás Salmerón Alonso
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

11 abril 1886 - 19 setembre 1887 - Felipe Ducazcal
Circumscripció: Madrid

Escudo del Gobierno Provisional y la Primera República Española.svg  President de la República Espanyola 

18 juliol 1873 - 7 setembre 1873
Francesc Pi i Margall - Emilio Castelar y Ripoll
Escudo del Gobierno Provisional y la Primera República Española.svg  Ministre de Gràcia i Justícia 

12 febrer 1873 - 11 juny 1873
Eugenio Montero Ríos - José Fernando González Sánchez
Coat of Arms of Spain (1871-1873) Pillars of Hercules Variant.svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

1 juliol 1871 - 8 gener 1874
José Malcampo y Monge
Circumscripció: Badajoz
Dades biogràfiques
Naixement 10 d'abril de 1838
Alhama de Almeria
Mort 20 de setembre de 1908 (70 anys)
Pau
Sepultura Cementiri Civil de Madrid
40° 25′ 17″ N, 3° 38′ 08″ O / 40.421483333333°N,3.6356388888889°O / 40.421483333333; -3.6356388888889
Alma mater Universitat de Granada
Universidad Central
Activitat professional
Ocupació Filòsof, escriptor, polític, professor d'universitat i ministre
Ocupador Universitat d'Oviedo
Universidad Central
Altres dades
Partit polític Solidaritat Catalana (1906–1908)
Unió Republicana (1903–1906)
Partit Progressista (1875–1903)
Partit Republicà Democràtic Federal (1868–1875)
Partit Democràtic (1858–1868)
Cònjuge Catalina García
Fills
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Nicolás Salmerón Alonso (Alhama la Seca (Almeria), 10 d'abril de 1838 - Pau (França), 20 de setembre de 1908), polític, escriptor i filòsof krausista, fou ministre de Justícia del govern d'Estanislau Figueras i tercer president de la Primera República Espanyola, i reprimí l'aixecament cantonal. Dimití per no signar unes sentències de mort dictades per a restablir la disciplina de l'exèrcit. El seu mandat va durar només cinquanta-un dies, uns quants més que el del seu predecessor.

Biografia[modifica]

El seu pare era metge, i el seu germà major fou el jurista i polític Francisco Salmerón (1822-1878). Va estudiar el batxillerat a Almeria. A Granada va cursar Dret i Filosofia i Lletres, i fou condeixeble de Francisco Giner de los Ríos. A Madrid va ser influenciat pel krausisme a través de Julián Sanz del Río, que va ser professor seu. En 1858 era professor de Filosofia en l'Instituto San Isidro de Madrid, i a l'any següent va ser designat professor auxiliar de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universidad Central de Madrid. El 13 de juliol de 1869 obté la càtedra de Metafísica de la mateixa universitat. Els articles que publicava als diaris La Discusión i La Democracia li van donar renom, i en 1867 va ser detingut per les seves activitats revolucionàries al Partit Demòcrata, al costat de Pi i Margall, Figueres i Orense, sofrint cinc mesos de presó. Durant el sexenni democràtic (1868-1874) va ser un dels capdavanters del republicanisme, a pesar de les discrepàncies doctrinals que tenia amb el federalisme de Pi i Margall. Diputat per Badajoz en 1871.

Es preocupava molt de la influència negativa de l'Església catòlica sobre les idees modernes i el desenvolupament de la ciència. El 1876 escrigué: «Davant les declaracions i anatemes del Syllabus i del concili vaticà, qui pot sostenir la conciliació del catolicsme i la Ciència?»[1]

República[modifica]

Article principal: Primera República Espanyola

En proclamar-se en 1873 la República, va ser nomenat Ministre de Gracia y Justícia amb Estanislau Figueras. Va intentar reformar el sistema judicial i establir una legislació laica. Del 18 de juliol al 7 de setembre de 1873 exercí la presidència de la Primera República Espanyola. Accedeix a la presidència després de la dimissió de Pi i Margall pels violents esdeveniments durant els aixecaments cantonals. Salmerón, qui encarrega a l'Exèrcit acabar amb la insurrecció. Ho aconsegueix en tota Espanya excepte a Cartagena, on els insurrectes compten amb suport i armament militars. Els republicans federals es veuen desacreditats per l'aixecament cantonal. Després de la dimissió de Salmerón (deguda a la seva oposició al restabliment de la pena de mort), és nomenat President Emilio Castelar, unitari, qui aconsegueix el suport dels monàrquics contra els cantonalistes, els carlistes i els independentistes cubans. El 9 de setembre de 1873, Salmerón fou escollit president del Congrés. Des d'aquest lloc, va iniciar una dura campanya contra Emilio Castelar, que el va succeir com a president de la República, i del que s'havia enemistat arran de la provisió que aquest havia fet de les vacants en nombrosos bisbats. La nit del 3 de gener de 1874 es va negar a donar un vot de confiança al govern d'Emilio Castelar, pel que va triomfar el cop d'estat del general Pavía, i Salmerón es va desprestigiar com polític en precipitar el final de la República.

Restauració borbònica[modifica]

Article principal: Restauració borbònica

Després del cop militar del general Martínez Campos, a Sagunt, de 29 de desembre de 1874 que va liquidar la República i va proclamar la restauració borbònica, Salmerón, com altres professors, fou desposseït de la seva càtedra, com altres professors, per la Real Ordre de 17 de juny de 1875, revocada en 1881. S'exilià a París, on va col·laborar estretament amb Manuel Ruiz Zorrilla i va participar en la fundació del Partit Republicà progressista. En 1884, després de ser amnistiat i d'haver recuperat la seva càtedra, va tornar a Espanya. Va ser elegit diputat en 1886 pel partit Progressista, es va convertir en el capdavanter de la minoria republicana en el congrés. En 1887 va fundar el Partit Centralista. Va ser cofundador del diari La Justicia i cap de la Unión Republicana des de 1890, sent elegit diputat en totes les legislatures des de 1893 a 1907.

Donava suport les aspiracions nacionalistes catalanes quan fossin compatibles amb les republicanes i en fundar-se en 1906 la Solidaritat Catalana, fou elegit president, i amb això provoca l'escissió dintre del moviment republicà del sector espanyolista d'Alejandro Lerroux. Va morir a Pau (França) quan es trobava de vacances el 20 de setembre de 1908. Les seves restes van ser traslladats a Madrid i inhumats en el cementiri civil de l'Est en 1915. El poble on va néixer, Alhama la Seca (Almeria), es va canviar el seu nom en 1932, inicis de la Segona República,en el seu honor: Alhama de Salmerón.

Càrrecs[modifica]

Nicolás Salmerón y Alonso
Càrrec de govern
Precedit per:
Francesc Pi i Margall
President de la República
Primera República Espanyola

(Llista de caps d'Estat d'Espanya)
(18 de juliol 1873 - 7 de setembre de 1873)
Succeït per:
Emilio Castelar
Precedit per:
Eugenio Montero Ríos
Ministre de Gràcia i Justícia
Primera República Espanyola

(Llista dels Ministres de Justícia d'Espanya)
(12 de febrer 1873 - 11 de juny de 1873)
Succeït per:
José Fernando González Sánchez
Presidents de la I República Espanyola
Estanislau Figueras (Rep. Federal) febrer -juny 1873
Francesc Pi i Margall (Rep. Federal) juny-juliol 1873
Nicolás Salmerón y Alonso (Rep. Unitari) juliol-setembre 1873
Emilio Castelar (Rep. Unitari) setembre 1873 - gener 1874
Francisco Serrano Domínguez (Rep. Liberal-conservador) gener 1874 - desembre 1874

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nicolás Salmerón y Alonso Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Nicolàs Salmerón, «Prólogo», a J. G. DRAPER, Historia de los conflictos entre la religión y la ciencia (castellà), Madrid, Imprenta de Aribau y Ca, 1876, pàgina LII. citat per Jordi Bohigas i Maynegre, ordi Bohigas i Maynegre, «», "Per Déu i per la Ciència". L'Església i la ciència a la Catalunya de la Restauració (1874-1923), Girona, Universitat de Girona, 2011, pàgina 73