Alejandro Lerroux García

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Alejandro Lerroux)
Infotaula de personaAlejandro Lerroux García

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Alejandro Lerroux Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 març 1864 Modifica el valor a Wikidata
La Rambla (Còrdova) (Província de Còrdova) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 juny 1949 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de l'Almudena Modifica el valor a Wikidata
President del Consell de Ministres d'Espanya
4 octubre 1934 – 25 setembre 1935
← Ricardo Samper e IbáñezJoaquín Chapaprieta Torregrosa →
President del Consell de Ministres d'Espanya
16 desembre 1933 – 28 abril 1934
← Diego Martínez BarrioRicardo Samper e Ibáñez →
Diputat a les Corts republicanes

7 desembre 1933 – 7 gener 1936

Circumscripció electoral: València (capital)
President del Consell de Ministres d'Espanya
12 setembre 1933 – 9 octubre 1933
← Manuel Azaña DíazDiego Martínez Barrio →
Diputat a les Corts republicanes
22 juliol 1931 – 13 agost 1931 – Ramón Gil Roldán →

Circumscripció electoral: Santa Cruz de Tenerife
Diputat a les Corts republicanes
22 juliol 1931 – 13 agost 1931 – Joaquín García Ribes →

Circumscripció electoral: València (capital)
Diputat a les Corts republicanes

22 juliol 1931 – 13 agost 1931 – Pablo Valiente Paredes →

Circumscripció electoral: Càceres
Diputat a les Corts republicanes

11 juliol 1931 – 9 octubre 1933

Circumscripció electoral: Madrid (capital)
Diputat a les Corts republicanes
8 juliol 1931 – 13 agost 1931 – Tomás Peire Cabaleiro →

Circumscripció electoral: Osca
Ministre d'Estat
14 abril 1931 – 16 desembre 1931
Diputat a Corts
13 juny 1919 – 15 setembre 1923
Circumscripció electoral: Barcelona
Diputat a Corts
18 abril 1916 – 10 gener 1918
Circumscripció electoral: Barcelona
Diputat a Corts
18 març 1914 – 16 març 1916
Circumscripció electoral: Còrdova
Diputat a Corts
18 juny 1901 – 2 gener 1914
Circumscripció electoral: Barcelona
President de l'Associació de la Premsa de Madrid
Ministre de Guerra
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Ideologia políticaAnticlericalisme, anticatalanisme, obrerisme i populisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de La Laguna Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, periodista, advocat Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Republicà Radical (1908–1939)
Unió Republicana (1901–1908) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Alejandro Lerroux García (La Rambla, Còrdova, 4 de març de 1864Madrid, 27 de juny de 1949) va ser un polític andalús que va ser president del govern espanyol el 1933, entre 1933 i 1934 i entre 1934 i 1935 durant la Segona República.

Infantesa i joventut[modifica]

El pare, Alejandro Lerroux i Rodríguez, després de nombroses destinacions militars, va ser professor de Veterinària militar a Alcalá de Henares, i assoliria el grau de tinent coronel. La mare, Paula García i González, era filla d'un metge militar de Benavente (Zamora), on va conèixer el seu futur marit.[1]

Alejandro Lerroux Garcia va ser el cinquè de deu fills, dels quals els quatre primers van morir prematurament.També va patir el desarrelament habitual dels fills dels militars, atès que, fins a la seva emancipació, va viure una dotzena de trasllats.[1] Va ser alumne de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres.[2]

La mare va voler que entrés al seminari, i per orientar-lo l'envià a viure durant dos anys amb un oncle capellà. Després d'això, el pare va intentar orientar-lo cap al Dret, tot i la manca d'interès d'en Lerroux.[1]

Primeres feines - fonaments ideològics[modifica]

En Lerroux tenia vocació militar, com el pare i el germà Arturo, mort a l'adolescència. El 1882 va completar el servei militar, i va voler entrar a l'Acadèmia General de Toledo, però no aconseguí prou qualificació. Llavors desertà de l'Exèrcit, romanent amagat fins beneficiar-se d'una amnistia pel naixement d'Alfons XIII, el 1886. En endavant va alternar feines breus, amb moments de problemes econòmics i desorientació.[1]

Amb el temps, i ja bastant gran, es va llicenciar en Dret, sembla que per influències i amistats.[cal citació]

Des del 1890[3] es va dedicar al periodisme, i va desenvolupar un estil agressiu, demagòcic, i populista; va col·laborar en diverses publicacions i en va dirigir algunes (El País, El Progreso, La Publicidad, El Intransigente i El Radical). Va començar a El País —òrgan de la facció republicana liderada pel Ruiz Zorrilla—. Temps desprès marxaria per fundar un diari republicà propi, El Progreso, al qual es va endur bona part dels redactors d'El País.[3]

Per l'agressivitat, alguns dels seus articles li causaren problemes amb la justícia, i va passar nou mesos a la presó per condemnes acumulades.[4]

El 1901, amb el suport del cap republicà Eusebi Jover i Marquet, es traslladà a Barcelona, on va ser nomenat director del diari La Publicidad, que acabaria esdevenint el seu mitjà d'informació personal .[5] Les campanyes del seu diari van produir aldarulls de caràcter antimilitarista i anticatalanista, contrarestats per fortes reaccions d'altres sectors oposats,[3][6][7] així com una pugna amb els anarquistes pel favor obrer. [8]

Fonaments ideològics[modifica]

A part de la influència paterna vers els valors militars i patriòtics, esdevingut seguidor de Ruiz Zorrilla, va militar des de jove en el republicanisme radical. A més, a la redacció d'El Pais, va coincidir amb escriptors que hi col·laboraven, com Azorín, Valle-Inclàn o Maeztu.[1] Els dos primers son exemples de la generació del 98, oposada a la Restauració borbònica, revividora dels mites literaris espanyols, trencadora amb els esquemes clàssics dels gèneres literaris, alhora que demanaven una regeneració espanyola, emprant sempre com a referència l'antic Regne de Castella. Pel que fa a Maeztu, va ser un dels introductors de l'obra de Nietzsche.[9][10] Sigui de mà de Maeztu o d'alguna altra font, la influència del Übermensch (superhome), així com del nacionalisme europeu emergent, es pot constatar en l'obra d'en Lerroux, [11] com el conegut l'article «¡Rebeldes!,¡Rebeldes!,......», [12][13] del 1906. [14]

Lerroux també fou simpatitzant del sector més radical del Partido republicano progresista, capitanejat pel psiquiatra Josep Maria Esquerdo, («apóstol i cabdill de dos religions: la ciència i la república», segons en Galdós),[15] a qui coneixia perquè el seu germà, Armando Lerroux, va estar mes de vint anys reclòs en un sanatori menat per aquell.[16] Des de darrers del segle xix nombrosos psiquiatres, com ara Esquerdo, participaven en política. Per a la Institución Libre de Enseñanza (ILE), el procés de regeneració nacional passava per forjar un home nou, i per a poder-ho fer, calia «recórrer a la psicologia científica, i aquesta, alhora, a la nova psicologia».[16]

Entrada en política[modifica]

El discurs populista i anticlerical, de Lerroux, com també la intervenció en diverses campanyes contra els governs de la Restauració, el van fer guanyar el sobrenom de l'«Emperador del Paral·lel»,[17] per la popularitat i influència que tenia en els mitjans obrers de Barcelona, que van acabar constituint la base d'un electorat fidel.[3][18][19]

Una de les característiques del nacionalisme europeu emergent era la identificació del líder amb la ideologia, el partit, i àdhuc el poble, així com el cabdillisme, quelcom que es pot trobar en la figura d'en Lerroux, i pel que, entre altres malnoms, també se l'anomena Caudillo,[20][21][22][23] i a la seva ideologia, «lerrouxisme».

Va ser elegit diputat per primera vegada el 1901; i de nou el 1903 i 1905, en les candidatures de la Unión Republicana que havia contribuït a formar juntament amb Nicolás Salmerón. L'adhesió d'aquest cap a la coalició Solidaritat Catalana el 1906, va dur Lerroux a separar-se'n i a formar el Partido Republicano Radical en gener de 1908[24] i a encapçalar la lluita contra la llengua i cultura catalanes.

Tot i la demagògia habitual dels seus discursos, es pot copsar la militància espanyolista quan arran dels fets del Cu-cut!, a més d'oferir-se per cremar els convents, segons ell, escoles de separatisme, demana als soldats que es sollevin:[25]

Fa menys de sis anys imperava a Barcelona el catalanisme polític, fill degenerat d'un monstruós contuberni entre una aspiració literaturesca, romàntica i un malestar social pujat al període agut amb motiu de la catàstrofe nacional... Els de dalt van trobar de seguida la seva fórmula, les Bases de Manresa, incongruents, reaccionàries, escrites en luxós pergamí, mantenidores de privilegis antics, creadores de nous, amb ànima i tendència disgregadora, separatista, com inspirades per l'esperit clerical i aprovades per diversos bisbes de maleïda memòria... Jo dic que si hagués estat militar, hagués anat a cremar La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga i el palau del bisbe, si més no. I si jo hagués estat a Barcelona la nit d'«autos» hauríem anat el poble i jo a cremar diversos convents, escoles de separatisme, i a trucar a la porta de les casernes i a dir-los als soldats que abans que la disciplina estan, en la consciència dels homes, la llibertat i la pàtria.

Va haver d'exiliar-se en diverses ocasions, primer per a escapar de la condemna dictada per un dels seus articles (1907) i més tard fugint de la repressió governamental per la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). De tornada a Espanya, va acceptar entrar en la Conjunció Republicà-Socialista, amb la qual va tornar a ser diputat el 1910. Des de llavors es va veure embolicat en una sèrie d'escàndols que el van allunyar del seu electorat barceloní, entre acusacions de corrupció, fins al punt que va haver de canviar de districte i presentar-se per Còrdova el 1914. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial i davant la neutralitat d'Espanya, va demanar donar suport armat als Aliats.[26]

Sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923–1930), el seu partit es va veure afeblit per l'escissió dels Radical-Socialistes de Marcel·lí Domingo (1929). No obstant això, va continuar en la política activa, en la qual va participar en el Pacte de Sant Sebastià, comitè revolucionari que va preparar l'enderrocament d'Alfons XIII i la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931.[cal citació]

Sota el règim republicà, va ocupar un paper polític de primera fila. Va formar part del Govern Provisional i del primer govern de Manuel Azaña, en els quals va ser ministre d'Estat, però el desembre de 1931 va abandonar el càrrec, ja que estava en contra de la continuïtat de l'aliança amb els socialistes.[27] A partir d'aleshores va anar derivant cap a postures de dretes que el van acostar a l'oposició. El 1933-1936 va passar a formar part de la majoria conservadora que va accedir al poder; va ser tres vegades president del govern entre el 1933 i 1935 i va ocupar carteres ministerials tan destacades com la de Guerra (1934) i la d'Estat (1935).[cal citació]

Després de destacar-se en la repressió de l'intent de revolució obrera de 1934, va quedar de nou desacreditat davant l'opinió pública per l'escàndol de l'estraperlo, un cas de corrupció lligat al negoci del joc, que va arribar a trencar la seva aliança amb la dreta i a deteriorar fins i tot la seva posició dintre del partit.[cal citació]

A les eleccions de 1936 ni tan sols va sortir elegit diputat i, quan aquell mateix any va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936-39), va fugir a Portugal. Va retornar a Espanya el 1947. Va morir a Madrid als vuitanta-cinc anys.[cal citació]

El 6 de desembre del 2005 amb motiu del dia de la Constitució Espanyola, se li va reconèixer, al seu poble natal, La Rambla (Còrdova), la seva aportació a la construcció del primer institut de secundària de la comarca, d'una ronda de circumval·lació i el projecte, tot i que frustrat, de dur-hi el tren.[cal citació]

Del seu nom deriva la paraula «lerrouxisme» que, a més del moviment polític propi del Partido Republicano Radical, fa referència a tota política demagògica, espanyolista i anticatalana.[28]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Villa García, Roberto. «Alejandro Lerroux Garcia» (en castellà). Real Academia de la Historia.
  2. Ferrerós, Joan. «L'Institut Ramon Muntaner - Història». INS Ramon Muntaner. [Consulta: 9 març 2024].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 López de Ramón, María «La censura impuesta a los diarios catalanistas en los albores del siglo XX: La Veu de Catalunya» (pdf). Barcelona quaderns d’història, 25, 2018, pàg. 123-137. ISSN: 2339-9805 [Consulta: 16 març 2024].
  4. Ferrer Benimeli, 1996, p. 276.
  5. Serrano y Ferrer, 2003, p. 163.
  6. Marfany, Joan-Lluís «Catalanistes i lerrouxistes» (pdf). Recerques: història, economia, cultura, 29, 1994, pàg. 41-60. ISSN: 2385-4588 [Consulta: 16 març 2024].
  7. FIGUERES, Josep M., et al. L'assalt a La Veu de Catalunya i Cu-cut!. Capçalera, 1997, 79
  8. I RIBALTA, Antoni Dalmau. El conflicte de «La Neotípia»(1905-1911): un episodi clau en la pugna entre lerrouxistes i anarquistes. Recerques: història, economia, cultura, 2011, 95-116.
  9. Ruiz Serrano, Esteban «Nietzsche y el pensamiento político español (1898-1931)» (pdf) (en castellà). Res publica, 7, 2001, pàg. 69-121.
  10. Irene Urquizar Melguizo. LA RECEPCIóN DE LA OBRA NIETZSCHEANA EN ESPAÑA A TRAVÉS DE LA OBRA DE RAMIRO DE MAEZTU: HACIA OTRA ESPAÑA. Universidad de Granada. Estudios Nietzsche, 13 (2013). ISSN: 1578 - 6676
  11. Randolph Mosher, J. The Birth of Mass Politics in Spain: Lerrouxismo in Barcelona, 1901-1909 (en anglès). Garland Publishing, 1991, p. 205. ISBN 9780824025458. 
  12. Lerroux, Alejandro. ¡Rebeldes! ¡Rebeldes!. La Rebeldía.07.09.1906
  13. Lerroux, Alejandro. «Rebeldes!, Rebeldes!...» (en castellà), 1905.
  14. Lonsdale, Laura. Multilingualism and Modernity: Barbarisms in Spanish and American Literature (en anglès). Springer, 2017, p. 57. ISBN 9783319673288. 
  15. Gutiérrez Zon, Amelia. LA OBRA PSICOLÓGICA DE FRANCISCO SANTAMARÍA ESQUERDO: UN CAPÍTULO DE LA PSICOLOGÍA EN LA INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA (tesi) (en castellà). Madrid: Universitat Complutense, 2007. ISBN 978-84-669-3109-0. 
  16. 16,0 16,1 Sánchez Collantes, Sergio. El compromiso democrático-republicano de los padres de la psicología científica en España. Revista de Historia de la Psicología, vol. 28, núm. 2/3, 2007 221-226
  17. Carles Sentís, Memòries d'un espèctador.pag.90. ISBN 84-95616-95-5
  18. López de Ramon, María. La censura impuesta a los diarios catalanistas en los albores del siglo XX: La Veu de Catalunya. Barcelona Quaderns d’Història, 25 (2018), pàg. 123-138. ISSN: 1135-3058. ISBN 978-84-9156-170-5
  19. Álvarez Junco, José. EL EMPERADOR DEL PARALELO: LERROUX Y LA DEMAGOGIA POPULISTA (en castellà). RBA Libros, 2012. ISBN 9788490061404. 
  20. CASASSAS, Jordi, et al. Els Fets del Cu-Cut!, cent anys després. Taula rodona organitzada pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya el, 2006, 24. ISBN 84-393-7306-6
  21. TOSSTORFF, Reiner. Joan B. Culla i Clarà: El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901–1923)(Documents de Cultura; 19). Barcelona: Curial, 1987. Zeitschrift für Katalanistik, 1988, 1: 239-242.
  22. ALFIN, Demetrio Castro. A propósito de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, de José Alvarez Junco. Historia Contemporánea, 1991, 5
  23. SERRANO, Carlos. José Alvarez Junco, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Madrid, Alianza, 1990, 509 p., index, illustrations. In: Annales. Histoire, Sciences Sociales. Cambridge University Press, 1991. p. 1170-1171
  24. Espinet Burunat, 2012, p. 181.
  25. Lerroux, Alejandro. El Alma en los labios. La Publicidad. 09.12.1905
  26. Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 47. ISBN 9788415720010. 
  27. Townson, Nigel. La República que no pudo ser. La política de centro en España (1931-1936) (en castellà, traduït de l'anglès). Traducció: Jorge Vigil. Madrid: Taurus, 2002. ISBN 84-306-0487-1. 
  28. «Alejandro Lerroux García». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica]

  • Espinet Burunat, Francesc «De la Solidaritat Catalana a la Setmana Tràgica. La premsa il·lustrada barcelonina». Revista HMiC, X, 2012. ISSN: 1696-4403 [Consulta: 21 agost 2020].

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alejandro Lerroux García