Vés al contingut

Pilar Rahola i Martínez

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Pilar Rahola)
Plantilla:Infotaula personaPilar Rahola i Martínez
Imatge
(2007) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 octubre 1958 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Diputada al Congrés dels Diputats
18 març 1996 – 18 gener 2000

Circumscripció electoral: Barcelona

Regidora de l'Ajuntament de Barcelona
1995 – 1999
Diputada al Congrés dels Diputats
22 juny 1993 – 9 gener 1996

Circumscripció electoral: Barcelona

Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, youtuber, escriptora, política, tertuliana de televisió Modifica el valor a Wikidata
PartitEsquerra Republicana de Catalunya (–1996)
Partit per la Independència (1996–1999) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Premis
Lloc webpilarrahola.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm1717697 Rottentomatoes: celebrity/pilar_rahola Goodreads (autor): 1844191
Facebook: 355158457911717 X: RaholaOficial Modifica el valor a Wikidata

Pilar Rahola i Martínez (Barcelona, 21 d'octubre de 1958)[1] és una periodista, escriptora i política catalana d'ideologia catalanista i independentista.[2]

Biografia

[modifica]

Filla de Josep Manel Rahola i Quirch[a] i de Pilar Martínez Ponsa, prové d'una família republicana i antifeixista, amb diversos familiars dedicats a la política. Entre d'altres, el cosí germà del seu besavi fou Pere Rahola, ministre de Marina de la Segona República el 1935; el fill d'un altre cosí del besavi fou Frederic Rahola, fou primer Síndic de Greuges de la democràcia, i el germà del mateix besavi fou l'escriptor Carles Rahola, afusellat pel franquisme el 1939. És llicenciada en filologia hispànica i en filologia catalana per la Universitat de Barcelona el 1981 i 1983, respectivament.[3] Està casada en segones núpcies amb Robert Cerdán, amb qui va adoptar un fill de Sibèria,[4] i anteriorment havia estat casada amb Joan Andreu Román, amb qui va tenir una filla i adoptaren un segon.[4]

Trajectòria política

[modifica]

Directora de la Fundació Acta, think tank per a la renovació del catalanisme.[5] Després del procés de renovació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) liderat per Àngel Colom a partir del congrés de Lleida de 1989, Rahola fou l'única representant d'ERC com a diputada independent al Congrés dels Diputats arran de les eleccions generals espanyoles de 1993, quan el partit va recuperar la representació que havia perdut a les eleccions generals espanyoles de 1986,[6]

Durant el seu pas pel Congrés dels Diputats va viure episodis de catalanofòbia.[7] Rahola va formar part del grup mixt: va votar en contra de la investidura de Felipe González el 1993,[8] va participar en la comissió d'investigació sobre Luis Roldán,[9] va ser la primera a promoure una proposició no de llei al voltant de l'eutanàsia el 1994 de la mà de Ramón Sampedro[10] el 1995, i va votar favorablement la reforma del codi penal espanyol tot i el rebuig de l'independentisme no alineat amb Rahola i Colom.[11] Després de renovar l'únic escó d'ERC al Congrés dels Diputats en les eleccions generals espanyoles de 1996[6] va seguir al grup mixt, va votar en contra de la investidura de José María Aznar[12] i el 1997 va fer la primera promoció de la protecció dels drets dels animals.[13]

Colom va proposar-la com a cap de llista d'ERC a la ciutat de Barcelona a les eleccions municipals de 1995, i va aconseguir un resultat ajustat (5,12%) però suficient[14] per a que el partit obtingués els primers dos regidors després de la recuperació de la democràcia a l'estat espanyol[6] i va arribar a un pacte de govern amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) de Pasqual Maragall i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) d'Eulàlia Vintró.[14]

Al llarg del 1996, els enfrontaments entre Colom i Rahola amb el sector liderat per Josep-Lluís Carod-Rovira, que es va postular a succeir Colom al capdavant de la direcció[15] provocaren que el 8 d'octubre de 1996 Rahola abandonés ERC.[16] El 24 i 25 de maig de 1997 va fundar amb Colom el Partit per la Independència (PI)[6] després de considerar que ERC havia perdut l'esperit independentista, El PI pretenia renovar l'ideari del partit per a poder superar el sostre de 3000.000 vots,[17] mantenint-se com a regidora i conservant el pacte de govern a la ciutat de Barcelona, però la comissió de l'estatut dels diputats la va obligar a dimitir de cinc dels divuit consells d'empreses de l'Ajuntament de Barcelona.[18] El pacte de govern a l'Ajuntament de Barcelona va continuar després de la dimissió de Maragall i l'accés a l'alcaldia del socialista Joan Clos el 1997.[19] Com a diputada del PI al Congrés dels Diputats va promoure el rescat dels peatges de les autopistes catalanes el 1998[20] i va demanar la finalització del desplegament de la Guàrdia Civil a Catalunya i de la discriminació dels empresaris catalans en els contractes amb l'administració.[21] PI i ERC es van presentar per separat a les eleccions municipals espanyoles de 1999 i el PI només va assolir 12.000 vots a tot Catalunya. Després d'aquest fracàs electoral, el PI es va dissoldre[22] i Rahola va abandonar la política activa per a tornar a centrar la seva carrera en l'escriptura i el periodisme.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional en 2013, amb el president Artur Mas.

Més endavant Rahola va situar-se a l'òrbita de Convergència Democràtica de Catalunya[6] i, el 2013, va ser nomenada membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, un organisme format per experts que treballava per tal d'assessorar al govern de la Generalitat de Catalunya en el procés d'independència català.[23]

Activitat professional

[modifica]

El 1986 Josep Fornas traspassa l'Editorial Pòrtic i el seu fons a Jordi Úbeda i un grup de socis, que posen Pilar Rahola al capdavant de la direcció literària el 1987,[24] amb diverses col·leccions literàries a les seves mans.[25] Rahola refunda l'editorial, basant-se en la narrativa actual, original i traduïda i publicant, entre d'altres, Bella del senyor d'Albert Cohen i La foguera de les vanitats de Tom Wolfe. Treballà a Pòrtic fins el 1990.

Esperonats per Max Cahner, a partir de les jornades titulades «El nacionalisme català a la fi del segle XX» celebrades el 1987, diversos intel·lectuals com Joan B.Culla, Vicenç Villatoro, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Imma Tubella, Albert Viladot o Josep Gifreu van organitzar la Fundació Acta per a la difusió del pensament i el debat,[26] que Rahola dirigí fins el 1993, quan entra en política.[27]

Rahola és autora de diferents llibres publicats en català i castellà, i les seves novetats s'han situat sovint entre els llibres més venuts a la Diada de Sant Jordi.[28][29][30] La seva obra en narrativa s'inicia amb Aquell estiu color de vent (1983) i va seguir amb Aperitiu nocturn (1985), Els amants de Tània (2002), El carrer de l'Embut (2013), Mariona (2014), Rosa de cendra (premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2017),[31][32] L'espia del Ritz (2020) i Cornèlius, l'almogàver (premi Prudenci Bertrana de novel·la 2024).[33]

Rahola destaca com a autora d'assaigs i recopilacions d'articles sobre temes d'actualitat[27] amb obres com La qüestió catalana (1993), Dona alliberada, home emprenyat (2000), L'adopció: un acte d'amor (2001), 3x1. El món actual a través de tres generacions (amb Teresa Pàmies i Margarita Rivière, 2003), Catalunya, any zero (2004), Historia de Ada. Los derechos pisoteados de los niños (2002), Atrapados en la discordia (2009), La màscara del rei Artur (sobre Artur Mas, de 2010), La república islámica de España (sobre la penetració de l'islam fonamentalista, 2011); Prou! (2015) i S.O.S. cristians (sobre la persecució actual de cristians, 2018).[27] El seu llibre L’adopció: un acte d’amor ha estat traduït a diversos idiomes.

Com a periodista, ha escrit informació i opinió en diaris com El País, El Periódico, El Nacional argentí La Nación o el Diario de América, editat als Estats Units d'Amèrica, i va cobrir diversos conflictes com la guerra entre Etiòpia i Eritrea, les guerres de Iugoslàvia, la primera guerra del Golf (cobrint-la des de Jerusalem), la caiguda del mur de Berlín, la crisi constitucional russa de 1993 i el procés d'independència dels països bàltics. Fins al maig de 2021[34] fou columnista diària a La Vanguardia, però el 23 de maig de 2021 Rahola anuncià[35] a Twitter que La Vanguardia no publicaria més articles seus afirmant que era «per motius ideològics i polítics», que no era el primer intent de fer-la fora, i que la decisió procedia «de dalt de tot i més enllà».

Intervenció al programa La noria de Telecinco el 2010

Ha estat col·laboradora en diversos programes de televisió com Els matins de Televisió de Catalunya i 8 al dia de 8tv —ambdós amb Josep Cuní—, Crónicas marcianas i La noria de Telecinco, Todo es mentira de Cuatro,[36] va tenir seccions pròpies als programes Preguntes freqüents i Tot es mou de Televisió de Catalunya[37] i va copresentar el programa Fax de 8TV.[38]

A la ràdio va presentar Vis a vis, un programa d'entrevistes en profunditat —exclusivament a homes— que es va emetre a Ona Catalana de 2000 a 2003 i que el 2006 es va adaptar a la televisió per a ser emès per Barcelona TV.[39] Des de 2007 va col·laborar en el programa de ràdio Julia en la Onda a Onda Cero, amb Júlia Otero, on donava la seva opinió sobre diversos temes, com el catalanisme, els drets de la dona o el conflicte araboisraelià.[40][41]

En 2013 el Fons Nacional Jueu va plantar un bosc de 2.500 arbres amb el seu nom, per la seva contribució en la lluita contra l'antisemitisme. El bosc és a Yatir, al desert del Nègueb.[42] El 2014, el Cos de Mossos d'Esquadra la va premiar amb el distintiu Mossa d´Honor per significar-se a favor dels Mossos i els valors que representen.[43]

Polèmiques

[modifica]

El 1996 va discutir amb un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona responsable del dipòsit municipal de vehicles on es trobava el seu automòbil, i després d'exigir-se-li el pagament de la multa corresponent per a retirar el vehicle, Rahola va ordenar el seu xofer que retirés el cotxe que va acabar bloquejat a la sortida. L'incident, que va ser gravat per les càmeres de seguretat, va ser recollit per diversos mitjans, que van criticar les paraules «que no sap qui sóc?». Posteriorment Rahola va lamentar l'incident i va demanar disculpes.[44]

En 2008 va escriure en pocas horas se aclaró el error y el joven retornó a casa (…) delitos que no significaron ni el ingreso en hospital de la víctima (…) hoja de servicios impecable[45] en un article d'opinió a La Vanguardia sobre les tortures d'uns agents dels Mossos d'Esquadra al ciutadà romanès Lucian Padurau, unes tortures denunciades per Amnistia Internacional i posteriorment ratificades tant per l'Audiència de Barcelona com pel Tribunal Suprem. Els agents foren indultats el 2012, després d'una reducció de pena.[46]

L'any 2014 es va difondre que, a diferència de la versió en català, en la versió en castellà del seu currículum publicat a la seva pàgina web personal s'hi acreditaven dos doctorats inexistents.[47] El 2015, al programa 8 al dia de 8TV Rahola va acusar Teresa Forcades, membre de Procés Constituent, d'antisemitisme: «Vostès són directament antisemites amb un nou vestit» qui va respondre «la presència d'un grup extremista en un determinat territori no pot justificar, en cap cas, l'aplicació d'un càstig col·lectiu».[48]

El 2019, en el context de l'esborrany dels pressupostos de la Generalitat per al 2020, que incloïen una pujada de l'IRPF a les grans fortunes, Rahola va dir en un debat al programa Tot es mou de TV3, que cobrar 90.000 euros/any és ser «classe mitjana i apurada», fet que li va fer rebre moltes crítiques de l'esquerra catalana i peticions de cessament de les seves col·laboracions a la televisió pública, sota el hashtag #ForaRaholadeTV3.[49] Rahola va sortir dies després al mateix programa per a reafirmar-se en les seves declaracions.[50]

El juliol de 2020, al programa de ràdio El món a RAC1 de Jordi Basté, Rahola va presentar la que fins llavors era la seva última novel·la, L'espia del Ritz, sobre Bernard Hilda i les seves peripècies, i es va defensar de les acusacions de plagi vessades per Josep Maria Loperena[51] i contra les quals va dir que havia interposat una querella criminal per injúries i calúmnies. La querella va quedar arxivada per la mort del querellant unes setmanes més tard.[52] Durant el mateix programa, i parlant d'aquesta novel·la, Rahola es va voler comparar amb Mercè Rodoreda.[53] La frase en qüestió li va comportar mofes a les xarxes socials.[53]

Des de 2023[54] va participar en xerrades organitzades per Combat Antisemitism Movement per a compartir les seves idees sobre la guerra de Gaza i la lluita global contra l'antisemitisme,[55] i a l'octubre de 2024, després d'un any de l'inici de la guerra, durant una conferència a la Garriga, dos militants de l'Organització Juvenil Socialista (OJS), posteriorment condemnats pels fets a pagar una multa de 20.000€,[56] llançaren pintura vermella contra Pilar Rahola.[57] Els manifestants reivindicaren l'acció mentre apuntaven que Rahola «està tacada de sang» degut al seu posicionament còmplice amb el govern de Binyamín Netanyahu.[58] Rahola presentà una denúncia i titllà l'acció perpetrada d'«antidemocràtica i antisemita». Els manifestants replicaren que «un pot de pintura no és res davant dels milers de morts» i li recriminaren fer acudits sobre les xifres d'infants morts. El febrer de 2026, els dos mateixos militants d'OJS van denunciar-la davant de la Fiscalia Superior de Catalunya acusant-la de delicte d'odi i complicitat amb el que els denunciants consideren Genocidi de Gaza.[59]

Obra

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Mort en 2015, era fill de Manel Rahola i Albert (1899-1986) i de Gràcia Quirch i Escofet; Manel Rahola era fill de Josep Rahola i Llorens, germà de Carles Rahola i Llorens.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Nota biogràfica». pilarrahola.com. Arxivat de l'original el 2010-07-23. [Consulta: 10 setembre 2012].
  2. ↑ Rodríguez, Jesús. «De TikTok i Google a Pilar Rahola, influència a cop de talonari». Directa, 03-11-2025. [Consulta: 3 novembre 2025].
  3. ↑ Tarragona i Castells, Josep. Generació Cat de fills del pujolisme a mossos d'esquadra. Pagès Editors, 2008, p. 36.
  4. 1 2 Marre, Diana. ««La adopción no resulta sólo un acto de vida y de amor, es un auténtico caudal de felicidad»» (en castellà). Afadena, 20 novembre 2009. [Consulta: 5 novembre 2025].
  5. ↑ Trobat, Antoni. «Intel·lectuals del sobiranisme liberal: de la Fundació Acta al Procés independentista». Crític, 17 setembre 2017. [Consulta: 5 novembre 2025].
  6. 1 2 3 4 5 Colomer, Marc «Independents que han pres partit». Ara, 16 agost 2015, p. 14.
  7. ↑ «Catalanofòbia al Congrés: així ho va viure Pilar Rahola». El Nacional, 23-02-2020. [Consulta: 7 novembre 2025].
  8. ↑ Carlos Barciela López, Albert Carreras, Xavier Tafunell. Estadísticas históricas de España: siglos XIX-XX (en castellà). Volum 1. Fundacion BBVA, 2005, p. 1118.
  9. ↑ «Belloch reconoce que Asunción «trituró» las cartas de Roldán «por carecer de interés y credibilidad»» (en castellà). Diario 16, 23-06-1994, p. 26 [Consulta: 7 novembre 2025].
  10. ↑ A. Bueno, H. L. Martínez. «Todas las veces que la eutanasia llegó al Congreso» (en castellà). El Pais. [Consulta: 7 novembre 2025].
  11. ↑ Gorina, Joana. «Rahola, ERC, CiU, el delicte de sedició i el codi penal de 1995». Llibertat.cat, 29 gener 2018. [Consulta: 7 novembre 2025].
  12. ↑ Javier Casqueiro, Carles Pastor. «Rahola: Molins comete fraude electoral al votar a Aznar"» (en castellà). El País, 5 maig 1996. [Consulta: 7 novembre 2025].
  13. ↑ Gutiérrez, Lucía. «Loyola de Palacio anunció en 1999 un proyecto de ley de bienestar animal que nunca llegó» (en castellà). Demócrata, 9 febrer 2023. [Consulta: 7 novembre 2025].
  14. 1 2 Neus Reig, Patrícia Álvarez. «Evolució del vot d’ERC a les eleccions municipals a Barcelona». Betevé, 15-03-2023. [Consulta: 5 novembre 2025].
  15. ↑ Marco Palau, Francesc. Josep Rahola: Una veu catalanista al Senat. Fundació Irla, 2014, p. 119. ISBN 978-84-617-1801-6.
  16. ↑ Branchadell, Albert. «Els autèntics independentistes». El Pais, 12 juliol 2020. [Consulta: 5 novembre 2025].
  17. ↑ «El congrés fundacional del Partit per la Independència». Anuaris.cat, 1997. Arxivat de l'original el 2010-09-21. [Consulta: 5 novembre 2025].
  18. ↑ «1996 Pilar Rahola, exERC, obligada a deixar sis consells empresarials». Llibertat.cat, 27-12-1996. [Consulta: 7 novembre 2025].
  19. ↑ Ariza, Joan «L’ampliació del transport nocturn a Barcelona queda en mans de l’ATM». Avui, 31-01-1998, p. 27 [Consulta: 5 novembre 2025].
  20. ↑ Arroyo, Francesc. «El Congreso vota hoy una propuesta de Pilar Rahola para reequilibrar los peajes» (en castellà). El Pais, 06-10-1998. [Consulta: 7 novembre 2025].
  21. ↑ «Corrección en la formulación de su pregunta sobre fecha en que finalizará el repliegue de la Guardia Civil en Cataluña (núm. reg. 44126)» (en castellà). Boletin Oficial de las Cortes Generales, SERIE D. NÚM . 251, 04-03-1998, p. 2 [Consulta: 7 novembre 2025].
  22. ↑ «Dissolució del Partit per la Independència». GEC. [Consulta: 5 novembre 2025].
  23. ↑ «Requejo, Rahola, Cardús, Boix i Germà Bel, al Consell per a la Transició Nacional». Vilaweb, 22 març 2013. [Consulta: 4 octubre 2025].
  24. ↑ Llanas i Pont, Manuel. L'edició a Catalunya: El segle XX (1939-1975). Gremi d’Editors de Catalunya, 2006, p. 105. ISBN 84-932300-9-X.
  25. ↑ Bonada, Lluís «Bloqueig a les traduccions catalanes». El Temps, 14-03-1988, p. 62 [Consulta: 5 novembre 2025].
  26. ↑ Trobat, Antoni. «Intel·lectuals del sobiranisme liberal: de la Fundació Acta al Procés independentista». Crític 10, 17 setembre 2017. [Consulta: 6 desembre 2025].
  27. 1 2 3 «Pilar Rahola». Espai Econòmic. [Consulta: 5 novembre 2025].
  28. ↑ «Els 25 llibres més venuts del Sant Jordi 2013». L'illa dels llibres, 24 abril 2013. [Consulta: 7 novembre 2025].
  29. ↑ Alòs, Albert. «Albert Espinosa desplaça Rahola de la segona posició dels més venuts de Sant Jordi». El Periódico, 25 abril 2017. [Consulta: 7 novembre 2025].
  30. ↑ «El rànquing definitiu dels llibres més venuts de Sant Jordi». Avui, 27 abril 2018. [Consulta: 7 novembre 2025].
  31. ↑ «Pilar Rahola guanya el premi Ramon Llull amb ‘Rosa de Cendra’». Vilaweb, 03-02-2017 [Consulta: 3 febrer 2017].
  32. ↑ «ha sido galardonada con el XXXVII Premi Ramon Llull por su novela Rosa de cendra». La Vanguardia, 03-02-2017 [Consulta: 3 febrer 2017].
  33. ↑ «Pilar Rahola i Martínez». GEC. [Consulta: 5 novembre 2025].
  34. ↑ «'La Vanguardia' acomiada Pilar Rahola». Ara, 23-05-2021. [Consulta: 25 maig 2021].
  35. ↑ «https://twitter.com/RaholaOficial/status/1396556147843293187». [Consulta: 25 maig 2021].
  36. ↑ «Así es Pilar Rahola, la colaboradora de 'Todo es mentira' y exdiputada por Barcelona que retransmitió la caída del Muro de Berlín» (en castellà). 29 juny 2023, 20 minutos. [Consulta: 7 novembre 2025].
  37. ↑ Rius, Josep Carles. Periodismo y democracia en la era de las emociones (en castellà). Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 288. ISBN 9788410500099.
  38. ↑ Navarro, Jennifer. «8TV promociona el seu ‘Fax’ en un vídeo ple de dards a l’antic ‘Faqs’». El Món, 14 setembre 2022. [Consulta: 7 novembre 2025].
  39. ↑ Ramos Martin, Manuel. «Pilar Rahola inicia en BTV un "juego de seducción" con las charlas 'Vis à vis'» (en castellà). El País, 26 abril 2003. [Consulta: 6 desembre 2025].
  40. ↑ «Pilar Rahola: "La islamofobia la practican quienes matan en nombre del Islam " - Entrevistas Julia en la onda - Julia en la onda» (en castellà). [Consulta: 10 novembre 2025].
  41. ↑ «Pilar Rahola abandona a gritos ‘Julia en la Onda’: “¡Tú no me llamas a mí fascista!”» (en castellà), 12-06-2013. [Consulta: 10 novembre 2025].
  42. ↑ «Israel plantarà un bosc de 5.000 arbres en homenatge a Pilar Rahola». El Periódico, 04-07-2010. [Consulta: 10 novembre 2025].
  43. ↑ «Pilar Rahola, triada mosso de l'any pels agents del cos». Ara, 27 abril 2014. [Consulta: 6 desembre 2025].
  44. ↑ «Pilar Rahola treu el seu cotxe del dipòsit municipal sense pagar la multa» (en castellà). El País, 24-02-1996. [Consulta: 20 juny 2015].
  45. ↑ «Sentencia contra los Mossos» (en castellà). La Vanguardia, 30-11-2008 [Consulta: 20 juny 2015].
  46. ↑ Garcia Bueno, Jesus. «Indultados los cinco 'mossos' condenados por torturar a un rumano» (en castellà). El Pais, 17 febrer 2012. [Consulta: 5 novembre 2025].
  47. ↑ «"Los falsos doctorados de Pilar Rahola"» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 20 juny 2015].
  48. ↑ «"Forta enganxada entre Pilar Rahola i Teresa Forcades a 8TV" Nació Digital, 19 de juny de 2015», 19-06-2015. [Consulta: 20 juny 2015].
  49. ↑ «Ofensiva de la izquierda catalana contra la presencia de Pilar Rahola en TV3» (en castellà). Voz Populi.
  50. ↑ «Rahola insiste y Mainat coincide: "Ganar 6.000 euros al mes es de clase media apurada"» (en castellà), 18-12-2019. [Consulta: 10 novembre 2025].
  51. ↑ «M’HA PLAGIAT, PILAR RAHOLA?». El Blog de Josep Maria Loperena. Arxivat de l'original el 2020-07-07. [Consulta: 7 juliol 2020].
  52. ↑ «Mor l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena». Regió 7, 08-01-2021. [Consulta: 5 novembre 2025].
  53. 1 2 «Rahola: “Una mica Rodoreda sí que soc”». RAC1, 7 juliol 2020. [Consulta: 7 juliol 2020].
  54. ↑ «‘Fighting Against Hamas Is Fighting for Humanity’: Spanish Journalist Pilar Rahola Embarks on CAM-Organized International Speaking Tour» (en anglès). Combat Antisemitism Movement, 11 desembre 2023. [Consulta: 6 desembre 2025].
  55. ↑ «Pilar Rahola se lanza a la conquista de América Latina durante seis meses» (en castellà). Catalunya Press, 04-02-2025. [Consulta: 6 desembre 2025].
  56. ↑ Cobo, David. «El llançament de pintura a Pilar Rahola acaba amb un judici per «danys» i «antisemitisme»». El Nacional, 08-07-2025. [Consulta: 5 novembre 2025].
  57. ↑ «Llancen pintura vermella contra Pilar Rahola per denunciar la seva posició en favor d'Israel». Vilaweb. [Consulta: 20 juliol 2025].
  58. ↑ «Cobreixen de pintura vermella Pilar Rahola en un acte a la Garriga per la seva «complicitat» amb Israel». Nació Digital. [Consulta: 20 juliol 2025].
  59. ↑ Alexandre, Albert. «Pilar Rahola és denunciada a la Fiscalia de Catalunya per delictes d'odi i complicitat amb genocidi», 25-02-2026. [Consulta: 25 febrer 2026].
  60. ↑ «"Prou!", el nou llibre de Pilar Rahola». Divendres. CCMA, 3 desembre 2015. [Consulta: 3 novembre 2025].

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pilar_Rahola_i_Martínez&oldid=38648260»