Partit Popular Català

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el PP contemporani. Vegeu-ne altres significats a «Partit Popular de Catalunya (1973-1976)».
Partit Popular Català
President Alicia Sánchez-Camacho
Secretari general Jordi Cornet i Serra
Portaveu Enric Millo
Fundació Gener del 1989
Seu C/ Urgell, 249
08036 Barcelona
Joventuts Nuevas Generaciones del Partido Popular
Ideologia Centredreta, constitucionalisme, conservadorisme i liberalisme
Afiliació europea Partit Popular Europeu
Diputats al Parlament
19 / 135
Congrés dels Diputats
11 / 47
Senat d'Espanya
1 / 23
Lloc web
www.ppcatalunya.com/

El Partit Popular Català (en castellà, Partido Popular Catalán)[1] o PPC, és la delegació del Partit Popular espanyol a Catalunya. Va ésser creat el gener de 1989 amb el naixement del Partit Popular, hereu d'Alianza Popular. Amb seu central en el carrer Urgell de Barcelona, està presidit actualment per Alicia Sánchez Camacho.

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació i primeres lluites de poder[modifica | modifica el codi]

Jorge Fernández Díaz fou el Primer president del Partit

El Partit Popular de Catalunya neix com la refundació d'Alianza Popular a nivell nacional el 1989, representant doncs una ideologia de centredreta i constitucionalista, sent el president d'ambdues formacions Jorge Fernández Díaz (1983-1991).

A finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, el Partit Popular català va travessar una profunda crisi a causa del xoc de dues tendències: una, més decidida a enfrontar-se al govern de Jordi Pujol liderada per Vidal-Quadras, i una altra, més moderada liderada pel mateix Jorge Fernández Díaz.[2] Finalment, al novembre de 1990, l'executiva dirigida per aquest últim va ser substituïda per una gestora encapçalada per Vidal-Quadras a Barcelona i al gener de 1991 el mateix va ocórrer amb l'executiva regional, que va ser rellevada per una gestora dirigida per Josep Piqué i Camps, de manera que l'ala dura del PP regional es feia amb el control de partit.[3]

Vidal-Quadras va encapçalar de manera efectiva una oposició a les polítiques nacionalistes, i en el període en què va ser President (1991-1996) el partit va progressar fins a arribar a 17 diputats i els millors resultats de la història en vots i percentatge de vot (13,08%) de la història del partit a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1995 (coincidint amb el període en què el partit va aconseguir majors quotes d'impopularitat: més del 70% de l'electorat afirmava que mai els votaria.[4]

Pacte del Majèstic[modifica | modifica el codi]

Hotel Majestic

No obstant això, després de les Eleccions generals espanyoles de 1996 en què el Partit Popular espanyol va obtenir una majoria simple, una de les condicions de Jordi Pujol per donar suport al PP al Congrés dels Diputats va ser que Vidal-Quadras deixés de dirigir el PP a Catalunya.[5][6][7] condicions que es van acordar en el conegut com a Pacte del Majestic, i que incloïa així mateix el desenvolupament del finançament autonòmic ja iniciat en l'etapa socialista, la supressió del servei militar obligatori i el traspàs de competències.[8] Aquest pacte tenia també la seva contrapartida catalana ja que després de les Eleccions al Parlament de Catalunya de 1995 CiU no va aconseguir majoria absoluta i va suposar el suport del PP de Catalunya al Parlament. Així, Vidal-Quadras va ser apartat de la presidència del Partit Popular de Catalunya, presentant la seva dimissió com a president d'aquest.[9]

Després de la destitució de Vidal-Quadras es va triar a Alberto Fernández Díaz (germà del primer President el PPC) perquè suavitzés la línia del partit a Catalunya a fi de facilitar el manteniment del pacte de governabilitat. La caiguda en les següents eleccions de 1999 va ser important, perdent 120.000 vots i 5 escons. No obstant això, en les Eleccions generals espanyoles de 2000 el PPC va obtenir el màxim resultat de la seva història en vots, percentatge de vot i escons fins al moment. Des d'aquell any, el president del Govern espanyol José María Aznar va proclamar a Josep Piqué com el líder d'un nou projecte de centre catalanista que tenia l'objectiu de disputar el poder a CiU.[10] No obstant això Alberto Fernández va seguir sent el líder oficial fins a l'any 2003, en què finalment es va consumar la substitució. Tot i les grans expectatives creades, el projecte de Piqué va obtenir uns resultats inferiors en les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2003 (tornant a caure com a quarta força al) i a les Eleccions generals espanyoles de 2004.

El "No" a l'Estatut de 2006[modifica | modifica el codi]

El Partit es va posicionar en contra de l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006, fent campanya pel "No" en el referèndum estatutari que es va celebrar el 18 de juny de 2006 tot seguint les consignes de la seva central, que considerà que aquest Estatut era una reforma encoberta de la Constitució Espanyola.

Un any després, el juliol de 2007, Piqué va presentar la seva dimissió irrevocable després de fer-se pública la decisió del secretari general nacional del partit, Ángel Acebes, de no comptar amb els homes de confiança de Piqué com a responsables del comitè de campanya del PP català per a les properes eleccions generals.[11]

Piqué va ser rellevat durant un any per Daniel Sirera, fins que el 2008 Alicia Sánchez-Camacho va esdevenir la primera Presidenta.

Etapa Sánchez-Camacho[modifica | modifica el codi]

Alicia Sánchez Camacho, primera Presidenta del Partit a Catalunya.

Amb la nova direcció de Sánchez Camacho al front del PPC, el partit va tornar a reprendre el pols recuperant la tercera posició i aconseguint els 18 diputats en les eleccions parlamentàries de 2010 (encara que sense superar el percentatge i nombre de vots de 1995).[12] El Partit va donar suport al govern en minoria de CiU presidit per Artur Mas. En aquell moment fins i tot Sánchez Camacho va dir que el PPC havia pres més una senda catalanista en el qual donaven suport al "autonomisme diferencial".,[13] tot i la nova línia política aprovada al XVI Congrés nacinoal del PP de 2008 a València, respecte dels pactes amb partits nacionalistes.

La línia de creixement del partit va quedar ratificada en les Eleccions municipals espanyoles de 2011, en què va obtenir els millors resultats de la seva història a Catalunya i es va convertir en la tercera força dels ajuntaments catalans -en percentatge de vots- amb 363.555 vots (12,67%) i 473 regidors, enfront dels 283.195 (9,87%) i 284 regidors que havia obtingut en 2007.[14] Amb aquests resultats el Partit Popular català va aconseguir fer-se amb deu alcaldies, destacant la de Castelldefels -amb 63.000 habitants- i la de Badalona, tercera ciutat més poblada de Catalunya. Amb la victòria de Xavier García Albiol a Badalona els populars catalans van aconseguir per primera vegada en la seva història l'alcaldia d'una gran ciutat catalana. A més, gràcies a diferents pactes, el PPC va aconseguir entrar a l'equip de govern de mig centenar de municipis, destacant capitals de comarca com Vielha e Mijaran i Reus.[15] Aquests resultats van fer que per primera vegada en la seva història, el partit entrés a l'equip de govern de la Diputació de Barcelona. Els populars, amb sis diputats en l'ens provincial, van arribar a un acord amb Convergència i Unió -que li va cedir dos vicepresidències.[16]

En les eleccions generals espanyoles de 2011, el partit va esdevenir la tercera força a les quatre circumscripcions catalanes -per darrere de CiU i Partit dels Socialistes de Catalunya - obtenint 715.802 vots i onze diputats. Jorge Fernández Díaz, el seu cap de llista per Barcelona, va ser posteriorment nomenat Ministre de l'Interior per Mariano Rajoy. El 2012, dins del XIII Congrés Regional del partit s'aprovà el canvi de nom, i s'anomenà Partit Popular Català. En aquest congrés també s'aprovà la incorporació de la senyera al logotip del partit.

Les declaracions obtingudes amb l'enregistrament secret d'una conversa privada durant un dinar entre Alícia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez (ex-parella d'un dels fills de Jordi Pujol i Soley) al restaurant barceloní de La Camarga van donar lloc a una forta polèmica política que va acabar amb una confessió de Pujol i una comissió d'investigació parlamentària. Sánchez Camacho va quedar en dubte i la direcció del PP nacional va donar la seva col·laboració per amortitzada.[17][18][19]

García Albiol candidat[modifica | modifica el codi]

Xavier García Albiol

El 28 de juliol del 2015 es va fer públic que Xavier García Albiol seria el candidat del Partit Popular Català a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015. Albiol havia sigut alcalde de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya, en l'anterior legislatura, i tot i haver guanyat les municipals de 2015 un pacte d'esquerres l'havia dut a l'oposició. Albiol ha marcat perfil propi amb el seu discurs contra la immigració.[20] En un principi Sánchez Camacho continuarà sent la presidenta del partit a Catalunya, com a mínim fins al següent congrés ordinari. La candidatura d'Albiol tindrà com a número dos per Barcelona a Andrea Levy, propera a Jorge Moragas i considerada per alguns com l'aposta de futur de Mariano Rajoy per Catalunya.[20]

Presidents[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals[modifica | modifica el codi]

Eleccions municipals[modifica | modifica el codi]

A les eleccions municipals de 2007, aconseguí l'alcaldia de 3 municipis de Catalunya. A les eleccions municipals de 2011 va aconseguir dues alcaldies rellevants a Catalunya (Badalona amb Xavier García Albiol i Castelldefels amb Manuel Reyes), a part de les tres alcaldies que ja governava. A les eleccions municipals de 2015 va perdre força suport i les alcaldies de Badalona i Castelldefels.

Any Eleccions Vots Regidors Alcaldies
2003 Eleccions municipals espanyoles de 2003 350  ??
2007 Eleccions municipals espanyoles de 2007 283.195 284  3
2011 Eleccions municipals espanyoles de 2011 362.647 473 10
2015 Eleccions municipals espanyoles de 2015 234.847 214  1

Eleccions al Parlament de Catalunya[modifica | modifica el codi]

A les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2003 va aconseguir l'11,9 per cent dels vots, el que va significar 15 escons al Parlament de Catalunya, i a les del 2006 en va obtenir 14, essent la quarta força parlamentària, amb un 10,65 per cent, de vots a Catalunya.

A les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 va aconseguir 18 diputats al Parlament de Catalunya, el màxim històric del PP a Catalunya, amb Alicia Sánchez Camacho com a candidata a la presidència de la Generalitat de Catalunya, passant a ésser tercera força al Parlament.

Suport en tant per cent de PPC a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor.
Eleccions Candidat Vots  % de vots Escons Posició
1992 Aleix Vidal-Quadras 157.772 5,97% 7 5
1995 Aleix Vidal-Quadras 421.752 13,08% 17 3
1999 Alberto Fernández Díaz 297.265 9,51% 12 3
2003 Josep Piqué 393.499 11,9% 15 4
2006 Josep Piqué 313.479 10,64% 14 4
2010 Alícia Sánchez-Camacho 387.066 12,37% 18 3
2012 Alícia Sánchez-Camacho 471.197 12,99% 19 4


Eleccions generals espanyoles[modifica | modifica el codi]

Any Eleccions Vots  % Escons
1982 Eleccions generals espanyoles de 1982 504.075 14,66 8
1986 Eleccions generals espanyoles de 1986 361.316 11,40 6
1989 Eleccions generals espanyoles de 1989 336.015 10,64 4
1993 Eleccions generals espanyoles de 1993 624.493 17,04 8
1996 Eleccions generals espanyoles de 1996 698.400 17,96 8
2000 Eleccions generals espanyoles de 2000 763.982 22,79 12
2004 Eleccions generals espanyoles de 2004 620.348 15,53 6
2008 Eleccions generals espanyoles de 2008 604.964 16,39 8
2011 Eleccions generals espanyoles de 2011 715.802 20,71 11

Eleccions al Parlament Europeu[modifica | modifica el codi]

Any Eleccions Vots  %
1999 Eleccions al Parlament Europeu de 1999 486.471 16,9
2004 Eleccions al Parlament Europeu de 2004 372.905 17,76
2009 Eleccions al Parlament Europeu de 2009 352.226 18,00
2014 Eleccions al Parlament Europeu de 2014 246.220 9,8

Electes[modifica | modifica el codi]

Diputats al Parlament de Catalunya

Alicia Sánchez-Camacho, Josep Enric Millo, Santi Rodríguez, Alícia Alegret, Pere Calbó, Sergio Santamaría Santigosa, José Antonio Coto, María José García Cuevas, Eva García, Sergio García Pérez, Dolors López, Rafael López Rueda, Rafael Luna, Juan Milián, Dolors Montserrat, Marisa Xandri, Manuel Reyes, Jordi Roca i Fernando Sánchez Costa.[21]

Diputats al Congrés

Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas, José Luis Ayllón, Dolors Montserrat Montserrat, Ángeles Esteller, Antonio Gallego Burgos, Daniel Serrano Coronado, Alejandro Fernández Álvarez, Juan Bertomeu, Concepció Veray, José Ignacio Llorens Torres.[22]

Posicionaments[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www.ppcatalunya.com/ca/enric-millo-presenta-la-nueva-marca-del-ppc-partido-popular-catalan/
  2. «Aznar trata de forzar un acuerdo para cerrar la crisis del PP en Cataluña». El País, 22 d'octubre de 1991. [Consulta: 5 de juliol de 2012].
  3. «Aznar impone un acuerdo 'in extremis' en el PP catalán al amenazar a los críticos con suspender el congreso». El País, 30 de novembre de 1991. [Consulta: 5 de juliol de 2012].
  4. PP: Alejo Vidal-Quadras, El País, 22 de mayo de 2009.
  5. «Vidal-Quadras: ideas y creencias». El País, 9 de febrer de 1999. [Consulta: 20 de setembre de 2012].
  6. «El PP presiona a Vidal-Quadras para que dimita y abandone la política catalana». El País, 31/08/1996. [Consulta: 20 de setembre de 2012].
  7. «El pacto de Barcelona une a la derecha española y catalana». El Plural, 13 de novembre de 2011. [Consulta: 20 de setembre de 2012].
  8. «La legislatura de la pareja de hecho». El País, 25 de setembre de 1999. [Consulta: 23 de setembre de 2012].
  9. PP: Alejo Vidal-Quadras, El País, 22 de mayo de 2009.
  10. «Aznar lanza a Piqué como líder del PP catalán para disputar el poder a CiU». El País, 18 de setembre de 2000. [Consulta: 23 de setembre de 2012].
  11. LaVanguardia.es - El presidente del PP catalán, Josep Piqué, presenta su dimisión irrevocable
  12. «La mujer más poderosa de Cataluña». El País, 11 de febrer de 2012. [Consulta: 20 de setembre de 2012].
  13. «Las Bases Avalan un autonomismo diferencial». La Voz de Barcelona, 6 de maig de 2012. [Consulta: 20 de setembre de 2012].
  14. El PP catalán logra los mejores resultados de su historia y se convierte en tercera fuerza
  15. Los populares se multiplican en los ayuntamientos catalanes
  16. Una coalición CiU-PP gobernará y adelgazará la Diputación de Barcelona
  17. «"El dinar de la Camarga", a "30 minuts"». 30 minuts. CCMA. [Consulta: 30 juliol 2015].
  18. «Rajoy tiene tres nombres para sustituir a Alicia Sánchez-Camacho en Cataluña». El confidencial digital, 09/11/2013 [Consulta: 30 juliol 2015].
  19. Quílez, Carlos. «La 'vendetta' de Pujol Jr contra Sánchez Camacho». Economía digital, 01/03/2015 [Consulta: 30 juliol 2015].
  20. 20,0 20,1 Noguer, Miquel. «Rajoy encarga a Albiol encabezar la marca España en Cataluña». El País, 29/07/2015 [Consulta: 30 juliol 2015].
  21. «El Parlament arrenca la desena legislatura». Ara.cat, 17 de desembre de 2012. [Consulta: 24 de gener de 2013].
  22. «Congreso Diputados». webDiputats. PP Català. [Consulta: 22 juliol 2015].
  23. «Albiol proposa un govern amb PP, PSC, Ciutadans i Unió si tenen majoria després del 27-S». Diari Ara, 25/06/2015 [Consulta: 22 juliol 2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Popular Català Modifica l'enllaç a Wikidata