Santa Maria del Pi

Santa Maria del Pi
Dades bàsiques
Tipus	església
Documentat	987
Començament	1321
Acabament	1391
Consagració	17 de juny de 1453
Característiques
Estat d'ús	bo
Estil	Gòtic català
Materials utilitzats	carreus
Dimensions	16'50 () × 54  () m
Planta	una nau amb absis i capelles laterals
Campanar	Octogonal  (1460-1497)
Ubicació
Comarca	Barcelonès
Municipi	Barcelona
41° 22′ 56″ N, 2° 10′ 26″ E
Bé cultural d'interès nacional
Identificador	26-MH
Bé d'interès cultural
Identificador	RI-51-0000422
Activitat
Categoria	Basílica
Diòcesi	Barcelona
Festivitat	15 d'agost, l'Assumpta

Santa Maria del Pi és una basílica ubicada a la Plaça del Pi de la ciutat de Barcelona d'estil gòtic català declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 1931.

Història

L'església del Pi està documentada des del 987. Tot i que hi ha la tradició que existia en el mateix lloc una capella ja en el segle V. (415) Situada en la confluència de l'antiga Riera de Collserola (o de Sant Miquel) amb la via sepulcral dels segles I a III, que sortint del portal sud del cardo de la ciutat romana de Barcino, anava cap a la zona de Sarrià (Barcelona), en un lloc anomenat des d'antic Palma del Pi o Pino. A l'entorn d'aquesta primitiva capella es va anar formant a partir del segle IV un dels primers ravals de la Ciutat fora muralles anomenat la Vilanova del Pi que, a poc a poc, va anar conformant l'actual barri. El seu cementiri medieval és documentat l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica. Malgrat les referències documentals, no s'han localitzat restes de l'edifici d'aquell temps, que devia ser d'estil romànic, el que ha fet suposar que es trobava al mateix lloc que l'església gòtica actual, el subsòl de la qual no ha estat excavat. En aquest cas, l'església romànica devia ser més petita que la gòtica (com passa també amb la catedral), ja que es conserven registres de donacions i adquisicions de terrenys per la construcció de l'edifici actual. Una imposta romànica situada al portal lateral de l'església, formada per capitells majoritàriament de caràcter fitomòrfic i datat al segle XII, s'ha relacionat amb aquesta construcció romànica desapareguda.

La construcció de l'actual temple gòtic es deu a la primeria del segle XIV. Consta el 1321 l'existència ja de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle XIV.

Pere el Cerimoniós féu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497.

El terratrèmol de Catalunya de 1428 va causar seriosos danys a l'església, sobretot a la façana.

El segle XV es correspon amb un període d'esplendor per l'església del Pi que s'havia convertit en una de les comunitats principals de la Ciutat, el nomenament de rector anava aparellat a càrrecs de responsabilitat a la cort, així personatges de la talla d'Alfons de Tous i Felip de Malla, membres destacats de la política de les primeries del segle XV en foren rectors. L'any 1508 Pere Joan Matoses n'era sagristà i al seu entorn sembla que es va anar formant un cenacle erudit que es mantingué actiu fins al final del segle XVI, prova d'això és la important biblioteca que aquest autor cedeix a l'església i que es va convertir en una de les primeres biblioteques públiques de la Ciutat.

Durant el segle XVII la comunitat del Pi es consolida malgrat que decau la seva influència a la cort. La gran quantitat de plets per qüestions de precedència o d'interessos econòmics centra la seva activitat social, exemple en són la confrontació de les capelles de música i el plet mantingut per causa de la proliferació de comunitats conventuals a la seva demarcació i que li generà problemes econòmics considerables degut a la feligresia i drets sacramentals perduts. En aquest moment rep la dependència de la parròquia de Sant Esteve de Castellar (Castellar del Vallès) en extingir-se el monestir de Sant Llorenç del Munt que en detenia la jurisdicció.

La parròquia i terme de Sants també va pertànyer al Pi fins ben entrat el segle XIX.

Des de 1697 fins al 1714, la comunitat del Pi va participar activament en els successius setges que patí Barcelona, principalment amb aportacions econòmiques destinades al suport del cos militar que defensava la Ciutat.

El setge dels anys 1713-1714 va ser el més difícil i dramàtic degut a les destruccions que patí i als morts comptats entre els membres de la comunitat. La repressió posterior a la caiguda de la Ciutat l'11 de setembre de 1714 l'afectà sensiblement com a la resta de les comunitats eclesials amb la pèrdua de les rentes que van ser segrestades per les autoritats borbòniques i l'exili d'alguns dels seus beneficiats.

Cap a la meitat del segle XVIII comença la recuperació que es consolida, a final de segle, amb un nou moment d'esplendor que té el seu punt culminant amb la beatificació de Sant Josep Oriol l'any 1806 canonitzat posteriorment l'any 1909.

El segle XIX és moment de creixement de la comunitat de preveres en detriment de la junta d'obra, tradicionalment considerada la propietària i gestora principal de l'edifici. L'any 1817 s'eliminà el cementiri, actual plaça de Sant Josep Oriol, que va ser traslladat al Poblenou seguint les directrius higièniques del moment. L'any 1835,la primera desamortització (Juan Álvarez Mendizábal) no va afectar directament a la basílica però sí a les comunitats conventuals de la seva jurisdicció que van ser eliminades. Algunes esglésies conventuals foren erigides parròquies i la jurisdicció del Pi es va fragmentar, perdent, d'aquesta manera molta de la seva feligresia. La desamortització de Pascual Madoz, l’any 1855, l'afectà directament amb la pèrdua de béns immobles.

A partir d'aquell moment s'inicia una llarga decadència de la vida comunitària tot i que s'esdevé la declaració de basílica menor l'any 1925 i que comença el reconeixement històric i artístic de l'edifici que és declarat monument nacional l'any 1931. L'any 1936 la Guerra Civil espanyola representà un cop molt for a la vida parroquial tal com havia esdevingut fins aquell moment i al llarg dels segles, desapareixent definitivament per aquesta raó la comunitat de preveres beneficiats.

L'edifici

Consta d'una sola nau de grans dimensions (54 metres de longitud per 17,50 metres d'amplada i l'alçada de 27 metres), amb absis poligonal i capelles laterals situades entre els contraforts gòtics. L'absis és cobert per una volta radial que agafa també el primer tram de les capelles, set voltes més hi ha a la resta de la nau. Als peus del temple es troba el cor.

Exterior

Rosassa de la façana principal

La façana principal, té damunt de la portalada, una gran rosassa de dotze braços del segle XIV, destruïda en l'incendi del 1936 i reconstruïda l'any 1943 per l'arquitecte Josep Maria Jujol, basant-se en fotografies i també en l'estudi de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat. La façana és presidida per dues torres octogonals, una a cada costat. També de planta octogonal és l'enorme campanar al costat meridional de la capçalera, de cos exempt, de 54 metres d'altura i amb murs que a la base tenen un gruix de 3,55 metres. A la banda contraria, hi ha la façana lateral i l'absis que presenten un mur continu amb finestrals entre els contraforts, sobre aquests es veu una torreta vuitavada que conté una escala de cargol que permet l'accés a la coberta. Sobre els contraforts de la façana lateral encara es poden contemplar les restes dels campanars de cadireta, on devien ser les campanes abans de la construcció del campanar actual.

• Porta principal, presidida per la imatge de la Mare de Déu amb Nen que hi ha al timpà, és una excel·lent escultura gòtica. A la seva llinda hi ha els bustos de Maria entre apòstols. A l'entorn de la porta, d'una manera semblant al portal de Sant Iu de la catedral, hi ha unes arcuacions cegues acabades en una motllura horitzontal.
• Porta lateral, coneguda com de l'Avemaria, és situada al centre de la façana lateral. Donava pas antigament al fossar gran, actual plaça de Sant Josep Oriol. Malgrat la seva estructura clarament gòtica, amb arquivoltes, conserva una imposta romànica interessant, amb capitells esculpturats, segurament realitzada amb materials reutilitzats de l'anterior església.
• Porta de l'absis. Comunica amb la sagristia encara que avui no s'utilitza. Antigament donava pas a l'espai darrere del presbiteri de manera semblant a com és en l'Església dels Sants Just i Pastor. Data de l'any 1578 encara que va ser molt modificada durant la restauració de Francesc de Paula Villar i Lozano.

• 

  Absis i campanar, vistos de la placeta del Pi

• 

  La nau i el campanar

• 

  Timpà de la porta principal

• 

  Timpà de la porta de l'Avemaria

• 

  Imposta de la porta de l'Avemaria

• 

  Porta de l'absis

Interior

Interior de la nau

Vitralls de l'absis

Presbiteri

Presbiteri amb l'altar d'alabastre del segle XX, la marededéu del segle XIV i el sant Crist del segle XV

Imatge gòtica (s. XIV) de la Mare de Déu del Pi que presideix l'altar major de la Basílica

L'altar actual fou projectat l'any 1967, per Joaquim de Ros i de Ramis durant la restauració del temple. Presideix el presbiteri una imatge gòtica de la Mare de Déu, escultura en pedra de molta qualitat obrada al segle XIV, que estava des de la segona meitat del segle XVIII al timpà del portal principal i que es va resituar en el seu lloc original l'any 2012, substituint una obra de l'escultor Enric Monjo de l'any 1973. Al presbiteri s'han succeït nombrosos retaules; el del segle XIV va ser substituït per un realitzat entre 1508 i 1514 pel pintor Joan de Borgonya, el qual va ser destruït en la guerra de successió espanyola l'any 1714 i n'hi va haver un altre amb disseny de Pere Costa i factura dels germans Font, fet l'any 1736 i desaparegut a les reformes efectuades l'any 1868 en què se'n va instal·lar un de neogòtic, projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i que fou cremat el 1936. Des del 1986 s'hi pot veure un cadirat rococó de Josep Mas i Dordal de l'any 1771, que havia estat instal·lat originalment en aquest mateix lloc, fins que se'l substituí el 1868 per un de Francesc de Paula Villar que destruí l'incendi de 1936.

El sepulcre del patró de vaixell Arnau Ferrer, mort el 1394 durant el setge de Catània, és al mur de la dreta de l'absis, es tracta d'un sarcòfag de pedra sobre dos lleons. La sagristia és a continuació.

A l'entrada, hi ha la pila baptismal; entre les persones que s'hi batejaren hi ha la beata Maria Àngela Astorc (en 1592), santa Joaquima Vedruna (1715) i la beata Mercè Prat.

Capelles

Retaule de Joan Grau de la Capella de la Sang, 1670

Entre les capelles destacables hi ha:

• Capella dels Dolors, antiga de la Mare de Déu de Gràcia.
• Capella de Sant Josep Oriol. Amb motiu de la beatificació de Josep Oriol el 1806 s'hi va fer un retaule, i quan va ser canonitzat el 1909 l'hi fou dedicat un altar dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell amb una imatge del sant de l'escultor Venanci Vallmitjana i Barbany. A les cantonades s'hi instal·laren quadres del pintor Llimona. Tot plegat fou cremat l'any 1936, i actualment hi ha una imatge antiga del sant, de Ramon Amadeu.
• Capella de la Mare de Déu de Montserrat. S'hi troba enterrat Sant Josep Oriol que fou prevere d'aquesta església entre 1687 i 1702.
• Capella de la Immaculada, antiga de Sant Miquel, que allotjà el retaule de Sant Miquel pintat per Jaume Huguet el 1455 - 1460, del qual se conserven unes taules al Museu Nacional d'Art de Catalunya, com per exemple Taula de l'aparició de Sant Miquel Arcàngel. Hi ha en aquesta capella el sepulcre del pintor Antoni Viladomat i Manalt (1775).
• 

  Capella de Sant Miquel Arcàngel amb el retaule de Salvador Gurri. (1798-1800)
  Capella de Sant Miquel, del gremi de Tenders Revenedors, amb una escultura del sant obra de Salvador Gurri i Corominas de finals del segle XVIII. Aquesta magnífica obra neoclàssica va ser un encàrrec del gremi dels Tenders Revenedors a Salvador Gurri, qui treballà conjuntament amb altres membres del seu taller. Les escultures principals són obra seva, mentre que el disseny arquitectònic és de Tomàs Solanes, deixeble i company de Gurri a l'Escola Gratuïta de Disseny. En la resta d'elements escultòrics, així com en el grup superior dedicat a Sant Martí, hi intervingueren altres escultors del seu entorn. El conjunt és una de les primeres obres religioses clarament neoclàssiques de Barcelona, molt influïda pels corrents artístics de la cort de Madrid i les directrius sobre la realització de retaules promulgades per Carles III. En aquest sentit hi destaca, a diferència del tardo-barroc, realitzat en fusta, que era habitual a la ciutat, la gran utilització de pedra i de marbre de qualitat procedent de Tarragona i de Carrara. La imatge de Sant Miquel es despulla aquí de la tradicional iconografia de l'àngel guerrer per apropar-se al model classicista de la Victòria (Niké). El gremi de Tenders Revenedors de Barcelona fou fundat l'any 1447 i s'establí a l'església del Pi l'any 1452, encarregant al pintor Jaume Huguet la confecció del seu primer retaule, actualment al MNAC. L'any 1663 es va substituir per un de barroc que fou l'antecessor de l'actual, en aquesta capella. Des de l'any 1798, el gremi té el privilegi pontifici de mantenir la reserva del Santíssim Sagrament. Aquest retaule no va patir danys l'any 1936.
• Capella Mare de Déu dels Desemparats, obra de l'artista Ramon Amadeu i Grau del segle XVIII.
• Capella de la Puríssima Sang. La capella, construïda en un edifici annex a l'església, es va finalitzar l'any 1486. Va ser utilitzada com a capítol de la comunitat fins que fou cedida a l'Arxiconfraria de la Puríssima Sang l'any 1547. Aquesta institució va costejar l'any 1670 la reforma de la capella amb la construcció d'un retaule barroc obra de Joan Grau. El retaule que conté actualment és una còpia de l'anterior, cremat el 1936. És tradició que en aquesta capella Sant Josep Oriol realitzava les curacions miraculoses.

Els Cementiris

La basílica havia tingut tres cementiris, cada un ocupava una de les places de l'entorn de l'església. La plaça del Pi, la placeta del Pi que dóna a l'absis i que ocupava el "Fossar dels cecs" i la de Sant Josep Oriol que va estar ocupada pel cementiri principal fins a l'any 1817. A part d'aquest cementiris, el paviment de l'interior del temple és completament ocupat per enterrament datats entre els segles XIV i XVIII. Es tracta segurament del conjunt cementirial eclesial més ben conservat de Barcelona. Com que la jurisdicció del Pi, la més gran de la ciutat, incloïa la zona on en època moderna es concentrava la noblesa, un nombre elevat de representants dels llinatges més importants de la ciutat hi tenen sepultura, com també els gremis dels Revenedors, dels Hortolans i dels escudellers. També un gran nombre de representants del col·lectiu dels pintors entre els quals s'inclouen els noms més representatius de la pintura barroca catalana. Una part del cementiri principal també va ser utilitzat per les confraries de la Sang i dels Desemparats per enterrar-hi els ajusticiats i gent sense recursos i marginada com ara les prostitutes.

Enterraments significats

A l'església hi ha les sepultures de:

• Sant Josep Oriol (Barcelona, 1650-1702), a la capella del seu benefici
• Pau Priu (ca.1680-Barcelona, 1714), pintor, a la nau davant el pas de la sagristia. Mort a la batalla de l'11 de setembre
• Joan Gallart (ca.1670-Barcelona, 1714) pintor, a la nau davant el pas de la sagristia. Mort a la batalla del Baluard de Santa Clara
• Francesc Darder i Barrich (Sant Feliu de Guixols, ca.1660-Barcelona, 1731), cirurgià de l'Hospital de la Santa Creu i fundador de les monges Darderes.
• Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, 1678-1755), pintor, a la capella de la Immaculada
• Francesc Tramulles i Roig (Barcelona, 1722-1773), pintor i gravador
• Manuel Tramulles i Roig (Barcelona, 1715-1791) pintor, germà de l'anterior
• Jean-Joseph de Châteauneuf-Randon, marqués d'Apcher (Charraix, 1748- Barcelona, 1798), organitzador de la cacera de l'anomenada Bèstia de Gavaldà.
• Francesc Pla i Duran el "Vigatà" (1743-1805) Pintor i muralista nascut a Vic.
• Ramon Amadeu i Grau (Barcelona, 1745-1821), escultor, a la tomba gremial dels Escudellers.
• Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751 - 1828), metge, físic i meteoròleg, al vas familiar, al paviment.

Museu i tresor

El Lignum Crucis anomenat del Rei Martí de l'any 1498

A partir de l'any 2011 és obert al públic el tresor de la basílica que conté importants mostres d'orfebreria com per exemple el Lignum Crucis de l'any 1498 o un magnífic calze amb esmalts anomenat tradicionalment el "Calze bo" donat a la Basílica per l'il·lustre Dr.Felip de Malla l'any 1431, de plata amb esmalts. A més, en el tresor, es conserven els quadres l'Adoració dels Reis de Juan Carreño de Miranda i La Sagrada Família d'Antoni Viladomat i Manalt i una excepcional col·lecció de pavesos del segle XIV. Complementa la part visitable una exposició permanent sobre la història i les característiques de la Basílica, així com sobre la vida quotidiana i les personalitat que hi han participat al llarg de la història.

Capella de Música

Activa documentalment entre el segle XVII i l'any 1936, fou recuperada el 1990 per iniciativa de Jordi Sacasas i David Malet.

Mestres de capella

• Benet Buscarons
• Pau Llinàs
• Pere Joan Llonell
• Francesc Sampere
• Josep Rosés
• Josep Masvidal
• David Malet i Casamitjana
• Manuel Cabero i Vernedas
• Josep Martí i Montoliu

Intervencions arqueològiques

Durant la primera dècada del segle XXI s'hi van dur a terme 2 intervencions arqueològiques a l'edifici:

Del 23 d'abril a l'1 juny del 2007 es va començar un projecte que volia dur a terme una realització de dues cales per tal de conèixer les característiques físiques de les fonamentacions de les diferents estructures que conformen l'església. La primera cala es realitzà a l'interior del vestíbul del portal lateral de l'església, conegut com a Portal de l'Ave Maria, a tocar del contrafort més occidental del costat de l'evangeli de l'església. Aquí es determinà la presència d'estrats de cronologia tardana (segles V-VI) i un enterrament d'aquest mateix període. A banda, es documentaren elements que formen part de la fonamentació de l'església; una banqueta de fonamentació i el contrafort de la porta de l'Ave Maria, ja que un vas funerari modern va impedir, amb la seva construcció i presència, documentar d'altres elements de fonamentació soterrats. La segona cala es va efectuar a tocar de la base de la cara interna de la façana dels peus de l'edifici, al costat de l'evangeli i a la zona interior que dóna a la façana principal de l'església. Aquí també destaca la presència d'estrats de cronologia tardoantiga, els quals foren afectats per la construcció de l'església i el vas funerari del segle XVIII. Sembla que s'aprofitaren elements d'altra procedència per la construcció. Tal és el cas del fragment de pedestal honorífic dedicat a Quint Calpurni i que pot datar-se del segle I de la nostra era i que, possiblement fos portat de la zona del forum de Barcino.

Més endavant, del 9 de desembre de 2007 al 14 de gener de 2008 es va dur a terme una segona intervenció arqueològica que va consistir en la realització de dues cales a l'exterior i a l'interior de la porta d'accés actual a l'església. La cala de l'interior era la continuació d'una cala realitzada l’any 2007 (061/07) on aparegué una inscripció d'època romana del segle I-II dC (dedicada a Quintus Calpurnius) i reaprofitada com a fonamentació del pilar esquerre de la porta. Així, un dels objectius dels treballs era l'ampliació d'aquesta cala, per tal de poder extreure la inscripció. Durant els treballs d'excavació es va documentar una estructura funerària, sense individu, que havia quedat molt malmesa, arran de les obres de construcció del pilar interior de la portalada. La cala de l'exterior va permetre documentar dos esglaons de pedra encastats en la façana del temple, un d'ells amb una motllura.

Rectorologi de Santa Maria del Pi

Retrat del Dr. Joan Tolleuda, jurista i rector del Pi entre 1684 i 1721

Salvador Casañas i Pagès, cardenal, bisbe d'Urgell, de Barcelona i copríncep d'Andorra. Va ser ecònom del Pi entre 1868 i 1875

• Berenguer (c.1160)
• Bernat de Banyeres (1235-1248)
• Jaume de l'Orde (Dorda) (1248-1306)
• Bernat de Santa Eugènia (1306-1329)
• Jaume de Viladesacs (1329-1330)
• Hug de Mirambell (1330-1335)
• Francesc de Santa Coloma (1335-1346)
• Berenguer de Rosselló (1346-1348)
• Julià de Prada (1348-1359)
• Francesc Rufes (1359-1362)
• Pere Màrtir de Sos (1362-1368)
• Guerau Grau (1368-1371)
• Grau Giret (1371-1379)
• Galceran Grau (1379)
• Joan Mascaró (1379-1383)
• Francesc Duran (1389-1391)
• Ramon de Soler (1391-1395)
• Antoni Fornells (1395-1397)
• Alfons de Tous (1397-1402)
• Guillem Carbonell (1402-1407) Regent (1407-1416)
• Felip de Malla (1407-1431)
• Pere Canals de Palou (1431-1443)
• Narcís de Sant Dionís (1443-1448)
• Pere Gaspar d’Altello (1448-1452)
• Alfons Ballester (1452-1486)
• Bartomeu Regàs, regent (1459-1466)
• Alfons d'Aragó, regent (1479)
• Gabriel Miró (1486-1534)
• Lluís Mas (1534-1543)
• Cristòfol Borrell (1543-1560)
• Miquel Carbonell, regent (1552-1559)
• Pau Malet (1560-1589)
• Sebastià Grau, regent (1588-1589)
• Francesc Estadella, regent (1589)
• Josep Vivó, regent (1589-1590)
• Pere Màrtir Calvo (1590-1603)
• Joan Ferrer (1603-1626)
• Pere Fulleda (1626)
• Jacint Garcia (1627-1641)
• Damià Bolló (1641-1649)
• Martí Aiter, ecònom (1649)
• Miquel Gausens, ecònom (1649-1650)
• Miquel Comelles, ecònom (1650-1652)
• Miquel Tapioles (1652-1678)
• Jaume Ferrer, ecònom (1678-1679)
• Josep Molines (1679-1684)
• Joan Tolleuda (1684-1721)
• Jaume Freixes (1721-1752)
• Rafael Portusac, ecònom (1752)
• Josep Pui, ecònom (1752)
• Pere Torrents (1752-1774)
• Pau Codorniu (1774-1776)
• Domingo Carles (1776-1798)
• Francesc Coll, ecònom (1798)
• Esteve Oms (1798-1808)
• Francesc Coll, ecònom (1808-1809)
• Joan Antic, ecònom (1809-1814)
• Pere Feliu, ecònom (1814)
• Joan Antic, ecònom (1815)
• Gaspar Fuster (1815-1821)
• Joan Solà, ecònom (1821)
• Segimon Valls, ecònom (1821)
• Antoni Bernadet, ecònom (1821)
• Josep Cladellas (1821-1833)
• Pasqual Padrosa, ecònom (1833)
• Miquel Oliver, ecònom (1833-1834)
• Vicenç Esteper, ecònom (1834-1835)
• Isidre Clavell (1835-1846)
• Cosme Rovira, regent (1835)
• Oleguer Barriga, regent (1835-1846)
• Miquel Busqué, regent (1846)
• Ramón Casañas i Casañas, ecònom (1846-1848)
• Pau Santmartí (1848-1854)
• Josep Graciós i Coll (1854-1857)
• Ramon Casañas i Casañas (1857-1868)
• Salvador Casañas i Pagès, ecònom (1868-1875)
• Pau Pagès i Vidal, ecònom (1875-1877)
• Francesc de Paula Esteve i Nadal (1877-1893)
• Ramon Maria de Magarola de Sarriera i d'Àrdena, regent (1889-1893)
• Francesc de Paula Pujol i Munt (1893-1902)
• Gaietà Barraquer i Roviralta, ecònom (1902)
• Josep Terrades i Domingo, ecònom (1902-1904)
• Pere Pons i Prat (1904-1919)
• Tomàs Pursals i Santpons, regent (1916-1917)
• Antoni Abat Llor i Rosell, regent (1917)
• Antoni de Pàdua Alern i Mañé, regent (1919) ecònom (1919-1921)
• Jaume Franquet i Solà (1921-1939)
• Lluís Marí i Montserrat, ecònom (1939)
• Salvador Codina i Espinalt ecònom (1939-1948) rector (1948-1965)
• Llibert Xurriac i Rafart, ecònom (1965-1969)
• Josep Campo i Lleó (1969-1990)
• Rosend Ametllé i Gonzàlez, ecònom (1990-1991)
• Josep Maria Vidal i Aunós (1991-2003)
• Gaietà de Casacuberta i Franco (en el càrrec)

Vegeu també

• Arquitectura de Barcelona
• Lignum Crucis
• Retaule de Sant Josep Oriol

Bibliografia

• Ramos, M. Lluïsa, Catedrals monestirs i grans edificis religiosos 2005 Barcelona, SGIT Geoestel SA ISBN 84-96295-15-X

Enllaços externs

• Pàgina de la parròquia del Pi
• Pàgina de l'Arxiu parroquial de Santa Maria del Pi APSMP
• Inventari de les campanes de Santa Maria del Pi
• Lloc web de la Capella de Música de Santa Maria del Pi.
• Visita guiada campanar Santa Maria del Pi
• Guia temàtica Biblioteca ETSAB : Església de Santa Maria dels Reis o del Pi