Francesc Salvà i Campillo

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaFrancesc Salvà i Campillo
Francesc Salvà i Campillo (MUNCYT, Eulogia Merle).jpg
Dades biogràfiques
Naixement 12 de juliol de 1751
Barcelona
Mort 13 de febrer de 1828 (76 anys)
Barcelona
Activitat professional
Ocupació Metge i físic
Modifica dades a Wikidata

Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 12 de juliol de 1751 - 13 de febrer de 1828) fou un metge, físic i meteoròleg català.

Malgrat les seves aportacions al món de la medicina, Salvà també va fer aportacions importants en el camp de la física i és considerat un dels pioners de la telegrafia elèctrica[1]

« Si no era el príncep dels metges, mereixia bé al seu entendre ser el metge dels prínceps[2] »

—Pedro Diaz de Valdés, Bisbe de Barcelona

Biografia[modifica]

Placa al carrer Petritxol, núm 11, on Francesc Salvà i Campillo nasqué, visqué i morí

Francesc Salvà i Campillo nasqué al carrer Petritxol, núm 11, de Barcelona el 12 de juliol de 1751. Fill del doctor Jeroni Salvà i Pontich, metge de l'Hospital General de Barcelona i sa mare Eulàlia Campillo, pertanyent a una família acomodada.[3] Cursà els primers estudis (1757) al col·legi episcopal de Barcelona, orientat probablement pel seu oncle, que ostentava un càrrec eclesiàstic a la ciutat.

Durant els nou anys en què cursà estudis, en el col·legi episcopal, el jove Francesc destacà per la seva capacitat essent distingit en diverses ocasions,[3] fet que atrau l'atenció del Bisbe de Barcelona Josep Climent, el qual aconsellà als seus pares que en Francesc cursés estudis de medicina a València.

Els estudis universitaris els va fer a la Universitat de València, on hi invertí tres anys en lloc dels quatre habituals.[3] El 1771 aprovà amb èxit els exàmens de Batxiller en Medicina a la Universitat d'Osca. Aquest mateix any es doctorà en medicina a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Amb només 22 anys (1773) ja era membre de l'Acadèmia de Medicina Pràctica, a la qual endega una important tasca de recerca i difusió de les darreres innovacions mèdiques.

El dia 12 de febrer de 1802, es va casar a Santa Maria del Pi amb Llúcia Esteve Cebrià.[4]

Per altra part, fou un barceloní que mai no va deixar la ciutat durant la seva activitat professional, i molt menys en períodes difícils, com durant l'ocupació napoleònica o durant la febre groga de 1821-1823, ja a les acaballes de la seva vida.

Metge[modifica]

El seu paper com a metge destaca en dos aspectes fonamentals que esdevenen d'un mateix origen: l'afany il·lustrat per millorar la ciència i potenciar la seva utilitat pràctica.

En aquest aspecte professional, per exemple, prengué un especial interès en la difusió dels avantatges de les campanyes de vacunacions, especialment útils per combatre la verola.[5]

La capacitat professional del Dr. Salvà resta àmpliament demostrada amb el reconeixement a països estrangers, especialment a França (on rebé diferents guardons per part de la Societat de Medicina de París).[5]


Un altre aspecte destacat fou l'esforç per retornar a Barcelona la possibilitat de formar metges, capacitat perduda després de la Guerra de Successió. Amb un esforç conjunt, s'aconseguí poder obrir una càtedra de clínica a Barcelona, pas previ per a l'establiment d'una facultat de Medicina, de la que fou el primer catedràtic titular, inciant les classes l'1 de juliol de 1801.[5]

Va tenir una preocupació per la salut pública que a l'època se centrava a combatre, entre d'altres, la verola mitjançant mitjans innovadors com la vacuna.

Aquesta preocupació prenia dues vessants interessants. Per una banda, la preocupació pel benestar social i per les condicions de vida com a causants de bona part d'aquest tipus de malalties infeccioses. Cal tenir present l'època en què el Dr. Salvà visqué a Barcelona: en plena industrialització, amb la formació d'una classe proletària en una ciutat amb una presència tradicional d'un ampli ventall de processos fabrils i amb un recinte emmurallat i unes servituds de caràcter militar que comprimien i dificultaven sens dubte les condicions de treball i de vida dels barcelonins, especialment les classes i els estaments humils.

Un altre aspecte, el que va portar el Dr. Salvà a una intensa i continuada activitat en el camp de la meteorologia, era la creença de l'època en què les variacions del temps, el que anomenaven les constitucions atmosfèriques, eren les que condicionaven l'aparició i desenvolupament de diferents tipus de malalties, creença no molt allunyada de la realitat, ja que els factors ambientals incideixen en els gèrmens o en els agents transmissors. L'aglomeració urbana típica de l'antic Règim aquests aspectes esdevenien una qüestió molt més transcendent per a la salut pública.

Científic il·lustrat[modifica]

Les activitats científiques del Dr. Salvà són molt àmplies, pròpies d'un erudit il·lustrat. L'afany per conèixer la causa i les possibles solucions per a aquestes malalties impulsa, sens dubte, l'aprofundiment en aquestes branques del coneixement científic molt més enllà dels objectius originaris.

A mode sintètic Salvà féu:

  • Inventà una màquina per al tractament de cànem i lli (1784). Junt amb Francesc Santponç.
  • Cinc proves d'elevació aerostàtica (1784). Fetes a Barcelona i que foren els primers enlairaments de globus aerostàtics de l'estat espanyol
  • Invenció d'un telègraf elèctric (1791). Basat en descàrregues produïdes per l'electricitat estàtica emmagatzemada en ampolles de Leiden,[6] consisteix en una estructura multifilar, amb un circuit independent per a cada lletra de l'alfabet. Fou un dels primers telègrafs a funcionar a la pràctica.
  • L'estudi de la navegació submarina (1800). El seu Vaixell-Peix es va avançar mig segle a Monturiol, tot i que no va poder solucionar el problema de subministrament d'aire a l'interior del vehicle
  • Desenvolupament de mitjans de transport per carrils (canal en sec)
  • Conservació d'aliments
  • Prospeccions mineres
  • Registres meteorològics.

Un exemple del reconeixement que va merèixer aquesta activitat científica el tenim amb el nomenament del Dr. Salvà com a membre de l'Acadèmia de Ciències de Barcelona, on fins i tot dirigí la secció d'electricitat.

Contribució a la meteorologia[modifica]

La inquietud pròpia del Dr. Salvà com a metge per les constitucions atmosfèriques va tenir una canalització òptima gràcies a una iniciativa governamental, endegada per Campomanes l'any 1784, demanava que les autoritats municipals i persones interessades en general remetessin a Madrid informacions meteorològiques, amb l'objectiu pràctic d'observar relacions entre les variacions atmosfèriques i les activitats i la producció agrícola.

La iniciativa va ser acceptada per Francesc Salvà a Barcelona, Pedro Alonso Salanova a Madrid i Sánchez Buitrago a Cadis. La idea era treballar amb una metodologia comuna i poder així fer comparatives les dades, dins la Península i amb altres centres oficials que ja funcionaven a ple rendiment a la resta d'Europa.

Salvà feia les mesures en el seu domicili, al carrer Petritxol.

El material conservat a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona són les taules manuscrites originals que emprava directament el Dr. Salva per anotar els mesuraments. Aquestes taules tenien un mínim de quatre volums, encara que només se n'han conservat tres: 1780-1789, 1790-1798 i 1812-1824. Donat que el Dr. Salvà proveïa de dades meteorològiques al Diari de Barcelona (conegut popularment pel Brusi), fundat l'any 1792, el període 1799-1811 que manca es pot completar amb les dades aparegudes en aquest.

Les descripcions de l'estat de l'atmosfera són molt simples, sovint recollides amb un sol terme que es va repetint. El ventall de termes utilitzat resta, doncs, un catàleg de termes convencionals de fàcil tractament posterior.

Al final de les taules de cada any hi ha una sèrie de textos com a crònica o síntesi de tot allò d'interès mèdic i meteorològic que ha experimentat el mateix Dr. Salvà:

En primer lloc, apareix un text aproximadament d'una pàgina sota l'epígraf «Resultado», on es fa la síntesi estacional dels esdeveniments meteorològics, amb unes valoracions qualitatives respecte a l'evolució de les temperatures i les precipitacions.

En segon lloc, apareix l'epígraf «Enfermedades observadas en el año», Es tracta d'un estudi detallat de les malalties observades a la ciutat, relacionant-les amb les constitucions del temps.

Finalment, apareix un epígraf anomenat «Reflexiones sobre las enfermedades descritas», on s'analitzen les malalties aparegudes, amb una gran quantitat de referències a estudis d'altres metges, fins i tot estrangers, i amb referències a episodis documentats d'altres èpoques, on es relacionen també les malalties i infeccions amb determinats aspectes meteorològics.

Com a exemple el Dr. Salvà indica a les seves taules, mitjançant l'experiència i l'observació personal, que l'any 1782 hi havia moltes més puces entre la població a causa de la manca de fred durant l'hivern anterior.

Utilitat actual de la tasca del Dr.Salvà[modifica]

El pacient i metòdic treball de recopilació endegat pel Dr. Salvà presenta en l'actualitat una plena vigència i pot integrar-se fàcilment en qualsevol recerca paleoclimàtica que requereixi dades instrumentals per cobrir el període compres entre els segles XVIII i XIX. La qualitat i fiabilitat de les dades permet aquesta utilització, per cobrir un període especialment delicat, atès que compren les proxy-data paleoclimàtiques habituals (documentació històrica, dendroclimatologia, palinologia, etc.) i les primeres sèries instrumentals, el que tècnicament s'anomena EIP (Early Instrumental Period).

L'escassetat de sèries instrumentals a l'àmbit de la Mediterrània durant l'EIP dóna un especial valor a les dades recollides pel Dr. Salvà. Juntament amb les dades recollides a Madrid per Alonso Salanova i a Cadis i a Gibraltar pels respectius observatoris de les armades espanyola i anglesa, és tot el material disponible per a les anàlisis i interpretacions paleoclimàtiques amb dades instrumentals a Espanya. El seu valor encara és més destacat si el que cal estudiar és específicament la Mediterrània i les seves problemàtiques climàtiques.

En l'actualitat, existeix el projecte d'integrar les dades de pressió atmosfèrica del Dr. Salvà, pel seu interès a efectes d'interpretació sinòptica, a les bases de dades d'EURO-CLIMHIST (Universitat de Berna) i del CRU (Climatic Research Unit, Universitat d'East Anglia, Norwich).

Electricitat i telegrafia[modifica]

El 16 de desembre de 1795 el Dr. Salvà dictà a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Art de Barcelona la seva primera memòria dedicada a «La electricidad aplicada a la telegrafía».[6] Salvà assentà les bases de la telegrafia elèctrica, avançant-se, fins i tot, aspectes sobre la telegrafia sense fils o els cables submarins. En aquesta Salvà acaba la seva exposició vers sistemes complementaris al telègraf òptic amb el següent paràgraf:

« Els físics elèctrics podran disposar a Mallorca d'una superfície o quadre gran carregat d'electricitat i un altre a Alacant privat d'ella amb un filferro que, des de la vora del mar, arribi prop de la tal superfície. Un altres filferro que, des de la vorera dels mar de Mallorca, s'estengui i faci tocar el quadre que es suposa allà carregat d'Electricitat podrà completar la comunicació entre les dues superfícies i corrent el fluid elèctric per la mar, que és un conductor excel·lent, des de la superfície positiva a la negativa donarà amb el seu esclat l'avís que es requereix.[7] »

106 anys després, el 1901, Marconi reconeix aquesta primicia de Salvà en la defensa d'un plet que manté amb Dobear sobre la prioritat de patents.[7]

La presentació de Salvà cridà l'atenció del govern, que cursà una invitació formal perquè fes una demostració davant la Família Reial a Aranjuez, no hi ha constància que aquesta presentació s'arribés a realitzar.

Salvà seguí treballant en el tema i els seus avenços es publicaren en una nova memòria sobre el galvanisme i la seva aplicació a la telegrafia.

Entre febrer de 1796 i maig de 1799, Salvà va viure a Madrid on realitzà una demostració del seu telègraf elèctric davant la Cort.

El 1804, llegeix les seves conclusions a l'Acadèmia de les Ciències de Barcelona. En aquesta, el Dr. Salvà aportà dues noves novetats respecte qualsevol sistema anterior: per una banda, la utilització de l'electricitat dinàmica, proporcionada per una pila voltaica; per altra, l'ús de receptors electroquímics, un sistema original basat en la descomposició de l'aigua per electròlisi.

Obra[modifica]

Francesc Salvà i Campillo, Proceso de la inoculación presentado al Tribunal de Sabios para que la juzguen: resumen del dicho proceso en un razonamiento dirigido a un padre, Barcelona, 1777. Col·lecció cientificomèdica de la Universitat de València.
  • La inoculacion presentada a los sabios: por el doctor en medicina Francisco Salvá y Campillo, de la academia médico-práctica de Barcelona. Barcelona, per Francisco generes, 1777.
  • Respuesta a la primera pieza que publico contra la inoculacion Antonio de Haen, médico de S.M. Imperial: su autor el Dr.Francisco Salvá y Campillo, etc.. Barcelona, per Francisoc Rivas, 1777.
En aquesta Salvà Tradueix l'obra de Haen contra la inoculació de la verola, al qual rebat totes les seves objeccions. Junt amb aquesta es presenten les dues dissertacions següents:
  • Disertacion sobre el influjo del clima en la variacion de emfermedades y remedios
Salvà manifesta, en aquesta, la influencia del clima en les malalties, tot establint la utilitat dels mateixos mètodes de cura tot modificant-los segons el clima. Impugna les opinions dels que pretenen que les mateixes malalties es curin mitjançant diferents mètodes segons el país.
  • Disertacion de los saludables efectos de las frutas
Salvà prova que les fruites son saludables menjades amb prudència i a certes hores.
  • Carta a un amigo sobre el éstasis de la decantada muger del lugar de Llerona. Barcelona, per Francisco generes, 1779.
Salvà presenta la història de la malaltia i sopor d'un cas singular d'una dona que visqué prop de dos mesos sense prendre aliment, exponent diverses reflexions sobre el cas.
  • Disertacion sobre la esplicacion y uso de una nueva máquina para agramar cáñamo y lino, inventada por los doctores en medicina Francisco Salvá y Campillo y Francisco Samponts y Roca, socios de la Academia médico-práctica de la ciudad de Barcelona. Madrid, Imprempta Reial, 1784.
  • Memoria sobre el modo de enviar el cáñamo y el lino sin perjuicio de la salud pública. 1787
Obra feta per Salvà a raó d'un premi convocat per la Reial societat de medicina de Paris el 1787 vers el tema tractat. Salvà guanyà amb aquesta el premi, consistent en una medalla d'or de 150 lliures. Salvà renuncià a aquesta pera que fos adjudicada novament.[8]
  • Carta del Dr.Francisco salvá y Campillo al licenciado D.Vicente Ferrer Gorraiz Beaumont y Mendoza, presbítero, exprofesor público de filosofia y teologia de las universidades de Toledo, Alcalà y Valladolid, historiador por el rey de su real gabinete de historia natural, etc., sobre la inoculacion de la viruelas. Barcelona, per Eulàlia Piferrer, 1785.
Escrit de resposta a les critiques de Ferrer sobre la inoculació.
  • Carta de D.Gil Blas a D. Blas Gil, sobre la memoria publicada contra la inoculacion por el Dr. D.Jaime Menós. Barcelona, per Eulàlia Piferrer, 1786.
Publicada anònima, i d'estil burlesc, en aquesta Salvà es burla del Dr.Menòs, qui s'oposà a la inoculació de la verola.
  • Cuestion moral. ¿Es licito dejar de inocular las viruelas?.
Salvà discutí aquest tema en els diaris de Madrid del 4 al 9 de desembre de 1798.
  • Aviso importante sobre los casos estraordinarios de viruelas legítimas, sobrevenidas mucho tiempo despues de la vacuna verdadera, y tentativas para precaverlas, con otras reflexiones dirigidas a perfeccionar la práctica de la vacuna.
Salvà analitza diverses qüestions sobre el tema tot resolent-les. Molts metges seguiren les indicacions exposades en aquest.[8]
  • Memoria premiada por la real sociedad de medicina de Paris en su junta pública de la cuaresma del año de 1790, sobre las utilidades y daños de los purgantes y la ventilacion en las viruelas; por el Dr.D. Francisco Salvá, secretario de la real academia médico-práctica de Barcelona. 1790 (impresa a Madrid per la impremta Reial el 1798)
  • Respuesta del Dr.D. Francisco Salvá y Campillo al papel intitulado naturaleza y utilidad de los antimotiales compuesto por el Dr.D.Ambrosio Gimenez y Lorite, mèdico de los reales ejércitos, etc.. Barcelona, per Eulàlia Piferrer, 1790.
En aquesta Salvà examina la composició de la mixtura antimonial i opiàcia antifebril del Dr.Masdevall.
  • De analogia inter scorbutum et quasdam febres temtamen: autore doctores Francisco Salvá, etc.'. Barcelona, per Mateo Barceló, 1794.
Memòria presentada a la Societat mèdica de Paris. consta de dues parts: en la primera s'estudia l'analogia entre l'Escorbut i les calenturas tifoideas. En la segona part exposa els avantatges de considerar aquesta analogia per a la cura d'ambdues.
  • Topografia del departamento destinado para las mugeres en el real hospicio de Barcelona, y epidemias observadas en él: en 1787 y 1794, por el Dr.D. Francisco Salvá, socio residente, leidas por el mismo en las juntas de 24 de noviembre de 1787, y 30 del mismo més de 1791
  • Esposicion de la enseñanza de medicina clínica en el real estudio erigido pòr S.M. bajo la direccion de la real academia médico-práctica de Barcelona. Por el Dr.D.Francisco Salva, etc.. Barcelona, per l'Hereu de Mateo Barceló, 1802.
Considerada una de les millors obres de Salvà. Recull dades entorn el desenvolupament de la seva càtedra. Consta de tres anys clínics, que foren publicats el 1802, 1806 i 1818.
  • Leccion inaugural que en el dia 12 de diciembre de 1804 dijo el Dr.D.Francisco Salvá, etc., en la abertura del curso de prelecciones sobre las calenturas pútridas, malignas, contagiosas y pestilenciales, en cumplimiento de la real orden de 25 de noviembre del mismo año. Barcelona, per Francisco Ifern y oriol, 1804.
  • Discurso inaugural sobre la necessidad de reformar los nombres de los morbos y plan para hacerlo. 1805
  • Pensamientos del Dr.D.Francisco Salvá y Campillo sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar. Publicalos el DR.D.Francisco Samponts, primer médico en gefe del primer ejército de S.M.C.. Mallorca, per Antonio Brusi, 1812.
  • Suplento a los pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar; por el Dr. D. Francisco Salvá, etc. Barcelona, per Manuel Texero, 1813.
  • Coleccion de trozos inéditos, relativos principalmente a la supuesta importacion de la fiebre amarilla de Cádiz del año 1800 con semilla estraña. Impresa el 1820.
  • Análisi de la fiebre llamada vulgar e impropiamente amarilla o vómito prieto'. 1821
  • Nuevos métodos de imitar las aguas de las fuentes sulfúreas. 1817
  • Manual para el servicio de los enfermos, o resumen de los conocimientos necesarios a las personas encargadas de ellos: escrito en francés por el esclarecido Carrere en 1786

Obres manuscrites

  • Compendio de los comentarios de Wan-Swieten a los aforismos de Boerhaave sobre el conocimiento y curacion de las emfermedades
  • Carta dirigida al sr.Masdevall sobre el uso de los antimoniales en las fiebres púfridas
  • Conjeturas sobre la causa y pronta curacion de las fiebres pútridas, sujetadas al exámen de los médicos
  • Aviso al público sobre las sangrias y purgas de precaucion.
  • Parangon entre los dos sabios ingleses, el almirante Horacio Nelson y el médico Eduardo Jenner, inventor de la vacuna

Llegat[modifica]

Francesc Salvà i Campillo morí el 13 de febrer de 1828 d'una malaltia cerebral. És enterrat al fossar familiar, al paviment de l'església de Santa Maria del Pi

A més de les seves obres i investigacions, el Dr. Salvà llegà una biblioteca a la càtedra de clínica composta per més de mil cinc-cents volums de temàtica mèdica. Juntament amb aquestes obres també llegà a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona mil quatre-centes lliures catalanes perquè aquesta concedís dos premis anuals de trenta lliures cada un, el primer destinat a aquell que resolgués un problema proposat per l'acadèmia i un altre a qui presentés la millor descripció d'una epidèmia ocorreguda a Espanya.[5]

Aquest eminent científic deixà mostra del seu afany per a l'observació i el mètode experimental en la cerca de nous coneixements, tot deixant el seu cos a la «instrucción pública». Seguint la seva última voluntat, el seu cor es troba conservat en una urna, juntament amb els seus llibres, a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[9]

Referències[modifica]

  1. Històries de Catalunya, a Tv3.cat
  2. Hernadéz Morejón, Antonio. Historia bibliográfica de la medicina española, Volum 7. Impr. de la viuda de Jordan e hijos, 1852. , p.362
  3. 3,0 3,1 3,2 Hernadéz Morejón, Antonio. Historia bibliográfica de la medicina española, Volum 7. Impr. de la viuda de Jordan e hijos, 1852. , p.360
  4. APSMP, Matrimonis exp:18979
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Hernadéz Morejón, Antonio. Historia bibliográfica de la medicina española, Volum 7. Impr. de la viuda de Jordan e hijos, 1852. , p.361
  6. 6,0 6,1 «Catalunya, laboratori de creació i innovació». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 16 juliol 2013].
  7. 7,0 7,1 Francesc Salvà i Campillo, precursor de la telegrafia sense fils Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  8. 8,0 8,1 Hernadéz Morejón, Antonio. Historia bibliográfica de la medicina española, Volum 7. Impr. de la viuda de Jordan e hijos, 1852. , p.364
  9. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Salvà i Campillo Modifica l'enllaç a Wikidata