Pere Costa i Cases

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPere Costa i Cases
Biografia
Naixement 1693
Vic
Mort 1761 (67/68 anys)
Berga
Activitat
Ocupació Escultor
Família
Pare Pau Costa
Modifica les dades a Wikidata

Pere Costa i Cases (Vic, 1693 - Berga, 1761) fou un escultor i arquitecte català, fill de l'escultor Pau Costa, del que la tradició artística familiar no arrancava de lluny, el mèrit personal els portà al punt àlgid artístic.

Va ser un dels escultors i arquitectes més importants del barroc català. Fou escultor, tracista, arquitecte i escriptor. Es formà artísticament en l'àmbit familiar durant l'estada de la cort de l'arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona, i va rebre la influència de Ferdinando Galli Bibiena i Carles Rudolf. I fou ser el primer escultor català que va ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid d'on se'l va fer membre l'any 1754.

Primera etapa a Barcelona[modifica]

L'any 1712 ingressà en el gremi d'escultors i, tot seguit, treballa en diverses poblacions catalanes al costat del seu pare, el mestre vigatà Pau Costa. Cap al 1720 es posà al front del taller que la família havia obert a Barcelona, del qual Pau Costa no podia ésser titular perquè no era membre del gremi de la ciutat. En poc temps n'assumí plenament la direcció i pocs anys més tard Pau Costa morí a Cadaqués el 1727.

A la capital, però, no es sentí a gust per diverses circumstàncies. Es sap que tenia un caràcter difícil i el component intel·lectual preeminent que atorgava a la pràctica dels seus treballs li ocasionaren conflictes amb persones i institucions, malgrat el seu caràcter innovador, va ser sempre ben acceptat pels seus contemporanis.

El 1735, la seva conducta era l'ordre del dia en diverses juntes del gremi on li recriminaven una manera d'actuar poc respectuosa amb la corporació. Això juntament amb una mala gestió econòmica al taller el qual devia alguns pagaments i sous a diversos artesans, va fer que decidís traslladar el seu taller a l'Aleixar, una petita vila prop de Reus, on dos anys abans havien començat les obres per aixecar-hi un nou retaule major per a l'església parroquial a càrrec seu.

Durant el període, però, que va treballar a la ciutat de Barcelona, coincidint amb el fet que hi hagués la cort de l'arxiduc Carles d'Àustria i la formació que rebé al costat de pintors, escultors i arquitectes en la cort de l'arxiduc i les seves inquietuds personals el van impulsar a plantejar-se la pràctica de l'escultura i la decoració de superfícies i espais amb elements escultòrics i arquitectònics amb una forta càrrega teòrica i intel·lectual. Les seves propostes, sovint innovadores, les defensà amb arguments raonats i recolzats unes vegades amb cites de tractats clàssics com el de Vitruvi, com amb alguns de més contemporanis a la seva època com el d'Andrea Pozzo, Ferdinando Galli Bibiena o Carles Rudolf.

Fou aquesta influència italianitzant la que el dugué a trencar els models clàssics dels retaules d'estructura reticular, caracteritzats per concedir una importància equitativa a totes les imatges dels sants i que reservaven un espai en la predel·la per la representació de la vida dels sants o altres temes piadosos.

Aquest pas de la primera estructura tradicional a l'estructura arquitectònica i composició dominada per la fornícula principal té lloc a la segona dècada del segle XVII i sovint s'exemplifica amb el retaule major de l'església parroquial de Santa Maria d'Igualada, datat el 1718 per Jacint Morató. En aquest retaule es potencien els elements constructius de l'obra, donant a la fornícula principal unes dimensions poc freqüents fins aleshores, es desplaçaran els relleus historiats a un segon pla i es substituiran les habituals columnes salomòniques per les de fust cilíndric. El que marca un abans i un després no és la utilització d'aquestes noves tendències, sinó la unió de totes elles en aquesta obra de Morató.

La primera obra documentada de Pere Costa –possiblement amb la col·laboració de d'Antoni Viladomat- en que l'estructura arquitectònica segueix aquestes pautes és el retaule major de l'església del convent barceloní de Jonqueres construït durant els anys 1721/23. En aquesta obra, predominen els elements constructius de caràcter clàssic deixant enrere les anteriors tipologies retaulístiques.

Aquesta nova manera de fer va ser acceptada ràpidament pels escultors més avantguardistes, fins al punt que algunes prengueren el mateix retaule de Jonqueres com a model dels seus treballs.

Pere Costa i la catedral de Girona[modifica]

Un dels treballs més rellevants que va dur a terme i que més renom li ha atorgat va ser la façana de la catedral de Santa Maria de Girona.

Malgrat la primera pedra de la catedral es col·loca el 1606, les obres no s'iniciaran fins al 1680. La façana es començarà a plantejar en el moment que es tanca la nau gòtica, una nau d'una sola volta de les més importants de l'arquitectura del barroc, la més gran d'Europa.

La façana es construirà en quatre etapes, en les quals es dividirà l'alçat total del frontispici. Serà l'any 1680 quan s'escollirà el primer projecte per l'alçat. Francesc Puig serà l'arquitecte de la primera etapa, guiat segons sembla per la traça de la façana dissenyada per Miquel Llavina. Puig s'encarregarà dels fonaments i pujar la carreuada de pedra de Montjuïc fins a l'altura de la primera cornisa. El disseny finalment no acabà de convèncer el capítol i se'n crea un segon. D'aquest se n'encarregà Josep de la Concepció, tracista carmelita. En aquesta nova traça s'optà per dues grans pilastres perimetrals coronades per un frontó imponent que cenyia l'esquema dels carrers i pisos ideat inicialment per Miquel Llanvina.

El 1691 es va subhastar el segons cos que fou creat per Bartomeu Soriano -mestre d'obres aragonès-. Part de les escultures, com en el primer cos, van ser fetes per Joan Anselma i Esperança. Paral·lelament s'inicia la construcció de l'escalinata que fou impulsada i pagada pel bisbe Miquel Pontich, l'encarregat d'aquesta part fou Pere Cases, mestre d'obra de Vic.

El tercer cos es començà el 1698. Comprenia l'estàtua de la Fe i l'arrancada de la gran rosassa. Bartomeu Soriano, amb els seus fills Josep i Joan, continua la construcció de la part exterior, mentre que Joan Alesma s'encarrega de la construcció la contra façana i les finestres del trifori.

El 1700 però, té lloc una profunda remodelació del disseny de fra Josep de la Concepció que, seguint les pautes de Bartomeu Soriano els canonges accepten segar les pilastres i col·locar-hi unes balconades, per guanyar en decoració. Vuit anys més tard, quan la Guerra de Successió s'intensificava es va començar a enderrocar la façana romànica, enllosar el tram de la nau restant i muntar les portes.

És el 1728 quan a Pere Costa i Cases se li encarrega l'últim tram de l'obra. Es deixà de banda el disseny de fra Josep de la Concepció i s'opta per un acabat molt més decoratiu. Quan la nau gòtica s'acaba, les obres s'interrompen. L'any 1733 quedaven per fer les finestres i la balustrada, els canonges van donar prioritat a l'acabament del campanar, seguint el model tradicional de planta quadrada amb acabament vuitavat, obra d'Agustí Soriano que va ser construït entre 1752 i 1759.

Dins la mateixa catedral, hi trobem un dels retaules conservats de Pere Costa, el retaule de Sant Rafael. Inicialment aquest retaule fet de fusta policromada i amb daurats es trobava en la capella de Sant Rafael situada al claustre exterior de la catedral, amb la qual cosa es va veure greument afectat pel pas del temps i les seves inclemències. Després d'una restauració duta a terme els últims anys del segle XX, es va decidir traslladar el retaule a l'interior, en un espai més adequat per a la seva conservació.

Baix Camp, la Segarra i l'Urgell[modifica]

Com ja s'ha dit, pels mateixos anys que estava treballant a Girona, el 1733 va rebre l'encàrrec del retaule major de l'església parroquial d'Aleixar, on a partir de 1735 es traslladà i s'emportà el seu taller amb ell.

Quan encara era amb el seu taller a Barcelona, les peces del retaule eren transportades per mar des de la ciutat d'origen fins a Cambrils, i d'allà amb carro fins a Aleixar. Mentre feia el retaule es va ocupar d'altres obres d'escultura que anaren sorgint en la mateixa església i de poblacions veïnes. Un dels més importants fou el fet el 1735, el retaule de Santa Susanna a l'església de Sant Pere de Reus. El primer, fou acabat dins els terminis acordats, però el segon, a causa de diferents problemes tècnics i econòmics va fer-se amb diversos anys de retard.

La coneixença d'aquest retaule sorgeix d'una carta, escrita aquí sota, que el mateix Pere Costa envia al seu amic Lluís Bonifàs i Sastre, amb qui havia treballat ocasionalment, on li explica que no disposa d'efectiu que li permeti retornar-li els diners que aquest li havia deixat.

Reus, 13 maig de 1737

A Lloys Bonifaci, esculptor, guardi Déu molts anys. Valls.

Amic Lloís:

Per via de Pere Cabrestañ rebí una carta vostra y esperava que la resposta fóra enviarvos lo dobla de quan me dexareu, y actualment me trobo en esta vila per solicitar alguns deutes a fi de podervos satsfer, y com aprés quetingí clavada tota la feyna fas per los capallans de ésta, al comprovarla trobí un herro, que tota la he aguda de desfer, ab que ara me causa lo perjudici de més allargar; y avent ajustat aquell retaulet en Santa Coloma, me avian promès enviar per la fira de Verdú 70 lls. –ss. y en lloch de enviar diners, me escriguéran que fins a Sant Pere nols podian enviar, ab que estau sert que fas totas diligèncias per satisfervos y, en cas no puga tot, vos aniré enviant lo que poré, quedant en lo interim tot vostra com sempre, suplicant a Déu vos guarde molts anys.

Reus y maig 13 del 1737.

Tot vostre de cor,

Costa, esculptor

Amich Llois Bonifac

Al marge: No admiro que los esculptors fasan contra vos ningua cosa, que de canalla may no se'n pot esperar altra cosa. [1]

Després d'uns anys al Baix Camp, es traslladà a la Manresana, prop de Cervera. El requeriran per construir el retaule major del monestir mercedari de Sant Ramon del Portell, l'anomenat Escorial de la Segarra, per ocupar-se de les imatges, mentre que la resta dels treballes estaria a càrrec del fuster Sebastià Aldabó i l'escultor Carles Grau, l'autor del projecte incial. L'any 1739 es firmarà un nou contracte acreditant a Pere Costa com a responsable de tota l'obra, feta seguint una traça dibuixada per ell mateix. Aquest retaule s'acabà a mitjans de 1742 i es traslladarà a Cervera on hi estigué nou anys.

A Cervera una de les obres més importants que feu va ser el cadafal que la universitat va erigir en l'església parroquial per celebrar els honors fúnebres del rei Felip V. Durant aquest període va rebre diversos encàrrecs d'altres poblacions, entre ells el retaule major de Santa Coloma de Queralt.

Retaule major de Santa Coloma de Queralt[modifica]

Un incendi fortuït cremà totalment el retaule major de l'església parroquial l'any 1731, quan encara no feia un segle que l'escultor Josep Tramulles l'havia construït.

El foc tingué efectes devastadors en l'església, pel que fa a la part del retaule major, quatre retaules secundaris, l'orgue, el cor i també una part de l'edifici quedà molt malmès.

Els habitants reaccionaren immediatament i intentares de totes les maneres possibles aconseguir els mitjans econòmics que eren necessaris per iniciar el condicionament de l'església. El 1733, quan estaven duent a terme la reparació de l'orgue, els obrers vengueren a l'argenter Eloi Mas –barceloní-, diferents objectes d'or i plata de la parròquia per a poder pagar part dels costos.

No va ser fins al 1743/44 que no es començaran els tràmits per a la construcció del nou retaule major. Quan s'iniciaren les gestions, Pere Costa havia treballat recentment en algun encàrrec per aquella vila, pel que es suposa que algun dels comissionats van anar-lo a visitar a Cervera -on tenia el seu taller- i li demanaren la col·laboració. Ell esbossà un projecte que fou del gust dels comissionats, i poc després rebé formalment l'encàrrec de fer la traça del retaule, una vegada fou aprovada per tots els components de la junta d'obra, se li pagaren 20 lliures del seu treball.

Tot i que l'any 1744 disposaven de 900 lliures recol·lectades entre els particulars i les institucions de la vila i confiaven a incrementar la xifra en unes altres 100, no va ser suficient. Els responsables de les obres demanaren disposar de les almoines que donessin a la parròquia des de l'any 1744 fins al 1748, i fins i tot es demanà la contribució del compte de Santa Coloma.

Malgrat tots els esforços l'obra no tirà endavant i sembla que els diners que s'havien reunit acabaren destinats a altres fins. Va ser necessari esperar fins a mitjans de segle XIX per construir el baldaquí que, inicialment amb la imatge de Nostra Senyora de l'Assumpció i després amb la de Santa Coloma, va presidr l'església parroquial fins que va ser destruït el 1936. Malgrat això, es creu que l'artista que construí el baldaquí podria haver-se inspirat en la proposta feta abans per Pere Costa.

Aquest retaule, tal com es pot llegir en l'article de la doctora M. Assumpta Roig i Torrentó titulat Pere Costa i Cases, autor del retaule major, en el qual fa una anàlisi tant de la vida de l'escultor com de l'obra ja esmentada, ens el descriu a partir dels treballs de J. Santamaria Rovira i J. Armengou. Pel que fa a l'estructura, està dividit horitzontalment pel sòcol, la predel·la, dos grans cossos i l'àtic; i verticalment per tres carrers,emfatitzant el central.

L'àtic està coronat per una fornícula central que conté la figura de Sant Josep, i a banda i banda s'hi poden veure les al·legories de les virtuts, a l'esquerra la figuració de la Fe –amb el seu atribut, un calze i una gran creu- i a la dreta la de l'Esperança -amb l'atribut d'una columna. Sobre les cornises laterals veiem a dos putti que s'hi repengen que assenyalen a Sant Josep.

Al centre hi veiem un alt relleu amb l'escena de la troballa de la Verge. Veiem al centre la figura de la Verge, asseguda al tron amb la mà dreta en actitud de beneir i el Nen, assegut a la seva falda, està subjectat pel braç esquerre. A la banda esquerra s'hi observa un personatge agenollat de gran mida i a la dreta, un bou i un pastor.

En el cos principal, ens presenten a banda i banda de la fornícula de la mare de Déu, una columnata de quatre columnes cadascuna i, enmig d'aquestes, separades de dues en dues, hi trobem les figures de Joaquim i Santa Anna, pares de Maria.

De totes aquestes figures i estructures, malauradament l'únic que queda de Pere Costa és l'estructura compositiva del retaule i les tres figures del cos superior. Tot el que resta, va ser canviat el segle XIX.

Retorn a Barcelona[modifica]

Se sap que després, a mitjans de segle, tornà a Barcelona, on diversos treballs com el del retaule major de l'església del convent de Sant Agustí i la decoració del mateix edifici que s'estava construint al barri del Raval. Una dada que ens mostra la rellevància de Pere Costa és el fet que en el contracte d'execució del retaule, firmat per l'escultor Bartomeu Soler i el seu fill, fan constar que qualsevol canvi que s'introduís en l'acord inicial, hauria de ser sotmès a l'aprovació de Pere Costa.[2]

Posteriorment, els anys 1752 i 53, els passà a Vic, la seva ciutat natal, on es va dedicar a construir el retaule major de l'església del convent dominicà de Santa Clara, una obra que s'havia compromès a executar l'any 1748, quan encara residia a Cervera.

La Reial Acadèmia de San Fernando[modifica]

Mentre residia a Vic, Pere Costa sol·licita l'ingrés a la Reial Acadèmia de las Tres Nobles Arts de San Fernando, de Madrid, mitjançant una carta que envià a la capital d'Espanya enviant també amb ella una figura de terrissa d'un Sant Sebastià com a prova de la seva capacitat artística, segurament per tal de renovar la seva titulació o buscant més reconeixement. Va ser el 20 de gener de 1754, els quan els membres de la institució acordaren atorgar-li el grau d'acadèmic de mèrit.

Quan rebé la notícia, l'escultor ja havia deixat Vic i novament tenia el seu domicili a Barcelona, des d'on escriví una carta datada el 2 de febrer de 1754 i adreçada a Ignacio de Hermosilla,secretari de l'acadèmia, donant les gràcies a l'acadèmia per la distinció que li havien concedit.

D'aquesta manera, Pere Costa fou el primer artista català que ingressà a la Reial Acadèmia de San Fernando. El grau que li havien atorgat dotava a l'escultor de noblesa personal, li permetia d'actuar al marge de l'organització gremial i, teòricament, l'eximia de pagar impostos pels treballs que realitzés en endavant. A més, suposava un reconeixement oficial al caràcter artístic de la seva activitat, la qual cosa li donava autoritat moral sobre el col·lectiu de pintors, escultors i arquitectes catalans en un moment en què tractaven d'alliberar-se de les limitacions que els gremis els estaven imposant.

Durant el temps que va quedar-se a la capital, Pere Costa es mantingué al marge del gremi però es vinculà a un grup d'artistes de totes les disciplines que impartien classes en una escola que pretenia emular l'acadèmia madrilenya. Els directors i iniciadors d'aquesta “acadèmia” van ser els germans Manuel i Francesc Tramulles l'any 1747. L'escola es regia per unes ordenances que intentaven reproduir les de l'Acadèmia de San Fernando. L'any 1754 s'incorporarà Pere Costa a la plantilla de professors entre els quals hi havia: els pintors Jaume Carreres i Josep Sala; els arquitectes Josep Martí i Ramon Esplugas; i l'escultor Carles Grau i el gravador Ignasi Valls. Des que s'afegí a l'escola, Costa es dividí el càrrec de director d'escultura amb Carles Grau, antic deixeble de Costa.

No es saben ben bé les circumstàncies o raons per les quals l'escultor decideix formar part d'aquest projecte acadèmic, alguns autors creuen possible que hagués sigut coaccionat d'alguna manera. El que sé que és cert és que després de diverses complicacions per dur a terme les classes, se'n va desdir, no es mostrà interessat a ajudar als acadèmics fins que no fou Giovanni Domenico Olivieri, un dels fundadors de l'acadèmia madrilenya aconseguí que l'escultor, des de Berga ja, signà un document adherint-se a la iniciativa dels professors barcelonins.

Retaule major de l'església de Sant Sever[modifica]

Durant aquesta última estada de l'escultor a Barcelona, en sorgí el retaule major de l'eslgésia de Sant Sever. En aquest contracte que l'escultor i els administradors de la comunitat de preveres signaren hi trobem per primera vegada el seu nom seguit pel tractament de respecte corresponent al grau acadèmic que li havia estat atorgat poc temps abans: <<don Pere Costa, esculptor, acadèmich de mèrit de la Acadèmia de Sant Fernando de Madrid>>.

Cal donar una importància extraordinària a aquest retaule, ja que és l'únic retaule d'estructura arquitectònica de Pere Costa que ens ha arribat amb tots els seus components intactes.

Es tracta d'un retaule que, malgrat les reduïdes dimensions de l'església on es troba, i malgrat es veié obligat a simplificar algunes de les parts integrants de l'obra, s'hi poden veure els trets fonamentals que presenten la majoria dels retaules que projectà Pere Costa; la monumentalitat que caracteritza les composicions d'estructura arquitectònica.

Pel que fa a l'estructura del retaule, veiem dos edicles que vindrien a correspondre als dos carrers laterals, sobresurten de la massa del retaule i n'accentuen al corporeïtat. En el sentit horitzontal el forma el bancal, una predel·la –sense més funció que servir de base pel cos principal-, i dos cossos de quasi la mateixa alçada.

En el bancal s'obren dues portes que donen accés al manifestador. Als extrems del bancal, a petició dels preveres, hi col·loca un plafó amb decoració vegetal i arquitectònica que emmarca la representació d'una mitra i un clau d'unes dimensions bastant grans. Aquests dos elements són els atributs de Sant Sever, qui en algun moment de la història de Barcelona en fou el bisbe. La història del sant diu que va morir martiritzat en defensa de la fe cristiana amb el crani perforat per un clau, d'aquí els seus atributs que apareixen a diversos llocs en el retaule.

La predel·la, com ha quedat esmentat abans, no té més funció que servir de basament als components del cos principal. La fornícula que presideix el conjunt s'obre en el centre d'aquest cos i s'endinsa en el superior, situada la cartel·la que remata amb una altra mitra i un clau. La imatge que hi ha a l'interior és la imatge del sant, amb els braços estesos i vestit amb amit, alba, cíngol, capa pluvial, estola i creu pectoral però sense mitra per deixar veure a l'observador que un clau de grans dimensions que li travessa el cap. Completant la imatge, i la vestimenta reglamentària, té dos àngels situats als peus que porten a les seves mans la mitra i el bàcul.

La fornícula està flanquejada per dues columnes decorades amb motius vegetals, en la part inferior veiem unes canaletes adornades i la part superior la recorre una branca serpentejant. Trobem quatre columnes més, idèntiques a aquestes als edicles de la part lateral, davant aquestes i sobre una gran mènsula hi trobem la imatge de Sant Josep, representat com un home en la plenitud de la vida, -característic del moment, ja que fins aleshores en l'època medieval s'havia representat com un ancià-, amb una túnica i un mantell de tipus romà, que alhora sosté en els seus braços el Nen Jesús que a la mà dreta porta la vara florida que habitualment portaria Sant Josep. Santa Eulàlia també es situa sobre una gran mènsula a l'altre costat, del retaule, és una imatge que mostra la verge i màrtir barcelonina com una donzella, malgrat la història diu que morí amb dotze anys. Ens la presenta vestida amb la túnica i el mantell típics de les verges però sense la palma que li correspondria per haver estat martiritzada. La podem reconèixer per la creu que sobresurt per darrere de la seva figura, el seu atribut personal.

Pel que fa a l'anatomia de tots els personatges mostren un tractament semblant, tots avancen una cama doblegant el genoll, giren de manera més o menys pronunciada l'espatlla i s'inclinen lleugerament, això i el tractament de la roba de manera vaporosa, creant una línia horitzontal entre la cintura i els genolls, els atorga una mobilitat pròpia de Pere Costa.

Per últim, el cos superior del retaule està presidit per una imatge de la Immaculada Concepció, insertada dins una fornícula amb unes grans dimensions. Malgrat això no la crea més gran que la mateixa figura del sant titular. El model que Pere Costa seguí és l'adopció d'una actitud de recolliment, amb els braços plegats sobre el pit. La presenta coronada amb un nimbe d'estels i als peus amb una serp i una mitja lluna invertida, seguint les característiques de la majoria d'Immaculades de l'època. A cada costat de la fornícula hi trobem al prolongació alçada dels edicles laterals rematats per un gerro que conté fruites, un recurs decoratiu que utilitzarà reiteradament.

El conjunt està tancat per una cornisa semicircular que dóna suport a la representació de l'Esperit Sant envoltat de raigs de llum i de núvols adornats amb caps d'angelets. El lloc i les dimensions ens suggereixen que està vinculada al titular del retaule, amb la funció de rememorar la intervenció divina en l'elecció de Sant Sever com a bisbe de Barcelona. A cada costat d'aquesta figura, hi ha dos àngels, el de l'esquerra sosté un calze del qual inicialment sobresortia una hòstia, i el de la dreta té un colom blanc posat sobre una mà, al·ludint a la presència física de l'Esperit Sant en el moment de l'elecció del bisbe.

De l'últim període que Pere Costa passà a Barcelona, després de la realització del retaule abans explicat de Sant Sever, s'ocupà de diferents encàrrecs que rebé de particulars i d'institucions civils i religioses alguns dels quals no van ser construïts, com per exemple el retaule de Sant Felip Neri, el retaule major de l'església del convent de Sant Agustí, el retaule de la capella de Nostra Senyora de la Pietat i el retaule major de Santa Marta.

Les obres que ha estat possible documentar indueixen a pensar que durant aquest període l'escultor potenciava més la vessant teòrica del seu treball i decidí dedicar-se preferentment a l'elaboració de projectes que deixaria que realitzessin altres artífex. Es creu que això va ser una manera de disposar de més temps per dedicar-se als estudis d'heràldica, una de les seves activitats preferides com confirma el manuscrit que actualment trobem a la Biblioteca de Catalunya titulat Nobiliario Catalán, del qual és autor tant dels textos com dels dibuixos que l'il·lustren.

Els darrers anys de Pere Costa[modifica]

Les notícies que han arribat fins als nostres dies de les activitats de Pere Costa a Berga, fan pensar que l'escultor passà els seus darrers anys desvinculat de les iniciatives dels germans Tramulles i totalment al marge de les gestions realitzades des de la capital.

Es traslladà a Berga poc després d'acabar el retaule de Sant Sever, quan fou cridat per construir el retaule major de l'església parroquial de la vila, a la qual cosa s'havia compromés en un contracte signat l'any 1756.

Aquest retaule té una estructura arquitectònica com els que hem vist fins ara i amb característiques semblants al retaule de Sant Sever.

La primera notícia documentada que es té de Pere Costa a la ciutat de Berga data del 23 de març de 1758, dia en el que ingressà a la confraria de Santa Eulàlia. Els primers mesos que treballà a la ciutat, mantingué oberta la casa de Barcelona, però al cap d'un temps decidí establir-se definitivament a la vila.

El 1760, quan la feina del retaule major ja minvava, havia començat a treballar en el retaule de Sant Eloi, a una capella de l'església del convent franciscà de Berga. Pere Costa havia emprès la construcció d'aquest retaule amb la col·laboració del seu fill Antoni, el qual, quan ell morí el 13 de febrer de 1761 es féu càrrec de la direcció de l'obra fins que quedà totalment enllestida l'any 1769.

El seu fill havia treballat al seu costat des de l'època en què residien a Cervera, si bé la seva actuació no adquirí notorietat fins que l'any 1761 es posà al front del taller familiar.

Malgrat provenia d'una generació d'escultors excel·lents, no va saber mantenir el llegat familiar. No va tenir ni les inquietuds ni els coneixements que havien fet de Pere Costa una de les figures més destacades de l'art català del seu temps. I no va saber preservar el patrimoni cultural que li deixà el seu pare. Va permetre que desenes de traces i llibres de la biblioteca de l'escultor passessin a altres mans. Va ser gràcies a Carles Grau, marit de l'única filla de Pere Costa, que actualment conservem algunes de les traces i els llibres de l'escultor.

Alguns estudiosos consideren que la nissaga dels Costa no acabà amb Antoni Costa, sinó que l'autèntic colofó a aquesta família d'artistes la posa Carles Grau, qui segui de prop l'activitat de Costa i es convertí en cap de la família i en dipositari del llegat artístic i intel·lectual de l'escultor.

Referències[modifica]

  1. Dorico Alujas, Carles Dues obres de l'escultor Pere Costa a Santa Coloma de Queralt. Associació Cultural Baixa Segarra, 199?.
  2. Dorico i Alujas, Carles El retaule major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1757). Universitat Autònoma de Barcelona.

Bibliografia[modifica]

Volum 6 (2004), La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5434 2.

Dorico Alujas, Carles. El retaule major de Sant Seves i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1757). Universitat Autònoma de Barcelona, 1997.

Dorico Alujas, Carles. Una traça de Pere Costa per el retaule major de l'església de la Pietat de Vic. Patronat d'Estudis Osonencs, 1999.

Dorico Alujas, Carles. Dues obres de l'escultor Pere Costa a Santa Coloma de Queralt. Associació Cultural Baixa Segarra, 199?.

Roig i Torrentó, Assumpta. Pere Costa i Cases autor del retaule major. L'erol: revista cultural del Berguedà.

Enllaços externs[modifica]