Iu de Kermartin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgsant Iu, o
sant Ivó
SantIvo.jpg
S. Iu entre el ric i el pobre, s. XVI (Catedral de Quimper)
Advocat dels pobres
Naixement Yves Hélory de Kermantin, en bretó: Erwan Helory
17 d'octubre de 1253
Mas de Kermatin, Minihy-Tréguier (Bretanya)
Mort 19 de maig de 1303(1303-05-19) (als 49 anys)
Louannec
Sepultura Catedral de Saint-Tugdual de Tréguier
Alma mater Q23197733
Ocupació presbíter, advocat i jutge
Orde Tercer Orde de Sant Francesc (al final de la seva vida)
Commemoració en Església Catòlica Romana
Canonització juny de 1347 , Roma per Climent VI
Lloc de pelegrinatge Tréguier
Festivitat 19 de maig
Fets destacables jutge, defensava els pobres sense cobrar
Iconografia Amb una bossa de diners a una mà i un rotlle de pergamí a l'altra; entre dos homes, un de ric i un de pobre
Patronatge Advocats (arreu d'Europa, llevat d'Espanya); procuradors i notaris (a Catalunya); orfes i nens abandonats; copatró de Bretanya
Modifica dades a Wikidata

Yves Hélory de Kermartin o, en bretó, Erwan Helory, més conegut com a Sant Iu o Sant Ivó (mas de Kermartin, Minihy-Tréguier, 17 d'octubre de 1253 - Louannec, 19 de maig de 1303) fou un religiós bretó, sant patró dels advocats i dels nens abandonats. També és el sant patró de la Bretanya. La seva festa se celebra el 19 de maig.

Vida[modifica | modifica el codi]

Era fill d'Helori, senyor de Kermartin, i d'Azo de Kenquis. En 1267 Iu fou enviat a la Universitat de París, on es va graduar en dret. De París va passar a Orleans en 1277 per a estudiar Dret canònic. A la seva tornada a la Bretanya i havent rebut els ordes menors va ser designat "oficial", títol donat a un jutge eclesiàstic, de l'arxideganat de Rennes (1280); mentrestant va estudiar les Sagrades Escriptures, i hi ha fortes raons per a creure que algun temps després es va unir a la Tercer Orde de Sant Francesc a Guingamp. Va ser convidat pel bisbe de Tréguier per a passar a ser el seu oficial, i acceptà l'oferiment en 1284.

Va mostrar gran zel i rectitud en l'acompliment dels seus deures i no va desistir en la resistència a la injusta fiscalitat del rei, que considerava una violació dels drets de l'Església. Per la seva caritat, es va guanyar aviat el títol d'advocat dels pobres. Fou designat a la parròquia de Tredrez en l'any 1285 i vuit anys més tard a Louannec, on va morir de mort natural, després d'una vida de treball dur i dejuni constant.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Va ser enterrat a Tréguier, i fou canonitzat el juny de 1347 per Climent VI. La seva festa se celebra el 19 de maig. És un dels considerats patrons dels advocats arreu d'Europa i Amèrica (a Catalunya i la resta d'Espanya, el patró dels advocats és Sant Ramon de Penyafort i Sant Iu és patró dels notaris i procuradors). A la seva tomba va ser inscrit en llatí:

SANCTVS IVO ERAT BRITO / ADVOCATUS ET NON LATRO / RES MIRANDA POPULO.

La seva traducció aproximada és: "Sant Iu era bretó/ Advocat i no lladre / cosa admirable per al poble." L'Església de Sant'Ivo alla Sapienza a Roma li està dedicada, com la Porta de Sant Iu de la Catedral de Barcelona. Poèticament se li coneix com "l'advocat dels pobres".

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Se'l sol representar amb una bossa en la seva mà dreta (representant els diners que va repartir entre els pobres en vida) i un rotllo de paper en l'altra pel seu càrrec de jutge. Una altra representació força comuna és la que el mostra entre un home ric i un pobre.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jean-Christophe Cassard, Jacques Dervilly et Daniel Giraudon, Les Chemins de saint Yves, édition Skol Vreizh, 1994,
  • L’abbé France, Saint Yves, étude sur sa vie & son temps, René Prud’homme, Saint-Brieuc, 1893
  • René Couffon, La Confrérie de Saint-Yves à Paris et sa chapelle, Les presses bretonnes, Saint-Brieuc, 1933
  • M. Th. Le Moign-Klipffel, Saint Yves, Les presses bretonnes, Saint Brieuc, 1939
  • Alexandre Masseron, Saint Yves, Editions Henri Laurens, Paris
  • Louis Mahé, Saint Yves, son pardon à Tréguier, Editions L. Aubert, Saint Brieuc, 1941
  • Marie-Paule Salonne, Saint Yves, patron des avocats, avocat des opprimés, Editions franciscaines, Paris, 1945
  • Pierre de La Haye, Saint Yves de Tréguier, Editions d’art Jos Le Doare, 1973
  • François Semur, Yves de Kermartin, magistrat et avocat du s-XIIIe, Editions Jos Le Doare, 1983
  • Henri Queffélec, Saint Yves, Ramsay, 1987
  • Jean-Paul Le Guillou, Saint Yves, ceux qui l’ont connu témoignent, ceux qu’il a guéris racontent. Enquête de canonisation, Imprimerie Henry, 1989
  • Dans les pas de Saint-Yves, collection Le Trégor, Editions Impram, 1989
  • J.C. Cassard, Saint Yves de Tréguier, Beauchesne Editeur, 1992
  • Conseil général des Côtes-d’Armor, D’Yves Hélory à saint Yves, Editions Lieux communs, 2003
  • Sous la direction de J.-C. Cassard et Georges Provost, Saint Yves et les Bretons. Culte, images, mémoire, Presses universitaires de Rennes, 2004, 368 p. Actes del col·loqui organitzat a Tréguier de 18 a 20 de setembre de 2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iu de Kermartin Modifica l'enllaç a Wikidata