Ramon de Penyafort

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Ramon de Penyafort
Sant Ramon Penyafort.jpg
Sepulcre de Ramon a la Catedral de Barcelona
confessor
Naixement 1180 ca.
Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès
Mort 6 de gener, 1275
Barcelona
Sepultura Catedral de Barcelona, abans al convent de Santa Caterina de Barcelona
Ocupació jurista, catedràtic d'universitat, sacerdot catòlic i canonista
Commemoració en Església Catòlica Romana
Canonització 29 d'abril de 1601 , Roma per Climent VIII
Festivitat 7 de gener (abans havia estat el 23 de gener)
Fets destacables Compilador de les Decretals de Gregori IX, codi de dret canònic
Orde dominicans
Iconografia hàbit dominicà i volum de les Decretals
Patronatge Dret canònic, advocats, col·legis d'advocats (a Catalunya)
Modifica dades a Wikidata

Ramon o Raimon de Penyafort[1] (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès, 1180 - Barcelona, 1275) va ser un religiós dominic català, un dels grans especialistes en dret canònic de l'Edat mitjana. L'impuls de l'escolàstica dels segles XI i XII motiva l'estudi científic de la teologia i Penyafort esdevé un doctor en teologia escolàstica gràcies, principalment, a les seves Summas.[2] Se'l considera l'introductor de la Inquisició a la Corona d'Aragó.

Vida[modifica | modifica el codi]

Arca del sepulcre de Sant Ramon a la Catedral de Barcelona, antic sepulcre procedent del convent de Santa Caterina, avui sobre l'altar de la capella (s. XIV).

Fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina.[3] El 1204 era clergue i escriptor de la catedral de Barcelona. Estudià cànons a la Universitat de Bolonya, on exercí també el professorat (1217-22). De nou a Barcelona (1223), fou nomenat canonge i paborde de la seu, però aviat renuncià a aquests càrrecs i ingressà en l'orde de sant Domènec, congregació que conegué a Bolonya.

Després d'uns quants anys de silenci documental, que esmerçà en l'estudi i en la redacció d'alguns tractats, com la Summa de casibus poenitentiae o glosses al Decret de Gracià, acompanyà el legat papal Jean d'Abbeville (1228) en el seu recorregut pels regnes hispànics per a implantar la reforma i les decisions del concili quart del Laterà. El seguí a Roma, on fou nomenat capellà i penitencier papal i confessor de Gregori IX (1230).

El Papa li encarregà la compilació de les anomenades Decretals de Gregori IX o Liber extra, que foren promulgades el 1234; és l'obra que li ha donat més fama i que fou el codi de dret canònic en ús a l'Església Catòlica fins al codi de Pius X. També escriví aquest temps les Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem.

Sant Ramon de Penyafort, als frescos de la Sala del Capitolo dei Domenicani (Treviso), pintats per Tommaso da Modena el 1352

El 1235 obtingué la concessió de la regla augustiniana que normalitzava l'orde de la Mercè, al qual havia orientat en els seus orígens. El Papa el volgué premiar amb la concessió de l'arquebisbat de Tarragona, però cansat i malalt, hi renuncià, així com als càrrecs papals, i es retirà a Barcelona, al convent de Santa Caterina (1236).

En l'etapa del 1236 al 1238 desplegà una gran activitat a la Corona d'Aragó: intervingué en les corts de Montsó (1236), aixecà l'excomunió de Jaume I (1237), que fou gran amic seu, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa (1237), en la provisió del bisbat d'Osca i en la del de l'illa de Mallorca, recentment conquerida, a més d'altres gestions en pla de jutge o assessor jurídic en temes d'heretgia i nul·litat de matrimonis.

El 1239 fou elegit tercer general de l'orde dominicà en un capítol general de l'orde a París, on disposà una nova redacció de les constitucions, promulgades el 1241. Visità els principals convents, obtingué butlles papals per al bon desenvolupament de l'orde i disposà la plena integració de la branca femenina en l'orde. Dimití el 1240, després d'un curt però intens govern. Retornà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on visqué trenta-cinc anys, fent de conseller del rei Jaume I, intervenint en tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que quatre bisbats (Barcelona, Vic, Lleida i Girona) foren regits per dominicans.

Actuà d'inquisidor i d'assessor jurídic en múltiples casos. També és remarcable la seva obra pastoral i missionera: fundà un studium, o escola de llengua àrab, a Tunis (1245) i un altre a Múrcia (1266) per a la conversió dels musulmans; a petició seva Tomàs d'Aquino redactà el manual apologètic o Summa contra gentiles, entre el 1259 i el 1261. Jaume el Conqueridor va convocar la Disputa de Barcelona l'any 1263 a petició de Raimon de Penyafort.[4]

A més de les obres citades, és autor també d'una Summa Iuris canonici, escrita, sembla, entre el 1218 i el 1221, i altres petits tractats de temes d'afinitats i consanguinitats matrimonials o compilació de decretals per a ús dels dominicans.

Veneració[modifica | modifica el codi]

El concili de Tarragona del 1279 demanà ja la seva canonització, però aquesta no es féu fins al 1601; amb aquest motiu se celebraren a Barcelona diversos actes festius entre els quals dos certàmens poètics, amb participació castellana i catalana, dels quals Rebullosa publicà una extensa Relación (1601). El Dietari de Jeroni Pujades també es fa ressò dels actes celebrats a Barcelona amb motiu de la canonització de Sant Ramon de Penyafort. Els relats de les festes de canonització permeten documentar amb fidelitat la composició del Seguici Popular de la ciutat de Barcelona en aquella data. També es celebraren actes de celebració en altres poblacions catalanes com Vic o Vilafranca del Penedès.

La seva despulla, abans venerada al convent de Santa Caterina de Barcelona, fou traslladada a la catedral el 1838, en ésser enderrocat el convent, i a la capella actual el 1879. El sepulcre a la catedral és el mateix que hi havia a Santa Caterina.

Hom li atribuí miracles i fets extraordinaris, com la travessada del mar de Sóller a Barcelona sobre la seva capa i, l'any 1665, el papa Climent VIII el proclamà sant. La seva festivitat se celebra el 7 de gener. És patró dels col·legis d'advocats catalans. Diverses localitats acullen convents i parròquies advocades al sant. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[5]

L'any 1944 l'Estat espanyol va crear l'Orde de la Creu de Sant Ramon de Penyafort, que agrupa les persones condecorades amb la creu de Sant Raimon de Penyafort per haver destacat en l'àmbit de les ciències jurídiques.

Parròquia del Pla de Santa Maria  
Parròquia de S. Ramon de Penyafort (Barcelona)  
Convent dominic a Santa Margarida i els Monjos  
Selecció de Wikicommons

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Se'l representa vestit amb la indumentària característica de l'orde dominicà, hàbit blanc i capa negra. Com a atributs acostuma a portar una clau d'or, que fa referència al seu càrrec de penitencier papal a Roma, i també el llibre de les Decretals que va compilar.[6]

Un dels episodis més característics de la seva hagiografia és la navegació miraculosa (dita transfretació) entre l'illa de Mallorca i Barcelona, que va fer agenollat damunt de la seva capa, que li servia com de barca. Destaca així mateix la seva presència en l'escena de l'aparició de la Mare de Déu a Sant Pere Nolasc, episodi fundacional de l'orde de la Mercè.

Obresˑ

  • Sepulcre i estàtua jacent a la catedral de Barcelona (s. XIV)
  • Medalló amb al seu retrat obra de Fra Angelico (1436-1445) formant part de les pintures murals del convent de Sant Marc de Florència
  • El papa Gregori IX aprova les Decretals, que rep de mans de Ramon de Penyafort. Pintura de Rafael a l'Estança de la Signatura del Vaticà (1511) fent referència a La Virtut i la Llei.
  • Taules pintades dedicades a Sant Ramon de Penyafort amb motiu de la seva canonització a començaments del segle XVII (Museu Episcopal de Vic)[7]
  • Navegació miraculosa de Sant Raimon de Penyafort, pintura de Ludovico Carracci (1608-1610) a l'església de Sant Domènec de Bolonya.
  • Navegació Miraculosa de Sant Ramon de Penyafort, pintura de Tommasso Dolabella (1627) a l'església dels dominics de Cracòvia
  • Sant Ramon de Penyafort navegant damunt la seva capa, pintura de començaments del segle XVII (Basílica de Sant Eustorgi, Milà)
  • Escultura a la façana neogòtica de la catedral de Barcelona, obra d'Agapit Vallmitjana (1887-1890)
  • Retrat pintat per Josep Maria Marquès (1888) a la Galeria de Catalans Il·lustres
  • Bust obra de l'escultor Eusebi Arnau (1896) a la biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona
  • Retaule de Sant Ramon de Penyafort a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, obra de Rafael Solanic

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ramon de Penyafort». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. le Goff, Jacques. «Diccionario de nombres, términos y nociones». A: La civilización del Occidente medieval. Barcelona: Juventud, 1969, p. 635-636. «La misma Teologia escolàstica se convierte en una ciencia cuyos monumentos más acabados son las Summas de los doctores del siglo XIII: Alejandro de Hales, Raimundo de Peñafort, San Buenaventura, Santo Tomás de Aquino i otros [como] Rogelio Bacon.» 
  3. Lorenzo, Cecília; Fernández, Isaac. Diputació de Barcelona. Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Ormobook serveis editorials, novembre 2009, p. 70. B-38.667-2009. 
  4. Estanyol i Fuentes, Maria Josep. Els jueus catalans: les seves vivències i influència en la cultura, l'economia i la política dels reialmes catalans. PPU, 2009, p. 60. ISBN 8447710629. 
  5. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
  6. FERRANDO ROIG, Juan. Iconografía de los santos.. Barcelona: Omega, 1950. 
  7. ABRIL i VILAMALA, Irene. «Les taules de Sant Ramon de Penyafort del Museu Episciopal de Vic». Quaderns del MEV, V, 2011-2012, pàg. 97-116.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]