Esperança

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
L'Esperança de Jacques Du Brœucq.

L'esperança és un estat d'ànim optimista basat en l'expectativa de resultats favorables relacionats a esdeveniments o circumstàncies de la pròpia vida o el món en el seu conjunt. En la teologia cristiana l'esperança és la virtut per la qual el creient cristià confia rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per a arribar-hi.

Religions antigues[modifica | modifica el codi]

L'esperança apareix en la mitologia grega en la història de la Caixa de Pandora. Prometeu va robar el foc de Zeus per donar-lo als homes, la qual cosa va enfurismar el déu suprem. Com a venjança, Zeus va crear un pythos (tipus de gerro) que contenia tots els mals i la va donar juntament amb Pandora al germà de Prometeu. Aquesta, creada pels déus amb una curiositat innata, va obrir la caixa prohibida i tots els mals van ser alliberats al món; solament Elpis va romandre en el fons, l'esperit de l'esperança. [1]

Cristianisme[modifica | modifica el codi]

Esperança és el nom d'una de les tres virtuts teologals, juntament amb la fe i la caritat.

En la teologia cristiana aquestes virtuts formen una unitat indissoluble amb les virtuts cardinals o naturals: prudència, justícia, temprança i fortalesa i totes elles en el seu conjunt descriuen la imatge cristiana de l'home.

L'esperança és la virtut per la qual l'home passa de succeir o esdevenir a ser o existir. Seguint a Sant Tomàs d'Aquino, ha estat definida com a «virtut infusa que capacita a l'home per tenir confiança i plena certesa d'aconseguir la vida eterna i els mitjans, tant sobrenaturals com naturals, necessaris per arribar a ella amb ajuda de Déu».

A l'esperança s'oposen, per defecte, la desesperació que és «pèrdua total de l'esperança» , per excés, la presumpció i d'altra banda, el temor.

Iconologia[modifica | modifica el codi]

L'esperança va ser una divinitat honrada pels romans a la qual van dedicar molts temples. Era, segons els poetes, germana del Somni que dóna treva a les nostres penes i de la Mort que les acaba. Píndar la representa amb la figura d'una jove nimfa, amb rostre serè, somrient-se amb gràcia, coronada de flors, missatgeres dels fruits i tenint a la seva mà un ram de flors. El verd és el seu color característic com a emblema de la naixent verdura que presagia la collita.

Els antics la pintaven amb ales perquè és propi de l'esperança escapar-se quan que un pensa agafar-la. Els moderns li han donat una àncora per atribut però cap monument antic la representa amb aquest símbol. S'hi podria afegir l'arc de Sant Martí. És molt enginyosa l'al·legoria que la representa alimentant l'Amor.

Una antiga medalla la representa coronada, tenint a la mà esquerra uns galls d'indi i espigues com Ceres; es recolza amb la dreta sobre una columna i té davant un rusc en la part superior del qual s'eleven algunes espigues i flors.

Esperança enganyada[modifica | modifica el codi]

Va vestida de verd i sembra gra que un lleuger vent s'emporta. Porta el coll nu i estreny un dels seus pits com per donar de mamar. Les seves dues grans ales indiquen la seva inestabilitat.

Esperança cristiana[modifica | modifica el codi]

Gravelot l'ha representat per una figura asseguda sobre la proa d'una nau recolzada sobre un àncora i en actitud d'un ardent desig. Sembla tenir fixada l'atenció en l'arc de Sant Martí, pronòstic d'un temps més serè i les flors que hi ha prop d'ella anuncien i prometen l'estació dels fruits.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tom Shippey, The Road to Middle-Earth (1992) p. 140-3.
  2. Diccionario universal de mitología.