Arc de Sant Martí

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
El peu de l'arc de Sant Martí
Esquema dels fenòmens òptics que resulten en la formació de l'arc de Sant Martí principal (3) i secundari (5). S'observa:
  • 1. Gotes esfèriques
  • 2. Punts on succeeix la reflexió interna de la llum
  • 4. Punts on succeeix la refracció de la llum
  • 6. Feix de llum blanca procedent del sol
  • 7. Recorregut de la llum que forma l'arc de Sant Martí primari
  • 8. Recorregut de la llum que forma l'arc de Sant Martí secundari
  • 9. Observador
  • 10. Regió que forma l'arc primari
  • 11. Regió que forma l'arc secundari
  • 12. Zona atmosfèrica amb presència de petites gotes esfèriques

L'arc de Sant Martí o arc del cel (i literàriament iris) és un fenomen meteorològic òptic produït per la reflexió, refracció i dispersió de la llum causada per gotes d'aigua en suspensió a la troposfera que resulta en l'aparició al cel de l'espectre de la llum visible, interpretat per l'ull humà com els colors vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat.[1]

Observació[modifica]

És un arc acolorit que s'observa principalment durant els ruixats en qualsevol època de l’any i a la secció del cel directament oposada al Sol per l'espectador, quan plou i fa sol al mateix temps. Els colors van des del violeta a l'interior (amb un radi de 40º) al vermell a l’exterior, amb un radi de 42º. A més a més d’aquest arc, denominat principal, de vegades se'n pot apreciar un segon situat al seu exterior, de coloració menys intensa i amb l’ordre de colors invers: el vermell a l’interior té un radi de 50º i el violeta, a l’exterior, el té de 54º. Entre els arcs primari i secundari, s'observa una franja de cel menys lluminosa anomenada banda d'Alexander.

En algunes ocasions, hi pot haver fins i tot un tercer arc, més exterior encara. També es poden veure bandes lluminoses (arcs supernumeraris), de colors alterns violeta i verd, en aquest cas dins de l’arc principal. Un cas especial n'és l’arc acromàtic, és una única franja blanca i apareix en dies amb boira.[2]

L'ull humà és capaç de captar la seva forma semi-circular o circular (depenent del punt d'observació), i de percebre els diferents colors que el componen, ordenats per la seva longitud d'ona. De vegades s’observa fragmentat. Es pot observar en cortines de pluja quan el sol brilla en una posició oposada a l'horitzó posterior a la precipitació -des del punt de vista de l'espectador. Excepcionalment, també es pot veure el fenomen amb llum de lluna. No és visible en presència de cirrus.[2]

Ciència[modifica]

Arcs de Sant Martí primari (interior) i secundari (exterior). Entremig dels dos arcs s'observa la Banda d'Alexander.

L’arc de Sant Martí és en realitat una circumferència completa, tanmateix, des de terra tan sols es pot veure un arc més o menys ample en funció de la posició del Sol sobre l’horitzó. Com que el centre de l’arc és al punt oposat del Sol a l’horitzó, l'arc serà més ample com més proper es trobi el Sol a l’horitzó. Totes les gotes que es trobin en una direcció inclinada de 42° sobre la recta que passa pel Sol i el cap de l’observador apareixen de color vermell, les que es trobin en una inclinació més gran es veuran taronges, grogues... Les que es trobin en una direcció massa inclinada o massa poc respecte d’aquesta línia no es veuran. Per tal que el fenomen es produeixi, hi ha d’haver gotes en la direcció indicada i que hi hagi rajos solars.[2] Es forma a conseqüència de la refracció i reflexió de la llum solar en les gotes d’aigua que actuen com a prismes. La llum procedent del Sol penetra en una gota d’aigua, ho fa refractant-se i dispersant-se, reflecteix en el fons de la gota i torna a sortir refractant-se de nou i dispersant-se encara més; és a dir, d’un raig únic que rep, la gota retorna un feix de raigs acolorits. Per entendre el procés de formació de l’arc de Sant Martí i l’existència dels arcs suplementaris, s’han de tenir presents els fenòmens de difracció, refracció i dispersió de la llum.[2]

Perquè sigui visible, la llum ha de reflectir a les gotes d'aigua en un angle determinat.

Història[modifica]

Aquest fenomen òptic cridà l'atenció dels humans des de l'antiguitat, que van donar-li les més diverses interpretacions. No és, però, fins al 1611 que es formula la teoria elemental (Antonius Demini), la qual serví de base a René Descartes per a les seves conclusions. Isaac Newton aportaria les seves troballes sobre la descomposició en colors de la llum blanca del Sol que atribuí a Marc Antoni de Dominis en la seva obra Tractatus de radiis visus et lucis in vitris, perspectivis et iride (1611).[3] Thomas Young en formulà ja la teoria completa.

Cultura[modifica]

Per la seva forma, sovint s'ha interpretat com un pont entre el cel i la Terra; així apareix en diverses mitologies (Ama-no-uki-hashi al Japó, la deessa grega Iris, la serp irisada australiana, l'Indra hindú...). El simbolisme ha estat recollit pel cristianisme, que el considera un signe de pau i aliança amb Déu.

Apareix en la bandera de la pau, la bandera de l'arc de Sant Martí, molt popularitzada arran de les manifestacions contra la guerra de l'Iraq, en el vaixell de Greenpeace, el Rainbow Warrior (en català: El guerrer de l'arc de Sant Martí) i en la bandera LGBT com a reivindicació del col·lectiu LGBT. També és present en la bandera de l'Imperi inca (collasuyu). També apareix en la bandera de l'Orde Internacional de l'Arc de Sant Martí per a Nenes, una organització juvenil internacional femenina. Els budistes anomenen arc de Sant Martí l'estadi mental anterior al Nirvana, l'arc de Sant Martí simbolitza l'alegria suprema (per la unió de tots els colors). En canvi, per als japonesos és símbol de mala sort, un mal presagi, per la similitud de la seva forma amb una serp, un animal maleït.

Referències[modifica]

  1. «arc de sant Martí» (en català). Enciclopèdia.cat. [Consulta: 5 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Arc de Sant Martí» (en català). Servei Meteorològic de Catalunya, Generalitat de Catalunya. [Consulta: 24 febrer 2015].
  3. Myers, E. «Marco Antonio de Dominis». A: The Catholic Encyclopedia (en anglès). Nova York: Robert Appleton Company, 1909. 

Vegeu també[modifica]