Vés al contingut

Cirrus

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats, vegeu «Cirrus (desambiguació)».
Infotaula de nigulCirrus
AbreviaturaCiquepasa Modifica el valor a Wikidata
Subtipus denúvols alts Modifica el valor a Wikidata
AlturaEntre 6 i 10 km
AparençaDiversos tipus
PrecipitacióNo, només virga, però indica l'arribada de pluges

Els cirrus són núvols d'una altitud compresa entre els 6.000 i 10.000 m, formats per partícules de glaç molt fines i disperses.[1] És un tipus de núvols alts, generalment isolats, en forma de filaments blancs i delicats. Altres vegades formen bancs o faixes estretes totalment o parcialment blanques. Tenen un aspecte fibrós (com de cabells) i sovint una lluentor sedosa. Estan compostos totalment per cristalls de glaç i la seva transparència es deu a l'estat de dispersió d'aquests cristalls. Normalment, quan passen davant del Sol deixen passar pràcticament tota la llum. En les latituds mitjanes es troben per sobre dels 6.000 metres. Són els núvols més alts i mai no poden tenir altres núvols per damunt.[2]

Els cirrus poden formar-se en els cims de les tempestes elèctriques i els ciclons tropicals, i a vegades prediuen l'arribada de pluges o tempestes. Encara que són un senyal que la pluja i tal vegada les tempestes estan en camí, els cirrus en si mateixos no deixen caure més que vetes de cristalls de gel. Aquests cristalls es dissipen, es fundin i s'evaporen a mesura que cauen a través d'un aire més càlid i sec i mai arriben al sòl. Els cirrus escalfen la Terra, la qual cosa pot contribuir al canvi climàtic. Un escalfament de la Terra probablement produirà més cirrus, la qual cosa podria donar lloc a un bucle d'autoreforç.

Els fenòmens òptics, com els parhelis i els halos, poden ser produïts per la llum que interactua amb els cristalls de gel dels cirrus. Hi ha altres dos núvols d'alt nivell similars als cirrus, anomenades cirroestratus i cirrocúmuls. El cirroestratus té l'aspecte d'una làmina de núvols, mentre que el cirrocúmul sembla un patró de petits flocs de núvols. A diferència dels cirrus i cirroestrats, els cirrocúmuls contenen gotes d'aigua sobrerefredada (per sota del punt de congelació). El terme «cirrus»[3][4] deriva del llatí cirrus (‘ris” o ‘sorteta de pèl’).

Descripció

[modifica]
Espècies de cirrus
Cirrus fibratus
Cirrus floccus
Cirrus spissatus
Cirrus uncinus, comunament anomenat cua d'euga
Una imatge de cirrus contornejats que brillen en vermell a la posta de sol. Ratlles de tardor (com serpentines llargues i primes) descendeixen dels núvols.
Vetes de tardor en un cirrus

Els cirrus són núvols difusos formats per llargs fils de vidres de gel que es descriuen com a plomoses,[5] d'aspecte capil·lar, o en capes.[6] Definit per primera vegada científicament per Luke Howard en un article de 1803,[7] el seu nom deriva de la paraula llatina cirrus, que significa 'ris' o 'franja'.[8] Són transparents, cosa que significa que el Sol es pot veure a través d'elles. Els vidres de gel dels núvols fan que normalment semblin blancs, però el Sol naixent o ponent pot pintar-los de diversos tons de groc o vermell.[6][9] Al vesprejar, poden semblar grisos.[9]

Els cirrus es presenten en cinc espècies visualment distintes: castellanus, fibratus, floccus, spissatus, i uncinus:[6]

  • Cirrus castellanus té cims cumuliformes causats per la convecció a gran altura que s'eleva des del cos ennuvolat principal;[6][10]
  • Cirrus fibratus té un aspecte estriat i és l'espècie de cirrus més comú;[6][10]
  • L'espècie Cirrus floccus sembla una sèrie de flocs;[11]
  • Cirrus spissatus és una forma de cirrus especialment densa que sol formar-se a partir de les tempestes elèctriques.[12]
  • Els núvols Cirrus uncinus s'enganxen i són la forma que se sol anomenar cua d'euga.[10][13]

Cada espècie es divideix en quatre varietats: intortus, vertebratus, radiatus, i duplicatus:[14]

  • La varietat Intortus té una forma extremadament contorsionada, sent la inestabilitat Kelvin-Helmholtz una forma de cirrus intortus que ha estat retorçada en bucles per capes de vent que bufen a diferents velocitats, la qual cosa es denomina cisallament del vent;[10]
  • La varietat Radiatus té grans bandes radials de cirrus que s'estenen pel cel;[10]
  • La varietat Vertebratus es produeix quan els cirrus es disposen un al costat de l'altre com a costelles;[15]
  • La varietat Duplicatus es produeix quan els cirrus es disposen els uns sobre els altres en capes.[16]

Els cirrus solen produir filaments en forma de pèl anomenats brins que cauen, formats per cristalls de gel més pesats que cauen del núvol. Són similars a les virgues produïdes en els núvols d'aigua líquida. La grandària i la forma de les vetes de caiguda estan determinats pel cisallament del vent.[17]

La cobertura de cirrus varia en diürn. Durant el dia, la cobertura de cirrus baixa, i durant la nit, augmenta.[18] Segons les dades del satèl·lit CALIPSO, els cirrus cobreixen una mitjana del 31% al 32% de la superfície de la Terra.[19] La cobertura de cirrus varia molt segons la ubicació, ja que algunes parts dels tròpics arriben fins a un 70% de cobertura de cirrus. Les regions polars, per altra banda, tenen una cobertura de cirrus significativament menor, amb algunes àrees que tenen una mitjana anual de només al voltant del 10% de cobertura.[18] Aquests percentatges tracten els dies i nits clars, així com els dies i nits amb altres tipus de núvols, com a manca de cobertura de cirrus.[20]

Observació

[modifica]

Tot i tenir diferents formes, el color blanc, la transparència al sol i el fet de no crear ombra els fa generalment fàcils de distingir. Es tenyeixen d'un color groc o vermell viu abans de la sortida i després de la posta del sol. També s'il·luminen molt abans i s'apaguen força més tard que la resta de núvols. En aquestes hores d'inici i final del dia és quan es veuen millor.[2]

A la nit són difícils de veure per la seva transparència, ja que poden passar davant de les estrelles sense ocultar-les. Quan apareixen sols al cel acostumen a indicar bon temps. Si van seguits a l'horitzó per núvols cada cop més espessos, són senyal de l'arribada d'un front càlid. No produeixen mai precipitació. Són un tipus de núvols molt habitual en les nostres contrades.[2]

Tipus de cirrus

[modifica]

Segons la classificació de l'Organització Meteorològica Mundial, hi ha cinc menes de cirrus cirrus fibratus (Ci fib), cirrus uncinus (Ci unc), cirrus spissatus (Ci spi), cirrus castellanus (Ci cas) i cirrus floccus (Ci flo).[21]

  • Cirrus fibratus: Cirrus formats per filaments blancs sensiblement rectilinis o corbats més o menys irregularment, són sempre minsos i mai acaben amb ganxos ni plomalls. En general, els filaments es troben separats els uns dels altres.
  • Cirrus uncinus: Cirrus sense parts grises, sovint amb forma de vírgules que acaben cap amunt amb un ganxo o amb un plomall sense protuberància a la part superior.
  • Cirrus spissatus: Cirrus en bancs, prou densos com per aparèixer grisencs quan són observats a contrallum del Sol, també poden entelar el Sol, difuminar el seu contorn o fins i tot, arribar a amagar-lo completament. Els cirrus spissatus s'originen sovint a la part superior d'un cumulonimbus.
  • Cirrus castellanus: Cirrus força densos, amb forma de petites torres o masses masses arrodonides i fibroses quer reposen sobre una base comuna, de vegades oferint un aspecte de castell amb merlets, d'aquí el seu nom. la longitud aparent de les petites torres pot ser superior o inferior a un grau, quan són observades amb un angle de més de 30 graus sobre l'horitzó. Això els diferencia dels cirrocumulus castellanus, que sempre tenen un llargària inferior a un grau.
  • Cirrus floccus: Cirrus amb forma de petits flocs arrodonits, més o menys separats, sovint acompanyats de cues. La llargària aparent dels flocs pot ser superior o inferior a un grau, quan són observats amb un angle de més de 30 graus sobre l'horitzó. Això els diferencia dels cirrocumulus castellanus, que sempre tenen un llargària inferior a un grau.

Aparició i formació

[modifica]

Molts cirrus produeixen filaments com a brins de cabells fets de cristalls de gel més pesats que precipiten. Aquestes "ratlles d'estiu", una forma de virga, indiquen la diferència en el moviment de l'aire (vent tallant) entre la part superior del cirrus i l'aire sota. A vegades els topalls d'aquests cirrus es mouen ràpidament per sobre d'una capa d'aire, o aquestes "ratlles" es trenquen dins d'una capa més baixa i més ràpida. Les direccions d'aquests vents poden també variar.

Els cirrus usualment apareixen a altituds compreses entre els 8 i els 12 km, apareixent nítidament quan falten els vents tallants, donant als núvols l'aparença d'una "coma" "," (cirrus uncinus), o d'embullades, indicació de turbulència d'alt nivell. Els cristalls de gel que cauen s'evaporen abans d'aconseguir el sòl.

Els cirrus solen formar-se quan l'aire càlid i sec s'eleva,[6] fent que el vapor d'aigua sofreixi deposició sobre partícules de pols rocosa o metàl·lica[22] a gran altura. L'altitud mitjana dels cirrus augmenta a mesura que disminueix la latitud, però l'altitud sempre està coronada per la tropopausa.[23] Aquestes condicions solen donar-se en la vora d'atac d'un front càlid.[24] Pel fet que la humitat absoluta és baixa en altituds tan elevades, aquest gènere tendeix a ser bastant transparent.[25]

En les latituds del 65° N o S, prop de les regions polars, els cirrus es formen, en mitjana, només 7.000 m sobre el nivell de la mar. A les regions temperades, aproximadament en el 45° N o en el 45ºS, la seva altitud mitjana augmenta fins a 9.500 m sobre el nivell de la mar. A les regions tropicals, aproximadament en el 5° N o en el S, els cirros es formen 13.500 m per sobre del nivell de la mar en mitjana. A tot el món, els cirros poden formar-se en qualsevol lloc des de 4.000 a 20.000 m sobre el nivell de la mar.[23] Els cirrus es formen amb una àmplia gamma de gruixos. Poden ser tan petites com 100 m de dalt a baix fins a tan gruixudes com 8.000 m. El gruix dels cirrus sol estar entre aquests dos extrems, amb un gruix mitjà de 1.500 m.[26]

El corrent en jet, una banda de vent d'alt nivell, pot estirar els cirrus prou per a creuar els continents.[27] Jet streaks, bandes d'aire de moviment més ràpid en el corrent en doll, poden crear arcs de cirrus de centenars de quilòmetres de longitud.[28]

La formació dels cirrus pot veure's afectada pels aerosols orgànics (partícules produïdes per les plantes) que actuen com a punts de nucleació addicionals per a la formació de cristalls de gel.[29][30] No obstant això, les recerques suggereixen que els cirrus es formen més comunament sobre partícules rocoses o metàl·liques que sobre les orgàniques.[22]

Ciclons tropicals

[modifica]
Una imatge que mostra el vast escut de cirrus que acompanya a l'huracà Isabel en 2003
Un vast escut de cirrus que acompanya el costat oest de l'huracà Isabel.

Les fulles de cirrus s'obren comunament en ventall des del mur de l'ull dels ciclons tropicals.[31] (La paret de l'ull és l'anell de núvols de tempesta que envolta l'ull d'un cicló tropical.[32]) un gran escut de cirrus i cirroestratus sol acompanyar els vents de sortida de gran altura dels ciclons tropicals,[31] i aquests poden fer que les bandes de pluja subjacent -i a vegades fins i tot l'ull- sigui difícil de detectar en les fotografies de satèl·lit.[33]

Tempestes elèctriques

[modifica]
Una imatge que mostra els cirrus sortint de l'enclusa de la tempesta elèctrica, presa just abans que la massa inferior del cumulonimbus passés per sobre del fotògraf
Cirrus blancs en un núvol d'enclusa

Les tempestes elèctriques poden formar densos cirrus en els seus cims. A mesura que el núvol cumulonimbus d'una tempesta elèctrica creix verticalment, les gotes d'aigua líquida es congelen quan la temperatura de l'aire aconsegueix el punt de congelació.[34] El núvol enclusa adopta la seva forma perquè la inversió de temperatura en la tropopausa impedeix que l'aire càlid i humit que forma la tempesta elèctrica pugi més, creant així la part superior plana.[35] En els tròpics, aquestes tempestes elèctriques produeixen ocasionalment copioses quantitats de cirrus de les seves encluses.[36] Els vents de gran altura solen empènyer aquesta densa catifa en forma d'enclusa que s'estén a favor del vent fins a diversos quilòmetres.[35]

Les formacions individuals de cirrus poden ser les restes dels núvols d'enclusa formades per les tempestes elèctriques. En l'etapa de dissipació d'un cumulonimbus, quan la columna normal que puja a l'enclusa s'ha evaporat o dissipat, la catifa de cirrus en l'enclusa és tot el que queda.[37]

Deixant de condensació

[modifica]

Els deixants de condensació són un tipus artificial de cirrus que es formen quan el vapor d'aigua de la fuita d'un motor de reacció es condensa en partícules, que provenen de l'aire circumdant o de la mateixa fuita, i es congela, deixant un deixant visible. Els gasos de fuita poden desencadenar la formació de cirrus en proporcionar nuclis de gel quan no hi ha prou subministrament natural en l'atmosfera. Un dels impactes ambientals de l'aviació és que els deixants de condensació persistents poden formar grans catifes de cirrus,[38] i l'augment del trànsit aeri s'ha implicat com una de les possibles causes de la creixent freqüència i quantitat de cirrus a l'atmosfera terrestre.[38][39]

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cirrus
  1. ↑ Gran Enciclopèdia Catalana. Volum 7. Reimpressió d'octubre de 1992. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 304. ISBN 84-85194-95-0. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Cirrus». Meteocat. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 7 febrer 2015].
  3. ↑ «cirro²». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
  4. ↑ «cirro». Wikicionario.
  5. ↑ Funk, Ted. «Classificacions i característiques dels núvols». The Science Corner. NOAA. Arxivat de l'original el 27 de novembre de 2014. [Consulta: 23 febrer 2022].
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 «Núvols de cirrus». Oficina meteorològica del Regne Unit. Arxivat de l'original el 23 de febrer de 2022. [Consulta: 23 febrer 2022].
  7. ↑ Howard, Luke. Sobre les modificacions dels núvols. 3rd.. Londres: John Churchill & Sons, 1865, p. 3. 
  8. ↑ Oxford English Dictionary :Cirrus
  9. ↑ 9,0 9,1 «Deu núvols bàsics». Servei Meteorològic Nacional: Jetstream. Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica. Arxivat de l'original el 21 de maig de 2022. [Consulta: 17 març 2022].
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Audubon 2000, p. 446
  11. ↑ «Cirrus floccus (Ci flo)». International Cloud Atlas. World Meteorologizal Organization. Arxivat de l'original el 2022-03-19. [Consulta: 19 març 2022].
  12. ↑ «Cirrus spissatus (Ci spi)». Atles Internacional de Núvols. Organització Meteorològica Mundial. Arxivat de l'original el 3 de maig de 2022. [Consulta: 19 març 2022].
  13. ↑ «Cues d'euga». BBC Weather. British Broadcasting Corporation, 04-07-2016 [Consulta: 15 març 2022].
  14. ↑ «Cirrus - Varietats». Atles Internacional dels Núvols. Arxivat de l'html original el 3 de maig de 2022. [Consulta: 23 febrer 2022].
  15. ↑ «Vertebratus». Glossary of Meteorology. American Meteorological Society. Arxivat de l'original el 17 de març de 2022. [Consulta: 17 març 2022].
  16. ↑ «Duplicatus». Glossary of Meteorology. American Meteorological Society. Arxivat de l'original el 3 de maig de 2022. [Consulta: 17 març 2022].
  17. ↑ «Cirrus Clouds: Thin and Wispy». Tipus de núvols. Departamento de Ciencias Atmosféricas de la Universidad de Illinois. Arxivat de l'original el 25 de novembre de 2010. [Consulta: 29 gener 2011].
  18. ↑ 18,0 18,1 Heymsfield et al. 2017, p. 2. 4
  19. ↑ Gasparini et al. 2018, p. 1987
  20. ↑ Gasparini et al. 2018, p. 1985
  21. ↑ «Cirrus (Ci) (Howard 1803» (en anglès). International Cloud Atlas. World Meteorological Organization. [Consulta: 8 agost 2021].
  22. ↑ 22,0 22,1 «Els orígens dels cirros: Els núvols més alts de la Terra tenen un nucli polsós». NOAA Research. National Oceanic and Aerospace Administration, 09-05-2013. Arxivat de l'original el 21 de maig de 2022. [Consulta: 17 març 2022].
  23. ↑ 23,0 23,1 Dowling & Radke 1990, p. 973
  24. ↑ Audubon 2000, p. 447
  25. ↑ Palmer, Chad «Cirrus Clouds». USA Today, 16-10-2005.
  26. ↑ Dowling & Radke 1990, p. 977
  27. ↑ Dowling & Radke 1990, p. 974
  28. ↑ «Un arc de cirrus». Observatori de la Terra de la NASA. Administració Nacional d'Aeronàutica i de l'Espai, 28-11-2019. Arxivat de l'gov/images/145948/a-cirrus-arc original el 18 de març de 2022. [Consulta: 18 març 2022].
  29. ↑ Wolf et al. 2020, p. 1
  30. ↑ Cziczo, Daniel. «Una millor comprensió de com es formen els cirrus». Purdue University, 01-10-2020. Arxivat de l'html original el 3 de maig de 2022. [Consulta: 14 març 2022].
  31. ↑ 31,0 31,1 «Cirrus Cloud Detection». Satellite Product Tutorials. NASA (NexSat). Arxivat de l'original el 2019-04-03. [Consulta: 29 gener 2011].
  32. ↑ «Estructura dels ciclons tropicals». NWS JetStream. National Oceanic and Atmospheric Administration. Arxivat de l'original el 16 de novembre de 2021. [Consulta: 18 març 2022].
  33. ↑ «Tropical Cyclone SSMI - Composite Tutorial». United States Navy. Arxivat de l'nrlmry.navy.mil/sat_training/tropical_cyclones/ssmi/composite/index.html original el 4 de desembre de 2010. [Consulta: 18 febrer 2011].
  34. ↑ Lydolph 1985, p. 122
  35. ↑ 35,0 35,1 Grenci & Nese 2001, p. 212
  36. ↑ «Les tempestes elèctriques simulades per ordinador amb núvols de gel revelen informació per als models informàtics de propera generació». Atmospheric Sciences & Global Change Division Research Highlights. Pacific Northwest National Laboratory, 01-12-2009. Arxivat de l'original el 14 de maig de 2011. [Consulta: 30 gener 2011].
  37. ↑ Grenci & Nese 2001, p. 213
  38. ↑ 38,0 38,1 Cook-Anderson, Gretchen; Rink, Chris; Cole, Julia. «Els núvols provocats pels gasos d'escapament dels avions podrien escalfar el clima dels EUA». National Aeronautics and Space Administration, 27-04-2004. Arxivat de l'nasa.gov/home/hqnews/2004/apr/HQ_04140_clouds_climate.html original el 18 de maig de 2011. [Consulta: 24 juny 2011].
  39. ↑ Minnis et al. 2004, p. 1671

Bibliografia

[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cirrus&oldid=36451998»