Església de Sant Andreu de Palomar

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Església de Sant Andreu de Palomar
Falques-esglesiaStAndreu-0496r.jpg
Dades
Tipus església
Arquitecte Pere Falqués i Urpí
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
41° 26′ 11″ N, 2° 11′ 30″ E / 41.43625°N,2.19152778°E / 41.43625; 2.19152778Coord.: 41° 26′ 11″ N, 2° 11′ 30″ E / 41.43625°N,2.19152778°E / 41.43625; 2.19152778
Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya
Identificador 30770
Activitat
Diòcesi arquebisbat de Barcelona
Modifica les dades a Wikidata

L'església de Sant Andreu de Palomar està situada al barri de Sant Andreu de Palomar, avui inclosa al districte de Sant Andreu de Barcelona. El temple fou construït a finals del segle XIX. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi juntament amb la Casa Asil de Sant Andreu, creat el 1866 i vinculat a la parròquia. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció[modifica]

Cúpula
Aspecte de l'interior del temple

Edifici vuitcentista de regust classicitzant que consta de tres naus i campanar de torre. La façana principal està organitzada amb elements d'estil clàssic i dividida en trams horitzontalment i verticalment. La porta principal és emmarcada per dos parells de columnes d'ordre clàssic que aguanten un entaulament doble, coronat per un gran arc de mig punt resolt de manera ornamental. La façana és coronada per una cornisa trencada per un tram central que té major alçada que els laterals.[1] La torre del campanar consta de tres pisos, tots ells amb obertures de tractaments diferents. La torre, que té la base quadrada, es desenvolupa en un cos de secció octogonal al tercer pis.[1]

Història[modifica]

Església documentada des del 974 a peu de l'antiga via romana i més tard camí medieval que lligava la ciutat de Barcelona amb el Vallès. Formà part inicialment del seu terme l'església de Sant Martí de Provençals, que el 1052 es va separar de Sant Andreu, amb un extens terme, per unir-se com a filial a Santa Maria del Mar. Formaven part de la seva demarcació i més tard del seu municipi l'antiga sufragània de Santa Eulàlia de Vilapicina, la quadra de Vallbona, amb la important propietat rural del baró de Pinós, coneguda més tard per la Torre del Baró, i la capella de la Trinitat, de la qual han pres el nom els dos barris de la Trinitat Vella i la Trinitat Nova.[1]

S'ha dit que l'antiga església de Sant Andreu fou destruïda per la invasió i setge de Barcelona per part d'Almansol el 985, però en tot cas es va refer molt aviat. Se sap que un nou edifici era en construcció a la segona meitat del segle XI, ja que els anys 1053 i 1067 hi ha deixes a l'obra de l'església de Sant Andreu de Palomar. Fou consagrada el 1105 pel bisbe Berenguer i novament el 1132 pel bisbe Oleguer de Barcelona, degut a la seva destrucció per part dels almoràvits d'Ibn Tifilwit. Entorn de l'església hi havia aleshores una sagrera o petit nucli de cases, que va donar lloc al futur poble de Sant Andreu.[1]

El 8 de juny de 1640 més de 3.000 camperols i segadors, presidits per la imatge del Sant Crist (dels Segadors) de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, es dirigiren cap a Barcelona a protestar contra el virrei pels abusos dels soldats en el conegut Corpus de Sang.

L'església parroquial actual, construïda en estil vuitcentista de regust classicitzant, es començà a edificar el 1850, segons els plans de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, i s'acabà el 1882. El dia de Corpus de 1881 s'inaugura l'absis, la sagristia, la capella, el creuer, el presbiteri i la cúpula. Però el 9 d'agost de 1882 caigué la cúpula ocasionant 7 morts i 11 ferits. Falqués abandona l'obra, que fou encarregada a Josep Domènech i Estapà, qui reconstruí la cúpula, fent-la doble i de 68 metres d'altura. El 5 de març de 1889 s'acaba el campanar i el 1904 la façana. Però altre cop, durant la Setmana Tràgica (27 i 29 de juliol de 1909) l'església fou incendiada pels seguidors radicals de Josep Miquel i Baró. El 30 de novembre del 1910 fou restaurada, i beneïda pel rector D. Marià Casals.[1]

De nou, durant la guerra civil espanyola, el 1936, el temple fou incendiat i fins al 1939 no és reconstruït. L'aparença de l'església no era molt bona, per això Mn Josep Casanovas contracta al pintor Josep Verdaguer, qui entre 1954 i 1960, amb un ajudant, pinta tots els murals de l'església que encara avui podem admirar.

Durant les obres de prolongació del metro de Barcelona de 1965 a 1967, es causen unes grans esquerdes al temple i fins a 1981 no es comencen les obres de reparació gràcies a Mn Jaume Serrano, que van durar fins a 1985 i van permetre recuperar l'espai que no es feia servir per precaució.

Actualment la seva cúpula es troba en mal estat, on s'està realitzant la campanya Salvem la Cúpula. Per seguretat la zona a l'interior de l'església coberta per la cúpula no s'utilitza.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Església de Sant Andreu de Palomar». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 17 desembre 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església de Sant Andreu de Palomar Modifica l'enllaç a Wikidata