L'Alcora

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Alcora)
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Alcorà».
Infotaula de geografia polítical'Alcora
Bandera de l'Alcora Escut de l'Alcora
Bandera de l'Alcora Escut de l'Alcora
Alcora 46.JPG
Ajuntament de l'Alcora

Localització
Localització de l'Alcora respecte del País Valencià.png
40° 04′ 28″ N, 0° 12′ 50″ O / 40.0744223°N,0.2138589°O / 40.0744223; -0.2138589
Estat Espanya
Comunitat autònoma País Valencià
Província província de Castelló
Comarca Alcalatén
És capital de Alcalatén
Municipis 4 (l'Alcora, Araia, la Foia i el Pantano)
Població
Total 10.535 (2016)
• Densitat 111,01 hab/km²
Gentilici Alcorí, alcorina
Predomini lingüístic Valencià
Geografia
Superfície 94,9 km²
Altitud 279 m
Limita amb
Partit judicial Castelló de la Plana
Història
Festa major
Festes del Crist
segona quinzena d'agost
Dia de mercat dimecres
Organització i govern
• Alcalde Samuel Falomir Sancho (PSPV-PSOE)
Economia
Pressupost 13.404.931,66 (2007)
Indicatius
Codi postal 12110
Fus horari UTC+01:00
Codi INE 12005
Codi ARGOS 12005
Altres dades

Web www.lalcora.es
Modifica dades a Wikidata

L'Alcora és un municipi del País Valencià situat a la comarca de l'Alcalatén, de la qual és capital.

Geografia[modifica]

Situada en un paisatge accidentat en la Serra de l'Alcora i a la vora del riu del seu mateix nom.

El seu clima és mediterrani i sec amb una temperatura mitjana anual de 16°C.

Des de Castelló de la Plana s'accedeix a aquesta localitat a través de la CV-16 i posteriorment la CV-190.

Municipis limítrofs[modifica]

Limita amb les poblacions de Llucena, Figueroles, Costur, Sant Joan de Moró, Castelló de la Plana, Onda, Ribesalbes i Fanzara totes de la província de Castelló.

Història[modifica]

La presència humana més antiga es remunta a l'Edat de Bronze, si bé es tracta de restes poc significatives. És a partir de la cultura ibèrica quan l'Alcora presenta una relativa abundància de jaciments, destacant d'entre ells els poblats de Montmirà i el Tossal de les Foies.[1]

La dominació romana va deixar també la seva petjada en les partides de Montmirà, la Pereta i, sobretot en la de Santa, on existeixen vestigis d'un gran assentament rural d'època imperial al costat del Camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l'interior i l'origen preromà sembla més que provat. En la partida de Santa també han estat trobades diverses làpides sepulcrals amb epígraf llatí, fins a un total de 8, algunes d'elles ja citades pel príncep Pius de Savoia en el segle XVIII. També en Santa han estat trobades en el 2004 les termes romanes.[1]

Els vestigis de la presència musulmana són relativament abundants, entre ells, el Castell de l'Alcalatén, que dóna nom a la comarca. Igualment musulmà és l'origen del topònim - ja que alcora significa alqueria i del nucli de població de l'Alcora, en el centre històric del qual es conserven alguns elements urbanístics i arquitectònics d'innegable origen islàmic.

El 24 de juliol de 1233 la fortalesa i territoris de l'Alcalatén són conquistats per les hosts de Ximeno II d'Urrea,[2] i el 31 de desembre de 1305 s'atorga Carta de poblament a l'Alcora. Per ella, En Joan Ximénez de Urrea, cinquè descendent directe de Ximeno II d'Urrea, dóna a poblar la "pobla de l'Alcora d'Alcalatén", segons fur i costum d'Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volguessin romandre en la vila.[3] A partir de la concessió de la Carta de poblament, la població va creixent en grandària i població en detriment de la vila del castell de l'Alcalatén. En 1306, Jaume el Just concedeix privilegi a la "vila nostra de les Alcores" per a celebrar mercat els dimecres,[4] que encara avui es manté. El 31 de desembre de 1336 Joan Ximénez de Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'església de l'Alcora.[1]

Carta pobla d'Alcora

Data d'especial significació històrica per a la comarca de l'Alcalatén és 1418. Segons Concòrdia signada pels municipis de Llucena i l'Alcora, s'acorda entre ambdós el repartiment de les terres del castell de l'Alcalaten i la destrucció de la fortalesa i poblat adjunt.[1]

Els habitants de l'Alcora, a part de dedicar-se a l'agricultura, treballen l'argila en les terrisseries. El comte d'Aranda, intel·ligent, gran observador dels seus regnes, fixa la seva atenció en els 24 forns de càntirs i altres objectes de terrissa, situats a l'Alcora. Com la terra era de tan bona qualitat va aprofitar aquestes circumstàncies per a crear la famosa ceràmica de l'Alcora. A la fi del segle XVIII, la vila rep la visita de dues insignes erudits de l'època. En 1788 és el príncep Pius de Savoia, qui localitza 6 inscripcions sobre pedres de cronologia romana. En 1792 el botànic Antoni Josep Cavanilles, en el seu recorregut científic pel País Valencià, arriba a l'Alcora, trobant-la en plena puixança com a conseqüència de l'activitat ceramista que s'inicià en 1727 ("las fábricas de loza y porcelana le han dado nueva vida").[1]

Entre 1811 i 1813 durant la Guerra del Francès, les tropes franceses saquegen la localitat i reprimeixen la resistència contra la seva invasió. Després de la Guerra del Francès, en 1818, el Duc d'Híjar cedeix els seus drets senyorials a la Corona.[1]

Durant la primera guerra carlina, després de la presa carlina de Morella el 26 de gener de 1838,[5] el 21 de març s'hi van enfrontar les tropes del general isabelí Gaetano Borso di Carminati i del carlí Ramon Cabrera al fortí de San Cristóbal, dispersant les forces carlines.[6]

Durant la tercera Guerra Carlina és escenari de nous combats. Els principals enfrontaments tenen lloc en San Cristóbal el 14 de juny de 1874[7] i el 26 de maig de 1875. Ambdós van suposar derrotes per als carlins, que es repleguen cap a Llucena i Vilafermosa, sent alliberada pels exèrcits dels generals Chacón i Montenegro. Pel seu suport a la causa carlina, l'Alcora perdrà en 1876 la capitalitat del partit judicial, passant aquest honor a Llucena, que havia romàs fidel al govern constituït.[1]

L'Alcora és fonamentalment agrícola fins a 1960, i gairebé exclusivament industrial a partir d'aquesta data. El desenvolupament industrial, centrat en les tantes vegades esmentat "monocultiu de la rajola", té el seu origen històric en la Real Fàbrica de Loza i Porcellana del Comte d'Aranda, fundada en 1727. Si bé des d'un principi la manufactura del comte fabrica rajoles, no deixa de ser una producció escassa i per encàrrec. Serà a principis del segle XX quan comenci el desenvolupament de la rajola amb caràcter purament industrial. La gran crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic: en 1936 només quedaven 3 de les 9 fàbriques inventariades pocs anys enrere.[1]

Després de la Guerra Civil espanyola es reprèn lentament l'activitat fabril, i només a partir dels anys 60 del passat segle es produirà la veritable eclosió industrial.[1]

Política i Govern[modifica]

Corporació municipal[modifica]

La corporació municipal o Ple de l'ajuntament està format per 17 regidors: 7 de Partit Popular (PP), 5 de Partit Socialista del País Valencià-PSOE (PSPV-PSOE), 3 de Coalició Compromís (Compromís), 1 de Canviem Entre Tots (CET) i 1 de Ciutadans - Partit de la Ciutadania (C's).

Escudo de l'Alcora.svg
Eleccions municipals de 24 de maig de 2015 - l'Alcora

Candidatura Cap de llista Vots Regidors
Partit Popular de la Comunitat Valenciana People's Party (Spain) Logo (2008-2015).svg María Mercedes Mallol Gil 2.264 38,58% 7 (Straight Line Steady.svg0)
Partit Socialista del País Valencià-PSOE PSPV-PSOE.svg Samuel Falomir Sancho 1.742 29,69% 5 (Red Arrow Down.svg-2)
Compromís per l'Alcora Compromís (isotip).svg Víctor Garcia i Tomàs 942 16,05% 3 (Green Arrow Up.svg+1)
Canviem Entre Tots CET-Canviem-entre-tots.png Víctor Esteve Vilar 445 7,58% 1 (Green Arrow Up.svg+1)
Ciutadans - Partit de la Ciutadania[8] Ciudadanos-icono.svg José Marcos Masó Andrés 362 6,17% 1 (Straight Line Steady.svg0)
Vots en blanc Transparent.gif 113 1,93%
Total vots vàlids i regidors 5.868 100 % 17
Vots nuls 109 1,82%**
Participació (vots vàlids més nuls) 5.977 73,05%**
Abstenció 2.205* 26,95%**
Total cens electoral 8.182* 100 %**
Alcalde: Samuel Falomir Sancho, del PSPV-PSOE (10/06/2017)
Per majoria absoluta dels vots dels regidors (10 vots: 5 de PSPV, 3 de Compromís, 1 de CET i 1 de C's-AIPLA[9])
Fonts: Ministeri de l'Interior.[10] Junta Electoral de la Zona de Castelló.[11] Periòdic Ara.[12]
(* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)

Alcaldes[modifica]

Des de 2017, l'alcalde de l'Alcora és Samuel Falomir Sancho, del PSPV-PSOE.

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Alcalde o alcaldessa Partit polític Data de possessió Observacions
1979 - 1983 Eugenio Ponz Nomdedeu UCD 19/04/1979 --
1983 - 1987 Vicente Sanz Juan PSPV-PSOE 28/05/1983 --
1987 - 1991 Vicente Sanz Juan PSPV-PSOE 30/06/1987 --
1991 - 1995 Vicente Sanz Juan PSPV-PSOE 15/06/1991 --
1995 - 1999 Francisco Javier Tomás Puchol PP 17/06/1995 --
1999 - 2003 Francisco Javier Tomás Puchol PP 03/07/1999 --
2003 - 2007 Manuel Javier Peris Salvador PSPV-PSOE 14/06/2003 --
2007 - 2011 Manuel Javier Peris Salvador PSPV-PSOE 16/06/2007 --
2011 - 2015 María Mercedes Mallol Gil PP 11/06/2011 --
Des de 2015 Víctor García Tomàs (2015-2017)
Samuel Falomir Sancho (2017-)
Compromís
PSPV-PSOE
13/06/2015 --
Fonts: Generalitat Valenciana[13]

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica (des de 1842)
Censos de població[14]
Font: Institut Nacional d'Estadística



Evolució demogràfica en els darrers anys
Padró d'habitants[15]
Any 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013
Població 9.106 9.251 9.575 9.925 10.084 10.297 10.535 10.765 11.068 11.150 11.029 10.856 10.821 10.797

Economia[modifica]

És coneguda internacionalment per la seua ceràmica. La fàbrica va ser fundada en 1727 per Buenaventura Pedro d'Alcántara Jiménez de Urrea, novè comte d'Aranda,[16] en terres de la seua propietat. Aquest noble, que havia visitat les fàbriques franceses de ceràmica de Marsella, Nevers i Moustiers, va intentar aportar els processos de fabricació europeus i renovar la tradicional manufactura espanyola en aquesta matèria. Amb la desaparició de la casa d'Aranda, en 1798, la fàbrica va entrar en una etapa de decadència.

Es distingeixen tres etapes: a la primera, de 1727 fins a mitjans del segle XVIII, la ceràmica de l'Alcora duu dibuixos de pintors provençals.[16] A la segona etapa, fins a la darreria del mateix segle, s'imita la porcellana de Saxònia.[16] En eixa etapa la fàbrica ocupava a 360 obrers.[16] En la tercera etapa, fins a mitjans del segle XIX, la fàbrica experimenta la seua decadència.[16]

En l'actualitat, la indústria taulellera de l'Alcora competeix amb la d'altres localitats de la província. Existeix una important indústria auxiliar i complementària d'aquesta activitat.

L'agricultura (de secà) té menor interès, predominant el cultiu de l'ametller i l'olivera. En els seus almàsseres s'elabora un oli d'oliva d'excel·lent qualitat.

Monuments[modifica]

Monuments Religiosos[modifica]

Ermitori del Calvari
  • Església parroquial de l'Assumpció (L'Alcora)
    Ermita de Sant Vicent. De 1598. Planta rectangular d'una nau i creuer. Coberta per volta de canó i cèpula sobre petxines, tambor i llanterna. Cor alt als peus. En el presbiteri rajoles de la Fàbrica del Conde Aranda.
  • Ermita de Sant Cristòfol. Segle XVII. Torre quadrada als peus, costat epístola. Portada d'arc pla i rematada per un frontó decoratiu. Planta d'una nau rectangular i dividida en cinc trams. Cor alt als peus. Òcul d'il·luminació en façana. Interessant panoràmica. Fortí carlista.
  • Ésglesia de Sant Miquel (La Foia, Alcora)
    Calvari. Situat cronològicament en el segle XVI o XVII, sent anterior a l'Ermitori, construït en 1698. L'ermita es va reformar en 1774, ampliant i tancant el recinte.
  • Església Parroquial. Realitzada en diverses etapes constructives amb dues façanes, una als peus renovada en 1901 i l'antiga façana renaixentista, al costat de l'epistola amb portada en forma de retaule contenint tres fornícules de conquilla. Volta de creueria estavellada i nervis de pedra. En les claus de l'absis i volta, florons barrocs policromats i daurats.
  • Església de Sant Miquel (La Foia, l'Alcora)
    Ésglesia de Sant Miquel (La Foia, L'Alcora)
  • Ermitori del Salvador

Monuments civils[modifica]

Castell de l'Alcalatén i ermitori del Salvador
  • Termes romanes de Santa (L'Alcora)
    Poblat Ibèric de Montmirà. Es tracta d'un turó completament envoltat per escarpades vessants, i al costat d'un curs d'aigua de relativa importància en l'antiguitat, com demostren els nombrosos jaciments localitzats en les seves ribes. El jaciment ocupa tota la superfície del cim del monticle. L'existència de restes arqueològiques en Montmirá és coneguda des de poc després de la Guerra de 1936-39. Però no serà fins a 1990 quan s'inicia el projecte arqueològic actualment en marxa. Els més de 210 m² excavats han permès documentar part del sistema defensiu de l'assentament (la muralla) i diversos recintes pertanyents a la trama urbanística del poblat (habitacions i habitatges).
  • Castell de l'Alcalatén. Fortalesa medieval, segles X - XIII, planta triangular dispersa, recinte principal i envoltat per un camí de ronda, amb aljub i despoblat. Entrada per migdia, amb dues torres circulars i galledes i muralla emmerletada tipus "barbacana".
  • Termes romanes de Santa

Llocs d'interés[modifica]

Festes i costums[modifica]

  • Festes del Crist. Se celebren en la segona quinzena d'Agost, en honor al Santíssim Crist del Calvari (copatró de l'Alcora).
  • L'Albà. És sens dubte l'element definitori per excel·lència del folklore local més pur, la celebració popular més important del cicle festiu d'hivern. La seva interpretació, és un costum molt antic, documentada a partir del segle XVII. Constituïx una preciosa manifestació popular amb un ritme musical molt peculiar. És una síntesi musical complexa, barreja de jota aragonesa i "albà" valenciana. S'interpreta en la Nit de Nadal, per a enaltir la maternitat de María Santíssima i el naixement del Nen Jesús en l'interior de l'església parroquial de l'Assumpció i enfront del públic present. La composició instrumental està formada per corda de rondalla (Guitarres, guitarrons, bandúrries, etc.). En percussió destacar la pandereta, les castanyoles i el triangle. Actuen també dos clarinets, alt i baix. L'intèrpret és un solista o "Cantador" que es renova cada any, al que acompanya un nombrós cor, en general cantadors veterans.
  • La Recua. La Recua Arriera constituïx una d'aquestes joies mitològiques que subsisteix al temps. La Recua s'escenifica anualment per la festivitat de Sant Antoni Abat. En el seu conjunt representa a aquells carros de muls que en el segle XVIII, s'aventuraven pels camins d'Espanya per a vendre l'exquisida ceràmica que naixia dels forns de la Real Fàbrica del Comte d'Aranda. Composta per un nombre indeterminat d'acèmiles, entre sis i nou, destacava el Guia, personatge que encapçalava la comitiva i cap de l'expedició, auxiliat per dues o tres ajudants que generalment eren membres de la mateixa família.
  • Setmana Santa. La Setmana Santa Alcorina data del segle XVI sent llavors rector el Venerable D. Juán Bautista Bertrán, qui va fundar la Confraria del Dolç Nom i Puríssima Sang de Jesús. Però va anar en 1981 quan Don José Luís Esteban López, va fundar la secció interna de tambors i bombos, Tradició del baix Aragó, en la Germanor del Santíssim Crist del Calvari de la Vila de l'Alcora creada per un grup de joves alcorins en 1975. Aquesta tradició tamborilera es va expandir des de l'Alcora per tota la província de Castelló.
  • Festa del Rotllo. És sens dubte una de les celebracions més importants de l'Alcora en honor al miracle del patró de la vila, Sant Cristòfol.
  • Trencada de l'hora. On milers de tambors irrompen les campanades de dolor del migdia del Divendres Sant.
  • Fira de la ceràmica. Amb la d'enguany (2007), ja seran 3 les edicions. Se celebra en el mes d'Agost.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Alcora: La seua història». Ajuntament de l'Alcora. [Consulta: 19 maig 2013].
  2. Balaguer, Víctor. Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (en castellà). vol.2. Salvador Manero, p. 332. 
  3. Carta pobla d’Alcora, atorgada per Joan Ximénez d’Urrea en favor dels seus habitants, 31 de desembre de 1305. 
  4. Andreu Valls, Guillermo. Archivos de la provincia de Castellón inventariados por D. Luís Revest Corzo en 1925 (en castellà). Sociedad Castellonense de Cultura, 1965, p. 19. 
  5. «Morella i Cabrera». Ajuntament de Morella. [Consulta: 18 maig 2013].
  6. de Sotto, Serafín María. Historia orgánica de las armas de infantería y caballería españolas (en castellà). vol.11. D. B. Gonzalez, 1857, p. 196. 
  7. Balbás, Juan A. El libro de la provincia de Castellón (en castellà). Editorial MAXTOR, 2003, p. 572-573. ISBN 8497615999. 
  8. A les eleccions de 2011 es presentaren com Alternativa Independent per l'Alcora (AIPLA) (Redacció «AIPLA anuncia la seua incorporació a Ciutadans». www.laplanaaldia.com, 28-03-2015.)
  9. Nomdedeu, Javier. «Samuel Falomir, investit alcalde de l'Alcora» (en castellà). Mediterráneo, 14-06-2017.
  10. Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya. «Consulta de resultados electorales» (en castellà). [Consulta: 31 desembre 2015].
  11. Junta Electoral de la Zona de Castelló «Candidaturas proclamadas elecciones 24 de mayo de 2015» (pdf) (en castellà). Butlletí Oficial de la Província de Castelló. Diputació Provincial de Castelló [Castelló], 53, 28-04-2015, pàg. 25-26. de la inserció 03700-2015-U [Consulta: 3 agost 2015].
  12. Ara. «Eleccions 24-M - Municipals - l'Alcora», 24-05-2015. [Consulta: 1 setembre 2015].
  13. Direcció d'Anàlisi i Polítiques Públiques de la Presidència. Generalitat Valenciana. «Banc de Dades Municipal. l'Alcora. Històric de Govern Local». Portal d'informació ARGOS. [Consulta: 1 setembre 2015].
  14. Aquestes dades ofereixen la població de dret (1842-1991) i la població resident (2001-2011), conceptes equivalents segons indica el mateix INE. La població de fet dels anys 1857 i 1860 sols té una funció orientativa. Dades tretes de l'Institut Nacional d'Estadística. Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842.
  15. Institut Nacional d'Estadística. Nomenclátor: Población del Padrón Continuo por Unidad Poblacional.
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Cucó, Josepa; Gregori, Joan; Llop, Francesc. Bosc i Muntanya, Indústria tradicional, Comerç i serveis. València: Institució Alfons el Magnànim, 1985, p. 349 (Temes d'Etnografia Valenciana, tercer volum). ISBN 84-00-06083-0.  pg. 105-106

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'Alcora Modifica l'enllaç a Wikidata