Pandereta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gravat d'una pandereta de l'any 1882
Pandereta moderna

Una pandereta és un instrument de percussió que està format per un marc circular, usualment de fusta o de plàstic, que subjecta una membrana ben tibant. Al voltant del marc hi ha diverses ranures laterals que contenen sonalls, petits discos de metall que sonen per entrexoc entre parells.[1] Així, la pandereta és, a la vegada, un instrument membranòfon i idiòfon. Segons la classificació de Hornbostel-Sachs, com a membranòfon es classifica en el grup dels tambors de marc sense mànec (classificació decimal 221.31); i com a idiòfon, entre els sonalls fixats a un marc (classificació decimal 112.12).

Modernament, es construeixen panderetes amb el marc metàl·lic, d'una forma no circular que afavoreix el control de l'instrument, i sense la membrana, de manera que esdevé un instrument exclusivament idiòfon.

És un instrument tradicionalment vinculat a l’acompanyament de cançons i balls populars, moltes vegades tocada pels mateixos balladors o cantaires, tot i que també ha esdevingut un element més o menys permanent en la secció de percussió de l’orquestra clàssica.[1]

Descripció organològica[modifica | modifica el codi]

La pandereta està formada per les següents parts:

El marc, que és el cos de fusta.

El mànec, que és la part del marc per on s'agafa la pandereta.

La pell o membrana (si en té).

Els sonalls o xinxines, aparellats de dos en dos.

L'anella de fusta, que pot ser-hi o no i que aguanta la membrana amb el marc.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Imatge del convent de Sant Fortunato

Avui dia, la pandereta s'utilitza per acompanyar cançons i danses tradicionals a tota Europa però és un instrument amb segles d’història i per a determinar-ne l’origen cal remuntar-se a antigues civilitzacions com Assíria i Egipte. Els romans hi penjaven petites campanes o sonalls i l’usaven per a acompanyar danses i ritus bàquics i probablement fossin ells, amb l’expansió del seu imperi, els que la van començar a popularitzar arreu.

Durant l’Edat Mitjana, la pandereta ja era popular a moltes parts d’Europa. El tipus de pandereta medieval més comú era similar a l’instrument tal com el coneixem avui, molt semblant a la pandereta turca del s. XIX, que acostumava a tenir rengleres de tres sonalls endreçats per parells. Així és com apareix representada a la majoria de gravats i pintures de les esglésies i en la iconografia dels manuscrits, freqüentment en mans dels àngels o de dones. No obstant, els usos de la pandereta eren molt més rústics i s’associava amb els joglars i l’entreteniment.[3]

Durant la baixa Edat Mitjana hi ha indicis de que la pandereta formava part d'alguns conjunts instrumentals. Enric VIII d'Anglaterra, per exemple, comptava amb quatre panderetes en la seva orquestra particular, formada per 79 músics.

Avui dia, moltes cultures musicals tenen instruments molt semblants a la pandereta com és el cas de la Xina (bajiao gu),l'Índia (daph), el Perú (chilchil), Grenlàndia (aelyau) i llocs de l’Àsia Central (daire). A Brasil hi ha una variant anomenada pandeiro, pròpia de la música popular brasileira, que té la membrana molt tensada amb uns tensors metàl·lics que li dóna a l'instrument diversos tons i un volum molt alt, a part de tenir una tècnica molt difícil.

Estils i gèneres musicals[modifica | modifica el codi]

La pandereta en la música clàssica[modifica | modifica el codi]

Plats, caixa i panderetes en la secció de percussió d'una orquestra
Poster promocional d'una producció americana sobre Carmen de Bizet al 1896

Tot i ser un instrument tradicionalment vinculat a l’acompanyament de cançons i balls populars, la pandereta també ha esdevingut un element més o menys permanent en la secció de percussió de l’orquestra clàssica.

La pandereta que s’empra a l’orquestra és de fusta i pell d’animal, amb un diàmetre al voltant de 25 cm i una o dues files de sonalls, que poden ser de plata, bronze o acer. Existeixen una gran varietat de tècniques per fer-la sonar, com colpejar-ne la pell amb la palmell de la mà, els artells o amb els dits per tal d’aconseguir diferents gradacions de volum o bé alternar els cops entre el genoll i el puny per a aconseguir rimes més intricats i de més intensitat sonora. També és freqüent percudir- la amb algun tipus de baqueta.[4]

Christoph Willibald Gluck (a Eco i Narcís, 1779) i Wolfgang Amadeus Mozart (a les Danses Germàniques, K571, 1787) foren dels primers compositors que inclogueren la pandereta en les seves obres orquestrals però la seva completa implementació dins l'orquestra va venir durant el s.XIX, ocasionada per la necessitat de donar un caràcter espanyol o zíngar a algunes músiques d'inspiració exòtica, com exemplifica l'obertura Preciosa (1821) de Carl Maria von Weber.

Algunes de les obres més representatives del repertori orquestral que compten amb una part per pandereta són:

Dotze valsos per piano, pandereta i triangle (1800), de Muzio Clementi

El Carnaval Romà (1844), d’Hector Berlioz

Carmen (1875), de Georges Bizet

Shéhérazade (Rimski-Kórsakov) (1888), de Nikolai Rimski-Kórsakov

Carnaval (1891), d’Antonín Dvořák

El Trencanous (1892), de Piotr Ilitx Txaikovski

Dansa Gitana, a La Perla d'Ibèria (1902), de Josep Hellmesberger(fill)

Petruixka (1911), d’Ígor Stravinski

Júpiter, a Els Planetes (1914-1918), de Gustav Holst

Carmina Burana (1937), de Carl Orff

Stabil-instabil (1965), de Günther Becker

Vocatif (1968), d’Ivo Malec

La pandereta en la música tradicional[modifica | modifica el codi]

La pandereta és molt utilitzada en la música flamenca i a la regió de Cadis, al sud d'Espanya. També s'associa amb la música de Llatinoamèrica, especialment amb la samba, on la membrana és percudida en un gran nombre d'àrees, produint sons de diferents altures. La tensió de la membrana és menor que en les panderetes emprades a l'orquestra i això permet produir una major varietat de sons.

La pandereta en la música popular (pop)[modifica | modifica el codi]

La pandereta també gaudeix de certa presència entre alguns grups de rock i pop. Normalment es toca sacsejant-la de costat a costat fent una divisió binària estable de la pulsació i emfatitzant el segon i el quart temps colpejant-la amb la mà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Juan i Nebot, Maria Antònia. «Pandereta». Gran enciclopèdia de la música. Enciclopèdia Catalana, 6, 1999.
  2. Pedrol, Víctor. «Mètode de Pandereta». La Diatònica, 2014, pàg. 2 [Consulta: 1 febrer 2016].
  3. Blades, James. «Tambourine». The New Grove Dictionary of Musical Instruments, 3, 1984, pàg. 511-513.
  4. Spencer, Andrew. «The Tambourine». Encyclopedia of Percussion, Routledge, 2007, pàg. 393.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pandereta Modifica l'enllaç a Wikidata