Àngel

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre l'ésser mitològic. Vegeu-ne altres significats a «Ankl».
Noia amb àngel, pintat per Paul-Alfred de Curzon el segle xix

Un àngel és una presència divina que entra en contacte amb els humans. Segons de quina religió es tracti, els àngels són esperits, déus o encarnacions del creador. Per les tradicions transmeses per l'Antic Testament i el Nou Testament els àngels són missatgers de Déu, les funcions dels quals inclouen la protecció i el guiatge dels éssers humans, així com dur a terme certes tasques de Déu per a ajudar-lo. En l'art, els àngels són sovint representats amb ales, reflectint les descripcions de la Bíblia hebrea. L'estudi teològic dels àngels s'anomena angelologia.[1]

El mot[modifica]

El mot prové del llatí angelus, llatinització del grec antic ἄγγελος (angelos), «missatger» i aquest, al seu torn, hel·lenització de l'hebreu מַלְאָךְ (malˀāχ) «missatger, herald» o de l'arameu מַלְאַךְ (malˀaχ) -amb sufix מַלְאֲכֵהּ (malˀăχēhū) ‘el seu àngel'[2]- «missatger, herald; àngel».[3]

Judaisme[modifica]

En la tradició hebraico-aramea, els únics àngels que hi apareixen esmentats pel nom són els qui seran els arcàngels del cristianisme. Tots ells porten noms teòfors, és a dir, noms que inclouen el substantiu אֵל (ʔēl) «Déu»: Rafael (רָפָאֵל‎, ), Miquel (מִיכָאֵל‎) i Gabriel (גַּבְרִיאֵל) (els tres únics noms esmentats a la Bíblia), Uriel (אוּרִיאֵל), Reuel ( רְעוּאֵל), Baraquiel (בַּרַכִיאֵל o בַּרַכְאֵל), Xaeltiel o Saeltiel (שְׁאַלְתִּיאֵל), Ieracmiel (יְרַחְמִיאֵל o יְרַחְמְאֵל), Sammael (סַמָּאֵל), Baradiel (בָּרָדִיאֵל), Galgaliel (גַּלגַּלִיאֵל) i Ofaniel (אֹפָנִיאֵל), Iehudiel o Jehudiel (יְהוּדִיאֵל‎), Cocabiel (כּוֹכָבִיאֵל o כּוֹכָב־אֵל), Metariel, etc.

Aquest fet ha estat aprofitat per crear noms d'àngels artificiosos, afegint la terminació -[i]el “de Déu” a una arrel que pot ser real o imaginària: en el món real tenim, per exemple, el cas del pseudònim del periodista català Gaziel;[4] en el món de la ficció, l'exemple clàssic fóra el nom de Gargamel, implacable empaitador dels barrufets.[5]

Cristianisme[modifica]

Al catolicisme els àngels acompanyen Déu arreu. Llur existència és una veritat de fe.[6] Alguns àngels van «refusar radicalment i irrevocablement el regne de Déu» es diuen diable o Satanàs.[7] Van seguir Llúcifer. Llur decisió irrevocable fa que Déu no els pot perdonar.[7] El fet que Déu permeti l'activitat nefasta del diable és un «gran misteri».[8]

Se'ls sol representar com homes o dones amb ales. Tenen diferents missions, propòsits o tasques, d'una manera similar als treballs o ocupacions. Són ésser espirituals, immortals i que tenen personalitat, tota l'Església aprofita llur «ajuda misteriosa i potent».[9] Els àngels no tenen sexe però els seus noms sí que estan marcats genèricament.[cal citació] El catecisme catòlic atorga un àngel de la guarda per a cada persona del naixement fins a la mort, amb la missió de protegir-la i intercedir entre Déu i l'home.[10]

Àngel baptismal luterà a l'església Kirche am Markt

Al luteranisme els àngels són presents, però no com una veritat de fe, d'acord amb el principi solus Christus. Tot i això, tenen un valor simbòlic, com a servidors del Crist. S'acceptaven en la devoció privada i en la iconografia.[11] Des del segle xix gairebé van desaparèixer de la teologia, tot i ser presents en la decoració de les esglésies. Molts temples tenen o tenien un àngel baptismal, una escultura mòbil que descendia del sostre per les cerimònies de bateig.[12] No hi cap doctrina vinculant. Avui, es veuen els àngels com a expressió d'experiències religioses que transcendeixen la realitat coneguda pels humans.[13]

Jerarquia medieval[modifica]

L'angelologia medieval va establir una jerarquització dels àngels[14] que, partint de l'obra de Pseudo-Dionís l'Areopagita[15] i passant per la de sant Isidor de Sevilla –que recull la terminologia de Pseudo-Dionís l'Areopagita[16]– i el beat Hràban Maur[17] arriba a la seva plasmació o formulació definitiva de la mà de sant Tomàs d'Aquino a la seva Summa teològica. La jerarquització consta de tres esferes o jerarquies, i cada jerarquia consta, al seu torn, de tres ordes o tipus d'àngel (ja que tres és la xifra de la Trinitat), classificats, a més a més, en ordre de major a menor rellevància:[18] La divisió dels àngels en tres jerarquies i nou ordes serà comuna a tota l'Edat Mitjana.[19] Com més intervenció als assumptes humans, més baix en la jerarquia. Aquest esquema es veu reflectit a la Divina Comèdia, entre altres obres de l'època.

L'esquema es presenta en ordre de menys a més important:

  • Tercera jerarquia:
    • Àngels: són els missatgers entre el cel i la terra
    • Arcàngels: són els prínceps o caps dels àngels, es mencionen a diverses epístoles. Influeixen en els grans esdeveniments humans. Els més coneguts són Miquel, Gabriel i Rafael.[20]
    • Principats: s'encarreguen de nacions senceres i d'inspirar l'art
  • Segona jerarquia:
    • Potestats o Puixances: s'encarreguen de les ideologies i de qüestions intel·lectuals, se'ls representa amb un ceptre a les mans
    • Virtuts: envien la gràcia.
    • Dominacions: manen sobre els altres àngels, no es manifesten directament als humans
  • Primera jerarquia:
    • Trons: tenen l'aparença de rodes d'infinits colors, segons la visió d'Ezequiel
    • Querubins: són els encarregats dels astres. Tenen quatre rostres: bou, lleó, home i àguila, els animals que passarien a ser símbols dels evangelistes i dos parells d'ales
    • Serafins: tenen tres parells d'ales, són els àngels que envolten directament Déu i el lloen.


Referències[modifica]

  1. JTo; DBP; SAI; FFV. «àngel». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 5 desembre 2022].
  2. Cf. Daniel 3,28: בְּרִיךְ אֱלָהֲהוֹן דִּי-שַׁדְרַךְ מֵישַׁךְ וַעֲבֵד נְגוֹ, דִּי-שְׁלַח מַלְאֲכֵהּ ‘beneït sia l'ˀɛ̆lāh de Xadrac, Meixac i Abed-Negó que ha enviat el seu àngel' i Daniel 6,23: “אֱלָהִי שְׁלַח מַלְאֲכֵהּ” ‘el meu ˀɛ̆lāh ha enviat el seu àngel'
  3. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «àngel». A: Diccionari etimològic. 4a edició 2004, 1996, p. 70. ISBN 9788441225169. 
  4. El nom en realitat no és creació seva, sinó francesa o alemanya: en la tradició ocultista francesa decimonònica, Anarazel, Gaziel i Fecor són tres dimonis ctònics, tres esperits infernals que guarden els tresors subterranis i els mouen d'un lloc a un altre perquè els humans no els puguin pas trobar; a més a més, tenen el poder de fer tremolar els fonaments de les cases, congriar tempestes, fer sonar les campanes dels campanars a mitja nit, fer aparèixer fantasmes de nit i crear totes les menes de terrors nocturns que hi ha i que fan que la gent tingui por de la foscor (cf. la definició que en dona J. Collin de Plancy al seu Dictionnaire Infernal, ou, Répertoire Universel des Êtres, des Personnages, des Livres etc.. Paris, 1844³. Pàg. 31: "Anarazel, - l'un des démons chargés de la garde des trésors souterrains, qu'ils transportent d'un lieu à un autre pour les dérober aux recherches des hommes. C'est Anarazel qui, avec ses compagnons Gaziel et Fécor, ébranle les fondements des maisons, excite les tempètes, sonne les cloches à minuit, fait paraître les spectres et inspire les terreurs nocturnes" i pàg 237: "Gaziel, - démon chargé de la garde des trésors souterrains, qu'il transporte d'un lieu à un autre pour les soustraire aux hommes. C'est lui qui ébranle les fondements des maisons et fait souffler des vents accompagnés de flammes. Quelquefois il forme des danses qui disparaissent tout à coup; il inspire la terreur par un grand bruit de cloches et de clochettes; il ranime les cadavres, mai pour un moment". El nom d'aquest àngel caigut no està atestat abans del segle xviii. Originàriament sembla una creació dels cercles ocultistes alemanys d'aquest segle. A finals del mateix segle xviii o a inicis del segle xix el nom degué arribar d'Alemanya a França on se'l va ajuntar als dos companys esmentats, Anarazel i Fecor. El nom de Gaziel pot ser un simple anagrama de Zagzagael ‘Esplendor diví’, una creació feta a partir del nom de l'arcàngel Raziel o un simple nom més o menys fantasiós. En tot cas, aquest àngel caigut no pertany al camp de l'angelologia, sinó al de l'ocultisme.
  5. Nom que recorda el de l'àngel Gargaliel, combinat amb el de l'àngel Ra'amiel.
  6. Catecisme, 1992, p. 77.
  7. 7,0 7,1 Catecisme, 1992, p. 88.
  8. Catecisme, 1992, p. 89.
  9. Catecisme, 1992, p. 78-79.
  10. Libreria Editrice Vaticana. Catéchisme de l'Eglise catholique (en francès). 2a edició. París: Mame/Plon, 1992, p. 79. ISBN 2-7289-0549-5. 
  11. Kiene, Henning. «Wie hält es die evangelische Kirche mit dem Glauben an Engel? [Què pensa l'església evangèlica de la fe en els àngels?]» (en alemany). [Consulta: 5 desembre 2022].
  12. Ende, Horst. «Mecklenburgische Taufen im Wandel der Zeit» (en alemany). Evangelische Kirche in Mecklenburg-Vorpommern, 22-09-2009.
  13. «Engel» (en alemany). Evangelische Kirche in Deutschland. [Consulta: 5 desembre 2022].
  14. Gumà, Montse. «Els àngels no són tots iguals: l’art així ho plasma». Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), 22-12-2016.
  15. Pseudo-Dionís Areopagita. La Jerarquia celestial ; La jerarquia eclesiàstica. Barcelona: Proa, 1994 (Clàssics del Cristianisme núm. 49). ISBN 84-7739-813-5. 
  16. «capítol V,4». A: Etimologies. llibre V. «Novem autem esse ordines angelorum sacrae Scripturae testantur, id est angeli, archangeli, throni, dominationes, virtutes, principatus, potestates, cherubim et seraphim.» 
  17. Hràban Maur, De universo libri XXII, llibre I, cap. V (‘De angelis'): “Novem autem esse ordines angelorum Sacræ Scripturæ testantur, id est, angeli, archangeli, throni, dominationes, virtutes, principatus, potestates, cherubin, et seraphim”
  18. Cf. la quæstio CVIII “De ordinatione angelorum secundum hierarchias et ordines”, contiguda a la Summa Teològica de Sant Tomàs d'Aquino:«In omni hierarchia distinguuntur tres ordines diversi: summus, medius, et infimus, secundum varia angelorum officia et actus».
  19. Cf. la quæstio CVIII “De ordinatione angelorum secundum hierarchias et ordines”, contiguda a la Summa Teològica de Sant Tomàs d'Aquino: «Novem angelorum ordines: Seraphim, Cherubim, Throni, Dominationes, Virtutes, Potestates, Principatus, Archangeli et Angeli, convenienter, secundum convenientiam scilicet ad spiritales eorum perfectiones et ministeria, nominantur.».
  20. Gumà, Montse. «Sant Miquel, Gabriel i Rafael: una iconografia de llegenda». Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), 12-01-2017.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]