Marta de Betània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
santa Marta de Betània
Mnma, St Martha penitents.JPG
Talla del s. XV, a Suàbia
verge
Naixement Judeo-arameu: מַרְתָּא (Martâ, "la senyora")
s. I
Betània?
Mort 68?
lloc desconegut; segons les tradicions, Xipre o Tarascó (Provença)
Sepultura Tradicions diverses parlen de tombes a Larnaca (Xipre) i Tarascó
Commemoració en Tota la cristiandat
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Larnaca (Xipre), Catedral Sainte-Marthe de Tarascó (França)
Festivitat 29 de juliol (occident), 4 de juny (orient, a més de les celebracions conjuntes amb les de Llàtzer)
Fets destacables Germana de Maria i Llàtzer
Iconografia Amb una cassola, una escombra o unes claus (com a mestressa de casa); a la cuina; amb un hisop i un drac lligat als peus; amb Maria, reprenent-la; amb Crist i Maria, mentre aquesta seu a escoltar Jesús; amb Llàtzer, durant la resurrecció d'aquest
Patronatge Cuiners, hostalers; mestresses de casa; minyones i criades; Orde dels Hospitalers del Sant Esperit, Confraria del Sant Esperit, La Vila Joiosa
Modifica dades a Wikidata

Marta de Betània (o Tamar) és un personatge bíblic que apareix en el Nou Testament, germana de Maria i Llàtzer de Betània. És venerada com a santa a totes les confessions cristianes.

Vida segons els evangelis[modifica | modifica el codi]

Va viure en Betània, un poble als afores de Jerusalem. En la seva casa es va allotjar Jesús almenys tres cops (Mt. 21: 17; Mr. 11:1, 11, 12; Lc. 10:38; Jn. 11:1).

És citada als evangelis en tres ocasions:

  • a l'Evangeli segons Lluc, Lc 10:38-42: Marta i Maria acullen Jesús a casa seva; mentre Marta s'ocupa de les tasques domèstiques, per tal d'atendre el convidat, Maria seu i escolta la seva paraula. Marta es plany a Jesús i aquest li diu: «Marta, Marta, tu et preocupes i t'amoïnes per moltes coses, però només una és la cosa que ens cal. Maria ha triat la millor part, i ningú no li podrà treure'n.
  • A l'Evangeli segons Joan, Jn 11:1-46: les dues germanes fan cridar Jesús perquè vingui a guarir Llàtzer, qui és malalt; Crist arriba tard i Llàtzer ja és mort. Jesús parla amb Marta i n'obté una professió de fe: «Sí, oh Senyor, jo crec que tu ets el Crist, el Fill de Déu que ha de venir al món». Jesús llavors ressuscita Llàtzer.
  • A l'Evangeli segons Joan, Jn 12:1-8: Llàtzer i ses germanes conviden Jesús a un sopar. Marta serveix la taula i durant el sopar, Maria ungeix els peus de Jesús amb un ungüent de molt preu i els eixuga amb els cabells. El fet també es narra a l'Evangeli segons Mateu (Mt 26:6-13) i l'Evangeli segons Marc (Mc 14:3-9), però no s'hi anomenen les germanes i el sopar s'ubica a casa de Simó el lleprós.

Llegenda de Marta, Maria i Llàtzer[modifica | modifica el codi]

Durant l'Edat Mitjana es van desenvolupar dues tradicions totalment diferents i sense cap fonament real per a explicar la vida dels tres germans de Betània després de la seva resurrecció. Les dues tradicions són recollides, acríticament i barrejades (tot i ser contradictòries) a la Llegenda àurea.

Tradició ortodoxa: Xipre[modifica | modifica el codi]

Segons la tradició ortodoxa, Santa Marta anà fins a Xipre amb els seus germans, fugint dels jueus que els buscaven perquè predicaven la ressurrecció de Crist. Allí, Llàtzer va ser nomenat bisbe de Larnaka/Kittim i hi van morir tots tres.

Tradició occidental: orígens nobles[modifica | modifica el codi]

Llàtzer, Marta i Maria vivien al castell de Magdalo i eren membres d'una noble i poderosa família descendent de reis; els seus pares es deien Cir i Èucaris. La família tenia aquest castell, proper a Natzaret, les terres de Betània i una part de les de Jerusalem, que van repartir-se entre tots tres: Maria, el castell de Magdalo (d'aquí el nom de Maria Magdalena), Martà Betània i Llàtzer, la part de Jerusalem. Maria es va lliurar a la vida disoluta i als plaers; Llàtzer es va fer cavaller i Marta era l'única que tenia cura dels assumptes domèstics i va administrar sàviament la riquesa dels tres, i encara podia dedicar-ne una bona part a la caritat amb els necessitats. Quan Crist va ascendir al cel, van vendre totes les seves possessions i es van dedicar a la predicació de la bona nova.

Tradició occidental: Marta a la Gàl·lia[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Crist, els tres germans van fugir de Palestina, juntament amb la serventa Marcel·la, Maximí, Celidoni, Josep d'Arimatea i altres deixebles de Crist. Van arribar navegant a les costes de Provença i van desembarcar a les Santes Maries de la Mar: era l'any 48. Mentre Llàtzer va esdevenir el primer bisbe de Marsella i Maria s'hi va fer eremita, Marta, amb Marcel·la, va arribar a Tarascó, on va vèncer una terrible bèstia, la tarasca, que n'assolava les terres. Només pregant, va fer que el monstre s'empetitís fins a arribar a ésser inofensiu; llavors, el va conduir lligat a la ciutat de Nerluc, on els habitants van matar la bèstia. En honor del fet, la ciutat canvià el seu nom i des de llavors es diu Tarascó. Marta s'hi establí i hi visqué fins a la mort.

La suposada tomba de Marta, a la casa on va viure, va donar origen a una església que va esdevenir un lloc important de pelegrinatge durant tota l'Edat Mitjana com a Catedral de Santa Marta de Tarascon.

Tomba de Tarascon[modifica | modifica el codi]

A la Catedral de Tarascon, hi ha un sepulcre del segle XV, anomenat Tomba de Santa Marta, esculpit per Francesco Laurana i que havia estat encarregat per Renat I d'Anjou. A la base hi ha dues obertures a través de les quals hom podia tocar les relíquies de l'interior. Els relleus del sepulcre mostren: Marta i la tarasca, Santa Maria Magdalena pujada al cel pels àngels, i Sant Llàtzer com a bisbe. A banda i banda del sepulcre hi ha les figures de Sant Front de Perigús, que va ser present al funeral de la santa, i Santa Marcel·la, la seva servent.

A més, s'hi conserva un reliquiari del segle xix, que reprodueix l'antic del segle XV, ofert per Lluís XI de França i que va ser fos el 1793. Llavors, també es van perdre les relíquies. Només se'n conserven a Tarascon uns petits fragments ossis.

A Roujan, es conserva un reliquiari amb el braç esquerre i la mà que van arribar, des de Tarascon, al priorat de Notre Dame de Cassan, al segle XV.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marta de Betània Modifica l'enllaç a Wikidata