Federació Catalana de Tennis

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióFederació Catalana de Tennis
Dades base
Abreviació FCT
Tipus entitat Federació esportiva
Història
Fundació 1904
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
President Jordi Tamayo de Winne
Altres dades
Premi(s)

Web http://www.fctennis.cat

Modifica dades a Wikidata

Federació Catalana de Tennis (FCT) és una federació esportiva catalana que agrupa els practicants de tennis. La seva activitat se centra en la promoció i difusió de l'esport del tennis; l'organització i el control de competició; la formació de jugadors i jugadores; la formació de tècnics i àrbitres i l'assessorament i defensa dels interessos dels clubs i dels esportistes.Forma part de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya.[1]

Fou fundada el 24 de març de 1904 com a Associació de Lawn Tennis de Barcelona, que el 1913 s'anomenà Associació de Lawn Tennis de Catalunya i que el 1966 va adoptar el nom actual. El seu primer president fou Guillermo Oliveras, i entre els presidents ha estat Pompeu Fabra (1927-1935). Des del 1953 organitza el Trofeu Conde de Godó. Actualment compta amb 250 clubs afiliats i més de 38.000 llicències i gestiona quatre instal·lacions esportives: Accentennis Barcelona Tennis Olímpic, Accentennis L'Hospitalet, Accentennis Sant Joan Despí i Accentennis Cornellà. El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El president actual és Joan Navarro Francisco des de febrer de 2012 i pels propers sis anys.

Orígens del tennis[modifica]

Alguns historiadors situen els orígens del tennis en un joc que practicaven els grecs abans de l'era cristina. Les referències més documentades ens porten a la França del segle XIV amb l'anomenat esport de reis; el "Jeu de Paume", que es jugava a la cort, colpejant una pilota amb la mà per sobre d'una corda. Més endavant, es va adoptar una mena de pergamí considerat com la primera raqueta, i s'estengué a la Gran Bretanya de mans de les classes benestants, fins que al segle XVII se substituí la corda per una mena de xarxa, i el pergamí per una raqueta amb cordes de tripa d'animal. A Anglaterra es començà a utilitzar el nom de "tennis on the lawn" (tennis sobre la gespa) per denominar aquest joc. La paraula "tennis" sembla ser una derivació de la veu francesa "tennez" (té), que era l'exclamació que feien els jugadors quan llançaven la pilota a l'adversari. El tennis com el coneixem avui en dia, va néixer realment a l'All England Lawn Tennis and Croquet Club ubicat a Wimbledon, al costat de Londres. Allà es va disputar el primer torneig de tennis al món l'any 1877 i que va guanyar Spencer Gore.

Història[modifica]

El naixement del tennis a Catalunya[modifica]

Amb motiu de la primera Exposició Universal de Barcelona l'any 1888, la colònia anglesa resident a la ciutat introduí el joc del Lawn-Tennis. Un any més tard, es fundava el Barcelona Lawn Tennis Club, primer club de tennis català, al que seguiren l'Sportverein, el Salud Sport Club, el Polo Jockey Club i el Sportmen's Club.

Una pista instal·lada al que ara és el Cinema Novedades, i les desaparegudes instal·lacions del Velòdrom de la Bonanova, van ésser els primers llocs on es va a practicar aquest nou esport anomenat Lawn-Tennis. Les cinc entitats van organitzar a la tardor del 1903 el I Concurs Internacional de Tennis que es va disputar a Espanya.

La final es va jugar a les pistes del Barcelona Lawn Tennis Club, amb Ernest F.C. Witty com a guanyador d'aquell primer trofeu, enfront Arthur Leask. La persona d'Ernest Witty va ser fonamental en la febre que va despertar el nou joc importat pels anglesos. A més de ser el millor jugador de la primera època, Witty fou un gran dirigent esportiu i el mestre de la gran part de nous aficionats a qui aconsellava amb els secrets del nou joc.

La primera associació de clubs[modifica]

El 24 de març de 1904 es formalitza l'Associació de Lawn Tennis de Barcelona, amb aquests cinc clubs afiliats, i ingressa com a membre de ple dret a la Lawn Tennis Association, amb seu a la Gran Bretanya, l'entitat que feia les funcions de federació Internacional. Primer document de l'Associació de Lawn Tennis de Barcelona (1905).

L'associació catalana amplià les seves fronteres a tot el territori espanyol, acceptant com a membres a clubs nascuts a l'Aragó, València, Andalusia i el País Basc. El 1909 es va fundar el primer club amb el nom de Catalunya, el Catalunya Lawn Tennis Club, que més tard es va fusionar amb el Barcelona mantenint com a nom el del club més antic. El 1913, l'Associació de Lawn Tennis de Barcelona canviar el seu nom pel d'Associació de Lawn Tennis de Catalunya, després d'impulsar el naixement de l'Associació de Lawn Tennis d'Espanya. Va ser el mateix Ernest Witty qui va promoure el naixement d'aquesta associació espanyola, en una visita a Sant Sebastià, ciutat on l'unien unes grans relacions com la de ser remer de la trainera.

L'Associació de Lawn Tennis de Catalunya va mantenir sempre el compromís amb la formació de jugadors, el desenvolupament del tennis als clubs, i els llaços d'unió amb el tennis internacional. Sota el seu impuls i amb el lideratge del principals clubs, de manera molt especial del Barcelona LTC (actual RCT Barcelona-1899),[2] va promoure partits amistosos amb els grans clubs europeus com el Queen's Club de Londres,el Racing Club de París, el Milano TC, el Rot Weiss de Berlín o el Geneve LTC. Els enfrontaments van aportar als afeccionats la possibilitat de veure grans jugadors, com va ser el cas de visites tan especials com la de ‘La Divina’ Suzanne Lenglen.

L'eclosió dels anys 20[modifica]

El 1923, amb el suport de les institucions catalanes i barcelonines, l'associació catalana organitzà els Campionats del Món en pista coberta a l'antic Palau de la Indústria del Parc de la Ciutadella. La prova va reunir a jugadors dels cinc continents, amb victòria final a la prova masculina d'Henri Cochet, un dels grans 'Mosqueters' del tennis francès. El torneig fou la culminació d'una dècada de nombrosos enfrontaments internacionals entre el clubs més representatius de Catalunya i les entitats capdavanteres del tennis mundial.

L'afició per l'esport del tennis va anar augmentant. Es van crear nous clubs a Barcelona i arreu de Catalunya. De fet, durant els anys 20, el tennis va sortir dels clubs de la ciutat per expandir-se a les colònies d'estiu i a altres poblacions que fomentaven la seva pràctica esportiva. L'associació catalana va adquirir el protagonisme que li corresponia, assumint l'organització dels Campionats de Catalunya, no només els Absoluts, sinó establint les diverses categories i les modalitats de dobles, mixtes i per equips, i també els escolars.

La postguerra i el Trofeu Conde de Godó[modifica]

Tot i que la Guerra Civil va trencar de sobte la gran activitat dels clubs catalans, també van ser aquests els primers a refer la seva activitat social i competitiva. La Federació Catalana va seguir amb la seva tasca. El 1942, es van iniciar els Campionats de Catalunya de Veterans, a les proves individuals i de dobles.

Un fet fonamental a la història del tennis català va ser la creació de la primera edició del Trofeu Conde de Godó el 1953, organitzat pel rebatejat Real Club de Tenis Barcelona-1899, amb l'objectiu de gaudir de la seva nova instal·lació a Pedralbes i recuperar per Catalunya l'esperit de les grans competicions internacionals d'abans de la guerra. El Godó va ser a partir d'aquell moment un referent total i absolut del nostre tennis, tant a tasques esportives com organitzatives.

El 1958, es van iniciar els Campionats de Catalunya per equips per a Veterans i per a Infantils. L'any 1960, els Equips Júniors i l'any 1963 els de Cadets, nova categoria establerta per la Real Federación Española de Tenis.

Neix la Federació Catalana de Tennis[modifica]

L'any 1966 l'associació es va constituir en l'actual Federació Catalana de Tennis (FCT) i va saber aprofitar amb una acurada gestió la gran repercussió que van tenir els èxits del tennis català i espanyol a la Copa Davis. Espanya – Gran Bretanya de Copa Davis a la pista talismà (1968).

La pista talismà del RCT Barcelona-1899, l'arribada de la televisió, i un equip de jugadors i capità que va connectar de forma especial amb tothom, van ser la pedra pivot d'una expansió fonamental. Bartrolí, Santana, Couder, Gisbert, Arilla, Gimeno (encara que ja estava jugant com a professional) i Orantes, eren noms que tothom coneixia. Ells van ser els primers d'una nova etapa del tennis a casa nostra, i també els primers a veure com arribava el professionalisme.

La Federació Catalana i els seus clubs van enfortir encara mes les seves escoles, i els fruits han estat extraordinaris, amb una dècada dels 90 insuperable en èxits, y un segle XXI que segueix oferint unes expectatives molt satisfactòries. El 1992, la Federació Catalana de Tennis es va traslladar a les seves noves instal·lacions situades a la Vall d'Hebron de Barcelona, escenari de la competició tennística dels Jocs Olímpics de Barcelona ‘92.

Cent anys i els reptes del s. XXI[modifica]

L'any 2003, la Federació Catalana de Tennis celebra el Centenari del seu naixement amb un programa d'actes que inclou un Concert Inaugural al Palau de la Música amb la Fundació Pau Casals i l'Orfeó Català, diferents exposicions i festes, un rècord Guinness d'espectadors al Camp Nou, i el debut de la selecció catalana de tennis en un enfrontament amistós davant el Marroc. Amb la voluntat d'afrontar els nous reptes del segle XXI, la FCT va inaugurar el 2005 el remodelat Centre Internacional de Tennis de Cornellà una de les millors instal·lacions esportives d'Europa, seu de l'únic centre homologat per la Federació Internacional de Tennis al vell continent.[3][4]

Presidents[5][modifica]

Guillem Oliveras Galés (1904-1905)[modifica]

Va ser el 24 de març de 1904, el primer president, càrrec en què es va mantenir fins al mes de gener de 1905. Va ser un dels fundadors i vicepresident de la primera Junta Directiva del Club de Tennis la Salut, segona entitat més antiga del tennis català que va néixer amb el nom de Salud Sport Club després del Lawn Tennis Club de Barcelona, actual Reial Club de Tennis de Barcelona, i va ser un dels clubs que el 1903 van posar en marxa el Concurs Internacional de Lawn Tennis de Barcelona i un dels sis que el 1904 van constituir l’Associació Lawn-Tennis de Barcelona.

Juan de Urruela Morales (1905-1906)[modifica]

Nascut a Guatemala el 29 de gener de 1881 i d’ascendència basca, membre fundador, entre d’altres, del Futbol Club Barcelona, del qual va ser el porter que va jugar en el primer partit del 8 de desembre de 1899 contra un altre format per integrants de la colònia britànica, va ser president només durant uns mesos entre 1905 i 1906. Destacat sportman va ser també un destacat jugador de polo i tennis.

Alfons Macaya Sanmartí (1906-1909)[modifica]

President de l’Hispània Athletic Club, entitat futbolística sorgida de la fusió del Club Escocés i el Team Rojo de Sant Andreu que va existir entre 1900 i 1903 que tenia també seccions d’atletisme i tennis. va ocupar la presidencia de la federació del 1906 al 1909. També va ser un dels fundadors i primer president, entre 1927 i 1931, del Club de Golf Terramar de Sitges, el segon club d’aquest esport més antic de Catalunya, i president del Barcelona Lawn Tennis Club, actual Reial Club de Tennis Barcelona, entre 1929 i 1935.

Enric Ferrer Portals (1909-1914)[modifica]

Vicepresident del Barcelona Lawn Tennis Club i president de la junta executiva del Concurs Internacional que organitzava aquesta entitat, va ser el president entre 1909 i 1913, any en què va canviar el seu nom pel d’Associació Lawn Tennis de Catalunya, que va seguir presidint fins al 1914. Uns anys abans, el 1909, havia nascut l’Associació Lawn Tennis d’Espanya. Després de deixar el món del tennis, es va vincular amb el dels esports nàutics com a membre de la Junta Directiva del Reial Club Marítim de Barcelona, primer com a secretari, després com a comodor i posteriorment com a president de febrer a juny dels anys 20. També va participar en regates de creuers amb el RC i va formar part de la Penya Rhin, dedicada a l’organització de competicions d’automobilisme i motociclisme.

Antoni Raventós Aviñó (1914-1915)[modifica]

Destacat pilot de cotxes, també va ser jugador de tennis, nedador i membre de les juntes directives del Reial Automòbil Club de Catalunya, el Reial Lawn Tennis Club del Turó i del Club Natació Barcelona. Va presidir la federació entre 1914 i 1915.

Josep Garriga-Nogués Roig (1915-1920)[modifica]

Va ser elegit president a principis de desembre de 1915 i va ocupar el càrrec fins al 1920. Durant el seu mandat, va instaurar el Concurs per Equips, que es va disputar per primera vegada l’any 1918. Va membre del Reial Lawn Tennis Club del Turó.

Fernando Huelín Serra (1920-1921)[modifica]

President del Reial Lawn Tennis Club del Turó, va presidir la federació entre els anys 1920 i 1921. Abans d’arribar a la presidència havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona per Unió Monàrquica a finals del segle XIX i posteriorment tinent d’alcalde pel districte de Sant Andreu a principis del XX. També va ser membre de la Junta Directiva de Foment Nacional del Treball i del Partit Liberal-Conservador, pel qual va ser diputat a Corts pel districte de Vic entre els anys 1901 i 1903.

Josep Vidal-Ribas Güell (1921-1923)[modifica]

Es va fer soci quan era molt jove del Barcelona Lawn Tennis Club, del qual va ser president de 1920 a 1929, i també va exercir com a president de de la federcaió des de 1921 a 1923, any en què es va organitzar el Campionat del Món en pista coberta a l’antic Palau de la Indústria del Parc de la Ciutadella. Quan va deixar la presidència va ser nomenat president honorari i el 1924 va ser elegit president de l’Associació Espanyola de Lawn Tennis, càrrec que va ocupar fins al 1928 i li va comportar un lloc com a tresorer del Comitè Olímpic Espanyol i la capitania de l’equip de Copa Davis. Anys després va ser vicepresident del FC Barcelona i del 10 de juliol al 13 d’agost de 1942 va presidir interinament el club entre els dos mandats d’Enrique Piñeyro, Marquès de la Mesa de Asta. Anys després va ocupar el càrrec de secretari i el 1953 va presidir la Comissió Gestora que va signar la renúncia del club al fitxatge d’Alfredo Di Stéfano en benefici del Reial Madrid.

Juli Caparà Marqués (1923-1924)[modifica]

Va arribar al càrrec a mitjan de setembre de 1923 i el va deixar l’octubre de 1924. Uns anys després va formar part com a bibliotecari de la Junta Directiva del Reial Lawn Tennis Club Turó, entitat a la qual pertanyia. També va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona durant un any, entre 1923 i 1924, membre de la Junta Directiva de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i vocal de la Junta Directiva de l’organització empresarial catalana Foment Nacional del Treball durant els anys de la República.

Ramon Puigmartí de Gispert (1924-1927)[modifica]

Va ser jugador de tennis en la seva joventut. Es va començar a involucrar en tasques directives com a tresorer del Concurs Internacional de Lawn Tennis de Barcelona, el 1913 va passar a fer la mateixa funció a la Junta Directiva de l’Associació Lawn Tennis de Catalunya i, després de la seva etapa de president, també va ser tresorer del Reial Lawn Tennis Club del Turó. També va ser soci del Reial Automòbil Club de Catalunya i del Reial Club Marítim de Barcelona i president de l’Agrupació Excursionista de Catalunya

Pompeu Fabra Poch (1927-1935)[modifica]

Era un gran aficionat als esports i durant la seva joventut havia practicat amb intensitat l’excursionisme i el tennis, va ser un dels fundadors, el 1914, del Badalona Lawn Tennis Club, també es va fer soci del Club de Tennis el Masnou i va formar part de la secció de tennis del FC Barcelona, fundada el 1926. El seu prestigi i la seva personalitat va fer que el 1927 li proposessin presidir l’Associació Lawn Tennis de Catalunya per intentar posar pau entre els principals clubs, el Barcelona, el Pompeia i el Turó, enfrontats pels fitxatges dels jugadors a causa de la incipient corrent de professionalisme que hi començava a haver en aquest esport i que havia acabat amb la marxa d’aquest últim de l’Associació. Va ser escollit president el novembre de 1927 i va aconseguir el seu objectiu, perquè un any després el Turó va tornar a l’Associació. Els clubs el van reelegir president el 1931 i va mantenir-se en el càrrec fins al 1935, quan ho va deixar perquè la seva tasca de gramàtic i lingüista no li deixava més temps.

Josep Garriga-Nogués Garriga-Nogués(1935-1938)[modifica]

Va ser elegit president el 1935 com a representant del Tennis Club Turó, però un any després va esclatar la Guerra Civil i l’activitat dels clubs i l’Associació es va anar paralitzant de mica en mica. Oficialment va ser president fins al 1938, quan va iniciar una llarga etapa de 31 anys al capdavant de la Federació Espanyola fins que va dimitir el mes de novembre de 1969. Abans de tenir càrrecs directius, va ser tennista i el 1933 va ser un dels components de l’equip espanyol de Copa Davis que es va enfrontar al de la Gran Bretanya a Barcelona. El 1950 va ser un dels creadors de la Copa Galea, Copa d’Europa per a jugadors menors de 21 anys, i va ser el capità no jugador de l’equip espanyol fins al 1964. També va ser capità no jugador de l’equip espanyol de Copa Davis el 1961.

Josep Bial Vilà (1939-1944)[modifica]

Durant els anys de la Segona República havia estat secretari de la Societat Esportiva Pompeia, i secretari de la federació sota la presidència de Josep Garriga-Nogués, va ser el president del tennis català sorgit després de la Guerra Civil, des de 1939 a 1944, primer del Directori Regional per a Catalunya i Balears de la Federació Espanyola de Tennis i després de l’Associació Catalana de Tennis, com es va dir fins que el 1966 no va adoptar el nom de Federació Catalana de Tennis. Una de les primeres tasques va ser reprendre el 1940 l’organització del Campionat de Catalunya, que havia quedat suspès el 1936. Tres anys després de deixar la presidència i el 1947 es va convertir en el nou president de la Reial Societat de Tennis Pompeia, que es va traslladar de les instal·lacions que tenia a la Travessera de Gràcia entre els carrers d’Amigó i Santaló a les pistes de Montjuïc que es van utilitzar per al torneig de tennis que es va disputar durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Va ser president del Pompeia fins a principis dels anys 50 i després va passar a formar part de la seva junta consultiva.

Manuel Ayxelà Tarrats (1944-1964)[modifica]

Va practicar l’atletisme, el futbol, l’hoquei i l’equitació, es va iniciar en la pràctica del tennis el 1929 en el Reial Club de Polo i el 1933 es va fer soci del Reial Club de Tennis Barcelona, on va jugar fins a veterans, categoria en la qual va ser campió d’Espanya el 1953. Els seus millors anys com a tennista, però, els va viure entre 1942 i 1960, quan era de primera categoria i va participar en tots els Campionats d’Espanya que es van disputar. Al marge de jugar en el Reial Club de Tennis Barcelona, també va entrar a la seva Junta Directiva, de la qual va arribar a ser el seu vicepresident, i el 1944 va ser nomenat president de la federació, al front de la qual va viure la gran expansió que va tenir aquest esport per tot Catalunya. La prova d’això és que durant els seus vint anys de presidència es va produir un increment de les llicències federatives, es van crear quaranta-cinc clubs i el 1953 va néixer el Trofeu Comte de Godó. També va actuar com a àrbitre internacional en moltes ocasions, entre elles diverses eliminatòries de la Copa Davis al Reial Club de Tennis Barcelona com la històrica del mes d’agost de 1965 en què l’equip espanyol format per Manuel Santana, Josep Lluís Arilla, Joan Gisbert i Juan Manuel Couder, amb Jaume Bartrolí com a capità, va guanyar per 4-1 als Estats Units a les semifinals interzonals camí de la final.

Joan Mir Freixas (1964-1975)[modifica]

Amb nou anys es va fer soci del Reial Club de Tennis del Turó, del qual va ser durant molt temps jugador, també va fer de jutge i va ser capità no jugador de l’equip espanyol de Copa Davis en una eliminatòria que es va jugar el 1947. I la seva bona tasca el va portar a ser l’elegit per substituir el 1964 Manuel Ayxelà a la presidència de l’Associació Catalana, nom que el 1966 va canviar pel de Federació Catalana de Tennis. El 1970 va ser vicepresident de la Federació Espanyola i president del seu Comitè Juvenil.

Josep Maria Bofill Draper (1975-1981)[modifica]

Va arribar a la presidència de la federació sense necessitat d’eleccions, ja que els seus dos rivals es van acabar retirant. Amb un programa innovador per la seva època, que passava per la descentralització de la tasca federativa, va saber aprofitar el ‘boom’ que el tennis va tenir a Catalunya durant els anys setanta per estimular la creació d’escoles infantils als clubs, reformar els reglaments de les competicions, oferir ajusts econòmics en funció dels resultats i convertir-se en una de les primeres federacions en informatitzar la seva gestió. El 1977 va entrar a la Federació Espanyola, de la qual va arribar a ser vicepresident

Josep Ferrer Peris (1981-2008)[modifica]

Va començar a jugar a tennis en el Club Tennis Barcino, del qual era soci, i de jove va ser un bon jugador, ja que es va proclamar campió de Catalunya sub-14 i sub-18 i va conquerir en diverses ocasions el títol català per equips de 2a i 3a categoria. A mitjan dels anys seixanta es va iniciar com a directiu en Club Tennis Barcino i el 1965 va entrar a la Federació Catalana com a membre del seu Comitè Juvenil. A principis dels anys setanta el president de la Federació Espanyola de Tennis, li va oferir el càrrec de vicepresident i el va ocupar durant quatre anys, fins que el 1975 es va convertir en vicepresident de la Federació Catalana en el mandat de Josep Maria Bofill. El 1981, quan Bofill va deixar la presidència, es va convertir en el nou president de la Federació Catalana, i ocupà una altra vegada la vicepresidència de a federació Espanyola. Va renovar el càrrec cada vegada que es va presentar a la reelecció fins que el 2008 el va deixar definitivament. Durant els seus anys com a president, la Federació Catalana va fer un salt de qualitat, va professionalitzar totes les seves estructures L’any 2003 la Federació Catalana va celebrar el seu centenari i el 2005 va inaugurar el remodelat Centre Internacional de Tennis de Cornellà de Llobregat, una de les millors instal·lacions d’Europa per a la pràctica del tennis. El 1999 va rebre el premi al millor dirigent de federació per part de l’Associació Catalana de Dirigents Esportius i quan va deixar la presidència el mes de març del 2008 encara era membre del Comitè Juvenil de la Federació Internacional, i membre del Comitè de Desenvolupament de la Federació Europea, que ocupava des de 1996.

Francesc Orriols Bordas (2008-2012)[modifica]

Va destacar en diversos esports com la pilota a mà, la natació, el waterpolo, el voleibol, el rugbi i el futbol. Va començar a jugar a tennis amb trenta-cinc anys i des de llavors va ser campió de Catalunya en dobles sènior, dues vegades campió de Catalunya de dobles de + 50 anys, una vegada campió de +55 de dobles, tres vegades campió d’Espanya en mixt i dobles veterans, entre d’altres. A més, va ser vuit vegades guanyador del Trofeu Fair Play atorgat per diversos clubs de Catalunya. En l’àmbit directiu, abans d’arribar a la Federació Catalana havia estat president del Club Tennis Canet 1971 en dues etapes (1995 a 2001 i 2004 a 2005) i havia format part del Club de Tennis la Genera. El 2009, un any després de ser elegit president de la Catalana, va ser nomenat vicepresident primer de l’Espanyola.

Joan Navarro Francisco (2012-2017)[modifica]

Es va iniciar als tretze anys en el tennis, al qual va estar vinculat com a jugador, monitor, àrbitre, director esportiu de club, director d’escola i entrenador en categories de base. Va ser president del CT Vallirana i va ser elegit president de la federació a finals de gener de 2012. Durant el seu mandat ha implementat un nou projecte esportiu i un programa de serveis als clubs, així com l’elaboració d’un manual metodològic d’ensenyament i entrenament del tennis català. També li va donar un impuls important al Senat del Tennis Català, una institució dins de la FCT que agrupa els seus anteriors dirigents i als seus clubs més destacats. [6][7]

Jordi Tamayo de Winne (2017-)[modifica]

A nivell esportiu ha estat campió provincial de Tarragona per a majors de 30 anys en tres ocasions i va arribar a estar entre els 100 primers del rànquing nacional. Com a directiu, va ser vicepresident durant tres anys del CE Universitari de la secció de tennis.

Referències[modifica]

  1. Enciclopèdia de l'Esport Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2012. ISBN 978-84-412-2106-. 
  2. MERCÉ VARELA, Antoni. 100 anys. Real Club de Tenis Barcelona 1899. Barcelona: Reial Club Tennis Barcelona, 1999. 
  3. Raduà, Josep M. Història de totes les seleccions esportives catalanes, 1904-2005.. Barcelona: Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, 2005. 
  4. Finestres, J. Seleccions esportives, un dret de Catalunya.. Barcelona: Pòrtic, 2002. 
  5. Història de la FCT
  6. Navarro, nuevo presidente de la Federación Catalana a l'As, 31 de gener de 2012
  7. Gallen Utset, Carles. Les Federacions Esportives Catalanes i els seus presidents. Barcelona: UFEC, 2013. ISBN Gi.1233-2013. 

Enllaços externs[modifica]