Vicent Pitarch i Almela

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaVicent Pitarch i Almela
Vicentpitarch.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 novembre 1942 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Vila-real (Plana Baixa) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona
Universitat de València Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócatedràtic Modifica el valor a Wikidata
PartitUnitat del Poble Valencià Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Premis

Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, 5 de novembre de 1942) és un filòleg i sociolingüista valencià.[1] Ha combinat la seua vocació en defensa dels drets lingüístics amb una prolífica producció literària i investigadora, i ha estat, de fet, el principal estudiós de les Normes de Castelló del 1932, que va consagrar la unitat de la llengua catalana.[2]

Biografia[modifica]

Fill d'una família de llauradors assalariats, «en una casa on no hi havia llibres», Pitarch mostrà des de xicotet un interès desbordant per l'estudi. «Mon pare aspirava que tinguera un ofici en què no m'embrutara les mans», en aquells anys en què «collia de dia i feia repàs de nit. Fou a través d'un oncle carlista que vaig saber sobre els cursos de valencià de Lo Rat Penat».[2]

Va estudiar Filosofia i Lletres a les universitats de València i Barcelona. En aquesta es doctorà en Filologia Catalana. Ha estat catedràtic de batxillerat a l'institut d'Onda, professor associat a la Universitat Jaume I i és membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de la Societat Catalana de Sociolingüística (antic Grup Català de Sociolingüística, del qual fou cofundador). Ha estat autor de llibres de text de llengua i literatura catalanes i ha publicat treballs de sociolingüística, sobre la cultura catalana al País Valencià contemporani i sobre senderisme.[3]

El 1969, fundà i dirigí a Vila-real el programa radiofònic Nosaltres els valencians de Ràdio Popular de la Plana, el primer en llengua pròpia al País Valencià. Posteriorment, tot just mort Franco, va ser cofundador (1975) del Parvulari El Rotgle, la primera escola en català a Castelló de la Plana. A les eleccions municipals de 1979, com a cap de la llista d'Esquerra Independent de Castelló, una candidatura popular que agrupava el moviment veïnal que aconseguí dos regidors i fou elegit tinent d'alcalde. El 1982 dirigí l'Esquerra Independent de Castelló, una de les formacions polítiques que s'integraren en Unitat del Poble Valencià, del qual fou un dels portaveus. Participà en l'organització dels primers cursos de català de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València a la dècada del 1970. Des del 1985 és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans (Secció Filològica). És vicepresident de la Fundació Carles Salvador i membre del patronat de la Fundació Huguet.

El 1983 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el 1994 el I Premi Socarrat Major, de l'Associació Cultural Socarrats, guardó que en el temps ha compartit amb Raimon (2003), Enric Valor (1997), Isabel Clara Simó (2001), la Universitat Jaume I (1999) i el mateix Institut d'Estudis Catalans (2008). Ha rebut la Distinció Cívica de l'Associació Cultural Alambor (2000), el Premi Enric Soler i Godes a la Innovació Educativa (2003) de la Fundació Càtedra Soler i Godes, el Miquelet d'Honor (2006) de la Societat Coral El Micalet, el Bloc d'Or (2009) del Bloc Nacionalista Valencià, l'Homenatge dels Premis de la Crítica 2012 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i el Guardó Extraordinari (2013) d'Escola Valenciana. També és Premi d'Assaig dels Escriptors Valencians (1997) i IV Premi Ulisses (2002) de narrativa.

Obres[modifica]

  • Defensa de l'idioma (1972)
  • Curs de llengua catalana (1977)
  • Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984)
  • Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988)
  • Parlar i (con)viure al País Valencià (1994)
  • L'eix castellonenc de la cultura contemporània (1995)
  • Control lingüístic o caos (1996)
  • Descripció de Catí, de G. Verdú (2000)
  • Llengua i església durant el barroc valencià (2001)
  • Converses amb J. Simon, E. Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002)
  • Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002)
  • De camí a Fisterra (2003)
  • Gaetà Huguet Els valencians de secà (2003)
  • La Via de la Plata (2005)
  • El combat per la premsa. Al Vent i Nosaltres els valencians (2009, en col·laboració)
  • Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme (2011)
  • Penyagolosa fascinant, de nom venerable (2017)

Referències[modifica]

  1. «Biografia Vicent Pitarch». AELC. [Consulta: 7 febrer 2021].
  2. 2,0 2,1 Tena, Violeta. «Sense tota la catalanitat, el valencià no té cap futur». El Temps, 18-01-2021. [Consulta: 7 febrer 2021].
  3. «La política lingüística del PP és antivalenciana». Diari La Veu, 22-12-2014. [Consulta: 7 febrer 2021].