Política de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Generalitat de Catalunya

La norma institucional que estableix l'organització política de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia del 2006. Segons el que estableix l'Estatut l'autogovern de Catalunya s'organitza políticament en la Generalitat de Catalunya, conformada pel Parlament, la Presidència, el Consell Executiu i les altres institucions creades pel Parlament. El sistema d'organització política de Catalunya està basat en el parlamentarisme.

Estatut d'Autonomia[modifica | modifica el codi]

L'Estatut d'Autonomia és la norma institucional bàsica de Catalunya, d'acord amb l'establert al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Defineix els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l'Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya. El primer Estatut d'Autonomia que es va escriure és el de 1932, i va ser conegut com l'Estatut de Núria, amb una vida molt curta i derogat a l'acabament de la Guerra civil espanyola. El segon Estatut d'Autonomia, redactat el 1979, va restablir l'autonomia de Catalunya i va estar en vigor fins al 2006, quan es va redactar i aprovar, per referèndum l'actual Estatut d'Autonomia que regeix el govern i la política de Catalunya.

Organització política de Catalunya: La Generalitat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Generalitat de Catalunya

Poder legislatiu[modifica | modifica el codi]

Façana del Parlament de Catalunya
Article principal: Parlament de Catalunya

El Parlament de Catalunya és el representant del poble de Catalunya. En virtut del seu origen a partir de les eleccions democràtiques el Parlament és la suprema força i la institució més important de la Generalitat, de la qual neixen totes les altres, com és el cas dels sistemes parlamentaris. El Parlament català és unicameral, independent i inviolable. Des de la seva restauració el 1980 el Parlament està integrat per 135 diputats elegits per sufragi universal.

Poder executiu[modifica | modifica el codi]

El poder executiu és ostentat pel President de la Generalitat de Catalunya. El President és elegit pel Parlament i nomenat pel rei d'Espanya. El president és la més alta representació de la Generalitat i de l'Estat espanyol a Catalunya i, per tant, promulga les lleis en nom del rei. El President és, alhora, el cap de govern de Catalunya, dirigint i coordinant el Consell Executiu, l'òrgan encarregat de les accions del govern. El President té la facultat de nomenar els consellers i de presidir totes les seves reunions.

Poder judicial[modifica | modifica el codi]

Segons l'article 95 de l'Estatut d'Autonomia, el Tribunal Superior de Justícia és l'òrgan jurisdiccional suprem de Catalunya. Les competències del Tribunal Superior de Justícia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur.

L'article 94 de l'Estatut estableix l'existència del Consell de Justícia de Catalunya, l'òrgan de govern del poder judicial de Catalunya. El Consell és un òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial sens perjudici de les competències d'aquest.

Les altres institucions de la Generalitat[modifica | modifica el codi]

Les altres institucions de la Generalitat són:

Administració local[modifica | modifica el codi]

Divisió comarcal de Catalunya

Amb l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia el 2006, les diputacions provincials desapareixen. La divisió administrativa de Catalunya és llavors conformada per municipis, vegueries i comarques. Els municipis gaudeixen d'autonomia per a l'exercici de les competències que té encomanades i la defensa dels interessos propis de la col·lectivitat que representa. Les vegueries són àmbits territorials específics pel govern intermunicipial i de cooperació local. Són, a més, la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis. Els municipis i les vegueries són representats pel Consell de Governs Locals en les institucions de la Generalitat.

La comarca es configura com a ens local amb personalitat jurídica pròpia i és formada per municipis per a la gestió de competències i serveis locals.

Partits polítics de Catalunya i composició actual de la legislatura[modifica | modifica el codi]

Els set principals partits polítics de Catalunya, amb escons al Parlament actualment són:

Polítics catalans als actes de l'11 de setembre de 2008.

El resultat de les últimes eleccions autonòmiques catalanes, celebrades el 25 de novembre del 2012 va ser:

CiU va aconseguir majoria absoluta al Parlament, i el seu candidat, Artur Mas, va ser investit, per segona vegada consecutiva, 129è President de la Generalitat gràcies al vot a favor d'Esquerra Republicana de Catalunya en primera volta.

Catalanisme[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Catalanisme i Independentisme català

El catalanisme és un moviment que propugna pel reconeixement de la personalitat política i cultural de Catalunya. El nacionalisme català, a més, propugna pel reconeixement que Catalunya és una nació, en base als drets històrics de Catalunya, a la seva història, la seva llengua i al dret català. Alguns partidaris del catalanisme defenen la idea que Catalunya és una nació i alhora la seva pertinença a l'Estat espanyol, ja sigui sota l'actual sistema de les autonomies o sota un sistema federal. D'altres proposen major autonomia i autogovern i que siguin els ciutadans mateixos qui decideixin si Catalunya hauria d'independitzar-se. I, d'altres, que ja són una majoria del 57% de la població catalana segons el CEO aspiren a la lliure autodeterminació i la independència immediata de Catalunya. Entre els independentistes n'hi ha alguns que proposen la independència i unió de tots els territoris de parla catalana, els Països Catalans, que inclouen el País Valencià, Catalunya Nord i les Illes Balears.

Política actual de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Declaració de Sobirania (gener)[modifica | modifica el codi]

Resultat de la votació de la Declaració de Sobirania

El 23 de gener de 2013 el Parlament de Catalunya va aprovar per 85 vots a favor, 41 en contra, 2 abstencions i 5 no votaren la Declaració de Sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya,[1][2][3][4] on afirma que «el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà». Es va basar en els següents principis: sobirania, legitimitat democràtica, transparència, diàleg, cohesió social, europeisme, legalitat, paper principal del Parlament de Catalunya i participació.[5][6]

« D'acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda fer efectiu l'exercici del dret a decidir, per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu[5] »

Els partits Convergència i Unió (50 SÍ), Esquerra Republicana de Catalunya (21 SÍ), Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (13 SÍ) donaren suport en bloc a la declaració de sobirania. En canvi, el Partit Popular de Catalunya (19 NO) i Ciutadans - Partit de la Ciutadania (9 NO) s'oposaren en bloc a la proposta. Finalment, la Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa d'Esquerres donà un «sí crític» amb 1 vot a favor i 2 abstencions per expressar 'les renúncies' amb què comença el procés. Cinc dels vint diputats del Partit dels Socialistes de Catalunya, els diputats Joan Ignasi Elena, Rocío Martínez-Sampere, Marina Geli, Àngel Ros i Núria Ventura, malgrat ésser presents a l'hemicicle no votaren a la votació per fer palès la pluralitat de les bases referent aquesta qüestió.[6] L'endemà, la direcció del PSC decidí sancionar però no expulsar els cinc parlamentaris que van trencar la disciplina de vot.[7]

Posteriorment, les principals institucions públiques catalanes restants s'hi van sumar a la Declaració de Sobirania feta des del Parlament. Així, entre altres consistoris, l'Ajuntament de Barcelona també la va aprovar en ple l'1 de febrer, amb 20 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA), 16 en contra (PP i PSC) i una abstenció (Jordi Martí, líder municipal del PSC).[8] A les diputacions, la Diputació de Barcelona també la va aprovar per majoria absoluta, amb els vots a favor de CiU, ERC i ICV-EUiA, i en contra del PP i PSC.[9] Així mateix, la Diputació de Lleida la va aprovar igualment amb majoria absoluta amb el suport de CiU, CDA i ERC, l'abstenció del PSC i els únics vots en contra dels representants del PP.[10][11]

El 8 de maig de 2013 el Tribunal Constitucional d'Espanya, va dir que suspenia aquesta declaració.[12][13]

La Declaració de Sobirania instava al diàleg amb l'estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional. Mariano Rajoy en resposta a una carta d'Artur Mas supedità aquest «diàleg» al marc jurídic espanyol.[14]

Consell Assessor per a la Transició Nacional (abril)[modifica | modifica el codi]

Sessió constitutiva del Consell Assessor per a la Transició Nacional

L'11 d'abril se celebrà la reunió constitutiva del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que té l'objectiu d'assessorar la Generalitat en el procés de transició nacional de Catalunya i assoliment de la consulta. Aquest òrgan elaborà un total de 18 informes amb informació sobre els diferents aspectes del procés de transició cap a un estat independent. En el seu primer informe recomanà una pregunta clara i neutra, que es pogués respondre amb un «sí» o «no», i assenyalà les diferents vies a seguir per avançar en el procés de transició nacional.[15]

Pacte Nacional pel Dret a Decidir (juny)[modifica | modifica el codi]

El 26 de juny tingué lloc al Parlament de Catalunya la reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir a favor del procés de l'exercici del dret a decidir i de la celebració d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya format per la societat civil, les institucions més representatives del país, el món local i les forces polítiques.[16]

Davant d'una eventual negativa del govern espanyol a l'aprovació d'una consulta legal sobre la independència de Catalunya o a l'impediment absolut d'una consulta mitjançant la llei catalana per part de les institucions espanyoles, el president Artur Mas declarà el 5 de setembre de 2013 que caldria convocar unes eleccions en clau plebiscitària. Unes eleccions que correspondrien celebrar-se com a molt tard el 2016, ja que és el darrer any de legislatura.

Via Catalana cap a la Independència (setembre)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Via Catalana
Tram de la Via Catalana cap a la independència

La Via Catalana cap a la Independència, va ésser una cadena humana d'uns 400 quilòmetres a Catalunya proposada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) per l'Onze de Setembre de 2013 amb l'objectiu de reivindicar la independència de Catalunya.[17] Va seguir el traçat de l'antiga Via Augusta, des del Pertús (Vallespir) fins a Alcanar (Montsià). Segons Carme Forcadell, presidenta de l'ANC, va ésser «un símbol, el símbol de la unitat del poble català per assolir la sobirania nacional».[18]

En total, 1.600.000 manifestants van participar en la Via Catalana, 500.000 dels quals van ocupar els carrers de la ciutat de Barcelona, segons el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya.[19][20]

La cadena humana va començar a les 17:14 hores del dimecres 11 de setembre amb un repicament de campanes, i després hi va haver un acte polític simultàniament en diverses localitats catalanes fins a les 18.00 h, quan es va cantar Els Segadors.[21] En total, l'organització va mobilitzar 1.500 autocars i fins a 30.000 voluntaris.[22] Van contractar més de vint mitjans aeris per documentar l'acte i més de 800 fotògrafs voluntaris van immortalitzar l'acte.[17] Es van vendre més de 500.000 samarretes oficials de l'ANC per la via.[23]

Anunci de la consulta (desembre)[modifica | modifica el codi]

La data i pregunta de la consulta van ésser anunciades pel President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas el 12 de desembre de 2013 a les dues del migdia, en una compareixença al Palau de la Generalitat conjunta amb els líders dels partits que li donaven suport, Jordi Turull (CDC), Joana Ortega (UDC), Ramon Espadaler (UDC), Oriol Junqueras (ERC), Marta Rovira (ERC), Joan Herrera (ICV), Joan Mena (EUiA) i David Fernàndez (CUP). També es va decidir reclamar al Congrés dels Diputats d'Espanya el traspàs de la competència per convocar un «referèndum consultiu».[24][25]

Demanda d'un referèndum al Congrés dels Diputats d'Espanya (gener-abril)[modifica | modifica el codi]

El president Artur Mas i el líder d'ERC Oriol Junqueras signen el 19 de desembre de 2012 un Acord per a la transició nacional (o Pacte per la Llibertat) pel qual es comprometen a convocar una consulta perquè el «poble de Catalunya» pugui decidir si vol constituir-se en un «nou Estat a Europa».
El president Artur Mas anuncia a l'octubre de 2014 la celebració d'un procés participatiu pel 9-N. Darrere apareixen Oriol Junqueras (centre), líder d'ERC, i Joan Herrera (dreta), líder d'ICV-EUiA.
Reunió dels alcaldes de Catalunya el 4 d'octubre de 2014 en el Palau de la Genralitat amb el president Artur Mas per recolzar la consulta del 9-N suspesa cinc dies abans pel Tribunal Constitucional.
Municipis adherits a la plataforma Associació de Municipis per la Independència.
Resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya.

El dijous 16 de gener es va votar al Parlament de Catalunya una petició al Congrés dels Diputats d'Espanya perquè la Generalitat de Catalunya pugui celebrar el referèndum sobre la independència. La votació va quedar aprovada amb els vots a favor de CiU, ERC i ICV-EUiA, que sumen 84 diputats, així com els diputats del PSC Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli,[26] que fa un total de 87 vots a favor. La CUP, amb 3 diputats, es va abstenir tot i estar a favor de realitzar el referèndum, per considerar que no s'ha de demanar permís al Govern d'Espanya per realitzar-lo.[27] Els vots en contra van ésser els del PPC, C's i la resta dels membres del PSC, que sumaven un total de 47. Fins a l'últim moment no estava gens clar el vot del PSC; tot i que el consell nacional del partit havia decidit votar en contra, 5 dels 20 diputats pensaven a trencar la disciplina de vot, com havien fet amb la declaració de sobirania, i es plantejaven votar a favor de la petició: a més a més dels tres que finalment ho van fer, Àngel Ros i Rocío Martínez-Sampere també ho havien plantejat. El consell nacional va amenaçar amb l'expulsió en cas que tornessin a trencar la disciplina de vot.[28] Àngel Ros no va ocupar el seu lloc al Parlament de Catalunya durant la votació, perquè havia decidit renunciar al seu escó el dia anterior a la votació, per no acceptar votar-hi en contra.[29] Rocío Martínez-Sampere va dir que va votar que no en contra del seu cor i va anunciar després que renunciava, com també va fer l'extraparlamentària Laia Bonet, a càrrec seu en l'executiva del partit.[30]

El 8 d'abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya votà sobre l'acceptació a tràmit d'una proposició de llei orgànica, aprovada pel Parlament de Catalunya, que demanava la delegació a la Generalitat de Catalunya «la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i les catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya», una competència contemplada a l'article 150.2 de la Constitució espanyola.[31][32] La proposició de la llei orgànica fou defensada per una delegació de diputats del Parlament de Catalunya formada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera. La proposició de llei no va ésser admesa a tràmit en ésser rebutjada amb 299 vots en contra (PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias), 47 vots a favor (CiU, IU, ICV-EUiA, CHA, PNB, Amaiur, ERC, BNG, Nueva Canarias, Compromís i Geroa Bai) i 1 abstenció (Coalición Canaria).

Pocs minuts després de la votació, Artur Mas va comparèixer explicant que el «no del Congrés dels Diputats d'Espanya al traspàs de la competència per organitzar la consulta no podrà aturar la voluntat del poble de Catalunya» i que el procés seguirà segons el previst.[33] Anna Simó (ERC) va anunciar després del no del Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya que el full de ruta seguiria endavant amb el treball sobre la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana, emparada per l'article 122 de l'Estatut d'Autonomia.[34]

Full de ruta unitari del procés sobiranista català (març)[modifica | modifica el codi]

El 30 de març de 2015, quatre mesos després que s'impedís realitzar el referèndum sobre la independència de Catalunya, es va signar un preacord sobre el full de ruta a seguir per tal d'iniciar un procés de transició democràtica perquè Catalunya esdevingui un estat independent. Les organitzacions signants d'aquest preacord foren l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, l'Associació de Municipis per la Independència, Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Reagrupament Independentista.

Eleccions locals (maig)[modifica | modifica el codi]

El 24 de maig de 2015 es van celebrar les eleccions locals a Catalunya. En aquest sentit, l'Assemblea Nacional Catalana va fer una crida a la ciutadania a donar suport a les candidatures compromeses amb la independència amb l'objectiu de constituir el màxim nombre de govern locals independentistes.[35] També, l'Associació de Municipis per la Independència fa una crida a establir acords postelectorals per tal que les institucions locals donin suport al procés d'independència.[36]

Eleccions autonòmiques (setembre)[modifica | modifica el codi]

El 27 de setembre de 2015 està previst que se celebrin les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquestes eleccions, segons el full de ruta unitari de procés sobiranista, tenen caràcter plebiscitari car són el mecanisme legal que substitueix el referèndum sobre la independència bloquejat per les institucions espanyoles.

Pàgines que s'hi relacionen[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Política de Catalunya Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «"Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”». Parlament de Catalunya. [Consulta: 23 gener 2013].
  2. Goodman, Al. «Catalan parliament declaration pushes self-determination» (en anglès). Madrid: CNN, 23 de gener de 2013. [Consulta: 24 de gener de 2013].
  3. «El Parlamento aprueba la declaración de soberanía de Cataluña» (en castellà). abc.es. [Consulta: 24 de gener de 2013].
  4. «Catalan parliament paves way for referendum on independence» (en anglès). guardian.co.uk. [Consulta: 13 juny 2013].
  5. 5,0 5,1 Colomer, Marc. «La declaració de sobirania ja fa via al Parlament». Ara, 22 de gener de 2013.
  6. 6,0 6,1 «Catalunya es declara sobirana». Vilaweb, 23 de gener de 2013. [Consulta: 23 gener 2013].
  7. «El PSC sanciona els cinc diputats que van trencar la disciplina de vot, però no es planteja expulsar-los». 324.cat, 25 de gener 2013. [Consulta: 25/1/2013].
  8. «L'Ajuntament de Barcelona també aprova la Declaració de Sobirania». Racó Català, 1 de febrer de 2013.
  9. «La Diputació de Barcelona també aprova la declaració de sobirania». Vilaweb, 31 de gener de 2013.
  10. «La Diputació de Lleida s'adhereix a la Declaració de Sobirania de Catalunya». Ràdio Seu, 24 de gener del 2013.
  11. «Els diputats socialistes de la Diputació de Lleida s'abstenen o no voten la declaració sobiranista». Europa Press, 2 de de febrer 2013.
  12. El TC suspèn la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya
  13. «Pronunciament del Constitucional de suspensió de la declaració de sobirania» (en castellà). Tribunal Constitucional. [Consulta: 9 maig 2013].
  14. «Rajoy ofereix a Mas diàleg "sense data de caducitat" però li demana "lleialtat institucional i respecte al marc jurídic"». 324.cat, 15 setembre 2013.
  15. «El Consell per a la Transició Nacional recomana combinar la legislació catalana i l'espanyola per tirar endavant la consulta». 324.cat, 25 juliol 2013.
  16. Mateos, Roger. «40 entitats i partits, en la primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir». ara.cat, 26/06/2013 [Consulta: 3 desembre 2013].
  17. 17,0 17,1 Moffett, Matt. «Catalan Separatists to Link for Independence Cause» (en anglès). The Wall Street Journal, 5 setembre 2013.
  18. «De la Jonquera a Alcanar: 400 km de 'Via Catalana' cap a l'estat independent». Ara, 19 juny 2013.
  19. «La Via Catalana, minut a minut». Ara, 11 setembre 2013.
  20. «More than 1 million Catalans form human chain to promote their bid to break away from Spain» (en anglès). The Washington Post. AP, 11 setembre 2013 [Consulta: 13 setembre 2013].
  21. «La 'Via Catalana' arrencarà amb un repicament de campanes i acabarà amb un acte polític». Europa Press, 4 setembre 2013.
  22. Xuriach, Roger. «La independencia está en sus manos» (en castellà). Público, 18 agost 2013.
  23. «Llargues cues al centre de Barcelona per a adquirir la samarreta de la Via Catalana» (en castellà), 9 de setembre de 2013.
  24. A-Etxearte, O.; Bataller, M.. «La independència es podrà votar». El Punt Avui, 13 desembre 2013.
  25. «El Parlament ja tramita la petició al Congrés per convocar un "referèndum consultiu"». Ara, 13 desembre 2013.
  26. http://www.vilaweb.cat/noticia/4167521/20140116/votacio-referendum-surt-cara-psc.html
  27. «La CUP s'abstindrà dijous perquè no vol "demanar permís a Madrid" per la consulta», 14 gener 2014.
  28. «El PSC expulsará a los diputados que no voten contra la consulta», 14 gener 2014.
  29. «Àngel Ros deixarà el seu escó per les discrepàncies amb la direcció del PSC». Ara, 16 gener 2014.
  30. «El PSC es trenca al Parlament per la consulta». Ara, 16 gener 2014.
  31. «La històrica votació d'avui al Parlament: sistema preguntis AMB Resposta». Ara, 16 gener 2014.
  32. «Els grups proposen formalment que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera defensin al Congrés dels Diputats el traspàs de la competència per convocar el referèndum». Parlament de Catalunya, 21 març 2014.
  33. «Mas crida Rajoy a posar "dia i hora" per al diàleg i repta el PP a plantejar una proposta de reforma constitucional». 3/24, 9 abril 2014.
  34. «Ara, la llei de consultes». RAC1, 9 abril 2014.
  35. Els ajuntaments per la independència, Assemblea Nacional Catalana.
  36. L'AMI promou una declaració perquè els càrrecs electes municipals jurin o prometin el seu suport al procés, Associació de Municipis per la Independència.