Boscos de la península Ibèrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bosc d'alzina surera al sud de Portugal (Algarve)
Ocupació ideal dels boscos ibèrics

Els boscos de la península Ibèrica -aquesta última, integrada actualment pels estats europeus d'Espanya,[1] Portugal, Andorra i el Regne Unit, aquest pel petit territori britànic de Gibraltar- s'enquadren dins de dos grans regions florístiques; cadascuna caracteritzada per una sèrie de plantes i comunitats vegetals que li són pròpies, a més de tindre moltes d'altres en comú. La separació entre aquestes dues regions no és clara; existeix una influència mútua, que fa molt difícil establir uns límits precisos: algunes espècies tenen el seu òptim precisament en aquests espais intermedis. L'aïllament geogràfic de la península Ibèrica ha permès el desenvolupament d'una flora i fauna característiques que inclouen un important nombre de taxons endèmics.

Origen i característiques[modifica | modifica el codi]

La flora peninsular, per les seves condicions biohistòriques, geogràfiques, geològiques, orogràfiques, etc., és una de les més riques i variades de tota Europa, sols comparable a la de països mediterranis com Grècia i Itàlia; es calcula que inclou més de 8.000 espècies distintes de plantes, moltes d'exclusives (endemismes).[2]

El Mediterrani, se sap avui, ha estat sotmès en el passat a grans alteracions de clima i vegetació, unit a unes variacions, a vegades molt grans, en el nivell del mar i a variacions en les posicions relatives de les masses continentals (placa europea i africana). Amb l'entrada de plantes i l'aïllament, per les fluctuacions marines o les periòdiques glaciacions, es pot trobar una variada diversitat d'espècies vegetals.

La península Ibèrica, situada en una important via de pas entre Àfrica i Europa, es va veure enriquida amb l'arribada, segons canviava el clima, de plantes estepàries, termòfiles, xeròfiles, oròfiles, boreoalpines, etc., moltes de les quals aconseguiren mantindre's després, gràcies a la diversitat de mitjans que existeixen en les serralades, que els permeten pujar en altitud si el clima es va fent més càlid, o descendir si es torna més fred. La complexitat geològica de la majoria de les muntanyes ibèriques, especialment de les Bètiques, sistema Ibèric i Pirineus, augmentà encara molt més el nombre de nous mitjans amb què adaptar-se i va fer possible la diversitat i riquesa de la flora actual.

La regió eurosiberiana[modifica | modifica el codi]

Bosc a Cantàbria

La regió eurosiberiana està representada per la zona atlàntica, que s'estén des del nord de Portugal, Galícia, Principat d'Astúries, Cantàbria, País Basc i Pirineus occidentals i centrals. Es caracteritza per un clima humit, suavitzat per la influència oceànica, amb hiverns temperats i amb una estació seca poc accentuada. La seva àrea principal s'estén pel nord de Portugal, la major part de Galícia, Principat d'Astúries, Cantàbria, País Basc, nord-oest de Navarra, i Pirineus occidentals. No obstant això, la seva influència en forma de comunitats o espècies concretes s'estén en molts punts cap a l'interior, especialment en les meitats nord i occidental.

La vegetació està representada per boscos caducifolis de roures (Quercus petraea) i el roure pènol (Quercus robur), amb freixedes de Fraxinus excelsior i avellanedes en terres més fresques i profundes de fons de valls. El pis muntanyós es caracteritza per la presència de faigs i a vegades, en els Pirineus, per avetars d'Abies alba; aquests faigs i avetars ocupen les faldes fresques i amb terra profunda de les muntanyes no gaire elevades. La influència mediterrània se sent en la presència d'alzinars amb llorer, que se situen en les crestes i muntanyes més càlides, especialment sobre terres de pedra calcària, on s'accentua la sequedat.

L'aprofitament humà al llarg de la història ha transformat molts d'aquests boscos en prats, que conserven en les seves bogues restes de les tanques o espècies del primitiu bosc. L'orla natural està formada per tanques i espinars que s'instal·len en les clarianes i parts aclarides; estan integrats per roses silvestres, esbarzers, aranyoners, espinosos i uns altres arbusts més o menys espinosos; també poden representar aquest paper els piornals i matollars. Els següents són els principals boscos d'aquesta zona.

Fagedes[modifica | modifica el codi]

Bosc de faigs

Són els típics boscos atlàntics que caracteritzen el pis montà de la regió eurosiberiana ibèrica; se situen entre els 800 a 1.500 msnm, en sòls frescos i més o menys rics, tant calcaris com silicis, si bé solen estar gairebé sempre acidificats per l'intens rentat. El faig és un arbre que projecta una ombra molt profunda, de manera que en les seves formacions atapeïdes queden excloses, en la majoria dels casos, altres espècies llenyoses i fins i tot herbàcies. El seu sotabosc, per això, és molt pobre.

Malgrat el seu caràcter atlàntic, aquests boscos penetren fins al centre de la península, i arriben al Moncayo; les fagedes més meridionals de la península; la Tejera negra a Somosierra-serra d'Ayllón i Montejo de la Sierra, aquest últim a la província de Madrid. Refugiats en tàlvegs i obagues, on troben condicions favorables, la seva recuperació i repoblació en ser desforestats és molt difícil i són desplaçats pel roure reboll. Cal fer esment especial de la selva d'Irati, en el Pirineu navarrès, un dels més importants boscos de fageda avetar existents a Europa, amb una superfície aproximada de 17.000 ha.

Rouredes[modifica | modifica el codi]

Els boscos de roures, sobretot de roure pènol (Quercus robur), són els més característics de la zona atlàntica. Representen la formació forestal típica del pis basal, fins a uns 600 m d'altitud. En alçada, en ascendir a les muntanyes, són substituïts per les fagedes i en els fons de les valls per freixedes i avellanars. Dels dos roures principals, el roure pènol i el roure de fulla gran (Quercus petraea), el segon és el que més penetra cap a l'interior i el que més puja en altitud, però exercint un paper secundari; en general, quan el clima comença a deixar notar el seu caràcter continental, aquestes rouredes són substituïdes per les de roure reboll.

El pis del roure és el més alterat, per ser el més adequat per a prats i cultius. Als roures, els acompanyen amb freqüència castanyers i bedolls. Aquests boscos, en degradar-se, són substituïts per espinars, piornals i en últim extrem bruguerars i gatoses. Al carballo correspondria en origen gran part de l'àrea, ocupada actualment per pinedes i boscos d'eucaliptus.

Bedollars[modifica | modifica el codi]

A la zona atlàntica, els bedolls formen enclavaments o bosquets al peu dels turons rocosos o en els clars de les fagedes, sobre sòls més pobres i acidificats, acompanyats pel Populus tremula i la moixera de guilla. Altres vegades ocupa un pis propi, per sobre del domini del faig, a la zona montana de les muntanyes silícies; aquest pis sol ser de poca extensió i generalment associat amb el roure de fulla gran i moixeres.

Avetars[modifica | modifica el codi]

L'avet blanc (Abies alba) se situa en els vessants frescos i amb sòl profund de les faldilles dels Pirineus, des de Navarra al Montseny, formant avetars purs o, amb més freqüència, boscos mixts amb el faig. Les masses més importants estan a Lleida, amb unes 17.000 ha. En altitud s'estén dels 700 als 1.700 msnm, però les seves principals masses es localitzen a les valls més humides i ombries; són boscos molt foscos, amb sòls molt àcids, per la descomposició de les acícules. En altura, és substituït amb certa freqüència pel pi negre (Pinus uncinata). Aquests avetars porten de vegades arç blanc (Acer pseudoplatanus) i el seu sotabosc és molt similar al de la fageda. Com aquests, tenen un clar significat eurosiberià.

La regió mediterrània[modifica | modifica el codi]

Ocupa la resta de la península Ibèrica, la seva major part i les Illes Balears, la característica principal de la qual és l'existència d'un període de sequera estival més o menys extens, de 2 a 4 mesos, però sempre ben palès. La pluviositat pot ser des dels 1.500 mm fins a menys de 350 mm i temperatures sense cap gelada forta en diversos anys, en zones on cada hivern s'aconsegueixen els -20°C o més.

Si es prescindeix de la influència de les muntanyes, la regió mediterrània peninsular presenta com a boscos típics els perennifolis de fulla endurida: alzinars, sureres, ullastres, ginebres, etc. Aquests boscos vénen acompanyats o reemplaçats a les zones més càlides i erosionats per pinedes de pi blanc i en els arenals i dunes fixes per savinars i pinedes de pi pinyer. Excepcions a aquesta regla, la constitueixen la regió més àrida del sud-est, zones baixes de les províncies de Múrcia i Almeria, on la seva única vegetació són els margallons i les ginestes i a major altura garric i llentiscles. El mateix es pot dir de zones salines o endorreiques, amb grans oscil·lacions de temperatura, com la depressió de l'Ebre i foies de l'interior.

Rebollars[modifica | modifica el codi]

Bosc de rebolls, Quercus pyrenaica

El reboll (Quercus pyrenaica) és de tots els roures el més resistent a la sequera i als climes de matís continental. Els seus boscos, de caràcter subatlàntic, representen moltes vegades el trànsit entre el Mediterrani i l'Atlàntic. La seva àrea peninsular és molt àmplia i tenen una gran importància, sobretot a les muntanyes del centre. Des de l'interior de Galícia i el vessant sud de la serralada Cantàbrica s'estenen pel sistema Central, aconseguint pel sud, ja molt escassos, sierra Nevada i Cadis. Se solen estendre en altituds des d'uns 700-800 msnm fins als 1.500-1.600 msnm. Prefereixen els sòls silicis i substitueixen altitudinalment els alzinars humits i sureres; en el pis superior donen pas a pinedes de pi blanc (Pinus sylvestris) o als piornals serrans amb ginebre rastrer. A les zones on és més palesa la influència atlàntica vénen seguits com a fase regressiva per bruguerars d'Erica australis, a la resta són més freqüents en els seus clars i fases degradades els cistus (estepa amb fulla de llorer) i cap d'ase. La seva àrea natural sol estar ocupada per pinedes de pi blanc o pi marítim.

Boscos de ribera i fons de vall[modifica | modifica el codi]

En aquesta regió, representen enclavaments de boscos caducifolis afavorits per la humitat del sòl, que es manté gairebé tot l'any; això els permet evitar el llarg període de sequera estival, que caracteritza el clima mediterrani.

S'hi es dóna un bandat característic, de la vora del llit a l'exterior, de manera que els boscos més freatòfits se situen en la vora (vernedes, salzedes) i els menys dependents de l'aigua en l'exterior (freixedes, omedes, pollancredes).

Aquests boscos estan formats per salzes, pollancres, alisos, freixes, oms i de vegades també per roures martinencs, til·lers, bedollars i avellaners. Quan la presència de la humitat comença a disminuir en zones més àrides de la vall de l'Ebre, llevant i meitat meridional de la península, l'aridesa ve sovint acompanyada per un augment de sals en el sòl; en aquestes condicions, ens trobem amb formacions d'arbusts de tamarius, baladres i canyís (Saccharum ravennae), de vegades acompanyats per algun bruc. En els sòls silicis no salins, com els de serra Bruna i montes de Toledo, amb espí negre, que en les situacions més càlides, va acompanyat de baladres i tamarius.

En els terrenys baixos de l'interior, sobretot en els margosos i argilencs, són més freqüents les omedes (Ulmus minor) i pollancredes, acompanyades a vegades per freixes i salzes. En els fons de vall granític i en les riberes de terrenys silicis, existeixen formacions molt típiques de freixe amb roure martinenc, especialment al peu de les serres interiors. Les gorges protegides de la regió muntanyenca de Conca porten com a boscos riberencs formacions mixtes de til·ler i avellaner, amb freixes, salzes i om montà (Ulmus glabra). Aquests boscos, en ocupar terrenys molt fèrtils, on l'ésser humà ha establert els seus horts des de molt antic, no estan ben conservats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. No s'inclouen les Illes Canàries, per no pertànyer a la península Ibèrica
  2. López González, Ginés A. Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares. 2a ed. (en castellà). Editorial Paraninfo, 2004, p.27. ISBN 8484762106. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]