República Catalana (1641)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
República Catalana
Flag of Catalonia.svg
1641 Flag of Catalonia.svg
de}}} de}}}
Bandera Escut
Ubicació deMapa d'Europa mostrant la Repúbica Catalan (c. 1641) de Willem Blaeu
Informació
Capital Barcelona
Idioma oficial Català
Religió Catolicisme
Moneda Croat i d'altres
Període històric
Edat Moderna
Proclamació de la República pels Braços Generals 1641
Nomenament de Lluís XIII com a Comte de Barcelona 1641
Política
Forma de govern República
President de la Diputació
 • 1641: Pau Claris
Legislatura Braços Generals
Modifica les dades a Wikidata

La República Catalana fou un efímer estat independent sota la protecció de França proclamat el gener de 1641 pels Braços Generals de Catalunya en el context de la Guerra dels Segadors.

Els Braços Generals, presidits pel president de la Diputació del General de Catalunya, Pau Claris, proclamaren la República Catalana el 17 de gener de 1641. El dia 23 del mateix mes, els Braços nomenaren el rei Lluís XIII de França com a Comte de Barcelona i, per tant, en el sobirà del Principat de Catalunya, quedant aquest en unió amb el Regne de França. Lluís XIII va ser succeït un cop mort pel seu fill Lluís XIV, que romangué Comte de Barcelona fins a l'any 1652, quan l'exèrcit de Felip IV d'Espanya prengué Barcelona i Catalunya es reincorporà a la Monarquia Hispànica.

Història[modifica]

Pau Claris i Casademunt
Imatge al·legòrica de la secessió de Catalunya i la integració a França

Durant la Guerra dels Segadors, inicada el 1640 (i convertida en un conflicte sucedani de la Guerra franco-espanyola), els Braços Generals de Catalunya (també anomenats Junta de Braços), un consell extraordinari reunit per la Diputació del General o Generalitat similar a les Corts Catalanes però sense rei, van dur a terme diverses mesures revolucionàries en concordança amb els esdeveniments del Principat, que poc després de l'esclat de la revolta dels segadors al juliol estava actuant de facto de manera independent. La Junta, que funcionava amb vot individual, aprovà un impost per a la noblesa, el Batalló,[1] i instituí un Consell de Defensa del Principat per organitzar la defensa. També va demanar suport a França i Bernard du Plessis-Besançon va ser nomenat plenipotenciari del rei de França el 29 d'agost de 1640. El 27 d'octubre es va arribar finalment a un acord amb du Plessis-Besançon per obtenir suministraments contra l'exèrcit del rei d'Espanya dirigit per Pedro Fajardo, Marquès de los Vélez.

Amb la victòria de l'exèrcit del Marquès de los Vélez a Tarragona el 23 de desembre, va continuar el seu avanç cap a Barcelona, mentre que l'exèrcit francès d'Espenan va abandonar Catalunya a França a principis de gener de 1641. Les negociacions amb els francesos es va intensificar, el 3 de gener, una delegació de tres catalans es va reunir amb el cardenal Richelieu que els assegurava protecció si fos una república com Gènova. En aquest sentit, el 14 de gener el du Plessis-Besançon es va traslladar a la residència del president de la Diputació del General, Pau Claris, on varen conferenciar. A partir d'aquesta negociació, el 16 de gener, Pau Claris va presentar una proposta davant els Braços Generals per la qual el rei de França va acordar situar el Principat sota la seva protecció si Catalunya canviés el seu govern a una república. El 17 de gener de 1641, els Braços Generals proclamaren per primera vegada la República Catalana. Una setmana més tard, després de la derrota de l'exèrcit català a la batalla de Martorell, a prop de Barcelona, Plessis-Besançon va aconseguir convèncer a les autoritats catalanes que l'ajuda que necessitaven només es podia obtenir de França si reconeixien a Lluís XIII França com a sobirà. Pau Claris va apel·lar el 23 de gener a Lluís XIII, que va ser reconegut Comte de Barcelona (com a Lluís I) i va col·locar el Principat de Catalunya sota la sobirania francesa.[2]

El 26 de gener de 1641, a la batalla de Montjuïc, l'exèrcit de Felip IV va ser derrotat per l'exèrcit franco-català i va haver de retirar-se. Pau Claris va morir un mes més tard. Lluís XIV va ser nomenat Comte de Barcelona a la mort del seu pare el 1643. Finalment, l'acomiadament del comte duc d'Olivares, els estralls causats per la fam i la pesta, així com el compromís de Felip IV de respectar Constitucions i institucions catalanes després de la presa de Barcelona va posar fi a la guerra el 1652, i el Principat de Catalunya va ser reincorporat a la Monarquia d'Espanya.[3]

Referències[modifica]

  1. [1] L'impost del Batalló
  2. Gelderen, Martin van; Skinner, Quentin (2002). Republicanism: Volume 1, Republicanism and Constitutionalism in Early Modern Europe: A Shared European Heritage. Cambridge University Press. p. 284. ISBN 9781139439619
  3. Florensa i Soler, Núria. La declinación de la monarquía hispánica en el siglo XVII. Univ. de Castilla La Mancha, 2004. ISBN 8484272966.