Alzina surera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Alzina surera
Surera de més de 18 metres situada devant de la gossera municipal de Tossa de Mar.
Surera de més de 18 metres situada devant de la gossera municipal de Tossa de Mar.

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Fagales
Família: Fagaceae
Gènere: Quercus
Secció: 'Cerris'
Espècie: Q. suber
Nom binomial
Quercus suber
L.
Distribuicó de l'alzina surera
Distribuicó de l'alzina surera

L'alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina, és de mida mitjana, i originari de la Mediterrània occidental.

La seva característica més identificativa és l'escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que s'extreu el suro. A causa de la seva escorça, el suro ha estat explotat forestalment, afavorint les terres on pot créixer la seva expansió.

Forma boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes sobretot del litoral sobre terrenys silicis. Es pot trobar barrejat amb la pi blanc o amb el pi pinyer però l'explotació humana afavoreix el creixement de la surera en detriments dels altres arbres.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Surera a l'Algarve (Portugal)

Normalment l'alzina suerera té entre 5 i 15 metres d'alçada però es poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres; el diàmetre del tronc pot tenir entre 0,5 i 1,5 metres. Les arrels representen una cinquena part del total de la llenya de l'arbre. La majoria són superficials i, quan estan en contacte amb l'aire, produeixen una escorça de suro com la del tronc. El suro pot rebrotar tant de la soca com de l'arrel.

Les fulles de la surera, perennes, són verdes durant tot l'any i tenen de 4 a 7 centímetres de llargada, lleugerament lobulades o dentades. Poden restar a l'arbre entre un i tres anys. Són petites i dures i, per tant, deixen escapar poca aigua. Presenten importants variacions de duresa i de color en funció de la seva posició dins l'arbre, de les característiques genètiques i de la intervenció de l'home.

Les flors masculines, molt nombroses, s'agrupen en aments. Les femenines, lleugerament pedunculades, són molt més aïllades. El fruit és la gla que presenta una forma i unes dimensions molt variables en funció de cada arbre i de l'època de maduració. Les primeres fructificacions es donen quan l'arbre té entre 15 i 25 anys, per assolir-ne el màxim a l'entorn dels 100 anys. El seu fruït és una gla de 2 – 3 centímetres de llargada. La vida de les sureres pot estendre's durant 150 – 250 anys.

Els troncs són més o menys sinuosos, ramificats lateralment a alçades que varien en funció de l'espessor del bosc o de la sureda i de les podes (a Catalunya pràcticament inexistents). La fusta té una densitat elevada. S'empra, entre d'altres, a la torneria, a les drassanes (ja que suporta molt bé la immersió en aigua sense podrir-se) i com a llenya (ja que té un potencial calorífic elevat). L'alzina surera és un dels pocs arbres capaç de rebrotar després d'un incendi gràcies a la seva escorça de suro que, actuant com un aïllant tèrmic, impedeix que les altes temperatures n'afectin els teixits vitals.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

La surera és una espècie pròpia de la regió mediterrània que necessita hiverns més humits i suaus que l'alzina, que la substitueix a mesura que el clima adquireix característiques continentals. Es tracta doncs d'una espècie termòfila perquè, entre altres raons, la seva fructificació, moment quan difícilment pot suportar les gelades, es produeix durant els mesos de desembre o gener.

D'altra banda, es tracta d'una espècie calcífuga i per tant es troba sobre sòls àcids i sense calç, altrament anomenats silicis. A Catalunya les suredes creixen sobre granits, gneis, esquistos i pissarres. De totes maneres l'alzina surera no suporta bé els sols excessivament compactes; per això el conjunt de la sureda acostuma a ésser millor quan el contingut de sorres és elevat.

Finalment, el suro que forma la seva escorça és una adaptació contra el foc, en uns territoris on aquest és un factor limitant important.

Alzina surera (Portugal)

Adaptació al clima[modifica | modifica el codi]

En les zones de clima mediterrani, l'estiu és el període més sec de l'any, ja que coincideixen les temperatures elevades amb una pluviositat mínima. En aquest clima domina més la vegetació llenyosa que l'herbàcia, la qual és molt menys eficaç a l'hora de trobar i d'aprofitar l'aigua o la humitat.

Entre les espècies llenyoses adaptades en aquest clima s'hi troba l'alzina surera. Aquesta creix en les zones on la pluviometria anual oscil·la entre els 500 i els 900 mm, encara que quan les precipitacions superen els 700 mm es poden presentar problemes de competències amb altres espècies (per exemple el roure, el castanyer, l'alzina...). Les suredes, a més de la humitat, necessiten la presència d'almenys un mes sec cada any.

L'alzina surera, tot i que no suporta temperatures hivernals excessivament baixes (-10 graus centígrads), aguanta amb facilitat temperatures estivals molt elevades.


Distribució[modifica | modifica el codi]

La surera és una espècie originària de la Mediterrània occidental i actualment es pot trobar a la Península Ibèrica, el sud de França, Còrsega, la Península Itàlica, Tunísia, Algèria i Marroc.

Hom calcula que les suredes ocupen en aquests territoris un total de 2.500.000 d'hectàrees, de les que més de la meitat es troben a Portugal, on està prohibit talar-lo si no és amb finalitats forestals o envelliment.

Als Països Catalans és present a Penyagolosa, a les serres del Maestrat, sobretot a la Serra d'Espadà i dels Ports de Beseit, al Montnegre, el Montseny, les Gavarres, les Alberes, les planes de la Selva, al massís de les Gavarres i el Rosselló i el Surar de Pinet i Llutxent.

Explotació forestal[modifica | modifica el codi]

Detall del tronc pelat de la surera. L'escorça de l'arbre s'arranca per fer suro.

Les alzines sureres s'exploten des de l'antiguitat. A mitjan segle XVIII, però, amb l'aparició del tap de suro i la creixent demanda internacional del producte, aquesta espècie forestal comença a aprofitar-se de manera molt més intensiva.[1]

Els usos principals de la surera són la seva escorça i els seus fruïts. De l'escorça se n'extreu el suro. De la primera pelada de la surera se n'extreu el pelegrí, un material de baixa qualitat que no es pot fer servir per l'elaboració de taps. Es pot utilitzar triturat o per fer aglomerats. Les pelades següents es realitzen cada 12 anys aproximadament, de forma absolutament manual, i d'elles se n'extreu el suro de qualitat suficient per a tots els seus usos, especialment els taps de suro d'ampolles de vi i cava.

Els fruïts de la surera, les glans, són l'aliment de diferents animals, entre els quals destaquen els porcs, que en algunes regions de la Península Ibèrica pasturen lliurement sota les sureres, formant el característic paisatge de deveses castellanes, extremenyes, andaluses i portugueses.

Pela del suro[modifica | modifica el codi]

L'operació de pelar el suro es realitza durant l'estiu i mobilitza les colles de peladors que hom localitza als espais amb predomini de suredes des de mitjan segle XVIII. La feina consisteix a fer un tall circular amb la destral al tronc de l'arbre, esqueixar longitudinalment l'escorça i treure el suro amb l'ajut del mànec de la destral o d'un bastó. Els peladors eren «homes de bosc», gent que, a part de la pela del suro de l'estiu, passaven llargues temporades en els espais forestals explotant els diferents recursos que el bosc facilitava (llenya, resina o pinyes).[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «El suro i el carbó». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 18 de novembre de 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lledó, Diana. El suro, maig de 2002 (Col·lecció biodiversitat i tecnodiversitat). ISBN 84-393-5446-7. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alzina surera
Wikispecies-logo-en.png
Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.