Guerra Civil catalana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Guerra Civil Catalana)
Infotaula de conflicte militarGuerra Civil catalana
Tipusguerra civil Modifica el valor a Wikidata
Data14621472
EscenariPrincipat de Catalunya
LlocCorona d'Aragó Modifica el valor a Wikidata
ResultatCapitulació de Pedralbes
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe[1]
Regne de França Regne de França
Principat de Catalunya Principat de Catalunya

Corona de Castella Corona de Castella
Avís Regne de Portugal

Renat d'Anjou Ducat de Lorena
Comandants
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Francesc de Verntallat
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan R. Folc de Cardona
Hug Roger de Pallars
Pere de Belloch
Pere Joan Ferrer
Corona de Castella Enric IV de Castella
Corona d'Aragó Pere de Portugal
Renat d'Anjou Renat I
Renat d'Anjou Ferri II de Lorena

La Guerra Civil catalana[n. 1] fou un conflicte bèl·lic que tingué lloc entre 1462 i 1472 al Principat de Catalunya entre el rei Joan II d'Aragó i els remences d'una part, i les institucions catalanes rebels encapçalades pel Consell del Principat i la Diputació del General de l'altra, per tal de tenir el control polític del territori. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat al seu pare Joan II– serà l'excusa per formalitzar l'inici d'un enfrontament que, de fet, s'anava covant de l'època del seu predecessor Alfons el Magnànim.

Tanmateix, la guerra és el resultat d'una controvèrsia política que enfronta la monarquia i l'oligarquia i entre l'estil absolutista i el pactisme. També es debatia la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. En començar les hostilitats, tota la societat es veu obligada a optar per un o altre bàndol en funció dels seus interessos i ideologies.[3]

La Guerra Civil és el primer conflicte a Catalunya on es fa un ús generalitzat de les armes de foc, i representa el pas de tàctiques militars medievals a tàctiques militars modernes.[4]

Context social[modifica]

Comença el segle xv enmig d'una profunda crisi que afectava Europa Occidental, i especialment Catalunya per la crisi de subsistència entre la població, la crisi demogràfica a causa de l'epidèmia de la pesta negra, que afectà especialment el camp, la crisi financera, amb un gran endeutament de les institucions públiques, i la reducció del volum i els guanys del comerç internacional.

A Catalunya destaca especialment la crisi social agrària, amb l'aparició del moviment remença, que reivindica la supressió dels mals usos. En l'aspecte polític, la concepció autoritària de la monarquia topa, per un costat, amb la creixent força de les institucions i els poders econòmics i, en l'entorn rural, amb la noblesa, la qual també viu fortes tensions amb els seus serfs.

Alfons el Magnànim havia dut a terme la seva política en gran part des de Nàpols i no des de Barcelona, i la capacitat d'influir en la política dels regnes per part de la Biga havia sigut, doncs, menor.

La Guerra Civil navarresa[modifica]

Proclamació del príncep de Viana
(o Entrada del príncep de Viana a Barcelona) de Ramon Tusquets i Maignon, 1885

De la unió de Joan el Sense Fe i la seva primera muller, Blanca I de Navarra, va néixer Carles de Viana, primer príncep de Viana, que segons les capitulacions matrimonials de 1419 havia d'heretar el Regne de Navarra a la mort de la seva mare. Però el 1441, en morir Blanca de Navarra, el rei Joan va usurpar el tron navarrès. El resultat fou la Guerra Civil navarresa entre 1451 i 1455, que va enfrontar els agramontesos, partidaris del rei Joan, i els beaumontesos, partidaris de Carles. Joan II derrota definitivament Carles en la batalla d'Oibar el 1451.[5]

Situació al Principat[modifica]

La situació al camp: la revolta dels remences[modifica]

Les contínues reivindicacions dels pagesos contra l'opressió dels senyors va ser recollida tímidament, però interessadament, pel rei Alfons el Magnànim en la primera meitat del segle xv, ja que volia tenir més control sobre la noblesa, alineada amb els poders institucionals de Catalunya. El 15 de gener de 1458, el lloctinent de Catalunya Joan d'Aragó i d'Albuquerque va donar ordre de suspendre els mals usos, que fou suspesa per Alfons el Magnànim.[6] El seu successor, Joan el Sense Fe, heretà aquest clima de revolta al camp, que li resultarà beneficiós en el seu enfrontament amb el poder polític català i el 1460 va reinstaurar l'ordre de suspensió dels mals usos-[6]

La Guerra dels remences, iniciada el 1462,[7] coincideix en dates amb la Guerra Civil catalana i situa la Diputació del General amb dos fronts oberts: la lluita al camp contra els remences i la lluita contra el rei.

La situació a Barcelona: la Biga i la Busca[modifica]

La crisi econòmica mediterrània dels volts del 1425 comporta la intervenció per mitjà de mesures proteccionistes, però per aplicar-les cal vèncer la resistència de l'oligarquia urbana (els ciutadans honrats). Les protestes i motins se succeeixen, la qual cosa dona lloc a una sèrie de canvis i reformes (1436). Els mercaders i menestrals proposen una sèrie de mesures: devaluació monetària, prohibició d'importació de productes, millora de la producció tèxtil, impostos a estrangers. Els ciutadans honrats proposen mesures més limitades, com treballs públics per atenuar l'atur. La intransigència d'aquests últims i la seva resistència al canvi van precipitar la crisi econòmica i van dividir els barcelonins, a partir de 1450, en dos grups clarament diferenciats: la Biga i la Busca. La Biga, integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders, es considera, actua i viu com un grup nobiliari: tenen terres, castells i drets senyorials i viuen de rendes. S'oposen a les alteracions monetàries. La Busca, el partit dels menestrals i mercaders que aspiren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona, vol la devaluació monetària i mesures proteccionistes.

Entre la Biga i la Busca, Alfons el Magnànim mantindrà una postura ambigua, ja que d'una banda necessita diners i els acceptarà tant de buscaris com de bigaris, i d'altra aspira, com els altres reis del segle xv, a imposar la seva autoritat en les Corts catalanes i sobre la noblesa. El Sindicat dels Tres Estaments, format per mercaders, artistes i menestrals, neix a Barcelona el 19 de novembre de 1452 amb l'autorització del governador de Catalunya, Galceran de Requesens i el vistiplau d'Alfons el Magnànim que permeteren una modificació del sistema d'elecció dels Consellers i d'una reorganització del Consell de Cent amb l'objectiu de protegir els interessos d'aquests col·lectius.[8]

Les darreres Corts catalanes del regnat d'Alfons, convocades per Joan de Navarra en 1454 com a lloctinent del rei, en les quals no només mai hi fou present directament el rei, sinó que ni tan sols pogueren arribar a clausurar-se, evidenciaren l'existència d’una distància creixent entre la monarquia i bona part dels seus vassalls, alhora profundament dividits entre ells.[9] La noblesa barcelonina bigaire ocupava els càrrecs de la Diputació del General i al final de la crisi dels remences el rei s'havia posicionat a favor del partit barceloní de la Busca. Les maniobres reials al consistori de Barcelona per a afavorir la presència d'aquest partit en un espai tradicionalment ocupat per l'oligarquia representada per la Biga, s'incrementaren mitjançant la figura del nou lloctinent, Galceran de Requesens, qui acabarà protagonitzant una dissolució il·legal del Consell de Cent per a imposar els seus candidats. Era President de la Generalitat Bernat Guillem Samasó.

L'enfrontament entre Joan II i el príncep de Viana[modifica]

Alfons el Magnànim no va tornar de Nàpols i va morir el 27 de juny de 1458. Joan s'assabentà de la mort del seu germà el 15 de juliol de 1458 estant a Tudela, i inicià llavors el viatge cap a les seves noves terres per tal de presentar-s’hi com a sobirà i el 22 de novembre de 1458 entrà oficialment a Barcelona. El clima emocional generat per l'empresonament de Carles de Viana, ordenat pel seu pare Joan el Sense Fe a les darreries de 1460, va fer passar a l'ofensiva a les classes privilegiades del Principat.

A les Corts de 1460 s'elegeix un Consell del Principat, que va exigir al rei l'immediat alliberament del seu fill. Aquesta enèrgica actitud, unida a l'aixecament dels beamontesos navarresos i a la mobilització castellana a la frontera d'Aragó, van obligar el rei a cedir: alliberà Carles de Viana i acceptà la capitulació de Vilafranca (1461), en què es recollien les reivindicacions polítiques de l'oligarquia catalana, entre d'altres, la prohibició al rei d'entrar a Catalunya sense permís de la Generalitat mentre no s'aprovessin les lleis que la desenvolupaven.[10]

La sobtada mort del príncep de Viana per tisi (tot i que corregué la brama que fou enverinat per agents de Joana Enríquez)[11] a les tres setmanes del seu alliberament va alterar l'aparent pacificació. A la mort del príncep, el nou primogènit seria l'infant Ferran, que tenia 10 anys, de manera que el rei va enviar a Barcelona la seva mare, la reina Joana Enríquez,[10] on va arribar el 21 de novembre després de passar uns dies a Santa Maria de Valldonzella[12] amb la intenció d'aigualir la capitulació de Vilafranca i accentuar la divisió entre els dirigents catalans, dividits entre els reialistes, els que volien desenvolupar la capitulació i establir els límits del poder reial, i una minoria radical que pretenia acabar amb els Trastàmara, als quals consideraven incapaços de governar en el pactisme, i cercar un nou sobirà, o bé instituir una república com la República de Venècia o la República de Gènova.[10]

En una Barcelona dominada por la Biga, les relacions de Joana Enríquez amb els organismes representatius de Catalunya foren molt dures durant els sis mesos en què va viure a Barcelona amb el seu fill, ja que diversos dirigents de la Busca[n. 2] presos,[13] acusats de conspirar en favor de Joan II en el complot de Sant Maties, van ser condemnats a mort, de manera que el febrer de 1462 anuncia la seva marxa a Girona, on feia uns mesos que els pagesos de remença s'havien aixecat contra els seus senyors per reivindicar l'abolició dels mals usos en la Guerra dels remences.

Desenvolupament de la guerra[modifica]

Els reialistes, amb el suport dels seus tradicionals aliats, buscaires i pagesos, van provocar un aixecament camperol el 1462 i, davant l'agreujament de la situació, Joan el Sense Fe va buscar el suport de Lluís XI de França[14] pel Tractat de Saragossa[15] a canvi, entre altres coses, del Rosselló i la Cerdanya a través del seu nebot Gastó de Foix, a qui promet heretar el Regne de Navarra en virtut del tractat de Baiona, deixant com a governador dels comtats, ocupats pels francesos, Bernat d'Oms i de Santapau.

Amb l'anunci de la propera marxa de Joana Enríquez a Girona i la notícia que els remences es preparaven per enviar una ambaixada a la cort per demanar l'entrada del rei a Catalunya, el Consell del Principat, dominat ja per la facció antijoanista, va decidir el 5 de març formar un exèrcit per acabar amb la rebel·lió remença, amb el què la reina va marxar a Girona, on va arribar cap al 15 de març, i allà va ratificar l'ordre de dissolució dels grups armats remences i va enviar dos oficials reals a la muntanya gironina per fer que es complís, però, com que aquestes disposicions no van acabar amb la rebel·lió, la reina va decidir intentar assolir una treva posant-se en contacte amb Francesc de Verntallat.[16] Mentrestant, a Barcelona, on els enfrontaments entre joanistes i antijoanistes eren cada cop més freqüents, va començar la recluta de l'exèrcit que havia d'acabar amb la rebel·lió remença i que també estava dirigit contra tots els que «tracten contra la Capitulació», a la qual cosa la reina des de Girona va manifestar la seva més ferma oposició per ser un acte il·legal en haver usurpat una prerrogativa del lloctinent de Catalunya, càrrec que ostentava ella mateixa en nom del seu fill el príncep Ferran.[17] El Consell del Principat, a proposta del bisbe de Vic, li va contestar declarant nul·les les seves decisions, al·legant que estava mal informada i aconsellada.[18]

El 24 d'abril, el Consell del Principat va aixecar una host de 300 cavallers amb 100 llances i un miler d'infants comandada per Hug Roger III de Pallars Sobirà per combatre els pagesos, i la reina va decretar immediatament la seva il·legalitat, mentre els diputats i el Consell prohibiren la publicació de la crida reial. Les autoritats locals no sabien què fer, ja que les dues autoritats eren legítimes, però les ordres contradictòries i els primers atacs foren de les tropes remences de Francesc de Verntallat[19] a Castellfollit de la Roca el 1462 i, després de recuperar Hostalric,[20] els revoltats van iniciar el setge de la Força Vella[21] de Girona, on s'havien refugiat Joana Enríquez i el príncep Ferran.[10] Veient la situació, el rei va penetrar al Principat per Alfarràs el 5 de juny al front de 200 genets i 200 homes a peu aragonesos, navarresos i catalans addictes[22] sense permís del Consell del Principat, i va instal·lar la seva base d'operacions a Balaguer amenaçant Lleida. Començà les operacions per prendre Tàrrega, i els exèrcits es trobaren a la Batalla de Rubinat al juliol del 1462[23] mentre Lluís XI de França complia la seva part del tracte i aixecava un exèrcit de 22.000 homes comandats pel Gastó IV de Foix envaint el Rosselló el 9 de juliol[24] i derrotant amb facilitat a Jofre VII de Rocabertí a la batalla d'El Pertús[24] i va aixecar el Setge de la Força Vella.[25]

Lluís XI de França oferí a Agurain ajut militar a Joan II[26] a canvi d'un pagament pel qual les rendes del Rosselló i la Cerdanya quedaven empenyorades per un valor de 200.000 escuts i al tractat de Baiona s'estipulà que fins que no es retornés el deute, Joan II cedia els drets sobirans sobre Els Comtats, així com llur jurisdicció i emoluments.[27] La xifra total del deute es va quantificar en 300.000 escuts d'or.[28] Quedaren específicament inclosos en aquesta cessió els castells de Perpinyà i de Cotlliure,[27] i també Puigcerdà, places fortes a on s'instal·laren les noves guarnicions franceses. El rei francès s'apoderà dels comtats en pocs dies l'agost de 1462[29] però l'auge de la resistència nordcatalana va obligar-lo a enviar-hi un exèrcit francès comandat pel duc de Nemours Jaume d'Armanyac el gener de 1463.[29] Paral·lelament, la notícia que Joan II havia hipotecat una part del país als francesos va enfurismar els catalans i fou molt mal rebuda a Barcelona, cosa que va convèncer encara més les autoritats catalanes (amb el Consell del Principat al capdavant) de la necessitat de la revolta contra el rei.[30]

Enric IV de Castella[modifica]

Enric IV de Castella
Campanyes de 1462

El mes d'agost de 1462 el Consell del Principat proposa deposar Joan el Sense Fe, la seva dona i el seu fill ―seguint, entre d'altres, les idees del dominic Joan Cristòfor de Gualbes, que defensava la tesi que la “res publica” estava per sobre del príncep i que per tant podia ser deposat en cas de tirania― El Consell del Principat d'acord amb les autoritats municipals de Barcelona va acordar demanar ajuda militar a Enric IV de Castella per expulsar l'exèrcit francès de Catalunya, i per això es va decidir enviar una ambaixada a Castella encapçalada per Joan de Copons[31] amb l'encàrrec que sol·licités l'enviament de dos mil homes a cavall.

En no obtenir els resultats desitjats, i veient que una república sense suport extern era inviable,[14] les autoritats catalanes van considerar que aconseguir l'ajuda militar no era suficient i van fer el pas d'oferir la corona al rei castellà com a cap de la branca principal dels Trastàmara que des del compromís de Casp també regnava a la Corona d'Aragó,[32] qui a part dels seus drets al tron podia comptar amb l'ajuda dels beaumontesos navarresos enemics de Joan el Sense Fe i de Gastó de Foix, que donaven suport Blanca II de Navarra, germana de Carles de Viana i exdona d'Enric IV, pensant que així lligarien més fermament el rei castellà a la seva causa. L'onze d'agost es van reunir el Consell de Cent del municipi de Barcelona i el Consell del Principat; tots dos van acordar nomenar Enric IV «senyor del Principat de Catalunya» ―«per a la salvació i restauració del dit Principat i de la cosa pública d'aquell i de les persones i béns dels poblats en aquell, ha de ser proclamat i pres en i per senyor del Principat el sereníssim Enric, rei de Castella», es deia en el document aprovat per les dues institucions-, qui s'havia de comprometre a canvi a respectar les lleis catalanes i la Concòrdia de Vilafranca de 1461. Immediatament van ser informades de la decisió les principals ciutats catalanes i l'endemà, com Joan Copons ja havia sortit per a Castella, se li va enviar una carta en què li comunicaven el canvi en l'objectiu de la seva missió, acompanyada d'una altra adreçada al rei de Castella en què es deia que , «apartats els dits rei, reina i descendència», «us oferim i presentem aquest Principat, com a vacant i destituït de senyor».[33]

En nom del rebel Jaume d'Arenós el 14 d'agost, Juan de Híjar, cunyat de Juan de Beaumont amb tropes castellanes va ocupar Alcanyís, el 17 Aliaga i l'endemà Castellote i Azaila, i Antonio Navarro prenia Albentosa, Rubielos de Mora i Sarrion el 15 d'agost,[34] però no pogué prendre la Puebla de Valverde, que fou socorreguda des de Terol el 27 d'agost.[35]

El 15 o 16 d'agost Joan de Copons es va entrevistar amb Enric de Castella a Atienza, on el rei li va contestar que abans d'acceptar havia de consultar el Consell reial, encara que ell era favorable a la proposta. Vuit dies després la reunió del Consell a Segòvia, on s'havien reunit les corts, va proposar acceptar l'oferiment. Durant la reunió es va sol·licitar la presència de l'ambaixador català per explicar la proposta i aquest va insistir en la necessitat enviar immediatament homes d'armes per a la defensa del Principat. Després de l'acceptació el rei va decidir enviar a Catalunya dos mil cinc-cents homes a cavall al comandament de Joan de Beaumont, prior de l'orde de Sant Joan de Jerusalem del regne de Navarra, i de Juan de Torres, cavaller de Sòria.[36] El dia 1 de setembre va arribar a Barcelona la notícia de l'acceptació i l'endemà es va fer un solemne tedeum a la catedral. El dia 11 Enric IV va atorgar poders a Joan de Beaumont i Joan Ximénez de Arévalo perquè actuessin com els seus lloctinents a Catalunya.

Enric accepta l'oferiment davant de la divisió de la noblesa. El mateix 12 de setembre, quan Joan el Gran es va unir a les tropes de Gastó de Foix a Sant Andreu de Palomar tenia lloc a Barcelona la solemne proclamació d'Enric com el nou Comte de Barcelona. El 13 el 14 de setembre Joan el Gran i Gastó de Foix van posar setge a Barcelona, però el 4 d'octubre davant la imminent arribada dels 2.500 soldats de cavalleria castellana[14] es va aixecar el setge, en el primer gran triomf dels revoltats. Les tropes reialistes van ocupar i saquejar Vilafranca del Penedès el 9 d'octubre després de forts combats, passant per Sant Cugat del Vallès i Martorell, que no van capturar, i van passar a assetjar Tarragona, que va capitular el 31 d'octubre.[37] Tarragona es va convertir a partir d'aleshores en una important base d'operacions militars i polítiques realistes i fou on establí Joan II la seva cort i la seu de la Diputació del General del Principat de Catalunya realista.[38]

El 24 d'octubre van arribar a Barcelona Joan de Beaumont i Joan Ximénez de Arévalo[39] quan els reialistes només controlaven Balaguer, Tarragona, Tàrrega, Montblanc, Girona[40] i Perpinyà,[41] però la major part a Catalunya es manté a al costat de la Diputació del General i el Consell del Principat, el rei i el comte de Foix van decidir decidir refugiar-se al Regne d'Aragó, que romania fidel a Joan, arribant a Balaguer, on va establir la seva cort,[42] el 12 de novembre després de passar per Montblanc.[43]

L'11 de novembre Beaumont i Ximénez d'Arévalo van jurar en nom d'Enric les lleis catalanes davant de l'altar major de la catedral. Dos dies després una comissió molt nombrosa de les institucions catalanes va jurar fidelitat a Enric I de Catalunya. Un mes després l'exèrcit de Gastó de Foix va arribar a Saragossa, que el va aclamar i no va enfrontar-se a l'exèrcit castellà de Juan de Híjar que havia ocupat Belchite per evitar que Enric de castella s'aliés amb els anglesos i borgonyons en contra dels francesos[44] i el gener de 1463 Gastó de Foix es va retirar a Navarra, on va acabar dissolent-se i va tornar al Bearne.[45]

Al gener de 1463 un altre exèrcit de Lluís XI de França comandat pere Jaume d'Armanyac-Nemours va ocupar el comtat del Rosselló,[46] prenent el dia 8 Perpinyà i el 13 Cotlliure, i va enviar Jean de Montauban com ambaixador a Castella[47] perquè Enric IV dubtava a assumir la Corona d'Aragó, atès que els regnes de Aragó i de València no s'havien sumat a la rebel·lió catalana. De les gestions de l'ambaixador va sorgir la idea que el rei francès, com a aliat de tots dos contendents, actués com a àrbitre en el conflicte que els enfrontava. A principis d'abril van començar les negociacions entre els representants dels reis de Castella, Aragó i França, i el 23 es va fer pública la Sentència arbitral de Baiona per la que el castellà es comprometia a retornar les places fortes que havia pres als regnes de Navarra, Aragó i València i renunciar al Principat,[48] i en compensació se li lliura la Merindad d'Estella, que no es va arribar a complir, mentre que Joan el Sense Fe renuncia a les rendes que li corresponien a Castella, sempre que concedís una amnistia general i reconegués la Capitulació de Vilafranca, amb la condició que els catalans se sotmetessin a la seva autoritat en un termini de tres mesos.[49] La sobirania d'Enric havia estat exercida a distància, doncs en cap moment es desplaçà a Catalunya.[50] L'ocupació del comtat de la Cerdanya tindria lloc quan Puigcerdà va ser presa el 16 de juny.[cal citació] El juny de 1463 Joan de Beaumont va renunciar a ser Lloctinent de Catalunya en nom d'Enric IV de Castella.[51]

Pere de Portugal[modifica]

Campanya de 1465
Pretès retrat del Rei Pere IV de Catalunya a la taula central del Retaule del Conestable, de Jaume Huguet

El 27 d'octubre del 1463 la Generalitat de Catalunya va oferir la corona d'Aragó a Pere de Portugal,[52] conestable Pere de Portugal, que al·legant els seus drets successoris a la Corona com a nét de Jaume II d'Urgell s'havia postulat a les autoritats catalanes el novembre de 1462 per a regnar al Principat, sent rebutjada la seva proposta.[53] En l'elecció del conestable de Portugal, les autoritats revolucionàries catalanes van valorar els drets successoris, el suport que podria rebre de Portugal i Borgonya. Va ser rebut amb gran solemnitat quan va desembarcar a Barcelona el gener del 1464 portat per dues galeres catalanes que havien salpat l'1 de novembre. Donades les seves limitacions, s'alià amb el duc de Borgonya, enemic de Lluís XI de França. Aragonesos, valencians i mallorquins, mentrestant, presten suport a Joan el Sense Fe,[1] a més dels buscaires i remences i alguns nobles i clergues com Bernat Saportella, diputat del Principat de Catalunya, es posa al costat del rei.

Descartada l'amenaça castellana en aplicació de la Sentència arbitral de Baiona, Joan el Sense Fe va desplegar una ofensiva per ocupar la part oriental de Catalunya. Així el març de 1464 va dirigir personalment al març el setge de Lleida al costat del seu fill Alfons VI de Ribagorça, Bernat Hug de Rocabertí i Rodrigo de Rebolledo amb aconseguit diners i soldats de les ciutats de Saragossa i València, i el 6 de juliol[54] va aconseguir que la ciutat capitulara. Aquest daltabaix per a la causa rebel va obligar Pere a abandonar la seva forma autoritària de poder, amb mesures com l'expulsió de Barcelona de les famílies de reialistes com Arnaldo Scarit, Joan Francesc Boscà, Galcerán Dusay i Ramón Marquet[55] i restablir a l'agost el Consell del Principat, el principal organisme revolucionari, que havia dissolt cinc mesos abans.[56]

Joan de Beaumont es va anar distanciant progressivament de Pere de Portugal a causa de la detenció, i en certs casos tortura, d'alguns dirigents revolucionaris, entre els quals hi havia el abat de Montserrat Antoni Pere Ferrer, el seu nebot Joan Pere Ferrer, l'antic capità de la Bandera de Barcelona Joan Bernat de Marimon i el noble Francesc de Pinós acusats d'haver participat en una conspiració contra ell, i és possible que Joan de Beaumont temés per la seva pròpia seguretat, i el tractat de Pamplona del 9 de juny de 1464 entre Joan II i Enric IV de Castella que suposava la pacificació de Navarra i la retirada definitiva del suport del rei castellà als rebels catalans, així que canvià de bàndol i posà Vilafranca del Penedès en mans reialistes el 25 d'agost.[57] La notícia va causar una enorme commoció al bàndol rebel per la significació del personatge, el cap del partit beaumontès que lluitava contra Joan el Sense Fe a la Guerra Civil navarresa i havia estat el lloctinent d'Enric IV de Castella quan aquest va assumir la sobirania del Principat de Catalunya, i per la posició estratègica de Vilafranca. Pere Portugal el va titllar de «traïdor, lladre i perjur», mentre que Joan es va reconciliar amb ell i va signar el tractat de Tarragona el 22 de novembre la pau amb els beaumontesos que va posar fi a la guerra civil de Navarra.[58]

Pere va reunir a Barcelona un nodrit contingent de tropes per fer front a la previsible ofensiva de les forces realistes fidels a Joan II, que van establir el Setge de Cervera que va caure en mans reialistes el 14 d'agost de 1465 després d'haver resistit un setge de 44 dies.[59] Quan Pere de Portugal va tenir notícia que les forces assetjadores al comandament de Joan Ramon Folc IV de Cardona anaven a rebre el reforç d'un nou contingent manat pel joveníssim príncep hereu Ferran, de només tretze anys d'edat, va partir de Vic on havia establert la seva caserna general en direcció a Cervera.[60] L'exèrcit realista va sortir al seu encontre i el xoc entre tots dos es va produir en camp obert el 28 de febrer entre Prats de Rei i Calaf, on Pere fou derrotat,[61] fet que va suposar deixar de gaudir de la confiança de les autoritats catalanes,[62] En resposta el 7 de juny de 1465, Pere va prendre La Bisbal, punt estratègic de les comunicacions entre Girona i la costa, defensat pel bisbe de Girona Joan Margarit i Pau i obligant el rei Joan i el seu hereu a refugiar-se a l'estol reial i a tornar a Tarragona per dirigir-se a aixecar el setge de Cervera mentre Pere avançava en el nord, prenent Camprodon, Berga, Bagà i Olot amb les tropes de Joan estancades en el setge d'Amposta, que va caure el 21 de juny[63] Amb la caiguda d'Amposta en mans reials, quedava obert el camí de Tortosa i Barcelona, i l'armada de Francesc Berenguer de Blanes perseguí els vaixells de la Generalitat, que es van refugiar al port de Marsella.[64] Igualada va caure el 17 de juliol, Cervera el 14 d'agost [62] i Ulldecona va caure el 20 de setembre de 1465.[63]

També les tropes del rei Pere tingueren algun èxit militar, com el suport rebut per mar des de Portugal quan Barcelona fou assetjada el juliol de 1465 per Alfons d'Aragó i d'Escobar,[63] però les negociacions de Joan van deixar Pere sense aliances, perdent el suport de Milà i Castella i restant-li només el suport d'Anglaterra i Borgonya, que no podien influir en la guerra.[57] Diverses poblacions catalanes canvien de bàndol (en els dos sentits) durant el conflicte, dificultant així encara més l'estratègia.][65]

Com a conseqüència de les derrotes i de la crisi econòmica i financera que patia Barcelona, les discrepàncies entre Pere de Portugal i les institucions catalanes amb la Generalitat al capdavant van anar accentuant-se, especialment quan el rei va intentar dur a terme una reorganització militar posant portuguesos als llocs clau i a principis del 1466, mentre que Pere fracassava de nou en la recerca del suport d'algun sobirà europeu, la Generalitat es va negar a pagar els sous d'aquests capitans portuguesos. La situació es va agreujar quan al març Pere va caure malalt i a partir del 29 de maig ja no va poder abandonar el llit. Va morir el 29 de juny a Granollers. Una setmana abans, el 21 de juny, Joan havia aconseguit la rendició d'Amposta, assetjada des de feia quasi nou mesos, i el 15 de juliol, es va rendir Tortosa, de manera que tot el sud de Catalunya va passar ja a mans realistes. Els generosos termes de la capitulació van ser similars als imposats a Lleida.[66]

A la seva mort el juny de 1466 la guerra ja estava perduda, no havent complert les esperances posades en rebre suport de Portugal i de Borgonya i amb la amb la caiguda de Lleida, Cervera i Tortosa i la derrota de Calaf, on van ser fets presoners el comte de Pallars i els vescomtes de Rocabertí i de Roda.

Renat I[modifica]

Campanyes de 1467
Estàtua del rei Renat I a Ais de Provença, Provença

El 29 de juny de 1466 mor el conestable Pere de Portugal[67] a Barcelona havien augmentat considerablement els partidaris de posar fi a la guerra i per evitar-ho, el 2 de juliol es va publicar un decret per el que es castigaria amb la pena de mort als qui parlessin a favor del rei, la reina o el primogènit. Aprofitant aquest clima, Joan el Sense Fe va fer una oferta de pau del mateix tenor que la que acabava de fer Tortosa, que s'havia rendit el dia 15 de juliol, per mitjà d'una ambaixada de les Corts d'Aragó, però l'oferiment va ser rebutjat per les institucions barcelonines, dominades pel sector revolucionari més radical encapçalat per Cosme de Montserrat, bisbe de Vic, perquè esperava l'ajuda del regne de França.[68]

S'oferí la corona a Renat I d'Anjou, net de Joan I d'Aragó i antic enemic d'Alfons el Magnànim, la qual cosa modificarà el sistema d'aliances internacionals i es va nomenar una ambaixada formada per tres membres en representació dels tres estaments del Principat perquè anés a Angers per rendir-li vassallatge, i va acceptar només quan Lluís XI de França el va fer saber en secret que comptava amb el seu suport. Conscient que darrere de la proclamació de Renat d'Anjou estava Lluís de França,[69] Joan va demanar-li que mantingués l'aliança subscrita al Tractat de Baiona de 1462 i no va rebre resposta. El canvi en la seva política respecte Catalunya va ser comunicat per Lluís a les autoritats catalanes, a les quals va assegurar que havia abandonat la seva anterior «aliança i confederació» amb el rei Joan i que es disposava a prestar tota la seva ajuda i consell a Renat d'Anjou. En el pla internacional la resposta de Joan va ser concertar una lliga amb Eduard IV d'Anglaterra i Carles I de Borgonya, dos enemics del rei francès.[70]

Renat mai va arribar a ser a Catalunya i cedí els drets al seu fill, Joan II de Lorena, que entrà com a lloctinent a Barcelona el 31 d'agost de 1467, i va trigar a reunir l'exèrcit amb què actuaria a Catalunya, així que Joan el Sense Fe va intentar aprofitar per ocupar l'Empordà per impedir l'avenç de l'exèrcit angeví cap a Barcelona un cop creués els Pirineus, i per això calia prendre la fortalesa de Roses, de manera que a finals de setembre de 1466 l'exèrcit reial, al comandament de la reina Joana Enríquez s'hi va dirigir des de Manresa, passant per Olot, Besalú i Banyoles i el 22 d'octubre va començar l'assalt, però Roses va resistir i aquest fracàs va possibilitar l'avenç de l'exèrcit angeví, del que l'avançada va entrar al Principat el gener de 1467 i va arribar a Barcelona a mitjans de febrer després de prendre Castelló d'Empúries l'1 de febrer. Els angevins van ser aclamat pels seus desmoralitzats habitants, que en aquells moments patien greus penúries econòmiques. A mitjan abril va creuar els Pirineus el gruix de l'exèrcit angeví amb Joan II de Lorena al capdavant, i a qui Lluís XI feia poc que havia renovat la promesa de suport. Tot i això, no es va dirigir directament a Barcelona, sinó que abans va intentar prendre Girona, el principal nucli realista al nord de Catalunya. A mitjan agost va haver de desistir del setge emprès el 7 de juliol després d´haver-se apoderat de la major part de l'Alt Empordà davant l'anunci de l'arribada d´un exèrcit realista d´auxili al comandament del joveníssim príncep Ferran. Per por de veure's atrapat entre dos focs, va aixecar el campament i el 3 de setembre va entrar a Barcelona.

La retirada de Joan d'Anjou de les comarques gironines va permetre una contraofensiva realista comandada pel príncep Ferran, que es va apoderar de diverses places de l'Alt Empordà. En el seu suport va salpar Joan el Sense Fe des de Tarragona al capdavant d'una flota que va desembarcar a Sant Martí d'Empúries el 2 d'octubre i va entrar a Girona el 27, però el 21 de novembre[71] un comboi que sortí de Figueres dirigit per Joan Ramon Folc IV de Cardona[72] és derrotat a Viladamat amb les seves tropes reialistes contra les revoltades, dirigides per Ferri II de Lorena, el comte de Vaudemont, gendre de Renat d'Anjou, i per Pere Joan Ferrer i altres capitans catalans, de manera que el príncep Ferran d'Aragó es veu obligat a refugiar-se en una casa del centre de Viladamat, on fou rescatat per Alfons d'Aragó.[73] La derrota obligà el rei Joan el Sense Fe i el seu hereu a refugiar-se a l'estol reial i a tornar a Tarragona per dirigir-se a Cervera.[74]

Per a Joan el Sense Fe i el príncep la derrota de Viladamat va ser la fi de les seves esperances d'aconseguir una victòria ràpida a la guerra i mentre Joan d'Anjou reforçava la seva autoritat davant les institucions catalanes i va reduir considerablement la intranquil·litat a la ciutat a causa de la crisi econòmica i financera. A mitjan desembre de 1467 el mateix Joan d'Anjou va partir per a l'Empordà per completar la victòria de Viladamat assetjant el castell de Sant Martí d'Empuries, que va acabar rendint-se quatre mesos després, el 15 d'abril de 1468, i poc després el castell de Begur. Poc després, a mitjans de juny, Joan d'Anjou va creuar els Pirineus per reclutar un exèrcit de reforç que li permetés apoderar-se de Girona, l'últim bastió realista a la zona,[75] defensat per Alfons d'Aragó, qui el 23 de maig de 1468 vencé l'host del comte de Vaudemont, que avançava cap a Sant Joan de les Abadesses,[76] i una host comandada per Ramon de Espés va prendre a l'assalt la vila de Berga el 12 de setembre de 1468.

Davant la previsible represa de l'ofensiva de Joan d'Anjou la primavera de l'any següent, Joan el Sense Fe va convocar Corts Generals a Monsó per demanar els fons necessaris per continuar la guerra i va tenir poques dificultats per obtenir importants donatius. I al mateix temps va reactivar la seva aliança amb Eduard IV d'Anglaterra, signada simultàniament a Saragossa i Londres el 20 d'octubre del 1468, i amb Carles el Temerari de Borgonya el 22 de febrer del 1469 per constituir una «gran aliança occidental» i aïllar Lluís XI de França, el seu gran enemic i suport dels Anjou a Catalunya.

Ferran i la seva esposa Isabel de Castella

En aquestes circumstàncies a Joan el Sense Fe no li quedava més opció que buscar suports a la Corona de Castella, on el 19 de setembre de 1468 s'acabava de proclamar Isabel de Castella com a Princesa d'Astúries i hereva de la Corona de Castella pel Tractat dels Toros de Guisando en detriment de Joana la Beltraneja. Joan va enviar a Castella uns ambaixadors que van entaular negociacions amb el bàndol aristocràtic partidari de la princesa Isabel per concertar-ne el matrimoni amb el príncep Ferran, des del 10 de juny rei de Sicília en haver-li cedit el seu pare la corona[69] en contra de la pretensió d'Enric IV de Castella de casar-la amb Alfons V de Portugal. Les negociacions van fructificar i el 5 de març de 1469 es van signar les capitulacions de Cervera en què es van establir unes dures condicions per al príncep Ferran, que va quedar supeditat a la seva dona i al bàndol nobiliari que la recolzava i que el seu pare no va tenir més remei que acceptar perquè necessitava desesperadament l'ajuda de la Corona de Castella. El casament es va celebrar a Valladolid el 18 d'octubre després que, gràcies a l'ajuda de l'arquebisbe de Toledo i de l'almirall de Castella, la princesa Isabel s'escapolís d'Ocaña on estava retinguda pel seu germà i que el príncep Ferran travessés la frontera castellana disfressat de traginer per evitar ser reconegut i caure en mans dels partidaris del rei Enric IV.[69]

L'abril del 1469, al mes següent de la signatura de les capitulacions de Cervera, el poderós exèrcit que Joan d'Anjou havia reunit al Rosselló va avançar cap a Girona i va establir el seu camp a Castelló d'Empúries, però els angevins no van haver de prendre la ciutat, perquè aquesta es va lliurar sense lluitar l'1 de juny de 1469 a causa de la defecció de la majoria dels seus defensors, entre els quals hi havia el bisbe Joan Margarit, que es van imposar als que volien resistir el setge. En els mesos següents van caure altres localitats de l'interior com Camprodon, Olot, Sant Joan de les Abadesses i Besalú i per aquestes mateixes dates el sometent de Barcelona va prendre el castell d'Eramprunyà a la comarca del Penedès. Tot i això, l'ofensiva es va aturar a finals de 1469 perquè Joan d'Anjou va marxar a Provença per obtenir els diners que necessitava i per la falta de col·laboració de Lluís XI, ocupat a sufocar l'alçament del comte Joan V d'Armanyac.[77]

A principis d'agost del 1470, Joan d'Anjou va tornar a Barcelona i va caure malalt, on va morir pocs mesos després, el 16 de desembre de 1470.[78] Les autoritats barcelonines li van rendir un sentit homenatge i va ser substituït a la lloctinença de Catalunya per un fill natural seu, Joan de Calàbria, que no va arribar a Barcelona fins al 12 de juny de 1471 i amb amb qui comença l'etapa final marcada pels desastres per als antijoanistes, la defecció d'importants personatges, la manca de recursos per l'empobriment general i l'aïllament internacional.[79]

Bernat II de Vilamarí, el comandant de la marina de Joan el Sense Fe, va aconseguir el 19 de setembre la defecció de Cadaqués, amb un port de molta importància, però fou reconquerida per la Generalitat el 29 de desembre[80] i els mesos següents Berga, el 23 d'abril, i Tamarit, el 10 de setembre del 1471. Però aquesta va ser la seva última victòria, ja que a finals de l'estiu d'aquell any Joan el Sense Fe va organitzar una gran ofensiva amb l'objectiu de prendre Barcelona, i a mesura que aquesta avançava, el clima de derrota s'anava estenent entre les files de la Generalitat. La primera mostra va ser el pas al bàndol realista dels defensors de Girona pels suborns que van rebre, on Lluís Despuig, el mestre de l'Ordre de Montesa i nou lloctinent a Catalunya, va entrar el 18 d'octubre sense combatre, i immediatament després va caure en mans realistes gairebé tot el Baix Empordà, mentre que al Vallès les tropes d'Alfons d'Aragó i del comte de Prades prenien Sant Cugat del Vallès, Sabadell i Granollers, culminant la seva ofensiva amb la gran victòria de la batalla de Santa Coloma de Gramenet del 26 de novembre de 1471 en què fou derrotat l'exèrcit de la Generalitat al comandament de Dionís de Portugal i Jaume Galiotto.[81] Les victòries realistes van accentuar la crisi i les discrepàncies al bàndol rebel. El 19 de novembre van ser desterrats a Provença per ordre de Joan de Calàbria sis personatges importants, entre els quals s'incloïen l'abat de Montserrat i el del monestir de Sant Cugat del Vallès. L'única esperança que els quedava era l'ajuda de França, però aquesta no arribaria, perquè Lluís XI estava en guerra amb Carles I de Borgonya. Tampoc va ajudar a la causa angevina la mort del papa Pau II i la seva substitució per Sixt IV a l'agost de 1471, un papa més favorable a Joan el Sense Fe, probablement gràcies als consells del cardenal valencià Roderic de Borja.[82] Amb bona part de Catalunya recuperada per les tropes reials, comença un setge a Barcelona que durarà fins al 8 d'octubre de 1472. Sense suports exteriors, els catalans han de rendir-se a la realitat i Barcelona es lliura als reialistes després d'un perdó general.

La capitulació de Pedralbes[modifica]

La forma tan generosa en què Joan el Sense Fe va tractar les poblacions que anaven caient en poder seu des de finals de 1471, consistents en perdó general dels crims comesos, fins i tot els de lesa majestat, confirmació dels privilegis anteriors a la guerra, promesa de restituir els béns, exempció de pagament de censos i tributs per un temps prudencial per tal de refer-se de les penalitats sofertes i la llibertat de presoners i ostatges, va animar altres localitats fins llavors fidels a les institucions catalanes a rendir-se al bàndol realista, com Sarrià el 24 d'abril de 1472, Badalona l'11 de maig, Vic el 14 de juny, Manresa el 17 de juny, i La Roca del Vallès, Santa Margarida de Montbui i Canovelles el 24 de juny. Barcelona, assetjada per terra per mar amb la flota de setze naus i vint galeres de Bernat II de Vilamarí va continuar resistint,[83] malgrat les dures condicions econòmiques en què vivien els seus habitants i de les creixents disputes internes, en espera de l'hipotètic auxili que pogués rebre del mateix Renat des de Provença o de Lluís XI de França.

La situació a Barcelona es va tornar desesperada a finals de setembre, quan va arribar la notícia que el duc de Milà havia suspès l'enviament des de Gènova de vaixells carregats de provisions. En aquell moment, amb una Barcelona sotmesa al racionament i que només tenia queviures per a una setmana, les autoritats de la ciutat van decidir confiar en la magnanimitat de Joan el Sense Fe i el 8 d'octubre el Consell de Cent va aprovar el reconeixement de la seva autoritat, cosa que va accelerar les negociacions que s'estaven mantenint des de principis de mes.[84] El 16 d'octubre es va arribar a l'acord i els generosos termes de la rendició van ser recollits a la capitulació de Pedralbes signada el 24 d'octubre de 1472 que significa el final d'una guerra que acaba sense vencedors ni vençuts.[85] Joan el Sense Fe únicament demana que s'anul·li la capitulació de Vilafranca. Les mesures de clemència i una preferència a la Diputació rebel davant la reialista, permetent seguir en el càrrec diputats que havien estat opositors, van portar alguna divisió però van pacificar el país.

Calia treballar per solucionar els greus problemes econòmics, ja que Catalunya estava arruïnada després de la guerra. Les Corts de 1473 celebrades a Corts de Perpinyà i Barcelona n'aborden el tema de la recuperació, que no se solucionarà.

Joan el Sense Fe va morir el 1479, deixant sense solució els principals problemes, que el seu fill Ferran el Catòlic intentarà solucionar:

  • Recuperà el Rosselló i la Cerdanya pel Tractat de Barcelona el 1493.[86]
  • El programa econòmic adoptat era, en part, el dels buscaris des de 1450.
  • Es decideix també la reforma dels organismes dirigents de Catalunya: la Diputació i el Consell.
  • El problema remença va ser el que va prendre més temps a solucionar-se.

Durant la Guerra dels remences, el cap dels remences Francesc de Verntallat va ser nomenat vescomte d'Hostoles, però la política sobre els mals usos va continuar sent ambigua, la qual cosa donà lloc a noves revoltes, com la de 1475, i fins i tot es manifestarà en mesures contra els remences en les Corts de 1480. Aquesta política ambigua de Ferran el Catòlic provocà que els nobles recuperessin drets perduts i llavors es produeix la Segona Guerra remença (1484), dirigida per Pere Joan Sala, que aconsegueix una revolta de grans proporcions.

Ferran, finalment, pren un compromís que es plasmarà en la Sentència de Guadalupe de 1486,[87] en què els mals usos són redimits mitjançant el pagament de seixanta sous per mas i els camperols aconsegueixen una sèrie de llibertats. Amb aquests diners, els senyors van ser indemnitzats i al monarca se li va pagar una multa de 50 mil lliures. Els senyors van continuar tenint drets sobre els camperols cultivadors, però no de la manera humiliant com fins en aquell moment.

Darrera resistència d'Hug Roger de Pallars[modifica]

Hug Roger III de Pallars Sobirà es refugià als seus dominis, on va poder resistir fins que, el 1484, Ferran el Catòlic va encarregar al comte de Cardona Joan Ramon Folc IV la conquesta del Pallars, la qual quedà consumada el 1488 i la seva fortalesa, el Castell de Pallars, fou assetjat quan Hug Roger es trobava a França reclutant homes per a plantar cara al seu rival monarquista i el comandament del castell es concentrava en mans de la seva esposa Caterina Albert, que el 1491 es va veure obligada a rendir-se i a marxar a l'exili.[88] El 1491, el rei concedí el comtat de Pallars al comte de Cardona amb el títol de marquès, però Hug Roger III continuà atacant les fronteres de Catalunya, gràcies a l'ajuda del rei de França; poc després, passà a Itàlia, on el feu presoner el Gran Capità. Hug Roger III va morir sense descendència el 1503, empresonat al castell de Xàtiva.

Conseqüències per a Catalunya[modifica]

La Generalitat de Catalunya va patir un fort desprestigi en acabar la guerra, no sols per haver estat el bàndol perdedor, sinó perquè concentrà les crítiques de tots els sectors: els pactistes l'acusaven d'haver menystingut les revoltes agràries i del replegament dels mercats cap a altres latituds; les classes baixes empobrides per la guerra patien les mesures fiscals necessàries per a recuperar la hisenda. Econòmicament, la Generalitat estava exhausta i no va poder tornar els préstecs que li havien concedit el Consell de Cent i alguns particulars.

A més de la precària situació econòmica deixada per la guerra per la pèrdua de flux de capitals, base d'una economia fins llavors basada en el comerç internacional,[89] cal considerar també que l'expansió de l'Imperi Otomà per la península Balcànica, Palestina i el nord d'Àfrica va limitar les rutes des d'Occident cap als ports comercials d'Orient, la qual cosa va contribuir a la decadència del comerç mediterrani.

A més, la Mediterrània havia perdut dimensió com a mercat. El desenvolupament de les ciutats i ports del nord d'Europa configurava una àrea comercial atlàntica que, sumada a les navegacions cap a Amèrica, al final del segle, i cap a l'Índia vorejant l'Àfrica, va deixar en un segon terme el comerç mediterrani.

Catalunya, amb l'estructura social malmesa, amb un estat que no podia competir amb altres potències europees i amb la potenciació de Castella per la conquesta i comerç amb Amèrica, restà en una situació estratègica desavantatjosa.

A partir del segle xvi, Barcelona no continuaria sent una ciutat gran i important en el nou marc polític i comercial, ni la potència decisòria que havia estat en el període medieval.

Notes[modifica]

  1. Vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil/Majúscules#Fets històrics singulars per l'ús de les majúscules en la denominació.
  2. El 1462 es va jutjar i condemnar a mort per conspiració als consellers Pere Destorrent i Francesc Pallarès, junt amb Bernat Turró, Martí Solzina i Joan de Mitjavila, membres del partit buscaire

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Mestre i Campi, Jesús. Diccionari d'història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 526. ISBN 84-297-3521-6. «Tingué lloc la derrota de Calaf, pel febrer de 1655. En l'àmbit internacional, la conjuntura començava a mostrar-se més favorable a Joan II i finalment, els regnes de la confederació feren costat al rei. (…) Entretant, la diplomàcia de Joan II anava collint més èxits i, a les Corts de Montsó de 1470, Aragó i València li van fer concessió d'un subsidi econòmic”» 
  2. Mestre i Campi, J (dir) Diccionari d'història de Catalunya. pàg 298.
    « Consell del Principat: òrgan representant del Principat de Catalunya que durant la Guerra civil (1462-1472), va tenir un paper rector en el bàndol de les institucions catalanes. »
  3. Antoni Riera Meils. Història de la Generalitat i els seus Presidents. ISBN 84-412-0884-0
  4. Hernàndez Cardona, 2003, p. 318.
  5. (castellà) Jesús María Usunáriz Garayoa, Historia breve de Navarra, p.89
  6. 6,0 6,1 Rovira i Virgili, 1931, p. 498-499.
  7. Rovira i Virgili, 1931, p. 502-503.
  8. Roca i Albert, Joan. El municipi de Barcelona i els combats pel govern de la ciutat. Institut Municipal d'Història de Barcelona, 1987, p. 12-13. ISBN 8482565273. 
  9. Miquel Milian, Laura. La guerra civil catalana i la crisi financera de Barcelona durant el regnat de Joan II (1458-1479) (Tesi Doctoral). Universitat de Girona, 2020, p. 50 [Consulta: 11 novembre 2022]. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Pedres de Girona. El setge de la Força del 1462 [Consulta: 26 gener 2020]. 
  11. «Carles d'Aragó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. Rovira i Virgili, 1931, p. 497.
  13. grec.net, Barcelona, La baixa edat mitjana
  14. 14,0 14,1 14,2 (anglès) H. J. Chaytor, A History of Aragon and Catalonia
  15. Rovira i Virgili, 1931, p. 509-510.
  16. Vicens Vives, 2003, p. 267-269.
  17. Sobrequés i Vidal i Sobrequés i Callicó, 1973, p. 161.
  18. Vicens Vives, 2003, p. 270.
  19. Hernàndez Cardona, 2003.
  20. Consell Comarcal de la Selva «Municipis Hostalric>>Guia».
  21. «guerra contra Joan II». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  22. Rovira i Virgili, 1931, p. 523.
  23. Dalmau, Rafael. Els castells catalans. vol.6. Rafael Dalmau Editor, 1979, p. 713. ISBN 8423201570. 
  24. 24,0 24,1 Rovira i Virgili, 1931, p. 527.
  25. Duclos, Charles Pinot. Histoire de Louis XI (en francès). Jean Neaulme, 1750, p. 162. 
  26. «Entrevista de Salvatierra». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  27. 27,0 27,1 «Tractat de Baiona». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  28. Lacarra, José María. Historia del reino de Navarra en la Edad Media (en castellà). Caja de Ahorros de Navarra, 1975, p.495. ISBN 8450074657. 
  29. 29,0 29,1 Marcet Juncosa, Alicia «L'establiment de la frontera entre França i «Espanya», del 1462 al 1715». Pedralbes. Revista d'Història Moderna. Edicions Universitat Barcelona, 18, part II, 1998, pàg. 8 i 9. ISSN: 0211-9587 [Consulta: 3 maig 2012].
  30. Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 86, entrada: "Baiona, tractat de". ISBN 84-297-3521-6. 
  31. «Joan de Copons». Gran enciclopèdia catalana. [Consulta: 30 octubre 2022].
  32. Vicens Vives, 2003, p. 281.
  33. Sobrequés i Vidal i Sobrequés i Callicó, 1973, p. 329-332; 353-358.
  34. Gisbert, S. «Efemérides turolenses». El Ateneo: revista quincenal, 3, 43, Octubre 1894, pàg. 98,122,162.
  35. Gisbert, S. «Efemérides turolenses». El Ateneo: revista quincenal, 3, 43, Octubre 1894, pàg. 124.
  36. de Elizondo, Pablo Miguel. Compendio de los cinco tomos de los Annales de Navarra (en castellà). Pedro Jph. Ezquerro, 1732, p. 507. 
  37. Jordà i Fernández, Antoni. Història de la ciutat de Tarragona. Cossetània Edicions, 2006, p. 69. ISBN 8497912276. 
  38. Hernàndez Cardona, 2003, p. 33-35.
  39. El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol. 3. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 933. ISBN 8447527417. 
  40. Sobrequés Vidal, Santiago. La guerra civil catalana del segle XV: Causes i desenvolupament de la crisi. vol.1. Ed. 62, 1972, p. 455. ISBN 8429708383. 
  41. Josep M. Salrach per Artehistoria, La guerra civil catalana Arxivat 2008-05-29 a Wayback Machine.
  42. Badia y Torres, Antonio. Catàleg dels croats de Barcelona 1285-1706. Secciío Numismàtica del Círculo Filatélico y Numismático, 1969, p. 22. 
  43. Sobrequés i Vidal i Sobrequés i Callicó, 1973, p. 401.
  44. Ryder, 2007, p. 139.
  45. Lacarra, José María. Historia política del Reino de Navarra. Desde sus orígenes hasta su incorporación a Castilla. Vol. 3 (en castellà). Pamplona: Aranzadi, 1973, p. 309. ISBN 84-500-5700-0. 
  46. Marcet Juncosa, Alícia «L’establiment de la frontera entre França i "Espanya"». Pedralbes: revista d’història moderna, 18, 1998, pàg. 7-12 [Consulta: 2 novembre 2022].
  47. Courteault, Henri. Gaston IV, comte de Foix, vicomte souverain du Béarn, prince de Navarre: 1423-1472 (en francès). E. Privat, 1895, p. 267. 
  48. Mestre i Campi, Jesús (director). «Baiona, sentència arbitral de». A: Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 86. ISBN 84-297-3521-6. 
  49. Sobrequés i Vidal i Sobrequés i Callicó, 1973, p. 454-464.
  50. Miquel Milian, Laura «Barcelona i els seus reis: la relació del Consell de Cent amb els monarques “intrusos” durant la guerra civil catalana». Barcelona i els seus reis: la relació del Consell de Cent amb els monarques “intrusos” durant la guerra civil catalana, 14, 2018, pàg. 94. ISSN: 5877 1540 5877 [Consulta: 15 febrer 2020].
  51. Miquel Milian, Laura «Barcelona i els seus reis: la relació del Consell de Cent amb els monarques “intrusos” durant la guerra civil catalana». Barcelona i els seus reis: la relació del Consell de Cent amb els monarques “intrusos” durant la guerra civil catalana, 14, 2018, pàg. 94. ISSN: 5877 1540 5877 [Consulta: 15 febrer 2020].
  52. Vicens Vives, Jaume. Els Trastàmares: el segle XV. Editorial Vicens-Vives, 1961, p. 181. 
  53. Sobrequés i Vidal i Sobrequés i Callicó, 1973, p. 211.
  54. Hernàndez, Xavier. Història militar de Catalunya: aproximació didàctica. 1a ed. Barcelona: Rafael Dalmau, 2001-2004, p. 35. ISBN 84-232-0638-6. 
  55. de la Peña, Feliu. Anales de Cataluña y Epilogo Breve de los Progressos, y Famosos Hechos de la Nación (en castellà). tom III, p. 45. 
  56. Vicens Vives, 2003, p. 292-293.
  57. 57,0 57,1 Brian Tate, Robert. Joan Margarit i Pau (en anglès). Manchester University Press, 1986, p. 45. ISBN 0719012155. 
  58. Vicens Vives, 2003, p. 296-297.
  59. Llobet i Portella, JosepSEP M. «Un fogatge de Cervera de 1467». Miscel·lània Cerverina, 7, 1991, pàg. 179-183.
  60. Vicens Vives, 2003, p. 300-301.
  61. Vicens Vives, 2003, p. 300.
  62. 62,0 62,1 Indiano, Jordi «Introducció a la presència portuguesa en terres gironnes». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XLVI, 2005.
  63. 63,0 63,1 63,2 Roig Vidal, Joan «Història abreujada d'Ulldecona en quatre etapes». Raïls, 26, 2010.
  64. Feliu de la Peña i Farell, Narciso. Anales de Cataluña y Epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la Nacion Catalana...desde la primera Poblacion de España hasta el presente de 1709 (en castellà). Joseph Llopis-Jayme Surià-Juan Pablo Martí, 1709, p. 50-51. 
  65. Fontana i Lázaro, Josep. La formació d'una identitat. Una història de Catalunya (paper). 4a ed.. Vic: Eumo (Universitat de Vic), 2014. ISBN 978-84-9766-526-1 [Consulta: 26 setembre 2020]. 
  66. Hernàndez Cardona, 2003, p. 35.
  67. «Pere IV de Catalunya-Aragó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  68. Batlle, Carme. Triunfo nobiliario en Castilla y revolución en Cataluña (en castellà). Barcelona: Ariel, 2007, p. 745-774. ISBN 978-84-344-6668-5. 
  69. 69,0 69,1 69,2 Hernàndez Cardona, 2003, p. 36.
  70. Vicens Vives, 2003, p. 311-314.
  71. «Ajuntament de Viladamat», 23-11-2013. [Consulta: 13 abril 2008].
  72. Casas i Genover, Josep; Llorens i Rams, Josep M. Un camp militar medieval a Viladamat (Alt Empordà). 
  73. de Gurrea y Aragón, Martín. Discursos de medallas y antiguedades. Viuda e Hijos de M. Tello, 1902. 
  74. Ryder, 2007.
  75. Vicens Vives, 2003, p. 319-320.
  76. Menache, Sophia «Una personificación del ideal caballeresco en el medievo tardío: Don Alonso de Aragón» (en castellà). Historia Medieval. Anales de la Universidad de Alicante, 6, 1987. ISSN: 2695-9747.
  77. Vicens Vives, 2003, p. 331-332.
  78. Marichalar de Montesa, Amalio. Imprenta nacional. Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España, Volum 7 (en castellà), 1863, p. 93 i 96. 
  79. Vicens Vives, 2003, p. 343.
  80. Rahola i Sastre, Josep «Cadaqués en la Edad Media» (en castellà). Revista de Girona, 54, 1971, pàg. 39-43.
  81. Comellas i Solé, Jordi «L'abastament d'una ciutat en temps de guerra. El setge de Barcelona de 1472». Acta historica et archaelogica mediaevalia, núm. 18, 1997, pàg. 451-471.
  82. Vicens Vives, 2003, p. 345-346.
  83. Hernàndez Cardona, 2003, p. 37.
  84. Vicens Vives, 2003, p. 348-350.
  85. Vicens Vives, 2003, p. 350-351.
  86. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 39.
  87. Alcalá, César. Les guerres remences. Editorial UOC, 2010, p. 86. ISBN 8497889266. 
  88. «Caterina Albert». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  89. «Los Trastamara y la unidad española: 1369-1517». Arxivat de l'original el 2014-03-04. [Consulta: 4 desembre 2011].

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]