Blanca I de Navarra
.svg)
Blanca I de Navarra (Pamplona, 6 de juliol de 1387 - Santa María la Real de Nieva, Segòvia, 1 d'abril de 1441) fou comtessa de Nemours i reina de Navarra (1425-1441).[1][2][3]
Orígens familiars[modifica]
Filla de Carles III de Navarra i la seva esposa Elionor de Castella. Fou nomenada hereva del Regne de Navarra el 28 d'octubre de 1416 a Olite pel seu pare, en ser la més gran de les dues úniques filles supervivents del matrimoni.
Núpcies i descendents[modifica]
El 21 de maig del 1402 es casà a la catedral de Catània per poders i el 26 de desembre del mateix any en persona, amb el rei de Sicília Martí el Jove, fill de Martí l'Humà i hereu de la Corona d'Aragó. D'aquest casament en nasqué un fill:, l'infant Martí d'Aragó (1403-1407)
A la mort del rei el 1409, Blanca va passar a governar l'illa, però finalment retornà a Navarra i es casà de bell nou.
El 6 de novembre del 1419 es casà per poders a Olite i el 10 de juny de 1420 ho feu en persona a la catedral de Pamplona amb el príncep Joan d'Aragó, futur rei de la Corona d'Aragó. D'aquesta unió nasqueren:
- el príncep Carles de Viana (1421-1461)
- la infanta Joana d'Aragó (1423-1425)
- la infanta Blanca II de Navarra (1424-1464), reina de Navarra i casada el 1440 amb Enric IV de Castella
- la infanta Elionor I de Navarra (1426-1479), reina de Navarra i casada el 1434 amb Gastó IV de Foix
Ascens al tron[modifica]
A la mort del seu pare el 1425 ascendí al tron navarrès juntament amb el seu marit Joan d'Aragó, que es feu nomenar també rei de Navarra, tot i l'oposició de part de la noblesa navarresa.
Vida política[modifica]
La pèrdua d'iniciativa caracteritzà el seu regnat. Així pel seu matrimoni amb el rei d'Aragó va permetre que Navarra quedés sotmesa en tot al rei aragonès i als seus interessos, perdent el regne territoris fronterers a conseqüència de la intervenció de Joan II en els assumptes de Castella entre el 1428 i el 1429.[1]
De la unió amb Joan II va néixer Carles de Viana, que segons les capitulacions matrimonials de 1419 havia d'heretar el regne a la mort de la seva mare. Però el 1441, en morir Blanca I, Joan el Sense Fe va usurpar el tron navarrès, al·legant que en el testament de Blanca recomanava a Carles que no es fes coronar sense el consentiment del seu pare.[4] El resultat fou una Guerra civil entre 1451 i 1455 que va enfrontar els agramontesos, partidaris del rei Joan, i els beaumontesos, partidaris de Carles. Tot finalitzà amb la mort de Carles de Viana el 1461.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007, p. 149-158 [Consulta: 13 maig 2013]. Arxivat 2014-11-08 a Wayback Machine.
- ↑ «Blanca I». Cosas de historia y arte, 15-07-2019. [Consulta: 14 febrer 2021].
- ↑ Molinero Rodríguez, Felipe. «Los restos de Blanca de Navarra descansan en la iglesia parroquial» (en castellà). El Norte de Castilla, 13-09-2008. [Consulta: 14 febrer 2021].
- ↑ Ferrán Valls i Taberner, i Ferrán Soldevila, Història de Catalunya, p.285
Bibliografia[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Blanca I de Navarra |
- Albertí i Casas, Elisenda. Dames, Reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007. ISBN 978-84-7246-085-0 [Consulta: 13 maig 2013]. Arxivat 2014-11-08 a Wayback Machine.
- Anthony, Raoul: Identification et Etude des Ossements des Rois de Navarre inhumés dans la Cathédrale de Lescar, Paris, Masson, 1931
- Maria Rita Lo Forte Scirpo: C'era una volta una regina ... : due donne per un regno: Maria d'Aragona e Bianca di Navarra, Napoli : Liguori, [ISBN: 882073527X], 2003