Guerra de Borgonya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra de Borgonya
— Guerra de Borgonya —
Batalla de Laupen
Batalla de Laupen
Data 1474 - 1477
Escenari Lorena i el nord-oest de Suïssa
Resultat Derrota de Borgonya
Bàndols
Borgonya Ducat de Borgonya Confederació Suïssa Confederació Suïssa
Regne de França Casa de Valois
Casa dels Habsburg Casa dels Habsburg
Lorena Ducat de Lorena
Comandants en cap
Borgonya Carles I de Borgonya Lorena Renat II de Lorena

La Guerra de Borgonya va ser un conflicte entre el Ducat de Borgonya i la Dinastia Valois, en què es va involucrar l'Antiga Confederació Suïssa, que ocuparia un paper decisiu. La guerra oberta va esclatar a 1474 i, en els anys següents, el Duc de Borgonya, Carles I de Borgonya, seria derrotat tres vegades en els camps de batalla i mort a la batalla de Nancy. El Ducat de Borgonya i moltes altres possessions borgonyones passarien al Regne de França, mentre que les terres de Borgonya en els Països Baixos i el Franc Comtat serien heretades per la filla de Carles, Maria de Borgonya, i van passar finalment a les mans de la Casa d'Habsburg.

Situació general[modifica | modifica el codi]

Els ducs de Borgonya havien aconseguit durant cent anys formar una força de combat poderosa entre el Regne de França i el Sacre Imperi Romanogermànic. Les seves possessions incloïen, a més dels seus territoris originals del Franc-Comtat i el Ducat de Borgonya, les regions de Flandes, Luxemburg i Brabant, de gran importància econòmica.

Els ducs de Borgonya seguien generalment polítiques d'expansió, especialment en Alsàcia i Lorena, buscant unir geogràficament les seves possessions del nord i del sud. Havent entrat prèviament en conflicte amb el rei de França (Borgonya s'havia posat del costat dels anglesos en la Guerra dels Cent Anys), els avenços de Carles al llarg del Rin li van provocar un conflicte amb els Habsburg, i especialment amb l'emperador Frederic III.

El conflicte[modifica | modifica el codi]

Retrat de Carles I de Borgonya per Rubens

El 1469, el Duc Segimon d'Àustria va assignar les seves possessions a Alsàcia a Carles el Temerari, duc de Borgonya, com feu, perquè les protegís contra l'expansió de l'Antiga Confederació Suïssa. L'involucrament de Carles a l'oest del Rin no li va donar cap raó per atacar els confederats, com volia Segimon, però el seu embargament polític a les ciutats de Basilea, Estrasburg i Mulhouse, dirigides per Peter von Hagenbach, va fer que aquestes ciutats acudissin a Berna a la recerca d'ajuda. L'estratègia expansionista de Carles va patir una primera derrota quan va fracassar l'atac al Arquebisbat de Colònia després del fallit setge de Neuss (1473-1474).

En una segona fase, Segimon buscava un acord de pau amb la Confederació suïssa, que va acabar aconseguint en Constança el 1474 (anomenada més tard Ewige Richtung)[1]). Volia comprar una altra vegada les seves possessions alsacianes, ara en poder de Carles, oferta que va declinar. Poc després, von Hagenbach va ser capturat i decapitat a Alsàcia, i els suïssos, aliats de les ciutats alsacianes i amb Segimon d'Àustria en una "lliga anti-Borgonya", van conquerir part del Franc-Comtat després de guanyar la batalla d'Héricourt el novembre de 1474.[2]

Lluís XI signà diversos tractats: amb els suïssos a l'octubre i amb Frederic III al desembre de 1474, i amb Eduard IV d'Anglaterra el 29 d'agost de 1475, que tenen com a objectiu aïllar Carles I de Borgonya. Renat II aprofita la situació i llança un atac contra el seu veí el 9 de maig de 1475. Carles, sense perdre temps, firma una nova treva amb el rei de França i envaeix Lorena a la tardor. Ràpidament pren Charmes, Épinal i la capital del ducat, Nancy, el 24 de novembre de 1475, que es rendeix després d'un mes de setge i Renat II ha de refugiar-se a Joinville, petita ciutat al nord de Lorena. Carles acompleix en part el seu somni de reunir territorialment l'antic regne de la Lotaríngia amb Nancy per capital del nou regne. Els estats lorenesos s'alien amb el vencedor, que estableix diversos forts d'avançada amb la intenció de conquerir Suïssa.

El 1475, les forces berneses van conquerir i arrasar el Vaud, que pertanyia al Duc de Savoia, aliat de Carles I de Borgonya. Al Valais, la república independent dels Sieben Zenden juntament amb els bernesos i altres tropes confederades van expulsar als de Savoia del baix Valais després de vèncer a la Batalla de La Planta el novembre de 1475. En 1476 Carles contraatacar i va marxar contra Grandson, que pertanyia a Pierre de Romont de Savoia, on el seu guarnició seria ofegada al llac malgrat haver capitulat. Quan les forces confederades van arribar uns dies més tard, el seu exèrcit va patir una derrota enorme en la batalla de Grandson el 22 de juny de 1476.[3] i va ser forçat a abandonar el camp de batalla, deixant la seva artilleria i moltes provisions. Després reclutar un nou exèrcit, va ser nuevamentte vençut a la Batalla de Murten. Carles el Temerari va morir a la Batalla de Nancy el 1477, on els suïssos van lluitar al costat d'un exèrcit de Renat II de Lorena.[4]

Efectes[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Carles el Temerari, la dinastia dels Borgonya es va extingir. Els territoris de Flandes dels Borgonya van passar consegüentment a ser possessió dels Habsburg, quan l'arxiduc Maximilià I d'Habsburg, que més tard seria emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, es va casar amb l'única filla de Carles, Maria de Borgonya. Borgonya va passar a ser part del Regne de França sota el control del Rei Lluís XI. El Franc-Comtat va passar inicialment a mans franceses, però més tard va ser cedit el 1493 el fill de Maximilià I, Felip I de Castella, pel rei Carles VIII de França al Tractat de Senlis, en un intent de mantenir l'Emperador en la neutralitat durant la invasió d'Itàlia, que Carles havia planejat. Les victòries dels Confederats sobre una de les potències europees més poderoses miitarmente els van reportar una reputació d'invencibilitat, i les Guerres de Borgonya van marcar el principi de l'ocupació dels mercenaris suïssos en els camps de batalla d'Europa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Richard Vaughan, Charles the Bold: the last Valois Duke of Burgundy, p.292 (anglès)
  2. Cathal J. Nolan, The age of wars of religion, 1000-1650: an encyclopedia of global warfare, p.400 (anglès)
  3. Robert Douglas Smith i Kelly DeVries, The artillery of the Dukes of Burgundy, 1363-1477, p.192 (anglès)
  4. John Foster Kirk, History of Charles the Bold, duke of Burgundy, V.3, p.476-483 (anglès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra de Borgonya