Guerra dels Cent Anys

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra dels Cent Anys
Dates 13371453
Escenari Principalment França i els Països Baixos
Resultat victòria francesa, guanyant el control de totes les possessions continentals angleses tret de Calais.
Bàndols
Escut de França Regne de França
Corona de Castella Corona de Castella
Regne d'Escòcia Regne d'Escòcia
República de Gènova República de Gènova
Regne de Mallorca Regne de Mallorca
Regne de Bohèmia Regne de Bohèmia
Corona d'Aragó Corona d'Aragó
Bretanya Ducat de Bretanya
Anglaterra Regne d'Anglaterra
Ducat de Borgonya Ducat de Borgonya
Bretanya Bretanya
Regne de Portugal Regne de Portugal
Regne de Navarra Regne de Navarra
Nord-Pas-de-Calais Comtat de Flandes
Comtat d'Hainaut Comtat d'Hainaut
Gascunya Aquitània
Gran Ducat de Luxemburg Luxemburg
Casa dels Habsburg Sacre Imperi
Comandants
Escut de França Joan II de França
Escut de França Joana d'Arc
Anglaterra Eduard de Woodstock
Anglaterra Tomàs de Clarència
Evolució de la Guerra dels Cent Anys:
Groc: territori francès
Gris: territori anglès
Gris fosc: territori de Borgonya

La Guerra dels Cent Anys és una sèrie de conflictes entre Anglaterra i França. Es considera que aquest període va durar del 1337 al 1453 (o sigui, gairebé 116 anys).

Per als historiadors, es tracta més aviat de la Primera Guerra dels Cent Anys, per distingir-la de La Segona Guerra dels Cent Anys (1689-1815), menys coneguda.

Origen del conflicte[modifica | modifica el codi]

L'antiga Britània romana va ser ocupada al segle v pels angles i els saxons, dos pobles germànics originaris de la península de Jutlàndia, que s'hi van establir.

Al segle xi, els normands establerts al continent (a Normandia) van conquerir Anglaterra i van practicar-hi una política de substitució de la noblesa i el clergat anglosaxó per normands.

L'any 1154, Enric II Plantagenet va afegir als dominis d'Anglaterra nombrosos territoris francesos, com ara Normandia, Aquitània i Gascunya. Així, Enric II va esdevenir un dels monarques més poderosos de l'Europa occidental: tot i ser alhora vassall del rei de França, posseïa més de la meitat dels territoris d'aquest regne. Aquest fet va provocar conflictes entre ambdues monarquies, els quals, al segle xiv, van desembocar en la guerra dels Cent Anys.

El conflicte començà quan l'últim capet, Carles IV, va morir sense descendència l'any 1328, i Eduard III d'Anglaterra reclamà el seu dret al tron de França, ja que era nét per via materna del germà de Carles, el rei Felip V. Els francesos van negar la seva pretensió adduint la llei sàlica.

La qüestió dinàstica[modifica | modifica el codi]

Per comprendre la qüestió dinàstica del 1328, cal remuntar una desena d'anys en el temps: El 1316, la mort de Lluís X l'Obstinat, dos anys només després de la del seu pare Felip IV el Bell, marca la fi del miracle capet: del 987 al 1316, els reis capets sempre havien tingut un fill a qui transmetre la corona. De la seva primera esposa infidel, Lluís X només en té una filla, Joana de Navarra. A la seva mort, la seva segona dona espera un nen. Neix Joan I de França, anomenat el Pòstum, però no va viure més que alguns dies. Cas inèdit fins llavors, l'hereva directa del Regne de França és una dona. La decisió que es pren llavors és molt important, ja que es fa costum, i tindrà la seva influència sobre la qüestió dinàstica que es posarà el 1328.

La infidelitat de la reina ha sigut durant molt de temps donada com la causa principal de l'evicció de la seva filla i de la tria de Felip V (germà de Lluís X) com a rei de França. De fet, es tracta més d'una tria nacionalista, és a dir, el rebuig a veure un eventual estranger casar-se amb la reina i dirigir el país. No hi ha vertaderament una qüestió de legalitat en aquesta tria: la monarquia es funda en tres principis, herència/elecció/consagració, l'elecció reprèn els seus drets en cas de problema.

Quan el rei de França Carles IV, tercer i últim fill de Felip V, mor sense descendent el 1328, la qüestió dinàstica és la següent: Isabel de França, última filla de Felip, té un fill, Eduard III, rei d'Anglaterra. Podia aleshores transmetre un dret que, de fet, no podia exercitar segons el costum fixat deu anys enrere? Eduard III es proposa com a candidat, però és Felip qui és escollit i coronat com a Felip VI de França. Els poderosos del regne refusen un rei estranger, seguint la mateixa lògica nacional que deu anys enrere. Eduard III presta llavors homenatge a Felip VI, i és el seu vassall a la Guiena, nom amb què es coneixia el territori francès equiparable a l'actual Aquitània amb sobirania anglesa.

Un dels mites més tenaços sobre els orígens de la guerra dels Cent Anys és el de la llei sàlica. Aquesta no és invocada, tanmateix, en el moment de la tria del nou rei de França. No és fins trenta anys més tard, cap al 1350, que un benedictí de l'abadia de Saint-Denis, que té la crònica oficial del regne, ressalta aquesta llei per reforçar la posició del rei de França en el duel que lliura amb Eduard III, en resposta a la guerra. Aquesta llei, mal coneguda, data dels francs i estipula que les dones han de ser excloses de la terra sàlica. Ningú no sap vertaderament el que és la terra sàlica, segurament un punt de dret privat. Però aquesta llei és represa i és adaptada a la situació i és avançada com a argument de pes en les discussions sobre la legitimitat del rei.

La baralla de Guiena[modifica | modifica el codi]

Imatge de Carles IV el Bell
Ilustració d'Eduard III

La baralla de Guiena és bastant més important que la qüestió dinàstica al començament de la guerra.

La Guiena planteja un problema considerable als reis de França i d'Anglaterra, car Eduard III d'Anglaterra es troba sent el vassall de Felip VI de França i ha de compartir, per tant, la sobirania de la Guiena amb ell. És l'oposició entre dos poders equiparables el que explica la guerra. Les dues monarquies s'oposen des de diverses generacions. Eduard III desitja que la Guiena es faci un alou, alliberat de la sobirania feudal del rei de França. Aquest últim intenta fer valer la seva autoritat, en matèria de justícia sobretot, sobre la Guiena. Els dos adversaris practiquen una diplomàcia agressiva.

D'un costat, el rei de França ajuda els escocesos en el seu combat contra el Regne d'Anglaterra. De l'altre, Eduard III alimenta una propaganda antifrancesa del comtat de Flandes, talla el proveïment de llana anglesa a aquesta regió entre 1335 i 1336, i arruïna la seva economia. Flandes es revolta contra els francesos el 1337. Felip VI decideix, doncs, confiscar la Guiena per fellonia. Eduard III replica reivindicant la corona de França. El 7 d'octubre del 1337, un arquebisbe és enviat a París per llançar el guant. La guerra comença.

Principals fases del conflicte[modifica | modifica el codi]

La Guerra dels Cent Anys no és contínua, i comprèn nombrosos períodes sense conflicte armat. És possible distingir dos grans moviments que responen a una mateixa estructura:

  • un primer període, del 1337 al 1414, que veu l'esfondrament d'una monarquia francesa forta, seguit d'un període de crisi i d'un restabliment,
  • i un segon període, del 1415 al 1453, segons el mateix model: esfondrament, crisi, restabliment.

La primera fase: del 1337 al 1414[modifica | modifica el codi]

Il·lustració sobre la Batalla de Sluis

Si bé la guerra és declarada el 1337, el conflicte no comença fins més tard. Els dos reis no són rics, i han de negociar els impostos amb el seu parlament respectiu, fins i tot per aconseguir els diners necessaris per a la guerra.

El 1340, els anglesos van vèncer en la Batalla naval de l'Écluse; això va descartar la invasió francesa d'Anglaterra, i va provocar que la guerra es desenvolupés en territori de França, però foren derrotats en la Batalla de Saint-Omer,[1] i els flamencs van abandonar el bàndol anglès i els deutes van obligar Eduard III a pactar la treva d'Espléchin,[2] que es va renovar fins al 1345. La intervenció francesa a la Bretanya va justificar el desembarcament, el novembre del 1342, d'Eduard a Brest,[3] i el gener del 1343 els reis van signar la treva de Malestroit,[4] deixant la lluita per la successió bretona únicament en mans bretones.

Representació de la Batalla de Crécy

La primera de les cèlebres cavalcades angleses data del 1346: un exèrcit reduït, mòbil, practicant una guerra total, amb la devastació sistemàtica d'una regió. Jurídicament, la població està sostenint un usurpador. En la pràctica, es fa perquè es limita els costos de la guerra i debilita l'enemic francès. Aquest mateix any, els anglesos van vèncer als escocesos, aliats dels francesos. La pau entre Anglaterra i Escòcia es va establir en el tractat de Berwick.

Els dos exèrcits es trobaren en la Batalla de Crécy. Els dos exèrcits són semblants en quantitat, però l'exèrcit francès és menys modern, fundat en una cavalleria poderosa; s'enfronta a un exèrcit anglès en curs de professionalització. És un desastre per a França, salvada tanmateix per la gran pesta del 1348, que obliga els bel·ligerants a acabar el combat fins al 1355.

La Batalla de Poitiers[modifica | modifica el codi]

Article principal: batalla de Poitiers
Imatge de la Batalla de Poitiers

El 19 de setembre del 1356, el Príncep Negre, Eduard de Woodstock, príncep de Gal·les, al front d'una nova encavalcada, guanya Joan II el Bo en la Batalla de Poitiers[5] (1356).[6] Un nou desastre ocorre per al rei de França quan és agafat presoner amb un dels seus fills, Felip. El seu fill, el delfí Carles, negocia la pau. Però les exigències dels anglesos són tan grans (totes les terres que els han pertangut s'han de fer terres angleses), que refusa la pau. Els anglesos reprenen llavors les seves cavalcades. El regne se salva per una nova manifestació divina (com ho pensaven els contemporanis): el setembre del 1359, l'exèrcit anglès és derrotat per una violenta tempesta.

El tractat de Brétigny[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tractat de Brétigny
França després del tractat

El tractat de Brétigny es va signar el 8 de maig del 1360 a Brétigny, a prop de Chartres, entre Eduard III d'Anglaterra i Joan II de França, i conclou la primera fase de la Guerra dels Cent Anys i marca el punt màxim de l'expansió continental del Regne d'Anglaterra.

El benefici dels anglesos foren l'obtenció d'un rescat de 3 milions de lliures per a l'alliberament de Joan II de França, equivalents a la totalitat de les recaptacions del rei durant dos anys i l'obtenció de la sobirania sobre la Guiena, Gascunya, Calais, el Poitou, el comtat de Guines, el Poitou, el Perigord, el Llemosí, l'Angoumois, la Saintonge i, en dependre de les terres del comtat d'Armanyac, adquireix l'Agenais, el Carcí, el Roergue, la Bigorra i el comtat de Gaura. En total, els anglesos prenen la meitat del Regne de França, i la pau així obtinguda permet retornar al rei les capacitats de reconquerir les terres cedides.

La Guerra dels dos Peres i la Guerra Civil castellana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra dels dos Peres

Entre 1356 i 1375, la corona d'Aragó i el Regne de Castella s'enfronten per la possessió de les terres del sud del Regne de València. El conflicte es va equilibrar amb la intervenció del Regne de França, que desitjava instaurar al tron castellà un monarca que fes intervenir la potent flota castellana contra el Regne d'Anglaterra, i poder-la vèncer en la guerra. Amb l'ajuda de França, Enric de Trastàmara fou proclamat rei a Calahorra el 1366 i va ocupar en poc de temps la totalitat del regne castellà. Pere I de Castella demana ajut al governador anglès d'Aquitània Eduard de Woodstock amb el pacte de Libourne, segons el qual Guipúscoa havia de passar a mans del Regne de Navarra i Biscaia al Regne d'Anglaterra. Aquest va penetrar en la península amb tropes angleses i va derrotar Enric en la Batalla de Nàjera, el 1367. Tot i la brutal repressió contra els partidaris d'Enric, aquest aconseguí recobrar forces i va assetjar Toledo el 1368 i va derrotar Pere I en la Batalla de Montiel, el 1369. Mentre es negociava la pau al mateix camp de batalla entre els dos germans, es va produir una baralla que acabà amb la mort de Pere en mans del seu germà Enric. Amb aquesta mort, es va posar fi a la dinastia Borgonya al tron castellà per donar pas a la dinastia Trastàmara.

Període de calma a França[modifica | modifica el codi]

En aquesta França desfeta, el poder reial ja no té ni prestigi, ni mitjans. Tanmateix, Carles V reconstrueix i prepara lentament la conquesta. El 1368, el rei de França se sent prou fort com a per desafiar Eduard III. Accepta rebre la crida del comte d'Armagnac, en conflicte financer amb el Príncep Negre, que ofega els seus súbdits d'Aquitània amb impostos; la Guiena serveix encara de pretext al conflicte. El tractat de Brétigny dóna la plena sobirania de la Guiena als anglesos. Però la doble renunciació prevista (Eduard renunciant a la corona de França, Carles a la Guiena) no ha tingut lloc, i les transferències de les terres han anat per llarg. Legalment, res no s'oposa, doncs, a la recuperació del conflicte. El rei d'Anglaterra es proclama rei de França el 3 de juny del 1368; el rei de França confisca Aquitània el 30 de novembre del 1368. La guerra es recupera.

Carles V canvia la seva tàctica en el conflicte. Renunciant a les batalles campals que no han portat a res al seu pare, constitueix sota el comandament de caps dòcils i talentosos (Bertrand du Guesclin) de petits exèrcits formats de voluntaris endurits, i els llança en una guerra d'escaramusses i de setges, rosegant pacientment l'enemic, que es manté en les cavalcades, molt populars al parlament perquè no costen res. Carles deixa, doncs, el regne a mercè de les cavalcades, que provoquen en la població immensos sofriments.

Entre 1369 i 1375, els francesos reprenen als anglesos la quasi totalitat de les concessions fetes i de les terres posseïdes per l'enemic, fins i tot, abans del començament de la guerra, excepcions fetes de Calais, Cherbourg, Brest, Bordeus, Baiona, i d'algunes fortaleses al Massís Central.

La segona fase: del 1415 al 1453[modifica | modifica el codi]

Coronament de Carles VI

La recuperació del conflicte troba els seus orígens en diferents factors. Tant al Regne de França com al Regne d'Anglaterra lluiten pel poder.

A Anglaterra, són abans que res els revessos contra França el que comporten un canvi dinàstic: després d'un llarg conflicte, Enric V d'Anglaterra s'imposa com a rei succeint el seu pare. Per a la coronació, el seu germà Tomàs de Clarència torna a Anglaterra per a la coronació d'Enric, enduent-se Menaut de Favars, que estava fent la guerra a l'Aragó en favor de Jaume II d'Urgell contra Ferran d'Antequera en la seva revolta contra la decisió del compromís de Casp, i que faria que el pretendent fos derrotat finalment.

A França, la bogeria progressiva de Carles VI de França excita les cobdícies. Enric V comprèn la necessitat d'unir la seva noblesa contra un enemic comú, i d'atacar França. El 1415, es proclama rei de França i llança una cavalcada. De cara a aquest perill, armanyacs i borgonyons, els dos partits que es disputen el poder a França, fan una treva per fer-hi front.

La Batalla d'Agincourt[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla d'Agincourt
Imatge de la Batalla d'Agincourt

Després de la presa de Harfleur, els francesos són derrotats en la Batalla d'Agincourt el 25 d'octubre del 1415. Enric V busca fons per conduir una guerra de setges contra els castells fortificats sota Carles V. Durant 4 anys, els castells de Normandia cauen un a un, excepte el Mont-Saint-Michel, que resisteix. Armanyacs i borgonyons continuen oposats i no lluiten gaire contra els anglesos: París és, així, borgonyó fins al 1413, armanyac entre 1413 i 1418, després borgonyó de nou. El delfí Carles ha de fugir i es refugia a Bourges el 1419, mentre que els anglesos prenen París. L'assassinat de Joan sense Por, cap dels borgonyons, al pont de Montereau el 10 de setembre del 1419, marca una ruptura entre els dos partits. Felip el Bo, fill de Joan Sense Por, s'alia llavors amb els anglesos, i fa signar el tractat de Troyes de 1420 a Carles VI, definitivament boig.

El delfí és desheretat; Enric V es casa amb la filla de Carles VI i es fa l'hereu del Regne de França. Els armanyacs denuncien aquest tractat, al·legant el fet que la corona enclou el rei, i no el contrari. França és partida en tres influències: el sud (regions al sud del Loira, menys la Guiana) fidel al delfí, el nord-oest tingut pels anglesos, la resta dels borgonyons. El 1422, Enric V i Carles VI moren. Carles VI, després de la seva mort, continua sent molt popular. Enric VI d'Anglaterra, fill d'Enric V, es troba rei de França i d'Anglaterra, però només en una interrupció momentània del conflicte. El 1429, els anglesos reprenen les armes, i posen setge davant Orleans. És en aquestes circumstàncies que intervé Joana d'Arc.

Joana d'Arc[modifica | modifica el codi]

Article principal: Joana d'Arc
Estàtua de Joana d'Arc a la plaça de les piràmides de París

És molt delicat parlar de Joana d'Arc; els debats historiogràfics són encara vius. No es tracta aquí d'analitzar el personatge, sinó de lliurar alguns elements de la seva influència sobre el conflicte en curs.

Article principal: setge d'Orleans

Carles VII accepta enviar tots els seus cavallers comandats per Joana d'Arc a Orléans, que proposa alliberar com a prova de la seva bona fe, amb una comitiva d'avituallament. Aquest setge d'Orleans és una batalla far, capital, seguida per tota Europa, fins a Rússia. El 19 d'abril, entra a la ciutat. El 4 de maig, una de les fortaleses angleses és presa. Els dies següents, una segona, després una tercera. El 8 de maig, els anglesos es col·loquen en ordre de batalla. Joana refusa el combat, ja que està prohibit batallar un diumenge. Els anglesos aixequen llavors el setge. Aquest esdeveniment fa l'efecte d'una veritable bomba a Europa: el contrast entre la lentitud del setge i la velocitat en la qual és aixecat des de la intervenció de Joana. Els contemporanis creuen veure-hi un miracle. Bonne de Viconti, duquessa de Milà, li escriu per demanar-li ajuda. La ciutat de Tolosa de Llenguadoc fa el mateix. Del costat francès com del costat anglès, la propaganda fa furor, invocant en els dos casos el sobrenatural, bo o dolent.

Joana desitja llavors anar a reconquerir Reims, projecte difícilment realitzable perquè la ciutat està en ple ducat de Borgonya. La Batalla de Patay, amb victòria francesa, obre les portes de Reims, on Carles VII és consagrat rei de França. A partir d'aquest moment, la influència de Joana en el conflicte és feble: fracassa davant París el 1429 i és capturada el 1430 per Jean de Luxemburg.

La darrera fase del conflicte[modifica | modifica el codi]

L'última fase és molt lenta. El 1435, Carles VII de França decideix la pau d'Arras amb el ducat de Borgonya i reorganitza el regne. Enric VI d'Anglaterra és francòfil i pacifista.

El 1444, se signa la treva de Tours entre els anglesos i francesos.[7] El 1449, Carles VII trenca la treva per atacar Normandia i la Guiena, encara tingudes pels anglesos. A Normandia, els anglesos són considerats com a ocupants, i un sol any, del 1449 al 1450, és suficient per a reprendre el ducat, amb una victòria en la Batalla de Formigny. A la Guiena, les poblacions són menys profranceses, i cal esperar fins al 1453 i la Batalla de Castillon per veure la victòria francesa.

Els anglesos només conserven Calais sobre el continent, cap pau no és conclosa, i el rei francès aixeca el fort de Hâ i el Château-Trompette a Bordeus i el Château-Neuf a Baions per controlar les noves possessions.[8] Les negociacions portades entre 1375 i 1377 no duen a res, però sofreixen una difícil guerra civil que permet al gran conflicte que és la Guerra dels Cent Anys d'acabar-se. El tractat de Picquigny entre Lluís XI de França i Eduard IV d'Anglaterra, que tancaria definitivament la guerra, no és signat fins al 1475.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

  • 1337: Felip VI confisca el ducat d'Aquitània com a represàlia a la protecció que Eduard III dispensava a Robert d'Artois, enemic del rei francès. Eduard reclama els seus drets al tron francès i es nega a retre vassallatge davant Felip.
  • 1339: Eduard III inicia les operacions terrestres contra França.
  • 1340: els anglesos vencen en la batalla naval de Sluis, en la qual s'acaba la invasió francesa d'Anglaterra, i porta que la guerra es desenvolupi en territori de França. Però els deutes obliguen Eduard III a pactar una treva.
  • 1346: Eduard desembarca a França amb un exèrcit, que el 26 d'agost aconsegueix la victòria de Crécy, on moren o són fets presoners molts nobles francesos. El botí és immens.
  • 1346: els anglesos vencen als escocesos, aliats dels francesos. La pau entre Anglaterra i Escòcia s'estableix en el tractat de Berwick.
  • 1347: els anglesos prenen Calais, que romandria en el seu poder fins al 1558.
  • 1348: se suspenen els enfrontaments a causa de la pesta negra.
  • 1350: Joan II és coronat nou rei de França. El comte d'Armanyac, vassall d'Aquitània, proclama la seva lleialtat a Joan.
  • 1355: el fill d'Eduard, del mateix nom que el seu pare, però que la història coneix com al Príncep Negre, devasta Armanyac. Avança fins al Mediterrani i torna arrasant-ho tot al seu pas.
  • 1356: Joan II avança fins al Loira. A Poitiers, el Príncep Negre obté una gran victòria davant els francesos, malgrat que el seu exèrcit està esgotat i en clar desavantatge numèric. Joan II és fet presoner, juntament amb molts nobles.
  • 1358: França pateix un aixecament camperol i una revolta a París.
  • 1360: Eduard III arriba a París i se signa la pau de Brétigny, per la qual es redueix el rescat de Joan; els anglesos passen a dominar un territori que comprèn des dels Pirineus fins al Loira i Eduard renuncia als seus drets sobre la corona francesa. Sir Richard Knoll condueix una expedició que ataca la costa francesa, però és derrotat.
  • 1363: Joan de Gant intenta triomfar on fracassà Knoll. Al comandament d'una gran força expedicionària anglesa, ataca novament la França continental i pateix un ressonant revés.
  • 1369: el contestable de França, Bertrand du Guesclin, ataca Aquitània i hi evita una confrontació oberta.
  • 1375: se signa a Bruges una treva per dos anys. Els anglesos conservaven únicament Calais i una estreta franja entre Baiona i Bordeus. No obstant això, els combats continuen de manera esporàdica.
  • 1396: se signa una altra treva.
  • 1399: el futur Enric V, de dotze anys, és armat cavaller pel rei Ricard II. Al cap de poc de temps, el sobirà és assassinat per Enric IV, pare del noi.
  • 1400: el jove príncep és enviat a lluitar contra els irlandesos rebels.
  • 1402: venç els gal·lesos.
  • 1403: Hotspur i Percy, generals d'Enric IV, es rebel·len contra ell i el príncep Enric els derrota tots dos.
  • 1405: Anglaterra envaeix França.
  • 1407: nova treva.
  • 1410: segona invasió de França.
  • 1412: tercer intent per envair França. Les tres expedicions acaben amb un molt moderat èxit.
  • 1413: mor Enric IV i el seu fill és coronat amb el nom d'Enric V.
  • 1415: Enric V d'Anglaterra reafirma els seus drets al tron francès, front a la política pacifista del seu pare, Enric IV. Desembarca a Normandia amb un gran exèrcit. Aliat amb el duc de Borgonya, obté la victòria d'Agincourt, davant d'un exèrcit molt superior.
  • 1417: els anglesos prenen Caen, on Enric V ordena la mort de tots els homes civils.
  • 1420: se signa el tractat de Troyes, pel qual Enric V d'Anglaterra es casa amb Catalina de Valois, filla del rei de França. Enric és reconegut, a més, hereu al tron francès, sempre que França mantingui la seva independència.
  • 1422: mor Enric V abans que el rei francès Carles VI, amb la qual cosa es desencadena la lluita per la successió al tron francès.
  • 1428: una ignota camperola francesa, Joana d'Arc, comença a fer-se càrrec de les operacions militars.
  • 1429: els anglesos ocupen París i el nord de França, i arriben fins a Orleans. El 4 de maig, Joana d'Arc, al capdavant dels cavallers francesos, aixeca el setge. Joana obté les victòries de Troyes, Chalons i Reims. Els francesos obtenen també la victòria de Patay i Carles VII va ser coronat rei de França a Reims.
  • 1430: Joana és capturada pels borgonyons, aliats d'Anglaterra, i lliurada als anglesos.
  • 1431: Joana mor a la foguera, a Rouen. Enric VI d'Anglaterra és coronat rei de França a París.
  • 1435: pau d'Arres.
  • 1436: Borgonya es reconcilia amb França. Els francesos prenen París.
  • 1444: se signa una treva per cinc anys. Enric VI es casa amb la neboda del seu rival.
  • 1450: Carles VII ataca Normandia i Gascunya i aniquila l'exèrcit anglès a Fromigny. Els anglesos comencen a perdre els seus territoris.
  • 1453: Carles VII pren Bordeus i Aquitània, i recupera tota França excepte Calais. Fi de la Guerra dels Cent Anys.

Principals batalles[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (en anglès) Jonathan Sumption, The Hundred Years War: Trial by Battle 340-344
  2. (en anglès) James Ramsay Montagu Butler, A History of England: 1815-1918, p.348
  3. (en francès) A. G. Little, Frederick M. Powicke, Thomas Frederick Tout i Thomas F. Tout, Essays in Medieval History: La Conference d'Avignon (1344), p.301-302
  4. (en francès) Eugène Déprez, La conference d'Avignon: L'arbitrage pontifical entre la France et l'Anglaterre, p.302
  5. Burne, Alfred Higgins. The Crecy War: A Military History of the Hundred Years War from 1337 to the Peace of Bretigny, 1360 (en anglès). Taylor & Francis, 1955, p. 169. 
  6. Urban, William L. Medieval Mercenaries: The Business of War (en anglès). Greenhill Books, 2006, p. 99. ISBN 1853676977. 
  7. (en anglès) Jeff Kinard, Artillery: an illustrated history of its impact, p.61
  8. Amouroux, Henri. Aquitaine (en francès). Réalités/Hachette, 1972, p. 14. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bennett, Matthew. Agincourt 1415', Osprey, Londres, 1991. Ed. Esp.: Del Prado, Madrid, 1995. ISBN 84-7838-540-1.
  • Dos Santos, Marcelo. Jacques de Molay, Aguilar, Madrid, 2006. ISBN 84-03-09675-5.
  • Dunan, Marcel; Mosca. Roberto; et. al (dir): Historia Universal', Tº II, Noguer, Rizzolli, Larousse. Ed. Cast.: ANESA, Barcelona, 1974. ISBN 84-279-6646-6.
  • Sackville-West, Vita. Juana de Arco, Siruela, Madrid, 2003. ISBN 84-7844-705-9.
  • Townson, Duncan. Breve historia de Inglaterra. Alianza, Madrid, 2004. ISBN 84-206-5814-6.
  • Allmand, Christopher, The Hundred Years War: England and France at War, c.1300-c.1450, Cambridge University Press, 1988, ISBN 0-521-31923-4.
  • Bell, Adrian R., War and the Soldier in the Fourteenth Century, The Boydell Press, November 2004, ISBN 1-84383-103-1.
  • Braudel, Fernand, The Perspective of the World, Vol III of Civilization and Capitalism 1984 (in French 1979).
  • Burne, Alfred, The Agincourt War, Wordsworth Military Library, ISBN 1-84022-211-5.
  • Curry, Anne, The Hundred Years War, Macmillan Press, 1993.
  • Dunnigan, James F., and Albert A. Nofi. Medieval Life & The Hundred Years War, Online Book.
  • Neillands, Robin, The Hundred Years War, Routledge, 2001, ISBN 978-0-415-26131-9.
  • Perroy, Edouard, The Hundred Years War, Capricorn Books, 1965.
  • Ross, Charles, The Wars of the Roses, Thames and Hudson, 1976.
  • Seward, Desmond, The Hundred Years War. The English in France 1337–1453, Penguin Books, 1999, ISBN 0-14-028361-7.
  • Sumption, Jonathan, The Hundred Years War I: Trial by Battle, University of Pennsylvania Press, September 1999, ISBN 0-8122-1655-5.
  • Sumption, Jonathan, The Hundred Years War II: Trial by Fire, University of Pennsylvania Press, October 2001, ISBN 0-8122-1801-9.
  • Wagner, John A., Encyclopedia of the Hundred Years War, Westport, CT: Greenwood Publishing Group, August 2006. ISBN 0-313-32736-X.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra dels Cent Anys Modifica l'enllaç a Wikidata