Parlament del Regne Unit
| 57a legislatura | |
 | |
| Tipus | |
|---|---|
| Tipus | Bicameral |
| Cambres | Cambra dels Lords Cambra dels Comuns |
| Líders | |
| Rei | Carles III del Regne Unit, des del dia 6 de febrer de 1952 |
| President de la Cambra dels Lords | John McFall, des del dia 1 de maig de 2021 |
| President de la Cambra dels Comuns | Lindsay Hoyle, des del dia 4 de novembre de 2019 |
| Estructura | |
| Membres | 1.440 repartits en 826 lords 650 diputats (2025) |
 | |
| Grups polítics Cambra dels Lords | Lords Espirituals
Altres grups
Crossbench
Presidènt Lord Speaker (1) |
 | |
| Grups polítics Cambra dels Comuns | Govern
Altra Oposició
Abstencionistes
President
|
| Última elecció Cambra dels Comuns | 12 desembre 2019 |
| Lloc de reunió | |
 | |
| Palau de Westminster (Londres) | |
| Lloc web | |
| www.parliament.uk | |
El Parlament del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, també anomenat Parlament del Regne Unit, és la institució legislativa suprema del Regne Unit i dels Territoris Britànics d'Ultramar, els quals només tenen sobirania parlamentària. Al capdavant hi ha el sobirà del regne. És bicameral i, per tant, té una Cambra alta, anomenada Cambra dels Lords, i una Cambra baixa, la Cambra dels Comuns del Regne Unit.[1]
El Parlament Britànic és sovint anomenat la "Mare dels Parlaments", ja que els poders legislatius de moltes nacions –entre els quals destaquen els de la Commonwealth–, han adoptat aquest model. Tanmateix, aquesta és una frase de John Bright, qui va remarcar el 18 de gener de 1865 que "Anglaterra és la Mare dels Parlaments" en el context de donar suport a les demandes per als drets al vot en un país que havia iniciat el govern parlamentari.[2]
Història
[modifica]El Parlament de la Gran Bretanya es va formar el 1707 després de la ratificació del Tractat de la Unió mitjançant les Actes de la Unió aprovades pel Parlament d'Anglaterra,[3] establert el 1215 i el Parlament Escocès, establert cap al 1235,[4] ambdues Actes de la Unió que establien: "Que el Regne Unit de la Gran Bretanya sigui representat per un mateix Parlament que s'anomenarà Parlament de la Gran Bretanya". A principis del segle XIX, el Parlament es va ampliar encara més mitjançant l'Acta d'Unió ratificades pel Parlament de la Gran Bretanya i el Parlament d'Irlanda, que van abolir aquest últim i van afegir 100 diputats irlandesos i 32 Lords al primer per crear el Parlament del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda.[5]
La Llei de Reforma de 1832, impulsada per Lord John Russell i el govern Whig de Charles Grey va privar 60 dels districtes més petits del dret a vot i va reduir la representació de 47 més. Alguns escons van ser completament abolits, mentre que d'altres van ser redistribuïts als suburbis de Londres, a les grans ciutats, als comtats i a Escòcia i Irlanda. A més, el projecte de llei va estandarditzar i ampliar el sufragi dels districtes, augmentant la mida de l'electorat (segons una estimació) en mig milió de votants.[6]
La Llei de Títols Reials i Parlamentaris de 1927 va modificar formalment el nom a "Parlament del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord", cinc anys després de la secessió de l'Estat Lliure d'Irlanda.
El Parlament es va desenvolupar a partir de l'antic concili que aconsellava als sobirans Eduard el Vell i Etelstan al segle IX, quan l'extensió del seu territori ja no permetia els governs itinerants dels governants anteriors.[7] Arran del descontentament per la política del rei Joan sense Terra, amb abusos de poder i fracassos en política exterior, els barons més poderosos d'Anglaterra van revoltar-se i van entrar a la ciutat de Londres, i després de tenses i dures negociacions, van obligar el rei a sancionar la Carta Magna, que es convertí en el primer document imposat a un rei anglès per tal de limitar el seu poder mitjançant la llei.[8]
En teoria, el poder no és del Parlament sinó de la Reina ("Queen-in-Parliament") o el Rei ("King-in-Parliament"). Sovint es diu que la Reina té autoritat sobirana, tanmateix aquesta posició és qüestionable. En els temps moderns, el poder real està en les eleccions democràtiques de les Cambra dels Comuns. El sobirà actua només com una figura decorativa i els poders de la Cambra dels Lords són molt limitats.[9]
Després de divuit anys de governs conservadors, amb l'accés al govern del laborista Tony Blair en guanyar les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997 va tirar endavant noves reformes legislatives per a rebaixar la importància a la Cambra dels Lords. El Partit Laborista havia donat suport durant anys a l'abolició de la Cambra dels Lords però des del 1992 va canviar-ho per proposar la seva reforma de la Cambra en lloc d'un canvi constitucional tan dràstic,[10] i la Llei de la Cambra dels Lords de 1999 va establir que els Lords no serien hereditaris, sinó triats entre els aristòcrates.[11]
Composició
[modifica]La Cambra dels Lords està formada per dos tipus de membres: els Lords Espirituals o clergues sèniors de l'Església d'Anglaterra, i els Lords Temporals o membres de la noblesa. Els membres d'aquesta cambra són elegits per la noblesa, i abans eren càrrecs hereditaris, però en l'actualitat tan sols noranta-dos llocs són hereditaris. D'altra banda, els membres de la Cambra dels Comuns són elegits democràticament. La Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns es reuneixen al Palau de Westminster, a Londres; més concretament, a la ciutat de Westminster. Ho fan en salons separats, comunament coneguts com les Cambres del Parlament. Per convenció constitucional, tots els ministres de govern, incloent el Primer Ministre, són elegits des de la Cambra dels Comuns o de la Cambra dels Lords.[12]
Durant el govern de Keir Starmer, el diputat laborista Pat McFadden va presentar un projecte de llei el 5 de setembre de 2024 per a la reforma de la Cambra dels Lords, com disposava el programa electoral laborista per a les eleccions generals del Regne Unit de 2024 limitant l'edat als diputats i l'eliminació dels 92 pars hereditaris.[13]
Notes
[modifica]- ↑ Els Lords Spiritual seuen al banc del govern.
Referències
[modifica]- ↑ Farnborough, Thomas Erskine, 1st Baron. (1896). Constitutional History of England since the Accession of George the Third, 11a ed., Londres: Longmans, Green and Co.
- ↑ "Parliament." (1911). Encyclopædia Britannica, 11a ed., Londres: Cambridge University Press.
- ↑ Jones Clyve. A Short History of Parliament (en anglès). Boydell Press, 2009, p. 147-192. ISBN 9781843837176.
- ↑ Walker, David M. The Scottish Legal System An Introduction to the Study of Scots Law (en anglès). UIT Cambridge, 1976, p. 410,412. ISBN 9780414005914.
- ↑ Jones Clyve. A Short History of Parliament (en anglès). Boydell Press, 2009, p. 193-300. ISBN 9781843837176.
- ↑ May, Thomas Erskine. The Constitutional History of England Since the Accession of George the Third, 1760–1860 (en anglès). Vol. 1, 1895, p. 421-422.
- ↑ Jones, Clyve. A Short History of Parliament (en anglès). Boydell Press, 2009, p. 2. ISBN 9781843837176.
- ↑ Jones, Clyve. A Short History of Parliament (en anglès). Boydell Press, 2009, p. 11-15. ISBN 9781843837176.
- ↑ Blackstone, Sir William. (1765). Commentaries on the Laws of England. Oxford: Clarendon Press.
- ↑ «It's time to get Britain working again» (en anglès). Labour Party Manifesto 1992, 1992. [Consulta: 29 octubre 2025].
- ↑ «House of Commons Hansard» (en anglès). 149, 337, 11-11-1999, pàg. Col 1306 [Consulta: 29 octubre 2025].
- ↑ Davies, M. (2003). Companion to the Standing Orders and guide to the Proceedings of the House of Lords, 19ª ed.Arxivat 2005-12-19 a Wayback Machine.
- ↑ Morton, Becky. «MPs back end of House of Lords hereditary peers» (en anglès). BBC, 13-11-2024. [Consulta: 11 febrer 2025].
Enllaços externs
[modifica]