Vés al contingut

Comtat de Flandes

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre un comtat de les Disset Províncies. Vegeu-ne altres significats a «Flandes (desambiguació)».
Graafschap Vlaanderen
Comtat de Flandes
862 – 1794

Escut de

Escut

Ubicació deLocalització del Comtat de Flandes als Països Baixos
Informació
CapitalBruges, Gant i Lilla
Idioma oficialNeerlandès, Francès
Període històric
Comtat reial, feu de França862
Independència de França1302
Unió personal dels ducs de Borgonya1384
Província dels Països Baixos espanyols1512
Província dels Països Baixos austríacs1713
Estat dels Estats Units bèlgics1790
Invasió francesa1794
Política
Forma de governComte

El Comtat de Flandes té el seu origen al segle ix, com a feu del rei de França, en un territori comprès entre el riu Escalda i el riu Authie. Les fronteres van anar-se modificant fins a la seva supressió el 1795, en època de la revolució francesa. Des del segle xi el comtat va adquirir possessions a la ribera dreta de l'Escalda, feudatàries del Sacre Imperi Romanogermànic, que es coneixien com a "Flandes Imperial" (Rijks-Vlaanderen).[1]

Bruges i Gant n'eren les capitals històriques, Lilla era la capital de la Flandria Gallica, la Flandes de parla francesa. Després de guerres successives, el comtat va perdre més d'un terç del territori a mans dels reis de França. L'actual Flandes francès, part dels departaments del Nord i del Pas de Calais, no coincideix gaire amb la Flandria Gallica ja que inclou una part de parla neerlandesa, ara reduïda al Westhoek. Els «Quatre membres de Flandes»: Bruges, Gant, Ieper i el Franconat de Bruges formaven els Estats provincials i hi tenien un representant cadascun. A diferència de moltes altres províncies medievals, al comtat de Flandes els dos altres estaments (noblesa i clergat) no tenien seient als Estats.[2]

Uns comtes

[modifica]

El rei de França va donar Flandes Reial al primer comte Balduí I de Flandes[3] anomenat «amb el braç de ferro» des de l'any 862. Volia crear així un para-xocs entre el seu regne i els invasors del Nord o els Vikings. El comtat va conèixer un primer auge al segle XII sota el comte Felip d'Alsàcia quan la indústria de la llana floria. Molts mercats coberts (lakenhalle) i torres de vila (belforts) es varen construir en aquesta època.

L'any 1278 amb l'adveniment del comte Guiu de Dampierre el comtat passà a la casa de Dampierre. Després del casament de Margareta de Male amb Felip II de Borgonya,[4] dit Felip l'Atrevit el 1369, passà sota la dominació de la casa de Valois, mestres del Ducat de Borgonya.

Quan Maria de Borgonya morí el 1482 el comtat passà a son espòs Maximilià d'Àustria de la família dels Habsburg. Son fill, Felip I de Castella, anomenat també Felip el Bell va esdevenir comte, i el comtat feia part de les Disset Províncies reunit amb el ducat de Borgonya. D'aquest temps data la denominació «països baixos» (encara no era un nom d'un estat) en contrast amb els «països alts» de Borgonya. Les Disset Províncies van esdevenir una unió personal: el sobirà era al mateix temps comte de Flandes, duc de Brabant, comte d'Holanda, etcètera.

El protestantisme i l'escissió dels Països Baixos

[modifica]

L'adveniment del protestantisme, començat a Steenvoorde el 1566, va ser l'inici de la Guerra dels Vuitanta Anys i dugué finalment a l'escissió de les Disset Províncies, amb la creació de la República de les Set Províncies Unides. Aquestes set van formar el nucli del futur regne dels Països Baixos del nord. Molts intel·lectuals, empresaris i artistes flamencs van fugir a les províncies del nord més tolerants i obertes al món que la teocràcia de la casa de Castella, la qual conduïa un persecució ferotge, amb l'ajut de la Inquisició, de tots aquells que tenien idees diferents de l'ortodòxia. Aquest moviment massiu d'emigració va ser l'inici d'un període negre de pobresa i de decadència. Amb l'extinció de la branca castellana dels Habsburg, Flandes va tornar als austríacs.

La fi d'un comtat gairebé mil·lenari

[modifica]

Mentrestant, els reis de França, que somiaven fronteres naturals, empenyien a la frontera sud del comtat, fins que la delimitació definitiva es va fixar el 1678 amb el tractat de Nimega. La República de les Set Províncies Unides va ocupar la riba esquerra de l'estuari de l'Escalda. Aquesta part, el Flandes Zelandès, va esdevenir una Terra de la Generalitat. El 1795, França va envair i annexar tot el comtat, inclòs el Flandes Zelandès.[1] Era la fi d'un comtat gairebé mil·lenari. Després de la desfeta de Napoleó a Waterloo, el territori amb les fronteres de 1678 va fer part del Regne Unit dels Països Baixos i des del 1830 del regne de Bèlgica, reconegut definitivament després del Tractat de Londres (1839).

Genealogia

[modifica]

Dinastia d'Alsàcia

[modifica]

Flandes, Hainaut i Namur

[modifica]

Flandes contemporani

[modifica]

Avui Flandes és el nom de la regió autònoma de parla neerlandesa a Bèlgica de la qual només les províncies Flandes Occidental i Flandes Oriental eren parts del territori del comtat històric.

Galeria de mapes històrics de la marca i comtat de Flandes

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. 1,0 1,1 «Comtat de Flandes». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Staten van Vlaanderen» (en neerlandès). Het Rijksarchief in België. [Consulta: 11 juny 2017].
  3. «Comtat de Flandes». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Comtat de Flandes». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Carles fou assassinat el 1127. França va imposar al comte Guillem de Normandia, 1127-1128, i després a Thierry d'Alsàcia, 1028-1068 que va fundar la dinastia d'Alsàcia.
  6. Alix va heretar el comtat de Namur de son germà Enric IV de Luxemburg el Cec, que no tenia descendents masculins, el 1189, després d'un arranjament pel qual una filla, Ermessenda, rebria els comtats de La Roche i Durbuy, i Luxemburg tornaria a l'Imperi, però Namur era reconegut a Balduí
  7. la llei sàlica a Aragó no permetia regnar a les dones: per tant Joana no podia regnar i la corona hauria passat a Felip però quan Joana i Felip es van casar el 1506, Ferran el Catòlic encara era viu; va tractar de tenir un fill mascle per preservar la independència del seu regne però no ho va aconseguir; Joana va ser nominal reina de Castella fins al 1555, però Carles, fill de Joana i Felip, i net de Ferran, va heretar a aquest darrer quan va morir el 1516; de fet, per la incapacitat de la mare, va rebre també l'administració de Castella pel testament de Ferran, i li va ser reconegut el títol reial a Aragó el 1517 i a Castella el 1518

Enllaços externs

[modifica]