Guerra dels Vuitanta Anys

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarGuerra dels Vuitanta Anys
Seven United Netherlands Janssonius 1658.jpg
Mapa de les Províncies Unides
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data1568 - 1648
LlocPaïsos Baixos
ResultatIndependència dels Països Baixos
Províncies Unides, Regne d'Anglaterra, Regne d'Escòcia, Regne de França i Imperi Espanyol Modifica el valor a Wikidata
Bàndols
República Neerlandesa Províncies Unides Espanyes Monarquia Hispànica

La Guerra dels Vuitanta anys, o Guerra de Flandes, va ser una guerra que va enfrontar les Disset Províncies amb el seu sobirà, el rei d'Espanya, amb la finalitat d'aconseguir la independència i la llibertat religiosa. La rebel·lió contra el monarca hispànic va començar el 1568 i finalitzà el 1648.

La guerra[modifica]

Article principal: Revolta dels Països Baixos

Tradicionalment, la batalla de Heiligerlee del 23 de maig de 1568 es veu com el punt de partida de la Revolta, però de fet ja havien tingut lloc diversos esdeveniments des de 1566 que també es poden veure com el punt de partida. A partir del 1588 el personatge havia canviat d'una revolta a una guerra regular.

L'iconoclasme[modifica]

Article principal: Iconoclasme

A principis de 1565, un nombrós grup de nobles menors, inclòs Lluís de Nassau, el germà petit de Guillem d'Orange va formar el Compromís dels Nobles, que el 5 d'abril van oferir una petició a Margarida de Parma, per sol·licitar la fi de la persecució dels protestants, que anomenaven Inquisició fou rebutjada i es va decretar la prohibició de predicar el protestantisme en decrets de juny i juliol.

El descontentament entre els calvinistes va esclatar amb l'iconoclasme. La violència es va iniciar el 10 d'agost de 1566 a Flandes Occidental després de ser incitada pels ministres calvinistes. L'onada de violència causada per grups itinerants a esglésies i monestirs es va estendre per Flandes, Artois i Brabant fins a Holanda, Zelanda i Utrecht, i la destrucció es dirigia contra la riquesa de l'Església catòlica i el culte a les imatges, sobretot estàtues de sants, altars i imatges. Guillem d'Orange i els seus partidaris, inclosos els nobles Egmont i Horne, que tenien una política moderada i donaven llibertat de consciència a les disset províncies, van condemnar la violència.[1] El suport dels catòlics moderats a la idea de la llibertat de consciència va quedar en perill per la iconoclasme. Orange i els seus partidaris van prometre a Margarida de Parma que restabliria la pau a canvi de permetre el protestantisme a les zones on s'havia implantat abans de l'iconoclasme, i hi va estar d'acord, emetent un decret que prohibia l'iconoclasme en 25 d'agost.[2] Hendrik van Brederode, anterior portaveu del Compromís dels Nobles, va buscar suport per a un motí armat al nord però no va tenir èxit.

De Parma, recolzada pels opositors a Orange al Consell d'Estat, Mansveld, Aerschot, Berlaymont i Megen, va aixecar un exèrcit per combatre els protestants de les províncies valones i a finals de 1566, les ciutats valones de Tournai i Valenciennes van ser assetjades per l'exèrcit governamental. Un exèrcit de rebels va voler ajudar a les ciutats, però va ser derrotat totalment a la batalla d'Oosterweel el 13 de març de 1567, quan Tournai ja havia caigut, i Valenciennes va caure deu dies després de la batalla. La pau s'havia restablert i ja no hi havia cap qüestió de llibertat religiosa. Egmont i Horne van prestar el jurament de fidelitat a de Parma, i Orange, Brederode i altres nobles destacats es van exiliar a Alemanya.[3]

El 1581, l'assemblea dels Estats Generals dels Països Baixos va decidir retirar el nom del rei d'Espanya de les actes judicials i administrar justícia en nom del príncep d'Orange (línia de l'actual rei dels Països Baixos).[4]

Repressió del duc d'Alba[modifica]

Felip II d'Espanya va quedar impactat quan va conèixer l'iconoclasme, i un cop en pau amb l'Imperi Otomà, va veure l'oportunitat de posar ordre als Països Baixos amb línia dura, enviant a Fernando Álvarez de Toledo, el duc d'Alba amb un exèrcit de 10.000 efectius procedents de Llombardia, que va arribar a Brussel·les després de dos mesos el 22 d'agost de 1567. Immediatament va crear el Tribunal dels Tumults, que va processar i castigar 8.950 persones implicades en els aldarulls dels dos anys anteriors.[5] Van Egmont i Horne van ser condemnats a mort per alta traïció per no actuar prou i van ser executats juntament amb 1.100 persones més. Com que eren cavallers de l'Orde del Toisó d'Or, que estava sotmès a jurisdicció separada, aquesta condemna era il·legal als seus ulls i va provocar un conflicte. Guillem I d'Orange-Nassau també va ser condemnat a mort, in absentia perquè es trobava a Alemanya. Les seves possessions van ser confiscades i el seu fill gran Felip Guillem d'Orange-Nassau va ser capturat i enviat per Alba a Espanya. Es calcula que 60.000 persones van abandonar els Països Baixos per por de ser arrestades.[6]

Els insurrectes guanyen força[modifica]

Els exiliats formada per nobles baixos, mariners, pescadors, comerciants i artesans que havien fugit del duc d'Alba el 1567 i van emigrar a Anglaterra i a l'oest d'Alemanya, des d'on van segrestar vaixells per abastir-se i causar estralls a Espanya, i feien actes de pirateria atacant també vaixells neutrals i incursions a la costa holandesa.[7]

Primera invasió d'Orange en 1568

Margarida de Parma va renunciar com a regent i va ser succeïda pel duc d'Alba, que no era vist com un cap de govern legítim sinó com el comandant d'un exèrcit d'ocupació i amb les seves mesures com el Tribunal dels Tumults, nous impostos centrals, i noves diòcesis, va intentar guanyar més força però va allunyar els holandesos de Felip II d'Espanya i va crear molta resistència.[8] Amb la mort d'Egmont i Horne (Brederode havia mort sobtadament abans d'això), Orange es va convertir en el líder indiscutible de la revolta,[9] i volia unir-se a la resistència armada perquè creia en la llibertat religiosa per als holandesos i a nivell personal perquè el seu honor com a noble havia estat danyat. Va idear un arriscat pla pel qual va envair els Països Baixos amb l'ajut d'altres nobles des de tres bandes el 1568, la primera invasió d'Orange. Al nord, això va resultar en una victòria a la batalla de Heiligerlee, però després en una derrota aclaparadora a la batalla de Jemmingen. Al sud, l'exèrcit dels protestants francesos, els hugonots, ja havia estat derrotat prematurament i al mig els insurgents van perdre la batalla de Dalheim. Malgrat les derrotes, Guillem I d'Orange-Nassau va decidir envair Brabant amb un exèrcit considerable, però com que el duc d'Alba va evitar una confrontació, l'exèrcit d'Orange va haver de ser dissolt per falta de diners. La incursió havia estat un fracàs. Les finances d'Orange es van esgotar i l'esperada revolta popular no es va materialitzar.

Una flota de pirates dirigida per Willem van der Marck va atracar l'1 d'abril de 1572 prop de Brielle. La guarnició espanyola havia estat retirada de la ciutat perquè el duc d'Alba necessitava homes per assegurar la frontera francesa facilitant la captura de la ciutat, quan Orange encara tenia els exèrcits en disposició. Brielle, aïllada entre rius, es va convertir en el punt de suport dels pirates. Després de Brielle van caure Vlissingen, Veere i Zierikzee i Enkhuizen es va convertir així en el centre neuràlgic de les operacions a Holanda del Nord. Quatre mesos després de Den Briel, la majoria de les ciutats d'Holanda i Zelanda, sovint sota coacció o amenaça, estaven al costat de la revolta, i amb elles, les principals vies fluvials com les Maas, el Rin, l'Escalda i Zuiderzee. Allà on els insurgents van prendre el poder, es va prohibir el catolicisme i el calvinisme es va convertir en l'església pública.

Orange i el seu germà Lluís de Nassau van haver d'actuar abans del previst per la presa sobtada de Brielle, envaint els Països Baixos per tres llocs diferents. Lluís va envair Hainaut al sud i va capturar Mons i els calvinistes van prendre el poder a Valenciennes. Willem van den Bergh va conquerir Zutphen a Gelderland, després de la qual cosa la majoria de ciutats de Gelderland, Overijssel, Utrecht i Frísia també es van unir als rebels. Les incursions van obligar el duc d'Alba a mantenir els seus exèrcits al sud malgrat la difícil situació del nord. Bergen va rebre la prioritat i va ser assetjat primer pel fill d'Alba, Dom Fadrique, i un exèrcit hugonot francès que va anar al seu socors fou derrotat, i després de la mort de la majoria dels líders protestants francesos a la Massacre del dia de Sant Bartomeu, els rebels no podien esperar més suport, i va imprimir a les ments protestants la convicció indeleble que el catolicisme era una religió cruenta i traïdora.[10][11] Orange va marxar, doncs, cap a Bergen amb un exèrcit amb l'esperança que Alba aixequés el setge. Durant el viatge pel Brabant, ciutats com Malines, Diest, Oudenaarde, Dendermonde, Lovaina i Tienen es van unir a la revolta. Alba no es va moure, però, i el setembre de 1572 Bergen es va rendir i Alba tenia les mans lliures per tractar amb els insurgents.[12]

Expedició punitiva d'Alba[modifica]

Per restablir l'ordre i castigar les ciutats rebels, el duc d'Alba va decidir llançar una expedició punitiva contra les ciutats rebels, dirigida per Dom Fadrique. La primera ciutat va ser Malines, que va ser presa sense combat a principis d'octubre, i els soldats espanyols van saquejar-la brutalment i provocar una massacre,[13] fet que va causar tanta por que altres ciutats rebels de Flandes i Brabant van renunciar a la seva resistència. De cop, es va restablir l'autoritat en aquestes regions. Després d'això, va ser el torn de Zutphen. Aquesta ciutat va ser presa el 16 de novembre i també saquejada. Aquesta vegada també, altres ciutats de Gelderland, Overijssel i Frisia van aturar la seva resistència.

L'exèrcit de Dom Fadrique es va endinsar a Naarden, a Holanda, que va ser capturada l'1 de desembre i saquejada sense pietat i gairebé tota la població va ser assassinada però no es va aconseguir el resultat desitjat per Alba.[14] La revolta estava molt arrelada a Holanda i Zelanda perquè feia més temps que s'havia posat en marxa la protestantització i el canvi de les institucions. Molts exiliats ja havien tornat, les esglésies catòliques havien passat als protestants i els consells havien estat depurats. Rendir-se a Dom Fadrique ja no era una opció.[15] El següent objectiu d'Alba i Dom Fadrique va ser Haarlem. En un intent de tancar la ciutat, la batalla de Haarlemmermeer va tenir lloc durant el setge, que van guanyar els lleials. Després de set mesos, Haarlem es va haver de rendir el juliol de 1573 a causa de la manca d'aliments. Es va evitar el pillatge contra pagament, però malgrat això, la part de la guarnició i el magistrat van ser assassinats. Amsterdam encara era reialista i amb Haarlem a les mans, Holanda es va dividir en dos. L'exèrcit espanyol va continuar cap a Alkmaar cap al nord. El setge va fracassar a causa de les inundacions a la ciutat. Espanya també va patir una derrota decisiva al l'aigua amb la batalla del Zuiderzee en l'intent de trencar el setge d'Amsterdam.

A Zelanda, Alba va estar a la defensiva i el setge de Goes a l'octubre de 1572 per part dels pirates va fracassar i Middelburg també va resistir. En un intent de fer fora els assetjadors, es va desplegar una flota de vaixells lleialistes però va ser derrotada a la batalla de Reimerswaal. De nou es va demostrar que els insurrectes eren superiors a l'aigua. Middelburg va ser presa al febrer de 1574 i es va guanyar la batalla de Lillo. L'Escaut occidental estava ara en mans dels insurrectes i amb això tenien control sobre les principals rutes marítimes dels Països Baixos. La flota reialista va ser pràcticament eliminada després de les batalles navals perdudes.

Aïllament d'Holanda i Zelanda[modifica]

Després de l'expedició punitiva de Dom Fadrique, la revolta només va tenir èxit a Zelanda i Holanda. Felip II de Castella es va adonar cada cop més que la línia dura del duc d'Alba era contraproduent als Països Baixos i la lluita contra els turcs va reprendre's de manera que les finances ja ajustades havien de dividir-se en dos fronts. Per això va nomenar Lluís de Requesens i Zúñiga, un diplomàtic i administrador, com a nou governador dels Països Baixos, i li va encarregar la tasca de seguir una política més moderada.[16]

Mapa del setge de Leiden

Tot i que Espanya no va poder agafar els insurgents a l'aigua, l'exèrcit espanyol a terra encara tenia la supremacia i d'Alba havia posat en marxa el Setge de Leiden des d'octubre de 1573. El destí de la rebel·lió depenia d'aquesta ciutat perquè si queia Leiden, l'Haia i Delft també podrien ser insostenibles. Per socòrrer la ciutat, Lluís i Enric de Nassau havien entrat als Països Baixos el 1574 amb un exèrcit, i l'exèrcit espanyol va aixecar el setge de Leiden per contrarestar la invasió i l'exèrcit insurgent va patir una forta derrota a la batalla de Mook[17] i els germans de Guillem d'Orange van morir.[18] Després de la batalla, el setge de Leiden es va reprendre el maig de 1574. Quan l'agost de 1574 es va esgotar el menjar a la ciutat i la situació es va tornar crítica, Guillem d'Orange i els Estats d'Holanda van decidir inundar la terra al voltant de Leiden. Com a resultat, es va poder arribar a la ciutat amb vaixells i l'exèrcit espanyol es va veure obligat a retirar-se.[17] El finançament de la guerra era un problema per als dos bàndols però per a Espanya la situació era encara més greu. Els Estats Generals, que Requesens havia convocat el 1574, pretenien la pau a canvi de suport financer. El 1575 es van celebrar converses de pau a Breda entre els insurrectes i Requesens, però van quedar en no res perquè va resultar impossible arribar a un acord en el camp de la religió i sobre la futura forma de govern.

Després del fracassat setge de Leiden, el maig de 1575, el nou stadtholder d'Holanda, Gilles van Berlaymont, va intentar atacar el Noorderkwartier, però també va ser aturat per les inundacions. Un nou atac dirigit a la zona entre Holanda i Utrecht, on era possible capturar Oudewater i Schoonhoven es va aturar a Woerden per les inundacions. A Zelanda, l'exèrcit espanyol va aconseguir una important victòria amb la presa de Zierikzee després d'un setge de nou mesos però no va poder bloquejar les connexions entre Holanda i Zelanda i la flota d'Orange va continuar sent la més poderosa de l'aigua.[19] Immediatament després de la presa de Zierikzee, els soldats espanyols van exigir la resta de la seva paga que feia dos anys que no s’havia pagat íntegrament però Felip II havia reduït les transferències de diners als Països Baixos a causa de la fallida de Castella el 1575 i el govern de Brussel·les no va poder complir el requisit. Les conseqüències van ser catastròfiques. Les tropes reials van deixar la recentment conquerida Zierikzee, es van amotinar, van conquerir i van saquejar Alost, des d'on van emprendre noves incursions al ric i fidel Brabant i Flandes.[20] La inesperada mort de Requesens el març de 1576 va suposar un problema per a Felip II i abans de nomenar el successor, va lliurar al Consell d’Estat el màxim govern del país.

Pau de Gant[modifica]

Article principal: Pacificació de Gant

Amb les tropes espanyoles amotinades, l'amenaça es va estendre a totes les províncies. Els estats de Brabant van pressionar el Consell d'Estat perquè convoqués els Estats Generals dels Països Baixos i negociar la pau amb les províncies rebels d'Holanda i Zelanda. El Consell d'Estat, d'acord amb la voluntat del rei, no ho va atendre, es va produir un petit cop d'estat a Brussel·les i els membres del Consell van ser empresonats i l'aixecament es va estendre a les regions del sud. Es va convocar un estat general que va enviar una diputació a Gant per dur a terme negociacions de pau amb les dues províncies rebels. Van començar el 19 d'octubre i es van acabar el 28 d'octubre. Els acords es van ratificar precipitadament el 8 de novembre de 1576 després del saqueig d'Anvers del 4 de novembre. Amb la pacificació de Gant les tropes espanyoles van marxar i les províncies holandeses va formar la Unió de Brussel·les. La qüestió religiosa seguia sent un problema, però posteriorment es resoldria als Estats Generals.[21] Mentrestant, les amotinades tropes espanyoles havien saquejat Maastricht i Anvers. Després d'aquests saquejos, fins i tot els més grans partidaris de Felip II estaven convençuts que les tropes espanyoles havien de marxar.[22]

Ofensives espanyola i calvinista (1577-1578)

Felip II de Castella va enviar el seu germanastre Joan d'Habsburg i Blomberg com a nou governador als Països Baixos. En arribar es va adherir a la pacificació de Gant mitjançant l'edicte de 1577. El plan original era que les tropes espanyoles envairien Anglaterra en abandonar els Països Baixos por mar, però els Estats Generals van insistir en que lo ho fessin per terra,[23] i les tropes espanyoles van marxar a Itàlia el març i l'abril de 1577 segons es va acordar, i a canvi, els Estats Generals van acordar no tornar a reunir-se sense una convocatòria del governador i prohibir el calvinisme. Això va ser inacceptable per a Guillem d'Orange i els estats de Zelanda i Holanda, i es van negar a reconèixer Joan d'Habsburg com a governador, que es va sentir amenaçat, i van prendre la ciutadella de Namur amb la resta de tropes alemanyes en contra de les instruccions dels estats generals, i en ella va nomenar com a governador Maties d'Àustria, de 19 anys i cunyat de Felip. Les províncies van formar una Unió General amb Maties com a governador i Guillem d'Orange com a lloctinent. Amb aquest acte, els Països Baixos sencers, a excepció de Luxemburg, es van revoltar contra el rei.[24]

Felip II no tenia intenció d'acceptar aquest trastorn polític i va ordenar a Joan d'Habsburg que recuperés els Països Baixos amb les tropes espanyoles retornades. Les finances del rei havien millorat des de 1577 i es va concloure un armistici amb els otomans, que havien entrat en guerra amb l'Imperi Persa.[25] Don Juan va aconseguir el seu primer èxit contra les tropes dels Estats Generals a la batalla de Gembloux el 31 de gener de 1578. L'avanç va continuar amb la presa de Lovaina, Tienen, Aerschot i Diest. Aviat Espanya va recuperar el poder a Luxemburg i el ducat de Brabant.[26]

Camins separats; les unions d'Utrecht i Arràs[modifica]

Articles principals: Unió d'Utrecht i Unió d'Arràs
Ofensiva espanyola de 1579

Guillem d'Orange va intentar mantenir la unanimitat entre les províncies a la Unió de Brussel·les, però es va enfrontar a una tasca impossible. La llibertat religiosa que defensava, els calvinistes radicals no va la van concedir als catòlics, i allà on van prendre el poder, es va depurar l'ajuntament de catòlics, tancar les esglésies catòliques i es va prohibir el clergat. A Anvers, Brussel·les i Malines el catolicisme va ser prohibit. Gant, on els calvinistes radicals havien pres la direcció, es va convertir en un reducte d'intolerància amb la República de Gant. També a Holanda i Zelanda es van tancar esglésies catòliques a les ciutats que es van unir a Guillem d'Orange, com a Amsterdam. Per als catòlics moderats va ser un veritable malson, la pau religiosa representava una amenaça per al catolicisme,[27] i va ser desastrós per a la cooperació entre les regions. La voluntat de fer aportacions financeres a la defensa conjunta era petita i, per tant, no era possible per als estats generals establir un poderós aparell militar. Tement els elements radicals de la Revolta, les províncies valones meridionals d'Artesia, Hainaut i Flandes Occidental i nobles catòlics descontents, es van tornar a unir a Espanya el 6 de gener de 1579 a través de la Unió d'Arràs.

A la mort de Joan d'Habsburg i Blomberg de la pesta l'1 d'octubre de 1578, Alexandre Farnese el va succeir, mostrant-se com un capaç general i diplomàtic. Sota l'amenaça de que les tropes espanyoles es desplacessin cada vegada més cap al nord, la Unió General no va poder contrarestar-lo, i es va establir una aliança militar al nord el 23 de gener de 1579, la Unió d'Utrecht. Parma va assetjar Maastricht el 10 de març de 1579 i la va capturar després de 111 dies. Aquell mateix any, l'emperador Rodolf II del Sacre Imperi Romanogermànic, el germà gran del governador Maties d'Àustria, va organitzar una conferència de pau a Colònia entre Felip II i els Estats Generals dels Països Baixos. Les converses van durar de maig a desembre de 1579, però un compromís estava fora de l'abast. Per als moderats, el desacord va suposar un revés important i semblava que no hi havia sortida. Calia triar entre el rei o els calvinistes.[28]

Al març de 1580, Georges van Lalaing, comte de Rennenberg i stadtholder de Groningen, Frisia, Drenthe, Overijssel i Lingen, i l'únic noble catòlic que va recolzar la revolta ja no es podia reconciliar amb la pràctica de prohibir repetidament el culte catòlic a les ciutats on els calvinistes van prendre el poder i va passar al costat espanyol provocant una forta reacció anticatòlica a les seves regions i va enfortir la posició dels protestants.[29] El moviment va suposar un cop estratègic per als insurgents, ja que gran part del nord-est va caure en mans reials. Un exèrcit dels Estats Generals va assetjar Groningen però va haver de aixecar-lo després de perdre batalla de Hardenberg. Més tard Rennenberg va prendre Delfzijl i va intentar capturar Steenwijk.

Avanç de Parma al sud[modifica]

Mentre que al nord-est Rennenberg representava una gran amenaça per a les províncies rebels, al sud Parma també guanyava cada cop més territori. Després de Maastricht, també va seguir el motí de 's-Hertogenbosch i la presa de Kortrijk. Les transferències regulars de diners des d'Espanya li van permetre mantenir una forta força militar. També va adoptar un enfocament moderat perquè les ciutats assetjades fossin més propenses a abandonar la batalla.

Ofensiva espanyola de 1583

Guillem d'Orange es va adonar que la revolta no es podia guanyar sense un fort aliat. Seguint el seu consell, els Estats Generals van oferir a Enric Hèrcules, germà petit del rei francès, la sobirania sobre els Països Baixos a canvi del suport militar. Les esperances estaven posades en França a causa de la tradicional enemistat entre els Habsburg i els Valois.[30] Anjou es va mostrar disponible i disposat i amb ell es va concloure el Tractat de Plessis-lès-Tours el gener de 1581, i la posició del governador Maties d'Àustria va esdevenir irrellevant i va abandonar els Països Baixos, però l'arribada d'Anjou va ser un fracàs. Va socòrrer la ciutat de Cambrai l'agost de 1581, que estava sent assetjada per Parma des de 1580. Una guerra oberta entre França i Espanya, esperada per Orange, no va tenir lloc per la reticència d'Enric III de França a declarar la guerra a Felip II de Castella.[31] Breda i Doornik van passar a mans espanyoles aquell any, i un any més tard ho van fer Lier, Oudenaarde i Ninove, i Enric Hèrcules, que no es va oposar, amb poders limitats, a mitjans de gener de 1583 va fer una violenta presa del poder ocupant violentament diverses ciutats de Flandes i Brabant. A Anvers la població es va revoltar i els francesos foren expulsats de la ciutat en la Fúria Francesa, fent de la seva posició als Països Baixos insostenible, i va tornar a França.[32]

Ofensiva espanyola de 1584

Al nord, on havia mort Rennenberg, el comandament de l'exèrcit espanyol va ser continuat per Francisco Verdugo, que va guanyar la batalla de Noordhorn i es va apoderar de Steenwijk el 1582. El 10 de juliol de 1584, Guillem d'Orange, líder de la revolta, va ser assassinat a Delft. Parma controlava les províncies de Luxemburg, Limburg, Namur, Hainaut, Artesia i Flandes Occidental. El seu següent objectiu van ser les províncies de Brabant i Flandes. Un atac directe a les principals ciutats d'aquestes províncies seria una càrrega massa gran per al seu exèrcit i va decidir aïllar les principals ciutats ocupant primer les ciutats dels voltants, el camp i les vies navegable. En primer lloc, les ciutats costaneres flamenques de Dunkerque, Nieuwpoort, Menen, Veurne, Diksmuide i Sint-Winoksbergen es van prendre ràpidament el juliol i l'agost de 1583. A l'octubre, les ciutats al llarg de l'Escalda van seguir com Sas van Gent, Axel, Hulst, Eeklo i Rupelmonde. El pla de Parma va funcionar perquè les grans ciutats flamenques de Gant, Ypres i Bruges van caure en 1584. Amb Flandes gairebé completament en mans espanyoles, Parma va assetjar Brussel·les i Anvers. Amb la construcció d'un enorme pont de vaixells, Anvers va quedar completament aïllada del món exterior. Després d'un any de setge, la ciutat va haver de capitular el 17 d'agost de 1585, quan Brussel·les ja havia caigut. La caiguda d'Anvers, disset anys després de l'inici de la revolta, va tenir grans conseqüències econòmiques i socials, i l'esdeveniment també es veu com la divisió final entre el nord i el sud dels Països Baixos.[33]

Contraatac nord-holandès (1588-1598)[modifica]

El 1589, Alexandre I de Parma va aconseguir fer-se amb Geertruidenberg subornant la guarnició amotinada. Va continuar cap a Zaltbommel però no va poder capturar-la per un motí de les seves pròpies tropes. Parma no va tenir temps per resoldre-ho i donar el cop definitiu a la República. El pla va canviar i Felip II de Castella el va enviar a França, on la guerra dels hugonots havia tornat a esclatar. Enric III de França havia mort sense fills i havia nomenat hereu al tron el seu cunyat, el protestant Enric de Navarra, i per a Felip II, una França protestant era una amenaça massa gran per al catolicisme a Europa, per a ell més important que la lluita contra els holandesos rebels. Felip II donava doncs suport a la Lliga i va ordenar al duc de Parma que se centrés a França. Com a resultat, es va haver de renunciar a la batalla al nord perquè la lluita en dos fronts era inviable econòmicament. Després de tres campanyes a França, Parma va resultar ferit i va morir el 1592. El va succeir Peter Ernst von Mansfeld fins 1594 i Ernest d'Àustria, que també va morir un any després.

Espanya no va poder pagar els alts préstecs i va fer fallida econòmica el 1596, fet que obligà Felip a preferir signar la Pau de Vervins amb França el 1598, que fou el punt final del període imperial d'Espanya a Europa tot i l'abjuració feta del protestantisme per Enric IV de França amb l'Edicte de Nantes, que havia evitat l'accés d'un rei hugonot al tron francès.[34] Això va millorar molt la situació de la República, i la revolta holandesa va passar de gairebé desesperada el 1588 a gairebé guanyar el 1598, per la participació espanyola en les guerres dels hugonots francesos i les habilitats polítiques de Johan van Oldenbarnevelt i a les habilitats militars de Maurici de Nassau, que va reformar l'exèrcit estatal, dividint-lo en unitats més petites i maniobrables, i un sistema d'ordres intel·ligibles i una disciplina estricta. Amb aquestes i altres reformes, l'exèrcit va ser durant molt de temps l'escola militar d'Europa.[35]

Va arribar l'oportunitat de fer una guerra ofensiva en lloc d'estar a la defensiva. La conquesta de Breda el 1590 amb un enginy amb un vaixell de torba va convèncer Maurici de les seves pròpies forces i es van preparar plans i es van recaptar les finances per fer una guerra ofensiva. La República estava envoltada territori espanyol a l'est, nord i sud i totes les regions volien veure conquerides les ciutats properes. Van Oldenbarnevelt va aconseguir convèncer tothom perquè deixés de banda els seus interessos i conquerís primer les ciutats de Gelderland i Overijssel, perquè representaven la major amenaça per al cor de la República. Després d'això, seria possible continuar pel nord i el sud. Així va passar i la jove república va aconseguir una sèrie d'èxits militars.

El 1591 Maurits va iniciar una campanya a l'est del país en la que successivament va conquerir Zutphen, Deventer, Delfzijl, Hulst i Nijmegen. El 1592 Steenwijk i Coevorden van ser recuperats al nord. El 1593 va seguir la captura de Geertruidenberg a Brabant, el 1594 va caure tota la regió de Groningen.

Front entre 1596 i 1598

Albert d'Àustria va arribar als Països Baixos el 1596 com a nou governador i poc després de la seva arribada va conquerir Calais i Hulst. Anglaterra i França van entrar en una aliança el 1596, en part a causa de la conquesta espanyola de Calais. A causa de la curta distància a Anglaterra, la captura espanyola es va veure com una amenaça a Anglaterra. Es va demanar a la República que s'unís i així va néixer la Triple Aliança. A la pràctica, poc va canviar després de la conclusió del pacte. Cada partit va seguir seguint la seva pròpia estratègia. Així, quan Albrecht va anar a França l'any 1597 per assetjar Amiens, els holandesos van veure una oportunitat per a una nova campanya en comptes de anar en ajuda de França. A l'est, es van prendre Rijnberk, Meurs, Grol (ara Groenlo), Bredevoort, Enschede, Ootmarsum, Oldenzaal i Lingen. Les victòries de Maurici van suposar un gran impuls per a la República. L'àrea de la Unió d'Utrecht va tornar a estar en mans dels Estats.

La guerra continua (1598-1609)[modifica]

La República va intentar continuar la guerra ofensiva, però no va aconseguir trencar el poder del rei espanyol. Esgotats econòmicament, França i Espanya van signar la pau de Vervins el 1598 permetent a Espanya tornar a centrar-se plenament en la República. Com que Felip II de Castella, de setanta anys, va sentir que s'acostava el seu propi final, va decidir el 1598 que la seva filla Isabel Clara Eugènia es casaria amb Albert d'Àustria per governar junts com a "prínceps sobirans" sobre els Països Baixos. El 13 de setembre del mateix any va morir Felip i el va succeir el seu fill Felip III.

Espanya va pressionar militar i econòmicament a la República perquè acceptés una proposta de pau. Francisco de Mendoza va conquerir Rijnberk i Doetinchem amb un gran exèrcit. Maurici de Nassau tenia un exèrcit molt més petit, però va poder evitar un nou avanç mitjançant maniobres intel·ligents. Es va prohibir el comerç entre la península ibèrica i els holandesos però malgrat la pressió de l'exèrcit espanyol, Johan van Oldenbarnevelt i Maurici no es van confiar de les intencions d'Espanya i no van acceptar l'oferta de pau. De nou l'any 1599 Espanya va llançar un gran atac, en el què Mendoza va envair el Bommelerwaard i va posar setge a Zaltbommel, però Maurici va aconseguir defensar la ciutat amb èxit. El setge es va trencar i poc després l'exèrcit espanyol va tornar a haver de fer front als amotinaments.[36]

Treva de dotze anys (1609-1621)[modifica]

Article principal: Treva dels Dotze Anys

L'embargament que Espanya va mantenir sobre les Set Províncies Unides i la despesa militar que suposaven més de trenta anys de guerra havien deixat les províncies econòmicament malmeses. La guerra va coincidir amb la Guerra dels Trenta anys, tot i que entre el 1609 i 1621 hi va haver una aturada de les hostilitats per la treva dels Dotze Anys.[37]

La República defensiva (1621-1625)[modifica]

La República va tornar a contraatacar (1626-1634)[modifica]

Guerra del dos fronts (1635-1640)[modifica]

El final a la vista (1641-1646)[modifica]

El conflicte acabà el 1648 en concloure la pau de Westfàlia, en què la corona espanyola va reconèixer la independència de la República de les Set Províncies Unides, avui conegudes com a Països Baixos (sovint anomenades per error Holanda, segons el nom de la més gran de les set províncies).

Conseqüències[modifica]

Mapa simplificat d'Europa després del tractat de Westfàlia

Tot i això, el 1648 romanien moltes disputes territorials, la majoria de les quals van arreglar-se en el tractat de partició del 1661.[38]

Aquest conflicte i la pau de Westfàlia són l'origen de l'escissió de les Disset Províncies i, molt més tard, de la creació de tres estats independents: els Països Baixos (1648), Bèlgica (el 1830) i Luxemburg (1815/1890); amb fronteres arbitràries.

El territori del principat de Lieja, enclavat en les Disset Províncies, va mantenir la seva independència d'ambdós poders.

Els Països Baixos del Sud van romandre sota la corona espanyola després d'una repressió militar i una persecució religiosa que va fer fugir molts empresaris, intel·lectuals i artistes cap al nord, més tolerant, deixant així el sud exsangüe i empobrit.

Referències[modifica]

  1. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 39.
  2. Soen, Violet «The Beeldenstorm and the Spanish Habsburg Response (1566-1570)» (en anglès). Low Countries Historical Review, 131, 1, 2016, pàg. 105.
  3. Israel, 1995, p. 164.
  4. van Kassclt, M. Historia de Béljica y Holanda (en castellà). Imprenta del Imparcial, 1844, p. 356. 
  5. Israel, 1995, p. 170.
  6. Israel, 1995, p. 174.
  7. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 47.
  8. Groenveld i Leeuwenberg, 2008, p. 86-88.
  9. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 41.
  10. Chadwick, Henry; Evans, G. R.. Atlas of the Christian church. London: Macmillan, 1987, p. 113. ISBN 978-0-333-44157-2. 
  11. Holt, Mack P. The French Wars of Religion, 1562–1629 (en anglès pàgines=85). Cambridge: Cambridge University Press, 1995. ISBN 0521-35873-6. 
  12. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 58-63.
  13. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 64.
  14. Israel, 1995, p. 168.
  15. Deursen, 2006, p. 82.
  16. «Lluís de Requesens i de Zúñiga». GEC. [Consulta: 19 octubre 2021].
  17. 17,0 17,1 Yonge, Charlotte Mary. Cameos from English History: England and Spain (en anglès). 2. Macmillan, 1883, p. 160. 
  18. L. F. GEERLING, J. J. H. URBAIN. Blik op de militaire zamenstelling en sterkte der onderscheiden staten van Europa en andere werelddeelen (en neerlandès). D. K. Muller&Comp., 1830, p. 21. 
  19. Groenveld i Leeuwenberg, 2008, p. 100.
  20. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 79.
  21. Groenveld i Leeuwenberg, 2008, p. 105.
  22. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 80.
  23. Weststeijn, Arthur «Antonio Pérez y la formación de la política espapañola» (en castellà). Historia y Política, 19, gener-juny 2008, pàg. 243. ISSN: 1575-0361.
  24. Groenveld i Leeuwenberg, 2008, p. 107-109.
  25. TÜRKÇELIK, EVRIM. CIGALAZADE YUSUF SINAN PASHA Y EL MEDITERRÁNEO ENTRE 1591-1606. Universidad Autonoma de Madrid, 2012, p. 69. 
  26. Groenveld i Leeuwenberg, 2008, p. 109.
  27. Deursen, A. Th.. De last van veel geluk. Geschiedenis van Nederland 1555-1702 (en neerlandès). Bert Bakker, 2006, p. 102-103. ISBN 978-9035130289. 
  28. Israel, 1995, p. 222.
  29. Israel, 1995, p. 229.
  30. Deursen, A. Th.. De last van veel geluk. Geschiedenis van Nederland 1555-1702 (en neerlandès), 2006, p. 111. 
  31. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 96.
  32. Deursen, 2006, p. 114.
  33. Nimwegen i Sicking, 2013, p. 101.
  34. García García, Bernardo José. «Entre Vervins y la Tregua de Amberes Estrategias de restauración de los Países Bajos meridionales (1598-1621)». A: Anne Dubet, José Javier Ruiz Ibáñez. Las monarquías española y francesa (siglos xvi-xviii) (en castellà). Casa de Velázquez, 2010, p. 85-94. ISBN 978-84-96820-55-5. 
  35. Carpenter, Stanley D. M.. Military Leadership in the British Civil Wars, 1642-1651: "the Genius of this Age" (en anglès pàgines=51-52). Psychology Press, 2005. ISBN 0714655449. 
  36. Van Tuyl & Groenendijk, R. L & J. N. A. A Van Tuyl Chronicle: 650 Years in the History of a Dutch-American Family. Rory Van Tuyl, 1996, p. 64–66. 
  37. Tractat de la treva dels dotze anys (en francès i castellà), 9 d'abril de 1609, p. 458 i següents. 
  38. Haas, J.A.K.. De verdeling van de Landen van Overmaas 1644-1662 - Territoriale desintegratie van een betwist grensgebied (en neerlandès). Assen: Van Gorcum, 1978, p. 237. ISBN 90-232-1631-8. 

Bibliografia[modifica]

  • Deursen, A. Th.. De last van veel geluk. Geschiedenis van Nederland 1555-1702 (en neerlandès), 2006. 
  • Groenveld, Simon; Leeuwenberg, H.L.Ph.. De Tachtigjarige Oorlog. Opstand en consolidatie in de Nederlanden (ca. 1560 - 1650) (en neerlandès), 2008, p. 86-88. 
  • Israel, Jonathan Irvine. Uitgeverij Van Wijnen. De Republiek 1477-1806 (en neerlandès). 5a ed., 1995. ISBN 9051942214. 
  • Nimwegen, O; Sicking. «De Opstand». A: Groen, P. M. H, Nimwegen, Olaf van. De Tachtigjarige Oorlog. Van opstand naar geregelde oorlog. 1568-1648 (en neerlandès). Amsterdam: Boom, 2013. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra dels Vuitanta Anys