Arc (arma)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'armaArc
Hun bow.jpg
Tipusfamília d'armes Modifica el valor a Wikidata
”Yumi”, arc japonès.

Entre les armes tradicionals un arc és una arma de tret destinada a tirar fletxes.[1][2] També hi ha arcs que poden disparar pedres, bales de fang o metàl·liques (arc de rotlló o arc rotlloner).[3][4]

Durant milers d’anys arcs i fletxes s’empraren en la caça i en la guerra. Actualment, a part d’algunes tribus primitives, el seu ús es limita a la pràctica esportiva del tir amb arc. També hi ha contrades en que la caça amb arc està autoritzada i regulada. Segons documentació diversa (i relativament confidencial) hi ha forces militars especials que utilitzen arcs i fletxes en operacions discretes o clandestines.[5][6]

En la mitologia, entre d'altres l'arc és l'atribut de la deessa Diana, de Paris, de Cupido i de Rama, i les fletxes el símbol de Sant Sebastià màrtir, sant patró dels arquers.[7]

Història[modifica]


Escites amb arcs, Kertch,s.IV aC.

L'evidència de fletxes més antiga coneguda prové del jaciment sud-africà de la cova Sibudu, on s'han trobat restes d'os i punta de fletxa de pedra que daten fa aproximadament 60.000-70.000 anys.[8][9][10][11]

A Euràsia, l’arc i la fletxa apareixen (o reapareixen) al voltant de la transició del paleolític superior al mesolític. Després del final del darrer període glacial, l’ús de l’arc sembla haver-se estès per totes les regions habitades, tret de les Australasies i la majoria d’Oceania.[12]

Tensant l'arc, d'un manual de 1908

Les primeres restes definides d’arc i fletxa d’Europa són fragments possibles d’Alemanya trobats a Mannheim-Vogelstang datats fa 17.500-18.000 anys, i a Stellmoor datats fa 11.000 anys. Els punts azilians trobats a Grotte du Bichon, Suïssa, al costat de les restes d’un ós i d’un caçador, amb fragments de sílex que es troben a la tercera vèrtebra de l’ós, suggereixen l’ús de fletxes fa 13.500 anys.[13]

Al lloc de Nataruk, al comtat de Turkana, Kenya, les pales d' obsidiana trobades incrustades en un crani i dins de la cavitat toràcica d'un altre esquelet, suggereixen l'ús de fletxes com a armes fa uns 10.000 anys.[14] micròlits descoberts a la costa sud d'Àfrica suggereixen que algunes armes de tret poden tenir almenys 71.000 anys d'antiguitat; tanmateix les puntes podrien haver estat emprades en dards tirats amb propulsors i no pas en fletxes veritables.[15]

Els arcs més antics d'una sola peça són els arcs olmegaard de Dinamarca, que es van datar al 9.000 aC. Fa 8.000 anys hi ha diversos arcs a Holmegaard, Dinamarca.[16] Actualment, es fabriquen arcs de fusta d'altes prestacions seguint el disseny d'Holmegaard. Els fragments d’arc Stellmoor del nord d’Alemanya van ser datats al voltant de 8.000 aC, però van ser destruïts a Hamburg durant la segona guerra mundial, abans que es disposés de datació de carboni 14 ; la seva edat s’atribueix per l’associació arqueològica.[17]

L’arc era una arma important tant per a la caça com per a la guerra des de l’època prehistòrica fins a l’ús generalitzat de la pólvora al segle XVI. La guerra organitzada amb arcs va acabar a mitjan segle xvii a Europa, però va persistir fins a principis del segle XIX a certes cultures orientals i tribus del Nou Món. A l'Àrtic canadenc es van fer arcs fins a finals del segle XX per caçar caribú, per exemple a Igloolik.[18] L'arc s'ha usat més recentment com a arma de guerra tribal en algunes parts de l'Àfrica subsahariana ; un exemple es va documentar el 2009 a Kenya, quan les persones Kisii i Kalenjin es van enfrontar, provocant quatre morts.[19]

La classe alta britànica va dirigir un renaixement del tir amb arc a finals del segle xviii. Sir Ashton Lever, un antiquari i col·leccionista, va formar la Toxophilite Society a Londres el 1781, sota el patrocini de George, llavors príncep de Gal·les.[20]

Descripció[modifica]

Esquema d'un arc de circumferència.c: corda; f: fletxa ; s: arc, d: apotema

La forma d’un arc primitiu, armat i preparat per a tirar recorda la d’un arc geomètric amb la seva corda. Just abans de disparar, la fletxa física és molt semblant a (part de) la fletxa geomètrica. De fet els termes geomètrics es basaren en les arcs, cordes i fletxes materials -en el sentit de reals- usats en pràcticament totes les societats humanes.[21]

Un arc preparat per a tirar es una biga curvada i flexionada per una corda en tensió que està lligada als extrems de l’arma. Els dos dos elements (arc i corda) són imprescindibles per a formar l’arma.

L’arc com a propulsor de projectils es basa en l’energia de flexió emmagatzemada quan l’arquer tensa la corda. Energia que es transmet, en gran part, al projectil. Accelerant-lo i disparant-lo a gran velocitat.

Les fletxes són els projectils que disparen els arcs. Les ballestes disparen tretes (passadors, cairells, matrassos,...). La forma física i les dimensions de les dues varietats són molt diferents. El terme sageta és un terme definit de forma ambigua en alguns diccionaris que, segons alguns, caldria reservar per a usos literaris.[22] Ramon Llull associava les sagetes amb les ballestes però també amb els arcs. Albert Jané i Riera va exposar en un article que fletxa era un sinònim més modern que sageta. Alfons el Magnànim tenia “un arch anglès amb fletxes...”[23][24] El TERMCAT defineix fletxa i sageta com a sinònims.


« ... haja a tenir jubet o espatleres, lanca, espasa, punyal, bacinet o paves, o jubet e cuyraces, bacineta, gorjera o golero, ballesta e troch (croc) e LXX passadors o arch et XL fletxes... »
— Document de Pere el Cerimoniós? Sense data c 1377.[25]

Encordar l’arc[modifica]

Gràfic d'una molla. *Abcisses=deformació * Ordenades=força aplicada--- * L'energia potencial és l'àrea per sota de la recta blava. L’àrea d’un arc pre-tensat (trapezi) és més gran que la d’un arc sense tensió prèvia (triangle), si hom manté el mateix nivell de deformació (fletxa geomètrica).[26]

Encordar[27] un arc és l’operació de muntar la corda entre els extrems de l’arc, flexionant els extrems i deixant-lo en posició de tirar projectils (generalment fletxes). Un arc sense encordar pot adoptar formes diverses (una peça de fusta gairebé recta en els “longbow”; una peça que recorda la forma de la lletra M en alguns arcs mongols, i ´quasi circular en els arcs coreans ). Un cop encordat la forma final recorda la d’un arc de cercle (bastant regular en els arcs tradicionals de fusta i amb formes més irregulars en els arcs mongols i recorbats).

En els arcs més potents no és fàcil encordar un arc. Cal força i destresa. Cada tipus d’arc necessita una tècnica especial.

  • En el certamen de l’arc de l’Odissea d’Homer són freqüents els errors de traducció en moltes llengües per desconeixement de l’acció d’encordar, armar o muntar un arc.

Justificació física[modifica]

La flexió inicial de l’arc permet emmagatzemar més energia de flexió a l’hora de disparar (vegeu la figura).

Mecànica del tir[modifica]

En el tir d’una fletxa, l’estudi físic- estàtic i dinàmic- del conjunt de l’arquer, l’arc i la fletxa des de l’inici fins que la fletxa es clava a la diana, és relativament complex. Sortosament la fotografia i la filmació a alta velocitat permeten observar i estudiar, a “càmera lenta”, tots els moviments i fenòmens associats.[28][29]

Tensar i apuntar[modifica]

Just abans de tirar l’arquer ha d’apuntar a la diana mantenint l’arc tensat i exercint una força considerable. Es tracta d’un interval que pot considerar-se estàtic. La fletxa està parada i tota l’energia de propulsió s’emmagatzema a l’arc flexionat.

Fletxa coplanaria o no[modifica]

Deformació esquemàtica de la fletxa durant el tir.
Trajectòria de la fletxa en funció de la seva rigidesa

En els arcs moderns la fletxa se situa i es mou (de manera simplificada) en el pla que defineixen la corda i l’eix longitudinal de l’arc (tensat o destensat). En la mesura que l’arc no és recte, aquest “eix” tampoc no és recte. Una descripció més precisa seria parlar de la fibra neutra (des del punt de vista de les tensions) de l’arc. En un arc encordat la fibra neutra adopta la forma d’una corba plana. En un arc tensat per a disparar la fibra neutra és una corba plana més tancada.

La corda sempre és coplanaria, amb l’arc encordat tensat o destensat. En els arcs moderns la fletxa és coplanària. Per contra, en molts arcs antics (incloent el longbow) la fletxa forma un petit angle amb el pla definit per la corda i la fibra neutra de l’arc.[30] En l’interval d’acceleració posterior al moment inicial, la fletxa es flexiona més i està sotmesa a més vibracions que una fletxa coplanaria. La pràctica ha demostrat que una fletxa no coplanària ha de ser més rígida.[31][32]

Acceleració[modifica]

Un cop l’arquer deixa anar la corda la fletxa s’accelera i surt disparada. El temps d’acceleració és de l’ordre de 20 mili segons. Des d’una forma recta inicial la fletxa es flexiona durant l’acceleració i es posa a vibrar. Durant el vol les vibracions van minvant fins al moment de l’impacte.[33]

Paradoxa de l'arquer[modifica]

En el tir amb fletxes no coplanàries, la fletxa apunta en una direcció diferent de la diana. Malgrat aquesta posició inicial aparentment “incorrecta” la fletxa va a parar a la diana. D’aquí la qualificació de paradoxa. És el mode de vibració de la fletxa el que permet que la trajectòria es corregeixi.[34]

Les fletxes coplanàries també vibren un cop l'arquer ha tirat. La corda vibra lateralment. Aquest comportament es pot observar en videos a càmera lenta.[35] [36] [37]

Varietats[modifica]

No hi ha una manera universal de classificar les diferents varietats d’arcs. Els sistemes habituals de classificació es basen en la forma del perfil lateral, en els materials de construcció, en la forma de la secció de les pales i altres.

Segons el perfil[modifica]

Segons els materials[modifica]

  • Arc d’una peça
    • monòxil, quan l'arc és de fusta
    • unitari o monolític, quan l'arc és metàl·lic o de materials sintètics
  • Arc compost de diversos materials

Segons la secció de les pales[modifica]

  • Arcs de secció particular
    • en els arcs primitius la secció era aproximadament circular
    • en el longbow la secció s’assembla a la lletra D
  • Arcs plans, la secció és rectangular

Models tradicionals i moderns[modifica]

Alguns dels arcs tradicionals, des dels més antics a altres més recents, són prou coneguts i hi ha artesans que en fabriquen reproduccions. Molts d’aquests models d’arc han estat objecte d’estudi i hi ha obres especialitzades que informen sobre les seves particularitats. Es relacionen alguns d’aquests arcs a continuació, sense cap ordre cronològic.

Arc monòxil[modifica]

Els arcs fets d’una sola peça de fusta foren els primers en ser usats. En la seva forma primitiva es basaven en una branca de fusta sense treballar. Ja des del neolític es feien d’una ascla de fusta amb els braços afuats.

Arc de Holmegaard[modifica]

Els arcs més antics de món corresponen al període Mesolític (cap al 9000 aC) i foren trobats al jaciment de Holmegaard (Dinamarca). Es tracta d’arcs llargs (entre 150 y 170 cm) fets d’una sola peça de fusta. Els exemplars més antics són de fusta d’om. Els més moderns de teix.

El puny és relativament prim i pla, però prou ample (amplada en sentit davant-darrere). Les pales s’eixamplen a partir del puny i van disminuint cap els extrems. La secció és la d’una lletra D molt aplanada prop del puny (amb la part convexa cap al davant) i s’arrodoneix cap a les puntes.

Reproducció d’un arc de Holmegaard vista des de l’arquer.
Detall de l’empunyadura, a 90 graus de la vista anterior.

Arc llarg[modifica]

La denominació moderna indica un arc de llargària igual a l’alçada de l’arquer i d’una forma abans de disparar seguint una corba simple. L’arc desencordat és aproximadament recte o molt poc corbat. Les dimension venen donades pel límit de flexió del material. A igualtat de potència un arc simple ha de ser molt més llarg que un arc compost.

Entre els arcs llargs tradicionals hi ha el longbow.

Arc llarg amb fletxa de fusta.

Arc escita[modifica]

Els escites eren arquers a cavall. Els arcs escites eren molt petits, amb els extrems de les pales molt corbats i flexibles. L’empunyadura estava corbada cap a la corda. El cos de l’arc era relativament rígid. Hom suposa que els escites (o els seus antecessors) foren els inventors de l’arc compost, fabricat de materials diversos units per cola animal.

Arc japonès[modifica]

L’arc japonès és un arc compost i llarg a la vegada. Desencordat és relativament recte. Una de les seves característiques és la seva forma asimètrica. La part inferior des de l’empunyadura és sensiblement més curta que la part superior.

Arc coreà[modifica]

És un arc compost que desencordat adopta la forma d’un cercle gairebé tancat del tot.

Arc dels natius d’Amèrica del nord[modifica]

Els més habituals eren de fusta reforçada amb tendons a la part exterior. La secció de les pales era plana i rectangular. Una solució molt efectiva des del punt de vista científic. A igualtat de material l’energia de flexió pot ser més gran que amb altres seccions (rodona, ovalada, en forma de lletra D,...).

Arc dels Inuit[modifica]

En els arcs reforçats amb tendons a la part anterior (sotmesa a tracció), els tendons es fixen amb cola animal i queden units formant un sol cos amb la resta de l’arc. En els arcs esquimals, els tendons es trenen en forma de petits cordons i van simplement superposats a la part anterior de l’arc.[38][39] La seva disposició permet aprofitar la capacitat de resistir les forces de tracció dels tendons sense dependre de cap cola d’unió (que no resistiria les condicions extremades de baixa temperatura).[40]

Arcs inuit amb cordons de tendons a la cara frontal.

Arc de tir al blanc[modifica]

Els arcs de tir al blanc moderns poden ser d’una peça o de pales desmuntables. Es basen en el sistema d’arc recorbat i tenen un cos sòlid, empunyadura anatòmica, pales de fibra de vidre i cordes de fibres sintètiques. Entre els accessoris habituals hi ha un reposa-fletxes, un clic i un botó amortidor. La corda té un anell de centratge de la fletxa (o similar). Són freqüents els sistemes amortidors amb contrapesos muntats en braços afegits al cos de l’arc. El sistema de mira està format per un visor de dimensions i característiques limitades pels reglaments.

Arc de politges[modifica]

Article principal: Arc de politges

En els arcs normals la força de retenció necessària abans de tirar (i mentre l’arquer apunta) és igual a la potència de l’arc. La força de retenció en els arcs de politges és sensiblement inferior a la potència de l’arc. L’arquer pot apuntar exercint una força moderada i disposar de tota la potència a l’hora de tirar.

Materials de l'arc[modifica]

Fusta[modifica]

Tall transversal d'un tronc de teix, on es veuen bé 27 anells de creixement, el duramen (la fusta fosca) i l'albeca (la fusta clara).

Els primers arcs foren de fusta, d’una sola peça (monòxils). Els arcs primitius probablement es construïen d’una branca prima i relativament recta d’un arbre i no es treballaven gaire (fora de llevar l’escorça). Aquestes branques usades en brut, considerant la distribució de les tensions de la peça (en el tronc i les branques d’un arbre la part exterior treballa a tracció i el nucli treballa a compressió)[41] eren més difícils de trencar (la fusta és molt resistent a la tracció i no tant a la compressió; una branca sencera sotmesa a flexió necessita un esforç més gran per a trencar-se que una peça de fusta del mateix diàmetre però treballada i sense tensións superficials). Per moltes raons els arcs de temps remots es tallaren i s’afinaren, adoptant una forma fusiforme desencordats. Més gruixits al centre i més prims als extrems. De qualsevol manera, un testimoni relativament modern com Gerald de Gal·les (c. 1146 – c. 1223) parlava dels arcs gal·lesos fets d’una branca en brut però molt potents.[42]

Fustes populars[modifica]

Per a arcs monòxils les fustes més populars són les següents.[43][44]

  • Teix
  • Freixe
  • Om
  • Avellaner
  • Bois d’arc (Maclura pomifera).[45][46][47]
  • Bambú (no és una fusta)
  • Canya d'Índies (no és una fusta)
  • Tiges de les fulles de palma.[48]

Per a arcs laminats o composts de fustes diferents les fustes són les mateixes. Com a nucli de la secció poden emprar-se varietats més toves com la catalpa o la tulípia.

Banya[modifica]

Hi ha diversos testimonis sobre arcs construïts de banya de cabra o altres animals.[49] Homer parla de l’arc de Pàndar[50][51] a la Ilíada i de l’arc d’Ulisses a l’Odissea. Heròdot, en els Nou llibres d’història esmentà les tribus i l'armament de l’exèrcit de Xerxes. Els licis en formaven part, amb arcs de banya i fletxes de canya.[52]

Un viatger del segle XIX parla dels arcs de banya dels kurds, de gairebé sis peus de llarg.[53]

Des del punt de vista tecnològic, la banya (en general totes les banyes) és un material resistent a la flexió, a la tracció i a la compressió i relativament elàstic i tenaç. Es pot conformar a la forma desitjada mitjançant una temperatura moderada (deformació plàstica en calent) i la peça manté la forma quan es refreda.

Os[modifica]

Hi ha diverses referències sobre arcs totalment construïts d'os. Des del punt de vista tecnològic els ossos dels animals són massa rígids i fràgils comparats amb els materials anteriors. Aparentment eren usats i molt preuats pels natius americans de les planures. Quan se'ls preguntava sobre la seva fabricació responien que eren productes de la màgia ("medicine"). Potser es tractava d'ossos parcialment descalcificats per algun procediment secret i misteriós.[54][55]

Metalls i aliatges[modifica]

En el segles XIX i XX alguns arcs esportius i militars -d'una peça o desmuntables- es fabricaren d'acer trempat.[56][57] També hi ha aliatges d'alumini aptes per a fabricar arcs d'una sola peça, laminats o no.[58][59]

Molts arcs moderns es basen en un cos central metàl·lic amb dues pales de materials compòsits desmuntables.

Materials combinats[modifica]

Des de temps molt antics es fabricaren arcs combinant diversos materias naturals. Una solució molt freqüent era la de reforçar amb tendons d’animals un arc de fusta. Els tendons s’enganxaven amb cola animal a la part exterior de l’arc (que treballa a tracció). Un perfeccionament d’aquest mètode fou reforçar la part interior de l’arc (que treballa a compressió) encolant peces de banya.

Una variant en la combinació de materials la representen els arcs tadicionals japonesos, amb braços relativament plans i de secció rectangular formats per dues cares de bambú encolades sobre una làmina interna de fusta de catalpa.

Materials compòsits[modifica]

Els materials compòsits usats en els arcs són de dues menes: flexibles i rígids. Els primers són els que es flexen notablement quan s’encorda l’arc i quan es para abans de tirar. Els rígids són aquells que no es deformen en cap moment (en rigor només es deformen de manera imperceptible).

Les pales modernes acostumen a ser de “fibra de vidre” (una matriu de resina reforçada amb teixit de fibres de vidre) totalment o en part. Els compòsits de fibra de carboni, molt més rígids, poden usar-se en el cos de l’arc i altres peces.

Materials de les cordes[modifica]

Les cordes tradicionals es fabricaven amb fibres naturals, d'origen vegetal o animal. Això és: cànem, lli, seda, crins, tendons,... Les cordes modernes es basen en fibres sintètiques.[60]

  • La Saga de Njál narra la mort de Gunnar Hámundarson, sol contra molts enemics, quan la seva dona Hallgerður refusa tallar-se alguns cabells per a fer una corda per l’arc del seu marit. Així es volia venjar d’una bufetada prèvia que havia rebut.[61]

Materials de les fletxes[modifica]

Detall de la part posterior d’una fletxa moderna. Es pot observar el culatí de plàstic i l’empenatge.
Article principal: Fletxa

Una fletxa consta de quatre parts: tija, punta, culatí i empenatge.

Les fletxes antigues tenien tiges de fusta lleugera, vímet o canyes apropiades. L’empenatge era de plomes d’au, tallades pel mig i retallades de diverses formes. Es fixaven a la part posterior de la fletxa amb cola animal o resines vegetals i se solien assegurar amb fils diversos. Les puntes eren molt variades. Inicialment de materials naturals d’origen animal (os, banya, espines de peix, punxes de porc espí,...) o mineral (sílex, obsidiana,...). Posteriorment de metall o aliatges (coure, bronze, ferro, acer,...). El culatí, en cas d’existir, era sovint de banya.

Les fletxes modernes poden ser amb tiges de fusta lleugera massissa o amb tiges tubulars d’aliatges d’alumini o de fibra de carboni. Els empenatges són de materials plàstics, simplement encolats amb un adhesiu fort.[62][63][64]

Sostenir un arc[modifica]

Hi ha diverses maneres de tirar amb arc. La mà que sosté l'arc és sempre la contrària a la dominant. Una persona dretana sosté l'arc amb la mà esquerra.

Tensar l'arc[modifica]

Sistema occidental[modifica]

Sistema occidental o mediterrani d'agafar corda i fletxa

Amb l'arc vertical la fletxa queda del costat de la mà que sosté l'arc. Si és la mà esquerra la fletxa reposa al costat esquerre de l'arc. Si hom gira l'arc noranta graus, deixant l'arc horitzontal, la fletxa no caurà, en reposar per sobre de l'arc.

Per a posar la fletxa en posició inicial, s'encaixa l'osca de la part posterior de la fletxa en la corda de l'arc. La part davantera de la tija reposarà prop de la mà de l'arc (en un encaix o reposador, en els arcs moderns; sobre la mateixa mà en arcs antics).

La manera típica de subjectar corda i fletxa és amb els extrems de dos o tres dits (índex, dit del mig i anular). La corda queda retinguda pels palpissos dels dits implicats, doblegant una mica les falanges distals corresponents i situant-se la corda en la ruga que deixa l'articulació.

Sistema oriental[modifica]

Tensat de la corda a l’estil mongol.

Amb l’arc vertical la fletxa es disposa del costat de la mà que tiba. La corda es tensa amb el polze i l’index (i altres dits) ajuda pressionant pel damunt contra el polze doblegat sobre la corda. Sovint l’arquer emprava un anell més o menys rígid que col·locava en el polze.

  • Amb els arcs turcs i coreans l’arquer acostuma a emprar un anell que es posa al polze. L’anell protegeix el polze i millora la subjecció de la corda abans de tirar.
    • En un inventari català sense determinar hi figura: “...ítem un anell rodon de banya negra, d'arch de fletxa...”[65]

Sistema modern d'exhibició[modifica]

Hi ha un arquer actual virtuós del seu art que, per qüestions de velocitat de tir, disposa les fletxes a l'estil oriental. La seva habilitat es pot veure en videos.[66][67]

Fets documentats[modifica]

Hi ha algunes anècdotes documentades que mostren l’ús de l’arc al llarg dels temps. Vegeu alguns exemples, ordenats cronològicament, a continuació.

  • 5400-5200 aC. Al jaciment neolític de La Draga es va recuperar un arc de teix sencer i fragments d’altres. Es considera l’arc neolític més antic d’Europa.[68]
  • c 3300 aC. Entre els objectes relacionats amb Ötzi consten un arc de fusta de teix i unes poques fletxes de tintillaina Viburnum lantana. Els ramblers catalans portaven un bastó de fusta de tintillaina. L’arc, una peça de 180cm, estava a mig fer. Les fletxes estaven trencades. Dins d'un buirac de pell hi havia una cordeta molt basta, probablement destina a ser corda de l'arc.[69][70]
  • 353 aC. Filip II de Macedònia va perdre l’ull dret en el setge de Methone per una fletxa disparada per un arquer anomenat Àster. Diu la llegenda que la fletxa feridora duia la nota: “Destinada a l’ull dret de Filip”. Filip va contestar amb una altra fletxa amb una nota que condemnava a mort l’autor del tret. Quan la ciutat de Methone es reté, Àster fou capturat i executat.[71][72]
  • 1156. Segons la llegenda el samurai Minamoto no Tametomo, un home molt fort, va enfonsar un vaixell del Clan Taira amb una fletxa sense punta tirada a la línia de flotació.[73]
  • 1380. Pere el Cerimoniós demana dos arcs turcs (dels més forts de la seva cambra; indicant que en tenia uns quants) per a donar-los a un turc convers.[77]
  • 1461. En el testament i inventari de Carles de Viana consten dos arcs anglesos i quatre arcs turcs.[78]
  • 1461. Un decret d'Eduard IV d'Anglaterra obligava als importadors de vi i altres mercaderies a aportar 4 doles de teix, aptes per a fer arcs, per cada tona importada.[79][80]
  • 1795. El turc Mahmoud Effendi, secretari de l’ambaixador de Turquia a la Gran Bretanya - amb un arc turc- va tirar una fletxa a 480 iardes (una iarda és molt semblant a una alna de València), aproximadament 439 metres.[82]

Tractats[modifica]

Les obres escrites relacionades amb els arcs fletxers, els tractats toxològics, permeten consultar molts aspectes tècnics i alguns fets històrics prou rellevants. A continuació una mostra de tractats ordenats cronològicament.

  • 1545. Toxophilus, the schole of shootinge conteyned in two bookes. Roger Ascham.[85]
  • 1792. An Essay on Archery: Describing the Practice of that Art, in All Ages and Nations. Walter Michael Moseley.[86]
  • 1801. The English Bowman: Or, Tracts on Archery. Thomas Roberts.[87]
  • 1827. A treatise on archery: or, the art of shooting with the long bow. Thomas Waring [88]
  • 1831. The British Archer, Or, Tracts on Archery. Thomas Hastings.[89]
  • 1840. The Book of Archery. George Agar Hansard.[90]
  • 1845. Anecdotes of Archery: From Earliest Ages to the Year 1791. Ely Hargrove.[91]
  • 1856. Archery. Horace Alfred Ford.[92]
  • 1878. The Witchery of Archery: A Complete Manual of Archery. Maurice Thompson.[93]
  • 1894. North American Bows, Arrows, and Quivers. Otis T. Mason.[94]
  • 1912. Handbook of American Indians North of Mexico. Frederick Webb Hodge.[95]
  • 1939. Wood for Archery. United States Forest Service.[96]
  • 1949. Handbook of South American Indians (Arcs dels natius sud-americans). Julian Haynes Steward.[97]
  • 2019. The Warrior's Tools: Plains Indian Bows, Arrows and Quivers. Eric Smith.[98]

Referències[modifica]

  1. «arc». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. M. Teresa Espinal; Maria Teresa Espinal i Farré Diccionari de sinònims de frases fetes. Univ. Autònoma de Barcelona, 2004, p. 184–. ISBN 978-84-8415-565-2. 
  3. DCVB:Rotlló.
  4. Félix de Azara. Viajes por la America del Sur de Don Felix de Azara ... desde 1789 hasta 1801: En los cuales se da una descricion eográfica, política y civil del Paraguay y del Rio de la Plata: la historia del descubrimento y conquista de dichos paises, con numerosos detalles sobre la historia natural y sobre los pueblos salvajes, que habitan en la espresada rejion .... Imprenta del Comercio del Plata, 1850, p. 195–. 
  5. Active Interest Media, Inc.. Black Belt. Active Interest Media, Inc., novembre 2004, p. 116–. ISSN 02773066. 
  6. Society for Army Historical Research (London, England). Journal of the Society for Army Historical Research. Society for Army Historical Research, 1988. 
  7. Joan Comes. Libre de algunes coses asanyalades succehides en Barcelona y en altres parts. La Renaixensa, 1878, p. 350–. 
  8. Backwell L, d'Errico F, Wadley L.(2008). Middle Stone Age bone tools from the Howiesons Poort layers, Sibudu Cave, South Africa. Journal of Archaeological Science, 35:1566–1580. doi:10.1016/j.jas.2007.11.006
  9. Wadley, Lyn «The Howieson's Poort industry of Sibudu Cave». South African Archaeological Society Goodwin Series, 10, 2008.
  10. «Indications of bow and stone-tipped arrow use 64,000 years ago in KwaZulu-Natal, South Africa». Antiquity, 84, 325, 2010, pàg. 635–648. DOI: 10.1017/S0003598X00100134.
  11. «Quartz-tipped arrows older than 60 ka: further use-trace evidence from Sibudu, Kwa-Zulu-Natal, South Africa». Journal of Archaeological Science, 2011. DOI: 10.1016/j.jas.2011.04.001.
  12. M. H. Monroe, Aboriginal Weapons and Tools "The favoured weapon of the Aborigines was the spear and spear thrower. The fact that they never adopted the bow and arrow has been debated for a long time. During post-glacial times the bow and arrow were being used in every inhabited part of the world except Australia. A number of reasons for this have been put forward [...] Captain Cook saw the bow and arrow being used on an island close to the mainland at Cape York, as it was in the Torres Strait islands and New Guinea. But the Aborigines preferred the spear. "
  13. « La grotte du Bichon, un site préhistorique des montagnes neuchâteloises », Archéologie neuchâteloise 42, 2009.
  14. Lahr, M. Mirazón; Rivera, F.; Power, R.K.; Mounier, A.; Copsey, B.; Crivellaro, F.; Edung, J.E.; Fernandez, J.M. Maillo; Kiarie, C. «Inter-group violence among early Holocene hunter-gatherers of West Turkana, Kenya». Nature, 529, 7586, 2016, pàg. 394–398. DOI: 10.1038/nature16477. PMID: 26791728.
  15. Brown, Kyle S.; Marean, Curtis W. «An early and enduring advanced technology originating 71,000 years ago in South Africa». Nature, 491, 7425, 2012, pàg. 590–93. DOI: 10.1038/nature11660. PMID: 23135405.
  16. O'Driscoll, Corey A; Thompson, Jessica C «The origins and early elaboration of projectile technology». Evolutionary Anthropology: Issues, News, and Reviews, 27, 1, 2018, pàg. 30–45. DOI: 10.1002/evan.21560. PMID: 29446556.
  17. Collins Background to Archaeology
  18. «Bow made by Noah Piagguttuq 1994».
  19. «History of Bows», 16-12-2016. Arxivat de l'original el 2017-08-02.
  20. Johnes, Martin «Archery—Romance-and-Elite-Culture-in-England-and-Wales—c-1780-1840 Martin Johnes. Archery, Romance and Elite Culture in England and Wales, c. 1780–1840». History, 89, pàg. 193–208. DOI: 10.1111/j.1468-229X.2004.00297.x [Consulta: 26 març 2013].
  21. Francisco de Paula Mellado. Enciclopedia moderna: diccionario universal de literatura, ciencias, artes, agricultura, industria y comercio. Establecimiento Tipográfico de Mellado, 1852, p. 1047–. 
  22. DCVB:Sageta.
  23. La fletxa i la sageta. Albert Jané.
  24. DE LOS BIENES MUEBLES DE ALFONSO V DE ARAGÓN COMO INFANTE Y COMO REY. EDUARDO GONZÁLEZ HURTEBISE.
  25. Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluna, Aragon y Valencia custodiados en el archivo general de la Corona de Aragon y publicados de real orden por Prospero de Bofarull y Mascaro. Monfort, 1850, p. 73–. 
  26. Arthur MacGregor. Bone, Antler, Ivory and Horn: The Technology of Skeletal Materials Since the Roman Period. Routledge, 30 octubre 2014, p. 157–. ISBN 978-1-317-60202-6. 
  27. TERMCAT: Encordar.
  28. Archery in Slow Motion.
  29. The Archer's Paradox in SLOW MOTION - Smarter Every Day 136
  30. Roy S. Marlow. Timeless Bowhunting: The Art, The Science, The Spirit. Stackpole Books, 22 juliol 2004, p. 61–. ISBN 978-0-8117-4516-1. 
  31. Mike Loades. The Longbow. Bloomsbury Publishing, 20 setembre 2013, p. 171–. ISBN 978-1-78200-087-7. 
  32. Brian Cotterell; Johan Kamminga Mechanics of Pre-industrial Technology: An Introduction to the Mechanics of Ancient and Traditional Material Culture. Cambridge University Press, 24 abril 1992, p. 187–. ISBN 978-0-521-42871-2. 
  33. Modeling of the Archery Bow and Arrow Vibrations. I. Zaniewski.
  34. Graham Hollister-Short. History of Technology Volume 20. Bloomsbury Publishing, 30 setembre 2016, p. 126–. ISBN 978-1-350-01887-7. 
  35. Video: Slow motion archery, archer's paradox, arrow spine 50#
  36. Video: Archers Paradox on a Recurve Bow.
  37. Video: Archers Paradox up to the Limit !!! Extended Version.
  38. William Edward Parry. Journal of a Second Voyage for the Discovery of a North - West Passage from the Atlantic to the Pacific, Performed in the Years 1821 - 1822 - 1823. in His Majesty's Ships Fury and Hecla (etc.). Murray, 1824, p. 511–. 
  39. Bonnier Corporation. Popular Science. Bonnier Corporation, setembre 1897, p. 645–. ISSN 01617370. 
  40. DK. Weapon. Dorling Kindersley Limited, 1 abril 2008, p. 209–. ISBN 978-1-4053-3473-0. 
  41. J. E. Gordon. Structures: Or Why Things Don't Fall Down. Hachette Books, 28 abril 2009, p. 208–. ISBN 978-0-7867-3035-3. 
  42. Martin Hackett. Lost Battlefields of Wales. Amberley Publishing Limited, 15 juliol 2014, p. 63–. ISBN 978-1-4456-3703-7. 
  43. Society of Primitive Technology. Primitive Technology II: Ancestral Skills. Gibbs Smith, 2001, p. 95–. ISBN 978-1-58685-098-2. 
  44. Carlos Martí Sempere. Tecnología de la Defensa. Análisis de la Situación Española. Carlos Martí Sempere, 2005, p. 66–. ISBN 978-84-608-0427-7. 
  45. Maclura pomifera. Bois d’arc. Osage
  46. Ernest Wallace; E. Adamson Hoebel The Comanches: Lords of the South Plains. University of Oklahoma Press, 14 juny 2013, p. 113–. ISBN 978-0-8061-5020-8. 
  47. Hubert Howe Bancroft. The Native Races of the Pacific States of North America: Wild tribes. 1874. Appleton, 1875, p. 494–. 
  48. Thomas Roberts; Sir William Wood The English Bowman: Or, Tracts on Archery; to which is Added the Second Part of the Bowman's Glory. Author, 1801, p. 131–. 
  49. Mechanic's Magazine, Museum, Register, Journal & Gazette. Knight and Lacey, 1840, p. 14–. 
  50. Homero. La Iliada. por Pantaleon Aznar, 1788, p. 152–. 
  51. Homero, Enrique Martínez. La Ilíada y la Odisea. Editorial Ink, 2012, p. 25–. ISBN 978-607-9254-36-0. 
  52. Herodoto. Los nueve libros de la historia de Heródoto de Halicarnaso. Imp. Central á cargo de Víctor Saiz, 1878, p. 222–. 
  53. Francis Rawdon Chesney. The Expedition for the Survey of the Rivers Euphrates and Tigris: Carried on by Order of the British Government in the Years 1835, 1836, and 1837; Preceded by Geographical and Historical Notices of the Regions Situated Between the Rivers Nile and Indus. Longman, Brown, Green, and Longmans, 1850, p. 125–. 
  54. Emmanuel Domenech. Seven Years' Residence in the Great Deserts of North America. Longman, Green, Longman, and Roberts, 1860, p. 270–. 
  55. George Catlin. Illustrations of the Manners, Customs, and Condition of the North American Indians: With Letters and Notes Written During Eight Years of Travel and Adventure Among the Wildest and Most Remarkable Tribes Now Existing : with Three Hundred and Sixty Engravings, from the Author's Original Paintings. Henry G. Bohn, 1850, p. 26–. 
  56. Charles E. Grayson; Mary French; Michael J. O'Brien Traditional Archery from Six Continents: The Charles E. Grayson Collection. University of Missouri Press, 2007, p. 73–. ISBN 978-0-8262-6610-1. 
  57. Sam Fadala. Traditional Archery. Stackpole Books, 13 gener 2011, p. 40–. ISBN 978-0-8117-4438-6. 
  58. Jorge L Coppen. Bear Archery Traditional Bows: A Chronological History. Page Publishing Inc, 27 gener 2016, p. 1910–. ISBN 978-1-68289-032-5. 
  59. George Laycock; Erwin A. Bauer Hunting with Bow & Arrow. Arco, 1965. 
  60. Roy S. Marlow. Timeless Bowhunting: The Art, The Science, The Spirit. Stackpole Books, 22 juliol 2004, p. 102–. ISBN 978-0-8117-4516-1. 
  61. Njord Kane. History of the Vikings and Norse Culture. Spangenhelm Publishing, 2 setembre 2019, p. 371–. ISBN 978-1-943066-31-5. 
  62. Mike Loades. The Longbow. Bloomsbury Publishing, 20 setembre 2013, p. 18–. ISBN 978-1-78200-086-0. 
  63. Brian J. Sorrells. Guide to the Longbow: Tips, Advice, and History for Target Shooting and Hunting. Stackpole Books, 15 octubre 2014, p. 36–. ISBN 978-0-8117-1458-7. 
  64. Saxton T. Pope. Hunting with the Bow & Arrow. Books on Demand, 5 octubre 2018, p. 90–. ISBN 978-3-7481-1280-8. 
  65. Cuadernos de historia económica de Cataluña. Departamento de Historia Económica, Facultad de Ciencias, Económicas y Empresariales, Universidad de Barcelona, 1969. 
  66. Video:Lars Andersen: Questions, Answers and New Archery
  67. Video:Lars Andersen: A new level of archery
  68. DESCOBERT A LA DRAGA L'ARC NEOLÍTIC MÉS ANTIC D'EUROPA
  69. Ippolito Marmai. Ötzi, la mummia del Similaun e l'enigma delle dodici frecce di viburno. Lulu.com, 25 febrer 2019, p. 37–. ISBN 978-0-244-69755-6. 
  70. Deborah M. Pearsall. Case Studies in Paleoethnobotany: Understanding Ancient Lifeways through the Study of Phytoliths, Starch, Macroremains, and Pollen. Taylor & Francis, 6 juliol 2018, p. 208–. ISBN 978-1-351-00966-9. 
  71. George Agar Hansard. The Book of Archery. Longman, Orme, Brown, Green, and Longmans, 1840, p. 444–. 
  72. The Terrific Register: Or, Record of Crimes, Judgments, Providences, and Calamities .... Sherwood, Jones, and Company, 1825, p. 156–. 
  73. Hideharu Onuma; Dan DeProspero; Jackie DeProspero Kyudo: The Essence and Practice of Japanese Archery. Kodansha International, 1993, p. 14–. ISBN 978-4-7700-1734-5. 
  74. The New American Cyclopaedia: A Popular Dictionary of General Knowledge. Appleton, 1867, p. 29–. 
  75. Robert White. A History of the Battle of Bannockburn, Fought A.D. 1314: With Notices of the Principal Warriors who Engaged in that Conflict. Edmonston and Douglas, 1871, p. 95–. 
  76. Chronicles Of The Canongate. Anne Of Geierstein. Tales Of A Grandfather: 7. By A. And W. Galignani, 1830, p. 480–. 
  77. Antonio Rubió y Lluch. Diplomatari de l'Orient català (1301-1409): col•leció de documents per a la història de l'expedició catalana a Orient i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Institut d'Estudis Catalans, 2001, p. 492–. ISBN 978-84-7283-612-9. 
  78. Próspero de Bofarull y Mascaró; Manuel de Bofarull y de Sartorio; Francisco de Asís de Bofarull y Sans Colección de documentos inéditos del Archivo general de la corona de Aragón, publicada de real órden por el archivero .... J.E. Montfort, 1864, p. 261–. 
  79. Sir James Sibbald David Scott (bart.). The British Army: Its Origin, Progress, and Equipment. Cassell, Petter, Galpin, 1868, p. 102–. 
  80. Great Britain. War Office. Text Book on the Theory of the Motion of Projectiles, the History, Manufacture, and Explosive Force of Gunpowder, the History of Small Arms, the Method of Conducting Experiments; and on Ranges: For the Use of Officers Sent to the Schools of Musketry. H.M. Stationery Office, 1863, p. 91–. 
  81. Jesús Ernesto Martínez Ferrando. Pere de Portugal, "rei dels catalans": vist a través dels registres de la seva Cancelleria. Institut d'Estudis Catalans, 1936, p. 106–. GGKEY:TBZFH4FBKXU. 
  82. Marjorie Quennell; C. H. Quennell Everyday Things in Homeric Greece. Biblo & Tannen Publishers, març 1999, p. 114–. ISBN 978-0-8196-0396-8. 
  83. How Russia’s steppe warriors took on Napoleon’s armies. Alexander Vershinin.
  84. Vic Hurley. Arrows Against Steel: The History of the Bow and how it Forever Changed Warfare. Cerberus Books, 2011, p. 189–. ISBN 978-0-9834756-1-3. 
  85. Roger Ascham. Toxophilus, the schole of shootinge conteyned in two bookes. Ed. by E. Arber, 1868. 
  86. Walter Michael Moseley. An Essay on Archery: Describing the Practice of that Art, in All Ages and Nations. T. and T. Holl, 1792. 
  87. Thomas Roberts; Sir William Wood The English Bowman: Or, Tracts on Archery; to which is Added the Second Part of the Bowman's Glory. Author, 1801, p. 223–. 
  88. Thomas Waring. A treatise on archery: or, the art of shooting with the long bow, containing every requisite to obtain a complete knowledge of that noble weapon considered as an instrument of amusement, likewise a dissertation on the steel cross bow, with directions for using it, to which is added a summary sketch of the laws of archers, with many observations and instructions. Sold only by him at his archery, 1827, p. 6–. 
  89. Thomas Hastings. The British Archer, Or, Tracts on Archery. R. Ackermann, 1831, p. 66–. 
  90. George Agar Hansard. The Book of Archery. Longman, Orme, Brown, Green, and Longmans, 1840. 
  91. Ely Hargrove. Anecdotes of Archery: From Earliest Ages to the Year 1791. Hargrove's library, 1845, p. 3–. 
  92. Horace Alfred Ford. Archery, 1856. 
  93. Maurice Thompson. The Witchery of Archery: A Complete Manual of Archery. With Many Chapters of Adventures by Field and Flood, and an Appendix Containing Practical Directions for the Manufacture and Use of Archery Implements. C. Scribner's sons, 1878, p. 8–. 
  94. Otis T. Mason. North American Bows, Arrows, and Quivers. U.S. Government Printing Office, 1894, p. 654–. 
  95. Frederick Webb Hodge. Handbook of American Indians North of Mexico. U.S. Government Printing Office, 1912, p. 92–. 
  96. United States. Forest Service. Wood for Archery, 1939, p. 6–. 
  97. Julian Haynes Steward. Handbook of South American Indians. U.S. Government Printing Office, 1949, p. 233–. 
  98. Eric Smith. The Warrior's Tools: Plains Indian Bows, Arrows and Quivers. RoadRunner Press, 19 març 2019. ISBN 978-1-937054-83-0. 

Articles relacionats[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: arcs