Setge de Guardamar (1358)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSetge de Guardamar (1358)
Guerra dels dos Peres
Setge de Guardamar (1358) situat respecte PI 1150
Tarassona
Guardamar
Jumella
Oriola
Araviana
Gharnata
Sevilla
València
Barcelona
Lisboa
White pog.svg Posicions castellanes
Blue pog.svg Posicions granadines
Red pog.svg Posicions catalanes
Battle icon active (rifles).svg Principals combats 1358-1360
Tipus setge
Data 1358
Coordenades 38° 05′ 00″ N, 0° 39′ 00″ O / 38.0833°N,0.65°O / 38.0833; -0.65
Lloc Guardamar
Resultat Victòria de la Corona d'Aragó
Bàndols
Aragó i Sicília Corona d'Aragó Castella i Lleó Corona de Castella
Gènova República de Gènova
Comandants en cap
Aragó i Sicília Bernat de Cruïlles Castella i Lleó Pere el Cruel
República de Gènova Egidi Boccanegra
Forces
Castella i Lleó 12 galeres
República de Gènova 6 galeres
Modifica les dades a Wikidata

La presa o setge de Guardamar de 1358 fou un dels episodis de la Guerra dels dos Peres.

Antecedents[modifica]

A finals de febrer de 1357, l'infant Ferran d'Aragó i de Castella, amb un exèrcit de 2000 homes de l'emirat de Gharnata, va prendre la vila de Jumella, i les tropes aragoneses es van refugiar al castell, on foren assetjades, que es va rendir per fam el 18 de maig.[1] Amb l'amenaça castellana a Saragossa, a instàncies del cardenal Guillaume de la Jugie, llegat del Papa Innocenci VI, es va signar el 8 de maig entre ambdós reis una treva d'un any, i la notícia no va arribar a Jumella fins al 22 de maig, quan aquesta ja havia caigut en mans castellanes. Pere el Cerimoniós trencà la treva l'agost recuperant Tarassona.[2]

El rei de Castella preparà una flota a Sevilla amb la intenció de destruir el poder marítim català,[3] Simone Boccanegra, que va pujar al poder de la República de Gènova després de la Guerra venecianogenovesa, es va aliar amb el Regne de Castella per atacar la Corona d'Aragó, aliada dels venecians.[4]

Desenvolupament tàctic[modifica]

L'estol de dotze galeres del Regne de Castella, comandades per Pere el Cruel i sis galeres de la República de Gènova, comandades per Egidi Boccanegra es presentà l'agost de 1358[5] davant de Guardamar, emparant-se de la ciutat, però el castell de Guardamar del Segura, defensat per Bernat de Cruïlles, restà en mans dels catalans.[4]

Un temporal destruí la flota invasora, i Pere el Cruel hagué de retirar-se per terra.

Conseqüències[modifica]

Muhàmmad V de Gharnata, abans de ser derrocat, va participar el 1359 atacant Oriola, i amb la flota l'any següent, els castellans aixecaren per prendre Guardamar, en una expedició que pretengué amb la intenció de destruir el poder marítim català,[6] amb el suport de l'Emirat de Gharnata,[7] la República de Gènova[8] i el Regne de Portugal,[9] que fracassà en el seu intent de prendre València, Barcelona i Eivissa.[10]

Referències[modifica]

  1. Pere el Cerimoniós i la seva època. CSIC, 1989, p. 252. ISBN 8400070143. 
  2. «Guerra dels dos Peres». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Domènech i Montaner, Lluís. Idea de la política internacional de Catalunya y de la seva táctica y forsa marítima, 1898, p. XII. 
  4. 4,0 4,1 Garcia i Sanz, Arcadi. Història de la Marina Catalana. Barcelona: Aedos, 1977, p. 286. 
  5. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Entre la paz y la guerra: la Corona catalono-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media (en castellà). CSIC, 2005, p. 378. ISBN 8400083881. 
  6. Lluís Domènech i Montaner, Idea de la política internacional de Catalunya y de la seva táctica y forsa marítima, XII (1898)
  7. Manuel Becerra, Las relaciones diplomáticas entre la Corona de Aragón y Granada durante la Guerra de los Dos Pedros. I: Desde 1356 hasta 1359, p-256-257 (castellà)
  8. (castellà) Francisco Cascales, Al buen genio encomienda sus Discursos historicos de la muy noble, y muy leal ciudad de Murcia
  9. Manuel Becerra, Las relaciones diplomáticas entre la Corona de Aragón y Granada durante la Guerra de los Dos Pedros. I: Desde 1356 hasta 1359, p-256-257 (castellà)
  10. Jerónimo Zurita y Castro, Anales de Aragón (castellà)

Bibliografia[modifica]

  • Rodón i Oller, Francesch. Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona: Publicacions de la Unió Catalanista, 1898. 
  • Garcia i Sanz, Arcadi. Història de la Marina Catalana. Barcelona: Aedos, 1977.