Setge d'Oriola (1359)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSetge d'Oriola (1359)
Guerra dels dos Peres
Setge d'Oriola (1359) situat respecte PI 1150
Nájera
Tarassona
Guardamar
Jumella
Oriola
Araviana
Gharnata
Sevilla
València
Barcelona
Lisboa
White pog.svg Posicions castellanes
Blue pog.svg Posicions granadines
Red pog.svg Posicions catalanes
Battle icon active (rifles).svg Principals combats 1358-1360
Tipus esdeveniment
Data 1359
Lloc Oriola
Resultat Victòria catalana
Bàndols
Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó Corona de Castella Corona de Castella
Comandants en cap
Corona d'Aragó i Sicília Pero Maça de Liçana
Corona d'Aragó i Sicília Ramon de Rocafull
Corona d'Aragó i Sicília Joan X. de Perecinsa
Corona de Castella Fernando Enríquez
Corona de Castella Alvar Pérez de Guzmán
Modifica les dades a Wikidata

El Setge d'Oriola de 1359 fou un dels episodis de la Guerra dels dos Peres.

Antecedents[modifica]

A final de febrer de 1357, l'infant Ferran d'Aragó i de Castella va prendre la vila de Jumella, i les tropes aragoneses es van refugiar al castell. Hi foren assetjades i es van rendir per fam el 18 de maig.[1] Amb l'amenaça castellana a Saragossa, a instàncies del cardenal Guillaume de la Jugie, llegat del Papa Innocenci VI, es va signar el 8 de maig entre ambdós reis una treva d'un any, i la notícia no va arribar a Jumella fins al 22 de maig, quan aquesta ja havia caigut en mans castellanes. Pere el Cerimoniós trencà la treva l'agost recuperant Tarassona.[2] El Cruel preparà una flota a Sevilla amb la intenció de destruir el poder marítim català,[3] però un temporal destruí la flota invasora, i el Cruel hagué de retirar-se per terra.

El setge[modifica]

Els primers mesos de 1359 se succeïren diverses accions a Oriola i la Vall d'Elda, amb dues incursions de Fernando Enríquez i Alvar Pérez de Guzmán, que foren rebutjades, contestades amb una incursió de Pero Maça de Liçana, capità de la frontera, Ramon de Rocafull, i Joan Ximenis de Perecinsa, batlle general dellà Xixona, que fou derrotat uns mesos més tard en una incursió castellana, tot i que Oriola no va canviar de mans.[4]

Conseqüències[modifica]

El rei de Castella preparà una nova flota a Sevilla,[3] i l'any següent, els castellans van reeixir prendre Guardamar, en una expedició que pretengué destruir el poder marítim català,[3] amb el suport de l'Emirat de Gharnata, la República de Gènova[5] i el Regne de Portugal[6] L'estol va desembarcar a la ciutat de València, defensada per Ramon Berenguer I d'Empúries,[6] on la guarnició no va presentar batalla, i va reembarcar per combatre a les costes catalanes, on tot i l'intent de mediació de Guiu de Boulogne[6] va ser derrotat en la Batalla naval de Barcelona,[7] fracassà en el seu intent de prendre Eivissa[8] i va significar el definitiu domini mediterrani dels catalans.

Referències[modifica]

  1. Pere el Cerimoniós i la seva època. CSIC, 1989, p. 252. ISBN 8400070143. 
  2. «Guerra dels dos Peres». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 3,2 Domènech i Montaner, Lluís. Idea de la política internacional de Catalunya y de la seva táctica y forsa marítima, 1898, p. XII. 
  4. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Entre la paz y la guerra: la Corona catalono-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media. Editorial CSIC, 2005, p. 380. ISBN 8400083881. 
  5. (castellà) Francisco Cascales, Al buen genio encomienda sus Discursos historicos de la muy noble, y muy leal ciudad de Murcia
  6. 6,0 6,1 6,2 (castellà) Manuel Becerra, Las relaciones diplomáticas entre la Corona de Aragón y Granada durante la Guerra de los Dos Pedros. I: Desde 1356 hasta 1359, p-256-257
  7. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana
  8. Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). Edició en línia, 1562-1580.