Setge d'Oriola (1359)
| Guerra dels dos Peres | |||
|---|---|---|---|
| Tipus | setge  | ||
| Data | 1359 | ||
| Lloc | Oriola | ||
| Estat | Regne de València i Corona d'Aragó | ||
| Resultat | Victòria catalana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
.svg){kind=icon}
.svg){kind=small}
Eduard III d'Anglaterra (1337–1360) | |
Cadzand - Arnemuiden - Campanya del Canal (1338-39)- Sluis (1340) - Saint-Omer - Auberoche - Caen - Blanchetaque - Crécy - Calais - Neville's Cross - Les Espagnols sur Mer - Poitiers | |
Alacant - Tarassona - Jumella - Guardamar (1358) - Oriola - Araviana - Guardamar (1359) - València (1359) - Barcelona - Bône - Calataiud - Terol - València (1363) - València (1364) - Oriola | |
Carles V de França (1369–1389) | |
Guerra dels cent anys (1415–1453) | |
Harfleur - Azincourt - Cherbourg - Rouen - La Rochelle (1419) - Baugé - Meaux - Cravant - La Brossinière - Verneuil - Orleans - Jargeau - Meung-sur-Loire - Beaugency - Patay - Bulgnéville - Compiègne - Gerbevoy - Formigny - Castillon |
El Setge d'Oriola de 1359 fou un dels episodis de la Guerra dels dos Peres.
Antecedents[modifica]
A final de febrer de 1357, l'infant Ferran d'Aragó i de Castella va prendre la vila de Jumella, i les tropes aragoneses es van refugiar al castell. Hi foren assetjades i es van rendir per fam el 18 de maig.[1] Amb l'amenaça castellana a Saragossa, a instàncies del cardenal Guillaume de la Jugie, llegat del Papa Innocenci VI, es va signar el 8 de maig entre ambdós reis una treva d'un any, i la notícia no va arribar a Jumella fins al 22 de maig, quan aquesta ja havia caigut en mans castellanes. Pere el Cerimoniós trencà la treva l'agost recuperant Tarassona.[2] El Cruel preparà una flota a Sevilla amb la intenció de destruir el poder marítim català,[3] però un temporal destruí la flota invasora, i el Cruel hagué de retirar-se per terra.
El setge[modifica]
Els primers mesos de 1359 se succeïren diverses accions a Oriola i la Vall d'Elda, amb dues incursions de Fernando Enríquez i Alvar Pérez de Guzmán, que foren rebutjades, contestades amb una incursió de Pero Maça de Liçana, capità de la frontera, Ramon de Rocafull, i Joan Ximenis de Perecinsa, batlle general dellà Xixona, que fou derrotat uns mesos més tard en una incursió castellana, tot i que Oriola no va canviar de mans.[4]
Conseqüències[modifica]
El rei de Castella preparà una nova flota a Sevilla,[3] i l'any següent, els castellans van reeixir prendre Guardamar, en una expedició que pretengué destruir el poder marítim català,[3] amb el suport de l'Emirat de Gharnata, la República de Gènova[5] i el Regne de Portugal[6] L'estol va desembarcar a la ciutat de València, defensada per Ramon Berenguer I d'Empúries,[6] on la guarnició no va presentar batalla, i va reembarcar per combatre a les costes catalanes, on tot i l'intent de mediació de Guiu de Boulogne[6] va ser derrotat en la Batalla naval de Barcelona,[7] fracassà en el seu intent de prendre Eivissa[8] i va significar el definitiu domini mediterrani dels catalans.
Referències[modifica]
- ↑ Pere el Cerimoniós i la seva època. CSIC, 1989, p. 252. ISBN 8400070143.
- ↑ «Setge d'Oriola (1359)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Domènech i Montaner, Lluís. Idea de la política internacional de Catalunya y de la seva táctica y forsa marítima, 1898, p. XII.
- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Entre la paz y la guerra: la Corona catalono-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media. Editorial CSIC, 2005, p. 380. ISBN 8400083881.
- ↑ (castellà) Francisco Cascales, Al buen genio encomienda sus Discursos historicos de la muy noble, y muy leal ciudad de Murcia
- ↑ 6,0 6,1 6,2 (castellà) Manuel Becerra, Las relaciones diplomáticas entre la Corona de Aragón y Granada durante la Guerra de los Dos Pedros. I: Desde 1356 hasta 1359, p-256-257
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana
- ↑ Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). Edició en línia, 1562-1580.