Renaixement carolingi

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Carlemany, envoltat dels seus principals col·laboradors, rep Alcuí de York, que li presenta els manuscrits escrits pels seus monjos, pintura de Victor Schnetz.

El Renaixement Carolingi és el nom que rep el ressorgiment de la cultura clàssica llatina a l'Imperi carolingi a finals dels segles VIII i IX.[1] Va ser un període de renaixement intel·lectual i cultural, que va tenir lloc durant els regnats dels reis Carlemany i Lluís el Pietós. Durant aquest període es va produir un augment dels estudis de literatura, arts, arquitectura, jurisprudència i litúrgia. Al llarg d'aquest període també es va renovar el llatí medieval i es va desenvolupar la minúscula carolíngia, tot proveint d'un llenguatge comú i d'un estil d'escriptura que influí en la comunicació de la major part d'Europa.

L'ús del terme renaixement per descriure aquest període és disputat pel fet que la major part dels canvis esdevinguts en aquest període varen ser gairebé completament limitats a l'àmbit del clergat, i pel fet que no va comportar una quantitat tan significativa de conseqüències socials com en el posterior renaixement italià.[2] Més que un renaixement de nous moviments culturals, aquest període es va caracteritzar per aconseguir de recrear la cultura de l'Imperi romà.[3]

Com que per dur a terme les reformes va caldre una forta aliança de l'estat i l'església , el Renaixement carolingi, a diferència de l'italià, no va ser humanista ni antropocèntric, sinó que es va centrar més en l'aspecte teològic.

Context sociopolític[modifica]

El segle VIII, com a conseqüència de diversos processos polítics, es va produir una aliança entre els francs i el Papat. El rei franc Carlemany va dur a terme una sèrie d'intenses campanyes militars que li van permetre, per primera vegada en segles, de pacificar els dominis europeus de França, Itàlia i Alemanya, tot resultant solament Anglaterra i Espanya fora de la seva òrbita. Carlemany era, dels temps de l'Imperi romà ençà, el primer rei que no dominava solament un senyoriu feudal grecoromà, sinó que controlava un imperi vast, i per a això li calia un servei civil ben entrenat que pogués sostenir una burocràcia estatal que resultava necessària, per la qual cosa es va decidir a portar a terme una reforma educacional pregona, paral·lela a la reforma administrativa, que li permetés de sostenir per mitjans pacífics allò que havia aconseguit per conquesta militar. Conta la llegenda que el mateix Carlemany, de nit, es preocupava per aprendre a llegir i escriure.

El clergat[modifica]

L'Imperi carolingi va marcar l'inici d'una nova concepció de les relacions entre església i estat. Carlemany es veia a si mateix com un defensor del cristianisme en general i de l'Església Catòlica en particular. A més, com ja s'ha dit més amunt, en aquesta època solament els monjos sabien llegir i escriure, de manera que Carlemany va cercar l'ajuda dels canonges per crear un sistema educatiu nou.

Reforma educativa[modifica]

Article principal: Renovatio carolingea

Com s'ha dit anteriorment, l'imperi de Carlemany era prou gran per a requerir un aparell burocràtic que el mantingués. Per a això era necessari servidors públics que estiguessin alfabetitzats, és a dir, que sabessin llegir i escriure: la manca de lletrats implicava una gran dificultat per al manteniment d'un imperi tan gran. Un problema addicional a això va ser el fet que el llatí quotidià, d'ençà de la crisi del segle III, s'havia començat a dialecalitzar en variants regionals (els precursors de les llengües que avui en dia coneixem com a llengües romàniques) i, a l'època del regnat de Carlemany, començaven a esdevenir mútuament inintel·ligibles i només els més erudits que dominaven registres més elevats del llatí es podien comunicar amb persones d'altres llocs d'Europa.

Alcuí (imatge centrada) va ser un dels erudits principals del Renaixement carolingi.[4]

Per a tractar aquests problemes, Carlemany va ordenar de crear escoles i va atreure gran part dels erudits de l'època a la seva cort.

L'aliat de Carlemany en aquests afers va ser un monjo anomenat Alcuí de York, qui era anglosaxó. Alcuí i Carlemany es varen trobar el 781 i l'any següent Carlemany el va seleccionar perquè l'ajudés en la seva reforma. D'aquesta manera, Alcuí va ser un dels principals promotors de la reforma educativa, i a partir de l'any 787, es van promulgar tot un seguit de decrets que recomanaven, a tot l'imperi, l'estudi de la literatura llatina, la restauració de les antigues escoles i la fundació d'altres de noves.[5] Les escoles episcopals varen ser els grans centres educatius de l'època. A Aquisgrà, la capital de l'Imperi carolingi, hi varen fundar l'Escola Palatina, les funcions de la qual es podien comparar amb les que actualment du a terme una universitat.

Un dels principals reforços va ser la creació d'un currículum estandarditzat per a ús en les escoles creades de nou. Alcuí va manejar aquesta campanya i va ser el responsable d'escriure els llibres de text, sovint no gaire més elaborats que llistes de mots, així com també va establir el Trivium en semblança del Quadrivi, com a base per a l'educació.[6] Altres contribucions d'aquest període varen ser, per exemple, el desenvolupament de la minúscula carolina, un "llibre de mà" usat en primera instància en els monestirs de Corbie i Tors que va introduir l'ús de noves lletres minúscules; una nova versió estandarditzada de llatí, que va permetre de forjar nous mots alhora que recuperava el model gramatical del llatí clàssic, que havia esdevingut més laxe a mesura que el llatí popular canviava. Aquest llatí carolingi va reunificar el llatí i va permetre als administradors i viatgers de fer-se entendre a tot Europa.[7]

Art carolingi[modifica]

Evangelis de Aquisgrà (c. 820), un exemple dels rics manuscrits il·lustrats carolingis.

L'art carolingi comprèn un període d'uns 100 anys, entre el 800 i el 900. Més enllà de l'escriptura, aquest va ser un període molt influent: al nord d'Europa va implicar les formes de l'art romà mediterrani en un principi, el qual va evolucionar cap a l'art romànic i, eventualment, cap a l'art gòtic a l'oest. Manuscrits il·lustrats, orfebreria, escultures a petita escala, mosaics i pintures al fresc d'aquest període han perviscut fins als nostres dies.

Arquitectura carolíngia[modifica]

L'arquitectura carolíngia és un estil arquitectònic propi del nord d'Europa que va ser promogut per Carlemany. El període s'estén de finals del segle VIII fins el començament regnat d'Otó I el 936, i va ser una temptativa conscient de crear un renaixement romà, emulant les antigues arquitectures romana, paleocristiana i bizantina, i sense renunciar a cert grau d'innovació pròpia, tot resultant-ne, en conclusió, un producte únic. Alguns exemples d'arquitectura carolíngia que han sobreviscut el pas del temps es troben a Aquisgrà (la capella Palatina), l'illa monàstica de Reichenau (l'església de Sant Jordi d'Oberzell), Lorsch (l'Abadia de Lorsch), Fulda (l'església de Sant Miquel de Fulda), Michelstadt (la Basilica d'Einhard) i Müstair (a Suïssa, el convent benedictí de Sant Joan), entre altres llocs.

Música carolíngia[modifica]

En la cultura occidental, hi ha hagut una tradició ininterrompuda en la pràctica i teoria musical d'ençà dels registres més antics escrits dels sumeris (c. 2.500 BC), tradició heretada a través dels babilonis i els perses per l'antiga Grècia i l'antiga Roma. No obstant això, la crisi del segle III i la caiguda de l'imperi romà d'Occident el 453 varen implicar un trencament amb aquesta tradició. La major part de l'Europa occidental dels segles següents no sabia grec, inclosos els erudits, fet que havia empès Boeci a traduir antics tractats grecs al llatí. Amb l'adveniment de les reformes d'alfabetització de Carlemany, qui estava particularment interessat en música, va començar un període d'intensa activitat en els monestirs de copiar i escriure tractats de teoria musical: el tractat de música enchiriadis n'és un dels més antics i interessants. Carlemany també va mirar d'unificar la pràctica de música religiosa eliminant les diferències estilístiques regionals. Posseïm evidències que l'antiga notació musical occidental, en la forma de neumes in campo aperto (sense pentagrama), va ser creada a Metz entorn a l'any 800, com a resultat del desig de Carlemany perquè els músics de l'església carolíngia conservessin les nuances utilitzades pels romans.[8] La pràctica i teoria musical occidental d'avui en dia, en resum, va començar amb Carlemany.

Reformes econòmiques i legals[modifica]

Carlemany es va veure davant d'una gran varietat de divises al començament del seu regnat. Per corregir els problemes que aquestes diverses divises van causar, va estandarditzar un sistema basat en la lliura tornesa, una moneda de plata dividida en vint sous i cada un d'aquests en dotze diners.[9]

Referències[modifica]

  1. Daniels, Peter T. The World's Writing Systems (en anglès). Oxford University Press, 1996, p. 319. ISBN 0195079930. 
  2. Scott pg 30
  3. Cantor pg 190
  4. Frassetto, Michael. The Early Medieval World: From the Fall of Rome to the Time of Charlemagne (en anglès). ABC-CLIO, 2013, p. 32. ISBN 1598849964. 
  5. Schulman, Jana K. The Rise of the Medieval World, 500-1300 (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2002, p.xx. ISBN 0313308179. 
  6. Cantor pg 189
  7. Chambers pg 204-205
  8. org/SICI? SICI = 0003-0139 (200321) 56% 3A1% 3C43% 3AADCCMP% 3E2.0.CO% 3B2-% 23 James Grier Ademar de Chabannes, pràctiques musicals carolíngies, i "Nota Romana" , Periódico de la Societat Americana de Musicologia, Vol 56, No 1 (Spring, 2003), pp. 43-98, juliol de 2007
  9. Scott, Martin. Medieval Europe (en anglès), 1964, p. 40. ISBN 0-88029-115-X. 

Bibliografia[modifica]

  • Norman F. Cantor. The Civilization of the Middle Ages: a completely revised and expanded edition of Medieval history, the life and death of a civilization. HarperCollins, 1993. ISBN 0-06-017033 -- 6. 
  • Mortimer Chambers; Raymond Grew, David Herlihy, Theodore K. Rabb, ISSER Woloch. The Western Experience: To 1.715. 3a ed.. New York: Alfred A. Knopf, 1983. ISBN 0-394-33085-4. 
  • Martin Scott. Medieval Europe. New York: Dorset Press, 1964. ISBN 0-88029-115-X.