Sumeris

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de grup humàSumeris
Tipus grup ètnic històric
Part de Antiguitat clàssica
Modifica dades a Wikidata

Els sumeris van ser el poble que va donar origen a la civilització sumèria cap al 5000 aC i que va acabar barrejat, de fet gairebé absorbit, amb els accadis semites cap al 1900 aC. També es dóna aquest nom a la seva llengua.

L'origen dels sumeris no s'ha pogut esbrinar. Se'ls ha suposat un origen a Pèrsia, però les proves són molt minses. Molts historiadors suposen un desenvolupament autòcton (fases de Eridu, El Obeid i Uruk, del 5000 aC al 2750 aC) continuat, amb aportacions externes de difícil determinació, iranianes o de més a l'est.

A l'època primitiva d'Uruk els pobles semites començaren a establir-se a Sumer i a la futura Acàdia. Els semites rebien contínuament nous contingents de nòmades que es volien establir a les ciutats alhora que els sumeris ja no rebien aportacions exteriors. Així es va fer la fusió. La llengua acadiana, derivada del semita, va acabar imposant-se i va fer desaparèixer el sumeri.

La seva llengua és de classe aglutinant, que combina paraules invariables segons normes fixes. En aquest grup hi ha l'elamita, el protohitita, i l'hurrita-urartià, però cap d'aquestes llengües no té relació amb el sumeri. Tampoc no s'han pogut establir lligams amb les altres llengües aglutinants com el finohongarès, mongol, llengües turques, basc o georgià. Les llengües aglutinants es divideixen segons que anteposin o posposin els elements gramaticals formatius o utilitzin ambdues possibilitats. El sumeri utilitza l'anteposició i la posposició, és a dir com el georgià i el basc.

Els inicis de la religió sumèria[modifica | modifica el codi]

La religió sumèria s'allarga ben bé més enllà del tercer mil·lenni aC. Les seves arrels són a la prehistòria de la civilització sumèria, abans de la invenció de l'escriptura o la formació de ciutats-estat. El primer panteó sumeri incloïa déus per al sol, la lluna, el cel, i la terra, com també un nombre de deïtats associades amb el creixement i les serps.[1] Les deïtats mancaven de trets antropomòrfics, i no tenien cap jerarquia clara d'autoritat.

Un cop els sumeris van haver creat les ciutats-estat, la seva religió va canviar. Els déus prehistòrics van prendre característiques humanes, incloent-hi gènere i epítets propiciadors. Els déus prehistòrics supervivents eren:

Utu, el déu sol, Nanna, la deessa lluna, An, el déu cel, Inanna, la deessa cel, Enki, el déu terra, Enlil, el déu èter, Ninhursag, la dama de les Muntanyes, Ninazu, el senyor de la curació, Ningishzida, el senyor de l'Arbre de la Veritat.[1]

Cap al final del tercer mil·lenni, moltes d'aquestes deïtats eren igualades amb els seus homòlegs semítics. Per això Utu va correspondre a Shamash, Nanna a Sin, i Enki a Ea.

L'estat[modifica | modifica el codi]

Al període Uruk, cada ciutat estava al voltant d'un llarg temple dedicat als seus déus o deesses patrons. Al temple li calia una gran burocràcia per a administrar els rituals quotidians com també una gran quantitat de terra per a subministrar els sacrificis freqüents. Tenia un conjunt de cambres al costat tant per a la residència dels déus com també els dormitoris dels sacerdots del temple. Finalment va adquirir els atributs associats amb el palau del rei, com ara dormitoris especials per als consorts i família dels déus, i un pati per a rebre els visitants.[2] El temple ciutat era realment la 'casa' dels déus patrons on normalment hi tenien una habitació especial contenint una estàtua que representava el déu a la terra. Els funcionaris del temple portaven menjar o regals a l'estàtua com una forma de tribut i com a nodriment del déu. De vegades les elits podien posar estàtues d'ells mateixos a les cambres privades dels déus al costat de menjar i beure, com a significat més directe de súplica.[3]

Un déu protector de la ciutat estava 'casat' amb el líder triat per la ciutat: l'EN, que originalment ostentava tant les funcions cíviques i religioses com a cap d'estat i del temple principal de la ciutat. Al començament de cada primavera el legislador de la ciutat oferiria els 'primers fruits' cerimonials de la collita al déu patró. A canvi el déu li prometria un any pròsper assegurat. A més a més, el déu estava normalment acompanyat pels 'ministres' divins, que servien com a intermediaris amb la gent ordinària, així com els legisladors humans tenien els seus propis subordinats polítics. Els adoradors dels déus sovint adreçaven les seves pregàries a aquests ministres més que al déu directament.

Cultes regionals[modifica | modifica el codi]

Encara que totes les ciutats estat sumèries tenien deïtats locals, també hi havia cultes regionals o centres especials el significat dels quals es va difondre a les ciutats del voltant. El més notable va ser Nippur, una ciutat elevada a la importància religiosa pel rei septentrional Enmebaragesi a mitjans del tercer mil·lenni. Enmebaragesi va transformar el temple d'Enlil en un culte nacional, i va fer Enlil la seva deïtat protectora.[4] Més endavant, Enlil va esdevenir el déu que va instal·lar els legisladors de la Babilònia mitjana al seu lloc.[5]

Un altre exemple d'un culte regional prové de Marduk a Babilònia. Abans de l'adveniment d'Hammurabi, Marduk tenia un petit paper al panteó mesopotàmic meridional. Quan Babilònia va anar sent més important políticament, Marduk va pujar de categoria i el seu nou estatus es va afermar amb l'"Enuma Elish", una creació èpica de Babilònia que parla de l'ascens de Marduk fins al capdamunt dels déus i del domini sobre les antigues deïtats.

La Desfilada Urbana dels Déus[modifica | modifica el codi]

A moltes ciutats, les estàtues dels déus patrons es portaven pels carrers un cop l'any per a exhibir-les al poble. Igual com un rei podia voltar pel seu domini, els déus de la ciutat es portaven en lliteres en una desfilada festiva pels carrers. La desfilada més famosa era durant la Festa de Cap d'Any de Babilònia. Allà, l'estàtua de Marduk sortia del seu gran temple fins a una casa especial a fora de les muralles de la ciutat, mentre la gent recitava l'"Epopeia de la Creació" en honor seu. De vegades els déus podien fer peregrinacions entre ciutats, com va ser el cas de Nabu de Borsippa, l'estàtua del qual feia recorreguts anuals a Babilònia per a 'visitar' el seu pare Marduk.[6]

La família[modifica | modifica el codi]

Encara que l'aspecte més visible de la religió sumèria era el culte al temple, la religió també va influir als aspectes més privats de la societat.

Els sumeris mantenien unes fortes connexions amb la seva família, fins i tot després de la mort. Creien que l'esperit d'un membre familiar difunt mantenia lligams amb el món dels vius, i necessitava el suport de la seva família al més enllà. Per això, just quan la gent periòdicament feia ofrenes als déus locals com a signe de respecte i propiciació, també farien ofrenes als seus avantpassats difunts, que eren sovint enterrats a sota de la casa. Començant des del període d'Ur III, algunes elits van incorporar capelles familiars en una ala especial de la casa dedicada al culte als avantpassats.[7] La sofisticació d'aquestes capelles anaven des de simples inhumacions amb eines o plats fins a incloure un 'tub alimentari' des de la superfície fins a baix a la cripta per donar aliments regularment als difunts.

Els sumeris creien que si els esperits familiars no s'enterraven, alimentaven, reverenciaven apropiadament, podien perseguir la família i fer-los mal. Això explica la preocupació dels sumeris per l'enterrament dels morts, i la creença que les desgràcies personals sovint provenien d'una manca d'atenció a algun déu o esperit familiar.

Endevinació i auguri[modifica | modifica el codi]

Els sumeris entenien l'endevinació com un esforç racional per a correlacionar les causes divines amb els efectes terrenals. Rarament era de naturalesa mística o xamanística. Els sumeris van fer catàlegs extensos escrivint fenòmens inusuals i les conseqüències significatives creien que les causaven ells. Van escriure aquelles observacions en forma de prediccions, la forma més comuna era: "Si el cas és X, llavors passarà Y". Per exemple, un text diu que "Si un home té una cara vermella i el seu ull dret li surt, serà devorat per gossos lluny de casa seva".[8] Les prediccions tenien una línia de raonament al darrere.

De vegades els sumeris fins i tot van considerar fets imaginaris. Per exemple, un text endevinatori es refereix a auguris concernents al nombre de bufetes biliars del fetge d'un animal. El text comença amb dues bufetes biliars, però llavors procedeix a considerar-ne tres, quatre, i tot el camí fins a set bufetes biliars en un animal.[9] Un altre text tracta el nombre de nens que una dona pareix de cop, començant per bessons però pujant tot el camí fins a nou bessons.[10] Certament els sumeris mai no havien vist cap animal amb set bufetes biliars, ni nou bessons, però això no vol pas dir que ho consideressin impossible. L'endevinació sumèria es preocupava de les desviacions inusuals de l'ordre regular de les coses. Els auguris eren signes dels déus de més fenòmens significatius, i com que els déus eren senyors del món podien certament fer qualsevol signe concebible per l'home.

Substitució[modifica | modifica el codi]

Els sumeris creien que era possible en certs instants transferir ira malèfica o divina d'un subjecte a un substitut. Això era particularment veritat amb malediccions i malalties. Diversos texts es refereixen a rituals on algú podia transferir la seva malaltia a una figura d'argila o un animal viu. Normalment el substitut havia d'estar a prop del pacient o estar lligada simbòlicament per tal de funcionar.

L'exemple més inusual i fascinant de substitució és el concepte de 'rei substitut'. La idea sembla haver estat més prevalent al període neoassiri, encara que els seus rastres apareixen abans. De vegades hi havia un auguri desastrós, com un eclipsi solar que preveia mala fortuna per al cap d'estat. Per tal d'allunyar el perill del rei, els endevinadors reials triaven un home poc important i el posaven temporalment de legislador. Estava assegut al tron del rei, portava les seves robes i guarniments, i se li donava una dona perquè fos la seva reina.[11] El rei autèntic s'amagava. Després d'un temps,[12] el rei tornava i el substitut i la seva dona temporal eren sacrificats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Wiggermann, pg. 1867
  2. Wiggermann, pg. 1861
  3. Wiggermann, pg. 1863
  4. Wiggermann, pg. 1869
  5. von Soden, pg. 64
  6. von Soden, pg. 191
  7. Crawford, pg. 121
  8. CT 28, pl. 28 Apud Bottero pg. 127
  9. Bottero pg.134
  10. Bottero, pg. 135
  11. Bottero, pg 150
  12. Bottero suggereix cap a 100 dies, pg. 148

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Crawford, H.. Sumer and the Sumerians. Cambridge University Press, 1991. 
  • Bottero, J.. Mesopotamia: Writting, Reasoning, and the Gods. University of Chicago Press, 1992. 
  • von Soden, W.. The Ancient Orient: An Introduction to tge Study of the Ancient Near East. Eerdmans Publishing Company, 1994. 
  • Wiggermann, F. A. M.. Civilizations of the Ancient Near East, 3. Theologies, Priests, and Worship in Ancient Mesopotamia. J. M. Sasson et al, eds., 1995, p. 1857-1870. 
  • Gladigow, B.. Opfer:Theologische und kulturelle Kontexte. Opfen und komplexe Kulturen. B. Janowski and Welker, eds., 2000, p. 86-107.