Enric V d'Anglaterra
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Enric V (16 de setembre de 1386 - 31 d'agost de 1422) va ser rei d'Anglaterra des del 1413 fins al 1422. Nascut al Castell de Monmouth, a Gal·les, era fill d'Enric de Bolingbroke, que esdevindria Enric IV, i de Maria de Bohun, de tan sols 16 anys. Els seus dots de guerrer i estrateg van ajudar el seu pare a combatre els seus oponents.
Durant el seu regnat va consolidar la Casa Lancaster al tron d'Anglaterra i va estendre el poder anglès. Enèrgic i dinàmic, Enric és recordat per la victòria obtinguda contra els francesos a la Batalla d'Agincourt, un episodi immortalitzat per Shakespeare a la seva obra epònima. El seu casament amb Caterina de Valois, la filla del rei de França, pretenia unificar les corones anglesa i francesa, però Enric V morí quan el seu fill Enric VI era sols un infant i les hostilitats de la Guerra dels Cent Anys prosseguiren.
Biografia
[modifica]Joventut
[modifica]Quan Ricard II d'Anglaterra va fer exiliar el seu pare el 1398, Enric tenia dotze anys. Ricard va prendre el noi sota la seva protecció i el va tractar bé. El jove Enric es trobava acompanyant Ricard en una visita a Irlanda quan el 1399 van ser sorpresos per la rebel·lió dels Lancastrians que va portar el pare d'Enric al tron. El dia de la coronació del seu pare, Enric seria nomenat Príncep de Gal·les com a hereu de la corona. També rebria el ducat de Lancaster, que s'afegiria als seus altres títols de Duc de Cornualla, Comte de Chester i Duc d'Aquitània.
Enric ja va demostrar els seus dots militars el 1403 quan va combatre a l'exèrcit del seu pare a Gal·les contra Owain Glyndŵr, i més tard contra Harry Hotspur a Shrewsbury. Amb només 16 anys, en aquesta batalla el príncep fou ferit per una fletxa que se li clavà al rostre. A un soldat ras se l'hauria deixat morir d'aquesta ferida, però els metges reials aconseguiren extreure la fletxa.
Govern
[modifica]A causa de la mala salut del seu pare, Enric va començar a participar més activament en la política. A partir del gener de 1410 es feu càrrec dels afers diaris del govern, ajudat dels seus oncles Enric i Tomàs Beaufort (fills bastards de Joan de Gant que havien estat legitimats).
Tant en afers interiors com exteriors les seves polítiques diferien de les del rei, que el novembre de 1411 el va expulsar del consell. La natura i l'extensió del desacord entre pare i fill es desconeixen.
Regnat
[modifica]El seu pare Enric IV va morir el 20 de març de 1413. El dia 21 Enric el succeiria i el 9 d'abril del mateix any seria coronat com a Enric V.
Des del principi, va intentar deixar enrere la guerra que havia portat el seu pare al tron. Va fer tornar a enterrar honorablement el difunt rei Ricard II, va concedir al seu hereu Edmund Mortimer una posició privilegiada, i a aquells que havien sofert durant el regnat del seu pare se'ls van anar retornant els títols i les terres.
Així que pogué, centrà la seva atenció a reclamar els drets als territoris francesos que considerava que li pertanyien. L'ocasió era propícia: la inestabilitat mental del rei francès Carles VI, i les constants lluites entre els ducs de Borgonya i d'Orleans, feien els francesos vulnerables.
Enric salpà cap a França l'11 d'agost de 1415, i liderà el seu exèrcit a assetjar la fortalesa d'Harfleur, que caigué el 22 de setembre. Però com que durant el setge els anglesos havien patit moltes baixes, Enric es retirà amb el seu exèrcit amb la intenció de refer-se a Calais. A les planes properes a la vila d'Agincourt van ser atrapats per l'exèrcit francès, força més nombrós. Tot i això, els anglesos sortiren victoriosos de la batalla (25 d'octubre de 1415).
Es va aconseguir el domini naval expulsant del Canal els aliats genovesos de França. Enric també demostrà habilitat diplomàtica al rebre la visita de l'emperador Segimon del Sacre Imperi. S'havia desplaçat a Anglaterra per intentar mitjançar amb França i persuadir Enric de deixar enrere les seves pretensions. Enric va tenir-lo entretingut durant l'estada i fins i tot el va fer admetre a l'Orde de la Garrotera. Quan mesos després Segimon marxà d'Anglaterra ja havia signat un tractat reconeixent les demandes angleses a França.
Dos anys després, el 1417, Enric inicià una nova campanya a gran escala contra França. Va conquerir ràpidament la Baixa Normandia, i va posar setge a Rouen. Els francesos estaven paralitzats per les disputes entre borgonyons i armanyacs, i Enric va aprofitar-se'n. El gener de 1419 Rouen va caure, i a l'agost els anglesos ja es trobaven a les portes de París. La situació entre els francesos era tan inestable que Enric va aconseguir després de sis mesos de negociació que firmessin el Tractat de Troyes, que el reconeixia com a hereu i regent de França. El 2 de juny de 1420 va refermar la seva posició casant-se amb la filla del rei francès Caterina de Valois. Uns mesos després Enric tornà a Anglaterra.
El 10 de juny de 1421 Enric va tornar a salpar cap a França en la que seria la seva darrera campanya. De juliol a agost va assetjar i capturar Dreux. Aquell octubre, va començar el setge de Meaux, que caigué el 2 de maig de 1422. Enric moriria sobtadament el 31 d'agost de 1422 a Bois de Vincennes, prop de París, aparentment de la disenteria que hauria contret durant el setge de Meaux. Tenia 34 anys, i el seu fill era un infant de mesos.
Enric no va viure per veure's coronat rei de França. En contra de les expectatives el malaltís Carles VI de França li sobrevisqué dos mesos. Caterina es va endur el cos d'Enric a Londres on fou enterrat a l'Abadia de Westminster el 7 de novembre de 1422. Anys després, Caterina mantindria una llarga relació amb un cortesà gal·les, Owen Tudor, amb qui es podria haver casat en secret. Tots dos foren els avis del rei Enric VII d'Anglaterra.
Representacions d'Enric V en les arts
[modifica]Enric V és el protagonista de l'obra de Shakespeare Henry V, que se centra en les seves campanyes a França. Abans de la batalla d'Anzicourt, Shakespeare li fa recitar un dels seus monòlegs més coneguts, el discurs de Sant Crispí, en què el rei anima als seus soldats abans de la batalla.
Shakespeare també el fa aparèixer a la primera i segona part d'Enric IV, on és caracteritzat com un jove rebel, el príncep Hal.
En el cinema, ha estat protagonista en:
- Henry V (1944), dirigida i interpretada per Laurence Olivier, sobre l'obra de Shakespeare
- The Black Shield of Falworth (1954), amb Tony Curtis; Dan O'Herlihy és Enric V
- Chimes at Midnight (1965), d'Orson Welles, amb Keith Baxter com a Enric V, primer com a príncep i després com a rei
- Henry V (1989), dirigida i interpretada per Kenneth Branagh, també sobre l'obra shakespeariana.
Família
[modifica]Avantpassats
[modifica]8. Eduard III d'Anglaterra | ||||||||||||||||
4. Joan de Gant, 1r duc de Lancaster | ||||||||||||||||
9. Felipa d'Hainaut | ||||||||||||||||
2. Enric IV d'Anglaterra | ||||||||||||||||
10. Enric de Grosmont, 1r duc de Lancaster | ||||||||||||||||
5. Blanca de Lancaster | ||||||||||||||||
11. Isabel de Beaumont | ||||||||||||||||
1. Enric V d'Anglaterra | ||||||||||||||||
12. William de Bohun, 1r comte de Northampton | ||||||||||||||||
6. Humphrey de Bohun, 7è comte de Hereford | ||||||||||||||||
13. Isabel de Badlesmere | ||||||||||||||||
3. Maria de Bohun | ||||||||||||||||
14. Richard FitzAlan, 10è comte d'Arundel | ||||||||||||||||
7. Isabel de Beaumont | ||||||||||||||||
15. Elionor de Lancaster | ||||||||||||||||
Taula successòria
[modifica]
Precedit per: Enric IV |
Rei d'Anglaterra 1413-1422 |
Succeït per: Enric VI |
Senyor d'Irlanda 1399-1413 | ||
Pretendent anglès al tron francès 1399-1413 | ||
Precedit per: Joan de Gant |
Duc d'Aquitània 1399-1422 |
Succeït per: Enric VI |
Precedit per: Enric IV |
Duc de Lancaster 1399-1413 |
Succeït per: Integrat a la corona |