Etelstan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Etelstan
King.athelstan.tomb.arp.jpg
Tomba del rei Etelstan a l'abadia de Malmesbury.
Nom original Æthelstan (anglès antic)
rei dels anglosaxons
924 – 927
rei dels anglesos
927 – 939
Dades biogràfiques
Naixement c.895
Anglaterra
Mort 27 d'octubre del 939
Gloucester (Anglaterra)
Sepultura Malmesbury
Altres noms el Gloriós
Dinastia Casal de Wessex
Pares Eduard el Vell i
Egwina

Etelstan (en anglès: Athelstan; en anglès antic: Æþelstan, Æðelstān o Æthelstan) (vers 89527 d'octubre del 939), va ser rei dels anglosaxons des del 924 al 939. L'any 927 Etelstan conquerí el regne víking de York i adoptà el títol de rex anglorum («rei dels anglesos»). El terme Englalonde —forma arcaica d'England, «Anglaterra»— no va començar a usar-se fins a finals del segle X o començament del segle XI.[nota 1] Els seus èxits polítics i militars li feren guanyar el sobrenom de el Gloriós. No es va casar mai[nota 2] i va ser succeït pel seu germanastre, Edmund.

Coronació[modifica | modifica el codi]

Era el fill gran del rei Eduard el Vell i de la seva primera esposa Egwina. Com que la seva mare era de condició social baixa, quan Eduard va accedir al tron la va repudiar i es tornà a casar amb Elfleda. Etelstan va ser enviat amb la seva tia Æthelflæd, que governava a Mèrcia en nom del seu pare. Quan Eduard va morir, Etelstan va ser proclamat rei a Mèrcia, però trigà a obtenir el control a Wessex, on els seus germanastres Etelweard i Eduí tenien més suport.[5][6]La cerimònia de coronació es va fer el 4 de setembre del 925 a Kingston upon Thames, un lloc probablement escollit com a símbol per la seva localització en la frontera entre Wessex i Mèrcia.[7] Després de la coronació encara van haver moments d'oposició. Segons narra Guillem de Malmesbury, un noble anomenat Alfred va intentar cegar Etelstan, però va ser descobert a temps. Aquest home al·legava que el rei no era fill legítim; no se sap si actuava per iniciativa pròpia o si ho feia per encàrrec d'Eduí o Etelweard. Cegar-lo l'hauria incapacitat per governar i, en canvi no incorria en el delicte d'assassinat.[8] La Crònica anglosaxona diu que Etelweard va morir unes setmanes després, sense aclarir com, i que Eduí va mori en un naufragi, a partir de llavors Etelstan va ser més acceptat.[9]

Política[modifica | modifica el codi]

Va promoure una política d'aliances polítiques amb què va aconseguir expandir el seu poder a tota l'illa de Gran Bretanya. Un any després de la seva coronació va casar una de les seves germanes amb el rei víking Sitric Cáech de Northúmbria que, a canvi, es va declarar vassall seu i es va convertir al cristianisme. A la mort de Sitric el 927, Guthfrith, un cosí de Sitric, va enviar una flota des de Dublín per apoderar-se del regne, però Etelstan es va moure ràpidament i es va apoderar de York, la capital de Northúmbria.[10] Així es va convertir en el primer rei que governava sobre la tota l'illa i va començar a fer-se anomenar rei dels anglesos. Segons l'historiador John Maddicott, amb ell començà el predomini d'Anglaterra sobre els altres regnes de l'illa.

La Crònica Anglosaxona relata que, d'entrada, la resta dels reis de la Gran Bretanya el van reconèixer com el monarca més poderós de l'illa: li van retre homenatge els reis Hywel Dda de Gal·les, Constantí II d'Escòcia, Owain de Strathclyde i Ealdred de Bernícia.[11][12]Etelstan va adquirir el vast territori d'Amounderness, a Lancashire, i el va posar sota la tutela de l'arquebisbe de York, que era el seu lloctinent a Nortúmbria. Malgrat els seus esforços per guanyar-se la població, el veien com a un foraster i, en ocasions van preferir aliar-se amb els pagans del Regne de Dublín.[13][14]

Va obtenir èxits militars importants, principalment contra els víkings. El maig del 934 va fer una campanya d'invasió sobre Escòcia, segons diu el cronista John de Worcester perquè el rei d'aquell país, Constantí II, havia trencat el seu tractat amb Etelstan.[15][16] La seva victòria més important va ser la que obtingué a la batalla de Brunanburgh la tardor del 937 sobre una aliança que havia combinat el rei Constantí II d'Escòcia amb els víkings del Regne de Dublín.[17]

Per controlar un reialme tan extens va delegar la primera defensa i l'administració del territori en ealdormen (comtes), sota els quals estaven els reeves (una mena d'oficials que eren petits terratinents).[18] Pel que fa al poder, va estar fortament centralitzat: només hi havia una persona amb potestat per redactar documents oficials, conegut pels historiadors com "Æthelstan A".[19] Encara que no va tenir una cort central, ja que convocava reunions en diversos llocs del seu reialme, residia preferentment a Wessex.

Etelstan en una il·lustració de la Vida de sant Cutbert, de Beda.[20]

Els anglosaxons van ser el primer poble d'Europa que va escriure la seva legislació en llengua vernacla, l'anglès antic, cosa que venien fent des del segle VII i esperava de tots els seus ealdormen que l'aprenguessin. El seu codi legal coincidia força amb el de Carlemany en matèria de: manteniment de la pau, traïció, sistema organitzatiu en hundreds, i l'ús dels judicis de déu.[21] Han sobreviscut més lleis del regnat d'Etelstan que de cap altre rei antic.

L'encunyació de moneda no estava centralitzada, durant el seu regnat es van encunyar diferents tipus a cada regió. Després de la conquesta de York i de rebre la submissió d'altres reis van aparèixer diferents inscripcions segons la zona: "Rex Totius Britanniae" a Ànglia de l'Est i a Danelaw, mentre que a Mèrcia la inscripció era "Rex Saxorum". A partir del 930 en les monedes va sortir la imatge del seu rostre portant una corona de tres pics.[22]

Etelstan va concedir als bisbes un lloc preferent: compartien amb els eldormen la facultat d'impartir justícia, i a més alguns eren tinguts per savis consellers que l'acompanyaven durant temporades com és el cas de Wulfstan[23] i Oda de Canterbury.[24]Va tenir també, durant un temps, al seu servei el frare Dunstan, però la seva rectitud incomodava alguns nobles, que van complotar per fer-lo fora de la cort.[25]

El rei Etelstan valorava molt les relíquies i els llibres sobre vides de sants, i els que ho sabien li'n regalaven, de manera que va aplegar una gran col·lecció.[26] La fama de la seva biblioteca va atreure clergues estudiosos a la seva cort, principalment bretons i irlandesos. Un dels més destacats fou Israel el Gramàtic.

Mort[modifica | modifica el codi]

Va morir al palau de Gloucester l'any 939, als 44 anys. Tot i haver forjat moltes aliances a través dels matrimonis de les seves germanes, a la seva mort es van perdre els territoris de York, que van passar a ser comandats pel Regne de Dublín fins al 944, quan el seu successor Edmund els va recuperar provisionalment, i definitivament el 954 per part d'Edred, també germanastre d'Etelstan.[27]


Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Al segle IX, els reis d'aquest territori encara es descrivien ells mateixos com a "reis de Wessex", com es pot llegir en: Lapidge;Blair;Keynes;Scragg; 2001;p.513–515,[1] i en Higham;Ryan,2015;p.8[2]
  2. Segons els historiadors David Dumville i Janet Nelson, podria haver fet un pacte o jurament de no casar-se i de no tenir hereus per tal de ser acceptat a Wessex, on al començament van preferir el seu germà.[3][4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lapidge et al., 2001, p. 513–515.
  2. Higham; Ryan, 2015, p. 8.
  3. Dumville, 1992, p. 151.
  4. Nelson, 1999, p. 104.
  5. Lapidge et al., 2001, p. 514.
  6. Foot, 2011, p. 17.
  7. Foot, 2011, p. 73-74.
  8. Foot, 2011, p. 40.
  9. Stenton, 1971, p. 355-356.
  10. Foot, 2011, p. 12-19.
  11. Higham, 1993, p. 190.
  12. Foot, 2011, p. 20.
  13. Higham, 1993, p. 192.
  14. Keynes, 1999, p. 469.
  15. Foot, 2011, p. 164-165.
  16. Woolf, 2007, p. 158-165.
  17. Foot, 2011, p. 169-171.
  18. Foot, 2011, p. 130.
  19. Foot, 2011, p. 71-72.
  20. Foot, 2011, p. 155-156.
  21. Pratt, 2010, p. 332.
  22. Foot, 2011, p. 151-156.
  23. Wood, 2010, p. 148-149.
  24. Foot, 2011, p. 97-98,215.
  25. Herbermann; i altres, 1913, p. 199.
  26. Brooke, 2001, p. 115.
  27. Keynes, 1999, p. 472-473.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Brooke, Christopher. The Saxon and Norman Kings. Wiley-Blackwell, 2001. ISBN 978-0-631-23131-8. 
  • Dumville, David. Wessex and England from Alfred to Edgar: Six Essays on Political, Cultural, and Ecclesiastical Revival. Boydell Press, 1992. ISBN 978-0-85115-308-7. 
  • Foot, Sarah. Æthelstan: The First King of England. Yale University Press, 2011. ISBN 978-0-300-12535-1. 
  • Herbermann, Charles George; i altres. The Catholic Encyclopedia: An International Work of Reference on the Constitution, Doctrine, Discipline, and History of the Catholic Church, Volum 5. Encyclopedia Press, 1913. 
  • Higham, Nicholas; Ryan, M.J.. The Anglo-Saxon World, 2015. ISBN 9780300216134. 
  • Higham, Nicholas. The kingdom of Northumbria, 1993. ISBN =9780862997304. 
  • Keynes, Simon. «England, c. 900–1016». A: The New Cambridge Medieval History III. Cambridge University Press, 1999. ISBN ISBN 0-521-36447-7. 
  • Lapidge, Michael; Blair, John; Keynes, Simon; Scragg, Donald. The Blackwell Encyclopaedia of Anglo-Saxon England. Blackwell, 2001. ISBN 0-631-22492-0. 
  • Nelson, Janet L. «Rulers and government». A: The New Cambridge Medieval History: Volume III c. 900–c. 1024. Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-36447-7. 
  • Pratt, David. «Written Law and the Communication of Authority in Tenth-Century England». A: England and the Continent in the Tenth Century: Studies in Honour of Wilhelm Levison (1876–1947). Brepols, 2010. ISBN 978-2-503-53208-0. 
  • Stenton, Frank. Anglo-Saxon England. Oxford University Press, 1971. 
  • Wood, Michael. «A Carolingian Scholar in the Court of King Æthelstan». A: England and the Continent in the Tenth Century: Studies in Honour of Wilhelm Levison (1876–1947). Brepols, 2010. ISBN 978-2-503-53208-0. 
  • Woolf, Alex. From Pictland to Alba: 789–1070. Edinburgh University Press, 2007. ISBN 978-0-7486-1233-8.