Canut II de Dinamarca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Canut el Gran
Cnut.jpg
Miniatura representant Canut.
Nom original Knútr inn ríki (nòrdic antic)
rei d'Anglaterra
1016 – 1035
rei de Dinamarca
1018 – 1035
rei de Noruega
1028 – 1035
Dades biogràfiques
Naixement v.995
Dinamarca
Mort 12 de novembre del 1035
Shaftesbury (Anglaterra)
Sepultura Winchester
Altres noms el Gran
Ocupació monarca
Dinastia Casal de Wessex
Cònjuge Aelfgifu Aelfhelmsdotter
Emma de Normandia
Fills
Pares Sven Tveskæg
Modifica dades a Wikidata

Canut el Gran (en danès: Knud den Store, noruec: Knut den Store, anglès: Canute the Great; vers 995-22 de novembre del 1035) va ser rei víking dels regnes de Dinamarca —com a Canut II, 1018-1035)—, AnglaterraCanut I, 1016-1035)— i Noruega (1029-1035).[1] Els seus èxits com a estadista i militar el convertiren en una de les figures més destacades del seu temps fins al punt que alguns historiadors l'han anomenat l'«Emperador del Nord».[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Segon fill del príncep Sven de Dinamarca.[3] No se sap del cert qui era la seva mare i els indicis són contradictoris. Segons el Cronicó de Thietmar de Merseburg, la mare de Canut era filla de Miecislau I de Polònia; segons la Heimskringla una crònica noruega es deia Gunhilda i era filla de Burilav dels wends.[4] Adam de Bremen, autor de la Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum creu que la seva mare va estar casada també amb el rei de Suècia Eric el Victoriós, però no n'esmenta el nom.[5]Però això contradiu la Heimskringla on es diu que el pare de Canut es va casar amb Sígrid l'Altiva, vídua del rei Eric, però Canut era nascut de la primera esposa Gunhilda.[6]

Sobre la seva infantes hi ha poques dades, se sap pel Flateyjarbók que el seu instructor en matèria de guerra va ser Thorkell l'Alt[7] i que l'any 1003 o 1004, encara un noiet, va acompanyar el seu pare a l'atac efectuat sobre Norwich.[8] De tot això es dedueix que potser va néixer vers el 990, però podria ser una confusió amb un altre atac i llavors hauria nascut vers l'any 1000 .[9]

Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Va acompanyar el seu pare en l'efímera invasió d'Anglaterra l'agost del 1013. A la mort d'aquest, el 3 de febrer del 1014, alguns anglesos de Northúmbria, cansats de la poca seguretat que els donava Etelred l'Indecís, el van proclamar rei.[10] El pare de Canut, era l'hereu del rei de Dinamarca, per tant Canut va marxar cap a la seva terra nadiua per ser confirmat en la successió. Mentrestant Edmund Ironside, fill d'Etelred, va prendre el control del país i va castigar durament els que havien proclamat rei d'Anglaterra a Canut.[11]

L'agost del 1015 Canut va tornar a envair Anglaterra i combaté en una sèrie de batalles contra Etelred i, a la mort d'aquest, contra el seu successor Edmund Ironside. Sembl que tenia alguna mena de pacte amb Boleslau I de Polònia, ja que aquest va posar al seu servei unes tropes.[12] Primer van arribar a Sandwich, però van continuar navegant cap a l'oest fins a Frome on van penetrar pel riu terra endins per saquejar Dorset, Wiltshire i Somerset.[nota 1] llavors Eadric Streona, ealdorman de Mèrcia va desertar i es va unir a Canut.[14] Un altre que se li va unir va ser Thorkell l'Alt un mercenari que prèviament havia lluitat del bàndol dels anglesos contra Sven Tveskæg.[15]Després va anar cap a Nothúmbria, on va rebre reforços d'Eirik Håkonsson.[16] El següent pas va ser assetjar Londres on estava en nou rei anglès, Edmund, el qual va trencar la vigilància i va marxar a Wessex per aplegar un exèrcit. Les dues forces es van enfrontar a Penselwood i a Sherston sense hi hagués una victòria clara per cap dels dos bàndols. A Brentford es van tornar a trobar i va guanyar Edmund però va tenir moltes pèrdues.[17] L'exèrcit víking va tornar a assetjar Londres.

Canut derrotà Edmund a la batalla d'Assandun i els dos reis finalment arribarien a un acord pel qual es dividirien el regne en dues parts iguals: Canut regnaria les terres al nord del Tàmesi i Edmund les del sud. Hi havia, però, una clàusula segons la qual quan un dels dos morís l'altre heretaria el seu territori.[18]

Però el 30 de novembre de 1016 Edmund va morir (o fou assassinat pels fills d'Eadric Streona), i el gener del 1017 l'assemblea de nobles anglesos (witenagemot) va proclamar Canut rei de tota Anglaterra. Per assegurar la seva posició al tron, va casar-se el juliol del 1017 amb la vídua d'Etelred, Emma de Normandia.[19] El 1036 els dos fills que Emma havia tingut amb l'anterior marit van anar-la a visitar: Alfred, el fill gran, va ser cegat i va morir, el segon Eduard va aconseguir fugir.

Dinamarca[modifica | modifica el codi]

El 1018 moria el seu germà gran, el rei Harald II de Dinamarca, Canut el va succeir i va nomenant jarl («regent») del regne al seu cunyat Ulf Thorgilsson. Aprofitant la llunyania de Canut i el desori causat per una invasió conjunta de Suècia i Noruega, Ulf va intentar convèncer els nobles danesos perquè proclamessin rei al fill de Canut, Hardecanut. Com que Hardecanut encara era menor, Ulf hauria governat en nom seu.[20]

En assabentar-se de la situació, Canut va tornar a Dinamarca el 1026. Va derrotar les forces noruegues i sueques en la batalla d'Helgeå, i l'endemà de la victòria, faria assassinar a Ulf.[21]

Els dominis de Canut vers el 1028 en vermell, en taronja els territoris vassalls, i en groc els estats aliats

Viatge a Roma[modifica | modifica el codi]

El 1027 el rei alemany Conrad II el va convidar a assistir a la seva coronació a Roma com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Atès que els regnes de Canut estaven pacificats, va acceptar la invitació.[22] Els dos monarques es van fer amics i va ser un honor que el tractés com a un germà.[23] Aquesta visita va ser molt celebrada en el poema Knútsdrápa de Sigvatr Þórðarson.

Noruega[modifica | modifica el codi]

De retorn a Dinamarca, li van arribar rumors que a Noruega estaven descontents amb el seu rei i alguns noruegs li van oferir or perquè anés a pacificar el país.[24] Va salpar des d'Anglaterra amb 50 vaixells cap a la ciutat noruega de Trondheim.[25]

El rei Olav II el Sant va rendir-se, incapaç de plantar cara a Canut en veure que gran part de la seva noblesa estava descontenta amb ell i no li donava suport. Canut va ser coronat rei de Noruega, el tercer dels seus reialmes, i a més controlava parts de Suècia.

Notes[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canut II de Dinamarca Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Hi ha una narració detallada al manuscrit de Peterborough de la Crònica anglosaxona.[13]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Catalana: Canut II de Dinamarca (I d'Anglaterra) (accés el 6-3-09).
  2. Trow, 2005, p. 0-260.
  3. Trow, 2005, p. 30-31.
  4. Sturluson, 1990, p. 141.
  5. Adam de Bremen, Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum, llibre II capítol 37; llibre II cap.33 escoli 25
  6. Sturluson, 1990, p. 184.
  7. Trow, 2005, p. 44.
  8. Douglas, 1996, p. 335–336.
  9. Lawson, 2004, p. 160.
  10. Sawyer, 1997, p. 171.
  11. Stenton, 1971, p. 384-386.
  12. Lawson, 2004, p. 49.
  13. Garmonsway, 1972, p. 146.
  14. Jones, 1984, p. 370.
  15. Lawson, 2004, p. 27.
  16. Trow, 2005, p. 59.
  17. Lawson, 2004, p. 28.
  18. Szabo; Kuefler, 2015, p. 527.
  19. Caldwell; Caldwell, 2011, p. 30.
  20. Lawson, 2004, p. 94.
  21. Sturluson, 1990, p. 528-529.
  22. Lawson, 2004, p. 65-66.
  23. Trow, 2005, p. 189.
  24. Lawson, 2004, p. 97.
  25. Trow, 2005, p. 197.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Caldwell, David Carver; Caldwell, Peggy Anderson. Long Ago Tales. Lulu, 2011. 
  • Douglas, David Charles. English Historical Documents. Psychology Press, 1996. 
  • Garmonsway, G.N.. The Anglo-Saxon Chronicle. Dent Dutton, 1972. 
  • Howard, Ian. Harthacnut: The last Danish King of England. The History Press, 2008. 
  • Jones, Gwyn. A History of the Vikings (2nd ed.). Oxford University Press, 1984. ISBN 0-19-285139-X. 
  • Lawson, M. K.. Cnut – England's Viking King (2nd ed.). Tempus, 2004. ISBN 0-7524-2964-7. 
  • Sawyer, P. The Oxford Illustrated History of the Vikings. Oxford University Press, 1997. ISBN 0-19-820526-0. 
  • Stenton, Frank. Anglo-Saxon England. Oxford University Press, 1971. 
  • Sturluson, Snorri. Heimskringla, or The Lives of the Norse Kings. Dover Publications, Inc, 1990. ISBN 0-486-26366-5. 
  • Szabo, John F.; Kuefler, Nicholas E. The Bayeux Tapestry: A Critically Annotated Bibliography. Rowman & Littlefield, 2015. 
  • Trow, M. J.. Cnut – Emperor of the North. Sutton, 2005. ISBN 0-7509-3387-9.