Eduí el Bell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
[[image:#cbe|45px|link=]]Eduí el Bell
Eadwig.jpg
Gravat representant Eduí el Bell.
Nom original Ēadwig Æðeling (anglès antic)
rei dels anglesos
23/11/955 – 1/10/959
Edred
Dades biogràfiques
Naixement c.941
Anglaterra
Mort 1 d'octubre del 959
Gloucester (Anglaterra)
Sepultura Winchester
Dinastia Casal de Wessex
Cònjuge Ælfgifu
Pares Edmund I i
Eadgifu de Shaftesbury
Modifica dades a Wikidata

Eduí (en anglès: Eadwig o Edwy) (941? – 1 d'octubre del 959), anomenat Eduí el Bell, va ser rei d'Anglaterra des del 955 fins a la seva mort cinc anys després. Era el fill gran del rei Edmund i Elgiva, i va ser escollit per la noblesa per succeir el seu oncle Edred. El seu breu regnat va estar marcat pels conflictes amb la seva família, la baixa noblesa i l'Església.

Regnat[modifica | modifica el codi]

Segons una llegenda, la seva enemistat amb l'abat de Glastonbury sant Dunstan prové del mateix dia de la seva coronació. Eduí no s'hauria presentat al consell dels nobles, i Dunstan l'hauria anat a buscar. En trobar-lo flirtejant amb una jove noble anomenada Ælfgifu, Dunstan se'l va emportar d'allí arrossegant-lo. Eduí s'hauria enfadat molt i va provar de perseguir Dunstan fins al seu monestir, obligant-lo a fugir a l'exili des d'on no tornaria fins a la mort d'Eduí.[1] Després es va voler casar amb Ælfgifu, però l'arquebisbe Oda de Canterbury s'hi va oposar per motius de consanguinitat i el va anul·lar. En aquella època es considerava incestuós un matrimoni en què hi hagués relació de consanguinitat fins a set ancestres, el 1215 es va reduir a quatre graus de consanguinitat.[2]

Arran d'aquest exili, i d'altres abusos comesos pel rei, va començar a formar-se una facció favorable a Dunstan que donaria suport a Edgard, germà d'Eduí, per substituir-lo. Finalment, l'any 958 i amb el suport de l'arquebisbe de Canterbury Oda, els regnes de Mèrcia i Northúmbria es rebel·len i coronen al príncep Edgard.

Eduí es va enfrontar al seu germà a la batalla de Gloucester, però per evitar una guerra civil es va acordar dividir-se el regne marcant el Tàmesi com a frontera, de manera que Eduí continués regnant a Wessex i Kent al sud, mentre Edgard conservés Mèrcia i Northúmbria al nord.[3]

Ha passat a la història per ser el rei que més concessions de terres va fer, només l'any 960 consten 60 donacions. Els analistes atribueixen aquesta generositat a un intent de contrarestar la inseguretat política que va viure.[4] Va morir amb tan sols 18 o 19 anys, de causes desconegudes. A la seva mort el seu germà va obtenir el control de tota Anglaterra.[5]

Família[modifica | modifica el codi]

Avantpassats[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Ethelwulf de Wessex
 
 
 
 
 
 
 
8. Alfred el Gran
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Osburga
 
 
 
 
 
 
 
4. Eduard el Vell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Æthelred Mucil
 
 
 
 
 
 
 
9. Ealhswith
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Edmund I d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Sigehelm, comte de Kent
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Edgiva de Kent
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Eduí d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Elgiva
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eduí el Bell Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Thornton, 2011, p. 157.
  2. Bouchard, 1981, p. 269-270.
  3. Bauer, 2010, p. 521.
  4. Wickham, 2009, p. 19-20.
  5. Smith, 2012, p. 95.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bauer, S. Wise. The History of the Medieval World: From the Conversion of Constantine to the First Crusade. Norton & Company, 2010. 
  • Bouchard, Constance B. «Consanguinity and Noble Marriages in the Tenth and Eleventh Centuries». Speculum, 2, 1981.
  • Smith, Scott Thompson. Land and Book: Literature and Land Tenure in Anglo-Saxon England. University of Toronto Press, 2012. 
  • Thornton, Brian. The Book of Ancient Bastards. Adams Media, 2011. 
  • Wickham, Chris. «Problems in Doing Comparative History». A: Challenging the Boundaries of Medieval History: The Legacy of Timothy Reuter. Brepols, 2009.